“Allà és on hi ha la nova Guyana! La Guyana amb petroli!”, crida Nicholas Deygoo mentre la barca s’aproxima a la seva illa artificial. “Si no fos per Exxon, això no seria possible!”. El propietari d’aquesta nova illa, de 41 anys, assenyala agitant els dos braços el seu projecte de construcció. Té un cost de 300 milions de dòlars, però Deygoo no hi ha posat ni un cèntim.
18 hectàrees de terra nova, l’equivalent a la superfície d’uns 24 camps de futbol, és el que les excavadores aquàtiques van aconseguir crear en el termini d’uns pocs mesos. Una cosa així no s’havia vist mai a Guyana, aquest estat amb poca població situat a la costa atlàntica de l’Amèrica del Sud, comprimit a dues bandes per Veneçuela i Surinam. Les dragues van extreure desenes de milers de tones de sorra del fons marí i les van abocar després aquí, prop de Georgetown, una capital endormiscada. A l’illa artificial de Deygoo anomenada VEHSI, ja hi han migrat unes quantes serps de l’espècie Bothrops asper, a més d’espècies agressives de la selva.
Tanmateix, la fauna de Guyana no s’hi estendrà, aquí. L’illa fa olor de dièsel, la gasolina per a maquinària pesant. Les màquines de piconar planxen el paviment de sorra, les dragues excaven fonaments i les grues eleven elements constructius. Abans de final d’any aquí s’ha d’inaugurar el primer port d’aigües profundes de Guyana. Així ho exigeix l’únic client, arrendatari i finançador d’aquesta illa artificial: ExxonMobil.
La multinacional petroliera i gasística més gran del món ha pagat per avançat el total de la inversió a l’home de negocis Deygoo i els seus socis. Sense interessos, com a avançament del lloguer dels pròxims anys. Aquesta gran empresa necessita urgentment el port d’aigües profundes com a base de subministrament de l’explotació petroliera que té a 200 quilòmetres de la costa guyanesa. Els empresaris estatunidencs i la direcció política del país en volen elevar l’extracció tan ràpid com sigui possible abans que els activistes climàtics s’hi fiquin pel mig.
La República de Guyana és El Dorado de la indústria del petroli. El 2015, pocs abans que 200 estats aprovessin l’Acord de París pel clima que pretenia anunciar la fi de l’era dels combustibles fòssils, es van descobrir davant la costa guyanesa unes enormes reserves. Un light sweet crude es troba al seu fons marí, amb poc contingut de sofre i fàcil de refinar. La millor matèria del mercat. La troballa va despertar fins i tot l’interès dels països veïns. El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, pretén annexionar-se parts de Guyana i endegar-hi perforacions per extreure’n petroli.
Segons els plans d’ExxonMobil i el govern de Guyana, es preveu que en el termini de cinc anys el país sigui capaç de produir més petroli per habitant que cap altre país del planeta. Això malgrat que la crisi climàtica amenaça Guyana d’una forma més massiva que gairebé cap altre país del món.
Tanmateix, aquí gairebé no hi ha ningú que pensi a deixar tota aquesta matèria sota terra. Ni els que prenen les decisions a Guyana, ni encara menys Nicholas Deygoo. Inclús els defensors del medi ambient veuen amb bons ulls l’explotació des que les empreses petrolieres financen projectes locals. No obstant això, l’activitat extractiva és un negoci de milers de milions. I un triomf per a ExxonMobil & Co.
Els darrers anys semblava que la humanitat volia abandonar realment els combustibles fòssils. Un moviment jove, liderat per Greta Thunberg, va fer sortir al carrer milions de ciutadans normals. “Keep it in the ground” (‘deixeu-ho sota terra’), proclamaven referint-se al petroli, el carbó i el gas.
Els governs, un rere l’altre, prometien que els seus estats neutralitzarien els gasos amb efecte d’hivernacle fins a mitjans d’aquest segle. Quan a causa de la pandèmia de la covid centenars de milions de persones van deixar d’anar cada dia a la feina o de viatjar en jet pel món, el preu del petroli i la cotització de les accions es van enfonsar. L’or negre de la modernitat passava en poc temps a ser un producte invendible.
I avui dia? La humanitat no havia consumit mai tant combustible fòssil com ho fa darrerament. És el que mostra una exposició de dades de l’Energy Institute de Londres per a Der Spiegel. Segons aquesta informació, el 2022 es va cremar i processar petroli, carbó i gas amb un contingut energètic per valor d’un total de 137.000 milions de quilowatts hora, uns valors mai vistos. “A pesar d’un creixement rècord de les renovables, el percentatge dels combustibles fòssils pel que fa al consum mundial d’energia es manté en un persistent 82%”, afirma Juliet Davenport, presidenta de l’Energy Institute. “La transició no avança prou de pressa.”
