En general, la geografia no presenta una imatge única, sinó que els canvis d’orientació li atorguen a cada cas un aspecte singular, vestit tant per la seua vegetació com per les condicions climàtiques. Aquesta presència complexa, calidoscòpica, es fa palesa d’una manera notable en el massís del Montseny. El conjunt presenta diversos rostres depenent des d’on se’l contemple. S’aboca al Vallès Oriental carregat de vegetació mediterrània, liderada per l’extens alzinar; a la comarca d’Osona —al Brull, concretament— es pobla, a més, de roures i castanyers, a banda de fer frontera amb la plana osonenca que davalla fins a Vic. A la mateixa comarca, encara, el municipi de Viladrau, arrecerat al vessant septentrional de la muntanya, proporciona la interminable fageda que d’una manera més o menys continuada fins al veïnat de Santa Fe de Montseny atorga l’aire màgic amb què s’ha promocionat el massís que ens ocupa. Gràcies a aquest mosaic de paisatges mediterranis i centreeuropeus el Montseny va guanyar-se el 1977 l’estatus de parc natural de la Diputació de Barcelona i un any més tard de la Diputació de Girona. El 1978, a més, la UNESCO el reconeixia com a Reserva de la Biosfera.
Km 0. Santa Fe de Montseny
Del lloc —podrà confirmar-ho qui el visite— emana una energia singular: l’ermita de Santa Fe del Montseny, documentada ja al segle XIII, és l’epicentre de la vall homònima, poblada de masies i d’algunes instal·lacions de restauració i hostaleria del segle passat, i aixoplugada sota una densa coberta forestal. Ha esdevingut destinació preuada —i massificada durant els caps de setmana—, perquè la seua orografia suau acompanyada d’extraordinàries fagedes invita a la passejada plaent i accessible.
La vall de Santa Fe del Montseny va ser comprada, a principis de segle XX, per l’editor Ramon de Montaner —fundador de l’editorial Montaner i Simon, juntament amb Francesc Simon i Font—. Va voler edificar-hi un luxós hotel adossat a l’ermita, que encarregà a l’arquitecte Pere Domènech i Roura. L’edifici, que es construí entre els anys 1912 i 1914, requeria subministrament d’energia elèctrica, que produïa in situ la central del petit embassament batejat com l’Estanyol. Donada la insuficient quantitat d’electricitat generada, va caldre crear un segon embassament, iniciat el 1920 i finalitzat el 1935, conegut actualment com el pantà de Santa Fe. El conjunt és modest: en la seua part més llarga, la làmina d’aigua no arriba a mesurar els 200 metres, mentre que l’altura de la presa en suma 24. El pantà queda perfectament integrat en l’entorn, composant un quadre d’una naturalitat sublim i d’un bucolisme refinadíssim, trets que sedueixen, sense condicions, els milers d’admiradors que s’hi donen cita en qualsevol època de l’any.
Des de Santa Fe de Montseny, no caldrà desplaçar-se més d’un minut a peu per arribar a Can Casades, actual Centre d’Informació del Parc Natural del Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona. La residència, d’estil modernista i una de les primeres actuacions d’estiueig a la zona, quan hom va voler aprofitar el lloc com a espai vacacional, és precedida per tres sequoies gegants que superen els 40 metres d’alçària i els 6 metres de perímetre del tronc. Varen ser plantades no tant amb finalitats estètiques com per a comprovar les possibilitats que presentava aquesta espècie quant a aprofitament fuster. De sequoies, en trobareu en altres indrets pròxims, com els marges de l’encisadora pista forestal que uneix Arbúcies amb Santa Fe de Montseny, a través del coll de Te —que, per cert, us recomanem de fer en bicicleta, malgrat el seu desnivell.
Al Centre d’Informació, punt d’inici d’aquest itinerari, podreu gaudir de projeccions audiovisuals i exposició permanent sobre l’entorn. Igualment, podreu rebre suggeriments sobre itineraris i camins de la zona.
