16 històries de dignitat

"Em feu més mal la no condemna de la violència que el no reconeixement internacional"

Al bell mig de Gràcia, al mateix barri barceloní on va nàixer, hi ha la casa de Txell Bonet. L’hauria d’estar compartint amb Jordi Cuixart, tal com feia fins el 16 d’octubre de 2017. Txell no està sola. Té al seu fill, un xiquet que corre per la casa i veu son pare, cada dia, reflectit en les nombroses fotos que pengen per les parets. Bonet i Cuixart s’havien traslladat a inicis de l’any passat, poc abans dels dies d’ebullició que van servir per assenyalar el seu home, el president d’Òmnium Cultural. L’adversitat de la situació ha reforçat el caràcter de Txell, que se sent forta i plena de vida. Com ell.

Entrevista gravada el 31 d’agost de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quina és la història d’aquesta casa?

El Jordi és nascut a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) i jo a Gràcia, aquest barri. Ell vivia a Sabadell. Va ser una mica atzarós venir a aquesta casa. Tant el Jordi com jo vam marxar de casa dels nostres pares molt joves. Ell potser amb 19 anys, jo amb vint i pocs. Però jo sempre he viscut en aquest barri. Llavors, per tenir el nen vam decidir venir aquí. El que passa és que ens vam mudar molt ràpidament tot just abans de tenir el nen. Quan vaig tenir-lo em vaig adonar que era impossible fer res i encara no ho hem traslladat tot, tot i que ell ja té aquí les seves coses. Jo és que tinc molts trastos.

Per tant, es van mudar ací l’any passat.

Sí. Quan el nen tenia sis mesos el Jordi ja no hi era, pel que hem viscut en aquesta casa poc temps.

Vostè és periodista.

Jo vaig fer audiovisuals, el que passa és que he treballat molt fent programes de ràdio i televisió.

I ell, empresari.

Sí, té l’empresa en un poble que es diu Sentmenat, que està una mica més amunt de Sabadell.

Com es van conèixer?

Jo a vegades col·laborava en els actes d’Òmnium Cultural com a presentadora i ens vam conèixer en un d’aquests esdeveniments literaris. Potser algun cop ens havíem creuat, però quan vam parlar per primera vegada va ser en aquell moment, dalt de l’escenari. Fa tres anys o així.

Ell ja era president d’Òmnium.

Sí, quan vam començar la relació sí.

Quan la qüestió política es comença a agreujar, Òmnium és situada com una de les entitats protagonistes de tot el que estava passant. Ho imaginaven?

La manera de fer del Jordi és posar els cinc sentits en tot el que fa. Estigui en una manifestació l’11 de setembre amb milions de persones o vagi a un poble molt petit amb quinze persones. El grau d’intensitat, quantitat i qualitat el posa en tot. La judicatura espanyola ha estat qui ha posat el focus en les entitats que lideraven les voluntats de la societat civil. Jo crec que tot això ho ha començat el poble de manera espontània. Recordo perfectament que la concentració del 20 de setembre la va començar el poble, espontàniament. El Jordi tenia el telèfon apagat i em van trucar a mi per avisar-me del que havia passat i que el carrer estava ple. En el cas de les manifestacions en què s’ha demanat el dret a l’autodeterminació, també ha estat el poble qui les ha impulsades. Potser Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana s’hi van implicar. També hi ha els primers referèndums organitzats a nivell local. Per tant, crec que el poble és molt fort i la judicatura espanyola ha volgut criminalitzar les entitats que fan una mica de paraigües de la voluntat del poble.

Jordi Cuixart és activista de tota la vida?