Per aquest motiu, el 2022 les emissions mundials de gasos amb efecte d’hivernacle foren més altes que mai. El 2023 encara podrien pujar més. Les temperatures baten rècords arreu del món i les inundacions i els incendis forestals tenen cada cop efectes més catastròfics. I el moviment Fridays For Future sembla que es divideix per Thunberg.
“Amb l’actual política energètica, no només trencarem l’objectiu dels 1,5 graus, sinó que fins i tot trencarem l’objectiu dels 2 graus”, diu Fatih Birol, cap de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE). “La tendència apunta cap a 2,4 graus més.”
Mentrestant, les grans empreses del petroli, el gas i el carbó fan negocis ben lucratius. I els seus lobbies treballen perquè així segueixi durant molt de temps.
Segons l’organització de defensa del medi ambient Urgewald, el 96% de les aproximadament 700 empreses petrolieres i gasístiques estudiades cerquen o obren nous jaciments i 539 estan treballant per extreure de jaciments no explotats fins ara gas i petroli per un valor equivalent a 230.000 milions de barrils de 159 litres cadascun. Aquesta quantitat equival a l’actual consum mundial de petroli durant més de sis anys.
L’epicentre mundial d’aquesta era daurada del petroli és Guyana, un país marcat per la corrupció i la pobresa. “Quan era petit, no hi havia ni pa torrat”, diu Nicholas Deygoo, el propietari de la nova illa.
A Georgetown, la capital, s’hi confronta la nova i la vella Guyana. Un carruatge de cavalls és avançat per un tot terreny lleuger i unes vaques pasten a la vora d’un McDonald’s. Al centre de la ciutat, entre casetes mig en runes d’estil colonial s’eleva a les altures tropicals la central d’Exxon, una torre d’oficines de set plantes feta de vidre, acer i formigó.
Des del capdamunt, l’home que molts anomenen el rei de Guyana té a l’abast veure el Ministeri de Matèries Primeres situat a la mateixa via. El britànic Alistair Routledge, de 56 anys, és el delegat d’Exxon. “Aquí hi ha les reserves de petroli i gas més significatives dels darrers vint anys”, afirma amb entusiasme. Segons Exxon, davant de la costa de Guyana reposen almenys 11.000 milions de barrils de petroli, més que no pas Noruega i el Regne Unit junts. El tresor té un valor actual de mercat d’almenys 750.000 milions de dòlars estatunidencs.
I el govern de Guyana sospira pels milions de petrodòlars, amb els quals podrien desenvolupar el país, construir vies interurbanes noves de trinca, amples i asfaltades per substituir les antigues pistes plenes de sots, i aixecar ponts, hospitals i escoles.
Els dirigents de Guyana tenen pressa. “És una cursa contra el rellotge”, deia el president del país Irfaan Ali en una entrevista per a Al-Jazeera. “Hem d’aprofitar això que tenim el més ràpid possible.” Ali i els seus temen que a mitjà termini s’apliquin noves normatives de protecció del clima més estrictes, a més de noves tecnologies que perjudiquin la demanda de petroli i en puguin devaluar el valor.
I el govern depèn dels petrodòlars, també en la lluita contra el canvi climàtic.
Nou de cada deu ciutadans de Guyana viuen al llarg de la costa atlàntica, rere més de 400 quilòmetres de llargs dics. En alguns punts, l’aigua salada aconsegueix cada cop més salvar les barreres i fer malbé els sòls. El nivell del mar puja en aquesta regió més ràpidament que en cap altre lloc. I Georgetown fa segles que es troba sota el nivell del mar.
La capital es va aixecar sobre uns terrenys pantanosos que els colonitzadors neerlandesos van millorar construint-hi canals i sèquies, d’on la població està avesada a treure de tant en tant alguna anaconda. Georgetown és una de les ciutats més amenaçades del món per les inundacions. El govern pretén construir a l’interior del país una nova ciutat anomenada Silica City que estigui situada a una major altura.