Km 1,5. Font de Passavets
El primer tram de camí serveix d’escalfament: transcorre gairebé pla i ben senyalitzat —amb senyals blancs i grocs corresponents al PR C-208—, paral·lel a la riera de Passavets. El faig és amo i senyor d’aquesta terra, el qual amb la seua fulla caduca tenyeix el paisatge amb una diversitat de colors canviants segons l’estació de l’any.
Travessem la carretera BV-5114 i desemboquem en un aparcament. Allà hi ha la font de Passavets. El topònim dona pistes sobre la presència d’una aveteda situada aigües amunt de l’esmentada riera. Coneguda també com l’avetosa de Passavets, aquesta i la del Matagalls —tercer cim més alt d’aquest conjunt muntanyós— són les comunitats d’avets més meridionals de la península Ibèrica.
Des de la font, el camí al Turó de l’Home manté els senyals del PR C-208. Ben fressat, no triga a enlairar-se de manera violenta, descrivint àmplies ziga-zagues. Malgrat el pendent, la comoditat de la marxa permet guanyar els 400 metres de desnivell que ens separen del cim més alt del massís sense gaires sacrificis. A la part superior, la muntanya es despulla de la coberta forestal, el paisatge es torna auster —poc més que un matollar combinat amb roca mare—, la temperatura és una altra i la visió en dies clars abraça una extensió fenomenal de territori: des del litoral del Maresme fins al Pirineu, i Barcelona al seu extrem meridional.
El cim del Turó de l’Home és ocupat, des del 1932, per un observatori meteorològic, iniciat el 1881 per l’excursionista Artur Osona. Després de paralitzar-se el projecte a causa de dificultats diverses —entre les quals meteorològiques—, l’obra restaria enllestida el 1932, sota la batuta de l’aleshores director del Servei Meteorològic de Catalunya, Eduard Fontserè.
Km 7. Les Agudes
Des del mateix Turó de l’Home haurem de seguir la línia de carena en direcció nord. Aviat arribem, tot baixant del cim, al coll Sesbasses. L’indret, ampli i obert, posseeix la seua importància, ja que per ell passa el sender de gran recorregut GR-5-2. Aquest itinerari de llarga distància, conegut com el sender dels Miradors dels Parcs Naturals, connecta Sitges amb Canet de Mar, traçant una àmplia paràbola de 200 quilòmetres que permet enllaçar els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i el Montnegre-Corredor.
El camí cap a les Agudes és un puja i baixa constant de ferm relativament accidentat, però preciós. En la seua part final, la roca s’apropia de l’ambient, que es torna aeri, amb una sensació de vertigen accentuada pel caràcter violent els dies que bufa fort. Una creu metàl·lica culmina el conjunt, que es desploma bruscament cap al nord en forma de cresta esmolada i rocosa. És l’anomenada cresta dels Castellets, un itinerari desitjat pels excursionistes, amb trams equipats amb cadenes i on cal estar avesat a la grimpada i a la sensació de buit sota els peus.
Km 10. Font de Passavets
Recuperem el sender PR C-208, que ara davalla pel marge oposat de la riera de Passavets. Passarem per la font de Briançó. El camí penetra de nou en el bosc; la intensitat lumínica disminueix fins a límits de penombra. El joc de clarobscurs atorga al quadre una atmosfera màgica, fora del temps i l’espai. Seguim sempre en descens, amb un silenci amortit per la volta vegetal, trencat tan sols pel trepitjar sobre la fullaraca. Un fil d’aigua deixa sentir la seua dringadissa entre blocs de roca entapissats de molsa i ens anuncia que ens aproximem a la riera, que travessem per una palanca de fusta. Veus humanes i brunzit de motors ens retornen a la civilització: arribem a la font de Passavets, i només ens caldrà desfer el camí fins al Centre d’Interpretació de Can Casades.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el títol del mapa per a descarregar el track.