Ell sempre ha estat una persona de molt caràcter i emprenedoria. Recordo l’última tarda abans d’entrar a la presó, l’última persona que vam anar a veure, a banda dels seus pares. Era un senyor que no era ni del seu nucli d’amics. Li vaig preguntar que com és que l’havia anat a veure. I em va dir que era qui li havia portat en cotxe a ell, al Jordi, a Barcelona, quan va anar a la primera manifestació amb 15 anys. Jordi i jo som de la mateixa generació, vam néixer l’any 1975, i ell el tema de la independència el tenia clar des de jove. També va voler ser insubmís. Sempre ha tingut aquesta inquietud. Alhora, amb 25 anys va muntar la seva primera empresa. Portava des dels 18 anys treballant en un sector i va decidir anar pel seu compte. Ell, a més, és un perfil d’empresari que sempre reivindica. Li agrada tenir els seus empleats contents, té empleats amb Asperger o síndrome de down. Si els treballadors demanen cursos, els tenen. És una persona molt activa des del punt de vista social, molt generosa, no li fa por començar de zero ni els reptes. Ell és soci d’Òmnium Cultural des de l’any 1992. També ho va ser d’Amnistia Internacional. I després va ser tresorer d’Òmnium perquè un senyor de FemCAT, la Fundació d’Empresaris de Catalunya, el va proposar. I va tenir un paper molt important a l’hora d’anar independitzant l’entitat de qualsevol tipus de subvenció. Abans de ser-ne president, va ser tresorer.

Ell sempre ha estat en el mateix sector empresarial, l’industrial?

Sí, sempre. Va començar escombrant i va acabar fent la volta al món tres vegades en un any. És una persona súper autodidacta. Ha après anglès en un curs de casset i anant pel món, sobre la marxa.

El seu activisme sempre ha estat lligat a la cultura?

Ell va nàixer en una família de treballadors i és molt sensible a les persones de classe treballadora que lluiten pel seu ascens social. La seva mare és d’origen murcià i ell va tenir un tiet que era amic o conegut de l’escriptor Paco Candel. Aquest tiet, de cop i volta, va muntar una llibreria a Santa Perpètua, amb aquest esperit de la literatura catalana allà pels vuitanta i noranta, quan el Jordi era adolescent. I el seu tiet el va marcar una mica pel seu ambient cultural, el seu perfil de persona que s’enamora de la literatura catalana, per aquesta cultura d’acollida. Tenia una casa en un lloc que es diu Santiga, de Santa Perpètua, on es feien un tipus de trobades de carrer, d’esquerres, popular, però que no deixaven de ser trobades poètiques. A ell, tot això li va calar molt. Ell es va autoeditar el llibre de poemes que va fer. Potser no és d’aquells que se sap tota la història de la literatura, però és dels qui es llegeix el diccionari sense haver pogut anar a la universitat. I això crec que és molt important, perquè marca molt aquest caràcter tan transversal del Jordi.

Com recorden el 20 de setembre?

El recordo perfectament. A casa sempre hem procurat tenir el mòbil apartat del nen per allò que acabat de néixer no et veiés sempre amb un mòbil a la mà. El Jordi estava malalt. Jo em vaig despertar abans que ell, i mentre ell dormia em van trucar per dir-me «si us plau, si us plau, que es posi el Jordi, que té el mòbil apagat». Si has vist el documental del 20S, comprovaràs que aquell dia tenia un refredat ben fort. El Jordi va anar cap allà i al migdia, a la plaça Sant Jaume, hi va haver una concentració en què diverses entitats van denunciar el cop policial que s’estava produint. Jo en cap moment vaig pensar que passés res perillós, perquè s’estava exercint el dret a la llibertat d’expressió i de manifestació. I a més a més, pacíficament. Com que cap al vespre tot es va anar allargant, jo vaig estar aquí amb el meu fill, al sofà. Recordo veure per TV3 que hi havia un cordó policial i que el deixaven ben net perquè els agents poguessin sortir. I recordo fins i tot el moment en què es van pujar a dalt dels cotxes per desconvocar la concentració. No ho vaig veure com una amenaça, perquè s’estava exercint la llibertat de manifestació. I quan ells van pujar al cotxe no ho van fer com un acte de vandalisme, sinó per justament desconvocar una concentració espontània en què ells van fer de mediadors.

Txell Bonet / Ariana Nalda

I l’1 d’octubre?