Així mateix, Guyana també mostra que l’estratègia del Loss and Damage (‘pèrdues i guanys’) fins ara ha fracassat, és a dir, la idea que les nacions industrialitzades han d’ajudar financerament aquells països que estiguin especialment afectats per les conseqüències del canvi climàtic. El 2009, les nacions industrialitzades ja van prometre als països en vies de desenvolupament 100.000 milions de dòlars anuals en ajudes. Fins al moment, aquesta suma no s’ha assolit. Guyana no vol esperar més: “Necessitem els diners del sector petrolier i gasístic per fer que el nostre país sigui més segur davant del canvi climàtic i alhora adaptar-nos-hi”, diu el vicepresident Bharrat Jagdeo al Wall Street Journal.
Les grans companyies del petroli piquen a la porta, per interès propi. Almenys 40.000 milions de dòlars és la quantitat que inverteixen Exxon, Hess i CNOOC només en el projecte guyanès. Per contra, l’Agència Internacional de l’Energia va publicar que l’any passat el sector en conjunt va invertir poc més de 20.000 milions de dòlars en projectes de protecció climàtica, com ara parcs solars o eòlics. Això representa tot just un 2,5% de totes les inversions de capital. Als projectes fòssils es van destinar diners per gairebé un valor de quaranta vegades més. El seu acreditat model de negoci sembla que funciona tan bé que les multinacionals no veuen cap raó per invertir grans quantitats en nous projectes.
“La indústria del petroli i el gas es troba a les portes del moment de la veritat”, diu el cap de l’AIE. “S’ha de decidir: o alimentar la crisi climàtica o participar en el canvi cap a una energia més neta.”
Bufa el vent en un dia d’octubre a Westminster, Londres. Davant de l’InterContinental Hotel s’eleva un fum lilós i un crit a l’uníson ressona pel Hyde Park. “Oily money out!” (‘fora els petrodiners’), proclamen Greta Thunberg i la resta de manifestants. Els activistes a favor del clima s’han encadenat agafant-se pels braços els uns als altres formant espesses rengleres, bloquejant l’entrada al luxós hotel. No entra ningú a l’Energy Intelligence Forum, ni tampoc en surt; és un dels punts de trobada més importants del sector de les energies fòssils.
A l’interior, la trobada dels magnats del petroli i el gas fa estona que ha començat, i és que els activistes no han pogut ni alterar-ne l’horari programat. Les catifes de vellut absorbeixen els seus eslògans, els dirigents parlen sense incidents i proclamen que la crisi climàtica i els seus interessos no es contradiuen pas.
“Del que es tracta és de reduir les emissions provinents dels hidrocarburs en comptes de reduir-ne la producció”, diu Amin Nasser, cap del gegant petrolier Saudi Aramco. Gràcies a tecnologies com CCS, la separació i l’emmagatzemament de diòxid de carboni, així com més eficiència, es pot reduir l’emissió de CO2 del petroli i el gas, segons Nasser. Només les energies renovables no podrien suportar sobre les espatlles “tot el pes de la demanda energètica mundial”, considera.
Aquí molts pensen com Nasser. El 2022 va ser per a moltes grans empreses l’any amb més èxit de la seva història. També a causa de l’atac de Vladímir Putin a Ucraïna i la crisi energètica que va disparar els preus.
El big five, els cinc gegants occidentals del petroli i el gas —ExxonMobil, Chevron, BP, Shell i TotalEnergies—, van obtenir uns guanys conjunts de gairebé 200.000 milions de dòlars. L’empresa estatal saudita Saudi Aramco va registrar uns beneficis de 161.100 mil milions de dòlars. I l’empresa privada més gran del món del sector del carbó, l’americana Peabody Energy, i que fa un parell d’anys estava en perill de bancarrota, el 2022 va guanyar més diners que mai.
En els anys que han seguit l’Acord del Clima de París del 2015, les grans empreses han seguit extraient petroli, gas i carbó com si no hi hagués canvi climàtic. Segons una anàlisi de dades de Der Spiegel, d’ençà del 2015 es van iniciar més 70 projectes de tipus fòssil de dimensions considerables, com ara el de Guyana o l’obertura de noves reserves de gas a la Sibèria occidental àrtica, cadascun dels quals emetrà almenys 1.000 milions de tones de CO2 al llarg de la seva durada.
De forma conjunta amb científics i amb el suport de l’ONG francesa Data for Good i del col·lectiu Éclaircies, es van analitzar les informacions disponibles en bases de dades, estudis i informes empresarials sobre projectes petroliers, gasístics i de carbó de gairebé 900 empreses. Uns 128 megaprojectes més estaven en fase de planificació. En el supòsit que tots els plans de les grans companyies energètiques es duguessin a terme, una estimació conservadora diria que s’utilitzaria gairebé el doble del pressupost de CO₂ que queda per limitar l’escalfament a 1,5 graus.
“A la vista de l’alta demanda de petroli i gas pot acabar sent necessari substituir jaciments antics amb les reserves en declivi per jaciments de nova obertura”, diu Birol, cap de l’AIE. Tanmateix, afirma que les inversions del sector en nous jaciments de petroli i gas són més alts, “molt més alts del que caldria per mantenir l’explotació a un nivell similar”.
No es podrà lliurar el món del petroli, el carbó i el gas? “Els combustibles fòssils són tan còmodes”, diu James Hansen, veterà expert climàtic de l’agència espacial nord-americana NASA. Un galó (3,8 litres) de benzina conté tanta energia com la que una persona adulta és capaç de produir fent un treball o exercici físic de 400 hores seguides. Gran part de la infraestructura actual està concebuda per a aquestes matèries primeres: plantes energètiques a carbó, cotxes i avions a dièsel, benzina i querosè, i processos industrials a gas. A més, els que es carreguen el clima reben grans quantitats de diners en subvencions. Més de 1.000 miliards de dòlars és la quantitat que els governs de tot el món van invertir-hi el 2022, segons càlculs de l’AIE.
A la conferència sobre energia de Londres, el francès Patrick Pouyanné, màxim dirigent de TotalEnergies, parla amb entusiasme a l’audiència d’un món fòssil meravellós: dels beneficis nets de TotalEnergies de 36.000 milions de dòlars; de l’expectativa de creixement del negoci petrolier i gasístic almenys fins a finals de la dècada; de noves troballes i projectes, per exemple a Namíbia. “És esplèndid que en ple segle XXI encara puguem descobrir i explotar una reserva de petroli tan fèrtil.”
En la intervenció, Pouyanné no es presenta com un adversari de la gent concentrada davant l’hotel. “A la gent que hi ha allà fora, els hem de donar respostes”, diu. La seva resposta és minimitzar les emissions en l’explotació, com ara les de metà. Un gas amb efecte d’hivernacle encara molt potent que s’allibera durant l’extracció de petroli i que fins ara, en part, simplement s’escup a l’atmosfera. Si fos per Pouyanné, en el futur això s’hauria d’evitar. I no tindria un gran cost.
Al cap i a la fi, ell encara es posiciona a favor d’impulsar la transició energètica, produir hidrogen i fomentar l’electrificació dels vehicles. Tot això ha de succeir, també per pur interès econòmic. Tanmateix, subratlla: “Durant molt de temps encara hi haurà necessitat de petroli i gas.”
Semblant al de Pouyanné és l’argument del president de l’actual cimera del clima, Sultan Ahmed al-Jaber, que alhora és el màxim dirigent de l’Abu Dhabi National Oil Company, la segona petroliera més gran del món.
“Màxima energia, mínimes emissions” és el lema que Al-Jaber anuncia sempre que pot. No explica tampoc com s’ha d’aconseguir això. La tecnologia CCS, elogiada pel sector perquè té l’objectiu de reduir emissions, o el filtratge del diòxid de carboni de l’aire amb maquinària absorbent no són la panacea. Actualment, ambdós mètodes no arribarien a reduir ni un 1% les emissions mundials de CO2. I fins i tot si les tecnologies poguessin emprar-se massivament en un futur, segons l’AIE consumirien tal quantitat ingent d’energia que superaria tota l’actual producció mundial d’electricitat.
“Enguany, la indústria invertirà uns 4.000 milions de dòlars en la tecnologia CCS”, diu Birol. “Per capturar les emissions fòssils, d’ara endavant caldria invertir-hi unes cent vegades aquesta quantitat, uns 4.000 miliards de dòlars”, i això cada any.
En comptes de fer-ho en la transició del seu model de negoci, les multinacionals s’estimen més invertir en una nova estratègia comunicativa. “Les empreses de relacions públiques, les grans companyies petrolieres i gasístiques, la indústria de l’automòbil i la petroquímica dels EUA han acordat desenvolupar campanyes i programes al voltant de la sostenibilitat amb l’objectiu de comunicar al món que la indústria fòssil és part de la solució”, diu Melissa Aronczyk, catedràtica de Ciències de la Comunicació de la Universitat Rutgers de Nova Jersey. “Ja d’ençà de l’acord sobre un tractat marc pel clima de l’ONU l’any 1992, les empreses d’energies fòssils intenten d’immiscir-s’hi.”