Ell havia de votar a Sabadell, tot i que ja estava empadronat aquí, a Barcelona, des que va nàixer el nen. Però suposo que encara figurava en un altre cens. A partir del 20S jo treballo de fixer per a una televisió canadenca, perquè parlo francès. Llavors, la nostra vida va entrar en una bogeria total. Jo vaig començar a treballar amb els canadencs sense horari, i a més a més amb el decalatge que hi ha que a les 12 de la nit d’aquí són les 6 de la tarda allà. A més, els canadencs són uns workaholics i feien cròniques en qualsevol moment. Per tant, l’1 d’octubre el recordo molt bèstia, perquè a les 4 del matí me’n vaig anar al col·legi en què havíem decidit fer les cròniques. Va ser una mala tria, entre cometes, perquè era un col·legi de carrers per a vianants on no van descarregar, perquè era més complexa la situació en carrers tan estrets. I jo aquell dia el vaig viure amb molta intensitat, tota l’estona amb periodistes traduint-ho tot. El Jordi i jo vam estar totalment separats. Jo pujava a casa de veïns que no coneixia de res a traure la llet per al meu fill. A la nit, amb un amic meu català que viu a París, vam anar a la Plaça Catalunya. Era un dia estrany. D’una banda, la violència va ser abominable. Però també s’havia aconseguit fer el referèndum. El dia 2 el vaig viure molt malament perquè vaig seguir la reacció a Europa. Cada partit feia declaracions i molta gent no va condemnar la violència, que és igual de dolent que fer-la. I el dia 3, el de l’aturada... Clar, jo tenia un nen molt petit i era molt sensible a la violència. I tenia por a les concentracions. L’amenaça de la violència era una cosa que no havia viscut i que va aparèixer per primer cop l’1 d’octubre. I a més, el dia 3 pel matí, el Jordi va rebre la citació judicial per al dia 6. Aquell dia el vaig acompanyar. I vam entrar en una espiral que no ens ha donat temps a digerir-la ni comentar-lo.

El 10 d’octubre com el van viure?

Recordo haver-ho vist en família a casa de la meva germana. Crec que el Jordi estava al Parlament. Jo a partir de la violència de l’1 d’octubre, i sobretot des del dia 16, quan encarceren el meu company, visc com en un videojoc, en dues pantalles en les quals m’he quedat. A mi em va fer gairebé més mal que no es condemnés la violència que el no reconeixement internacional. A mi això és una cosa que se m’ha quedat molt a dins. A nivell diplomàtic, la majoria de països -els que no són els cinc de grossos en població d’Europa- estic convençuda que estarien d’acord amb la independència de Catalunya. Només cal mirar d’on venen ells: Noruega no està a la Unió Europea però es va independitzar amb el vistiplau de Suècia; Finlàndia estava amb els russos; Lituània, Estònia, Eslovènia... Si nosaltres fóssim un país no capitalista, que poguéssim començar des de zero i entrar en un circuit per començar a ser capitalistes, la Unió Europea estaria encantada que fóssim un nou estat. Però econòmicament i estratègica, no ho està. Llavors, pot haver un cert desencís si t’adones que l’economia és allò que més marca. A mi m’ha atrapat molt la no condemna de la violència. I si em preguntes pel 10 d’octubre, jo ja ni en pensava. Jo sempre penso en la declaració del 27 d’octubre, que em va pillar a Madrid, esperant que fos el dia següent per anar a veure al meu company a Soto del Real. Des d’aleshores m’he enfocat molt a denunciar la seva situació. I des de llavors no estic tant en la lluita per la independència i per la República, que penso que són eines necessàries perquè tot s’arregli.

Imagine que no esperaven que el 16 d’octubre l’empresonaren.