Només a dues estacions de metro de distància del Parlament Europeu a Brussel·les, hi ha dos lobbies del sector fòssil que treballen per aconseguir encabir el petroli i el gas dins del Green Deal proclamat per la Comissió Europea. Aquí hi ha la seu de l’entitat International Association of Oil & Gas Producers Europe (IOGP), la qual representa totes les grans empreses capdavanteres del sector del petroli i el gas d’Occident, des de Shell passant per BP fins a TotalEnergies.
“El petroli i el gas tindran un paper essencial durant la transició energètica i més enllà”, respon la IOGP a la nostra pregunta. Durant quant de temps? La resposta és un vague “molts anys”. En cas necessari, l’associació de lobbies afirma que les matèries primeres d’origen fòssil podrien arribar a ser climàticament neutres mitjançant l’emmagatzematge subterrani de CO2, tecnologia actualment poc madura. “Necessitem un enfocament més ampli, que no triï entre objectius climàtics i industrials, sinó que intenti assolir-los tots.” A escala política, aquest enfocament és el que s’està imposant.
Entre alguns grans consumidors europeus, el posicionament s’ha capgirat a favor dels combustibles fòssils. El primer ministre britànic, Rishi Sunak, vol explotar les reserves nacionals tant de temps com sigui possible i concedir més d’un centenar de noves llicències, mentre que el president francès, Emmanuel Macron, pretén decretar al seu país una “pausa” en la regulació climàtica. I a Berlín, el govern federal ha de bregar amb les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, que podria restringir dràsticament els recursos financers destinats a combatre la crisi climàtica.
Al seu torn, el guanyador de les eleccions als Països Baixos, l’ultradretà Geert Wilders, manifesta que té la intenció de “passar per la trituradora” diversos acords i lleis de protecció del clima, a més de cancel·lar també totes les ajudes de l’Estat que vagin en aquesta línia. Els partits d’extrema dreta d’Espanya, França o Alemanya han descobert la propaganda contra la protecció del clima com un tema. A Brussel·les, el compromès comissari pel Clima, Frans Timmermans, ha traspassat la cartera al seu col·lega connacional neerlandès Wopke Hoekstra, que anteriorment havia treballat al gegant petrolier Shell.
La República de Guyana té clara l’aposta, gairebé sense excepcions, per la vella energia. Una planta de gas està en construcció prop de la capital i el combustible el volen subministrar Exxon i companyia. La producció de petroli produeix molt de gas. Tot plegat farà que el país depengui durant dècades de les matèries fòssils, de manera que no hi ha dubte que no estarà temptat d’aturar-ne les extraccions. D’instal·lacions solars i parcs eòlics, gairebé no n’hi ha en tot el país, ja que hi ha manca d’inversors i infraestructura. El directiu Routledge se n’alegra: “ExxonMobil té la intenció d’estar-se ben bé trenta anys o més a Guyana.”
El 2016, les petrolieres van tancar un acord excel·lent amb el govern guyanès. El tractat per a la distribució de la producció els garanteix fins ara la millor part de l’explotació. En cas d’accident o d’una fuita de petroli en alta mar, no queda clar qui se n’ha de fer responsable. D’acord amb la situació jurídica actual, els operadors només han d’assumir els costos de neteja fins a un import de 2.000 milions de dòlars.
Tanmateix, Exxon i companyia saben que tenen el favor de l’activista pel clima més coneguda del país. Annette Arjoon, de 59 anys, al començament no confiava en les empreses. Avui la seva organització de protecció del medi ambient rep el suport d’una empresa petroliera. Amb els diners es poden fer moltes coses bones per a l’entorn natural del país i els seus habitants indígenes, diu Arjoon. I: “Si el Regne Unit, Noruega i els EUA s’han enriquit amb la producció de petroli, per què esperen que Guyana deixi el seu petroli sota terra i que el país segueixi immers en la pobresa?”
De la mateixa manera, el propietari de l’illa artificial tampoc no entén per què Guyana hauria de deixar intacte el seu tresor soterrat. Els occidentals tenen una manera estranya de veure les coses, diu Nicholas Deygoo. “Asseguren que volen una economia més verda, però no paren de consumir combustibles d’origen fòssil.”
Durant la primera meitat de l’any s’han venut a Europa gairebé dues terceres parts del petroli produït a Guyana, una gran part del qual va arribar a Rotterdam. Del seu port, en surten dos grans oleoductes en direcció a Alemanya.
Traducció d'Arnau Ferre Samon