Era una de les possibilitats. I tot era possible. A veure, jo t’he de dir la veritat. I jo li deia al Jordi tota l’estona: «porta un llibre de família a la Carmen Lamela quan declaris». Jo pensava que tenint una criatura de tants pocs mesos no s’atrevirien a posar-lo en presó preventiva, perquè patiria un dany irreparable. Va ser excessiu a tots els nivells. Aquesta presó preventiva està contra la jurisprudència d’Espanya i de l’ordenament jurídic. Perquè si tu ets un perill públic has d’estar a la presó, però ell no ho és. I en canvi, cada dia que passa a la presó és un dia que no està amb el seu fill, i això sí que és un dany a la societat i en concret a una persona. La convenció de drets de l’infant té un comitè perquè s’apliquin els drets dels infants i es vetllin. I fan jornades de treball. I el 2011 van fer unes jornades pels drets dels nens amb pares empresonats. I deien «home, quan sigui per un tema de presó preventiva, sempre poden haver alternatives». La polsera, el passaport, l’arrest domiciliari... Hi ha moltes maneres. El temps que ell no ha passat amb el seu fill durant el primer any de vida quan comença a menjar, parlar, caminar... Això no li ho tornarà ningú mai. I el vincle que s’ha de crear entre pare i fill, la creació del cervell del meu fill... El meu fill creix creant unes estructures mentals i familiars amb un pare invisible. No hi ha una bona edat per tenir un pare a la presó. Però si quasi no el coneixes? A mi no em serveix d’excusa que és petit i no se n’entera. Però és que si no vigilo no sap que té pare. I després vindrà aquí i trobarà un estrany dormint on dorm ara ell. A més, el 16 d’octubre, quan vam veure que al Josep Lluís Trapero li retiraven el passaport, en aquell moment vaig pensar que la mesura seria similar. I era ja tan tard... Va ser molt bèstia que anessin a la presó.

El 27 d’octubre m’ha dit que estava a Madrid, totalment aliena al que estava passant al Parlament.

Sí. No sé fins i tot si ho vaig poder seguir.

Tampoc no li va preocupar massa, pel que veig.

No. He de confessar que no em va provocar alegria. No tenia ganes d’anar a la plaça Sant Jaume amb el meu home a la presó. Jo sóc una persona molt pràctica. I quan hi ha una situació em col·loco allà on veig que puc ser útil. I contra una cosa que jo no hi puc fer gran cosa, en aquell escenari no m’hi col·loco. Llavors, jo ja estava com a Madrid. En una altra pantalla. Se’m feia molt estrany. No tenia ni expectatives ni deixava de tenir-ne. A partir del dia 16 només pensava en quines coses fer pel meu home i en la realitat de tenir-lo a la presó. La incomunicació d’una persona quan entra a la presó i la sensació que vaig tenir... Tothom es volia comunicar amb el Jordi, saber com estava, fer alguna cosa... Això és una pressió tan bèstia que mentalment és impossible que comencis a fer conjectures de la independència o no. Seria fals que et digués alguna cosa sobre el 27 d’octubre. Estava fora de joc.

Quina edat tenen els seus sogres?

Uns 76 anys. I el Jordi té dues germanes grans.

Destacaria algun suport durant aquest temps?

No. Tots són igual d’importants. A mi em serveix tant que la Joan Baez en un concert parli a favor dels presos polítics de tot el món com que a vegades vagi pel carrer i vegi persones molt humils, que pot ser no tenen cap tipus de projecció social, amb un llaç groc. Les dues coses em serveixen.

S’us veu bastant forts.

No hi ha una altra. Qui et fa realment mal és qui t’estima o qui pensaves que t’estimava. A mi el meu home no m’ha fet res. Aquesta amenaça és externa, i davant d’això t’alces i lluites. No és una punyalada inesperada ni una decepció vital. Si tens la consciència tranquil·la, això et dona una pau interior per poder-te defensar. I és això. Sí que és cert que estem forts, però és una situació difícil de gestionar. Jo faig moltíssima feina de despatx. Si fem la projecció social és perquè tenim la necessitat d’agrair a les persones el seu suport. Però hi ha situacions d’estrès, d’arribar a tot, i de vegades és impossible. Jo tinc molt poc de temps per la reflexió interior, però ell sí. I està tranquil per la feina feta. A la seva manera, té la seva felicitat. Jo ho sé, perquè el conec.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.