Fosse, de seixanta-quatre anys, és un dels dramaturgs més representats de l’actualitat gràcies a obres com La nit entona els seus cants (1997) i Somni de tardor (1999). Escriu en noruec nynorsk, varietat occidental del noruec no gaire estesa. El seu actual gran projecte Septologia ha rebut diversos premis. Fosse s’ha casat tres vegades, actualment amb una filòloga alemanya d’origen eslovac i té un total de sis fills. Viu a Oslo, però també té residència prop de Bergen i a la localitat austríaca de Hainburg.
SPIEGEL: Senyor Fosse, el 10 de desembre rebrà a Estocolm el Premi Nobel de Literatura. Té ganes que arribi la vetllada?
Fosse: Doncs, realment, no gaire. Soc un ésser tímid, més aviat solitari, i sovint m’estimo més abstenir-me dels esdeveniments socials. En tot cas, la cerimònia d’Estocolm és un acte tan gran, amb un gran banquet, que li tinc menys por que a una celebració menor. Aparentment, només he de donar les gràcies. La meva dona també hi serà, també la meva filla gran, que té dotze anys.
SPIEGEL: Té la mala fama de ser un escriptor d’obres teatrals i novel·les més aviat enigmàtiques i sovint amb poca trama. Té raó el jurat del Premi Nobel quan justifica la concessió del premi amb el fet que vostè “dona una veu a l’indicible”?
Fosse: Bàsicament, aquest és exactament el deure de la literatura. Jo soc un romàntic. El sentit de la literatura és que aconsegueix expressar una cosa que d’altra manera no es pot dir.
SPIEGEL: En la seva gran novel·la Septologia del 2019, que narra el balanç vital de dos artistes bessons que fan durant la setmana prèvia a Nadal, ho diu en més de 1.100 pàgines i ni un sol punt. El llibre sencer està escrit en una sola frase. Per què?
Fosse: És un flow. En dic prosa lenta. Sé que d’entrada sona estúpid. Però quan es vol descriure de manera precisa un got d’aigua, això resulta molt difícil de fer en una obra de teatre. Fent prosa sí que és possible. He escrit aquest llibre durant quatre anys i pretenia aconseguir justament el contrari de la intensitat d’una obra teatral. Buscava la lentitud.
SPIEGEL: Les seves obres teatrals de més èxit internacional, en què, per exemple, una parella jove de caràcter lacònic reflexiona al voltant del nom del seu fill o una família que es retroba amb motiu de l’enterrament de l’àvia, no són també extremament lentes?
Fosse: Això afirma alguna gent. Però no acaba de ser així. Hi ha una velocitat interna en les meves obres.
SPIEGEL: Li interessa d’alguna manera el que la seva literatura provoca en els lectors i el públic dels teatres?
Fosse: Gens ni mica. No tinc cap mena d’intenció. Aquell que cerqui provocar quelcom amb els seus escrits no fa bona literatura, sinó un sermó. No és art, si més no per a mi. Per a mi l’important és escoltar i escriure de manera tan òptima i franca com em sigui possible.
SPIEGEL: Quines veus escolta?
Fosse: Dins meu hi ha un altre jo. El jo escriptor és el que l’escolta. Cada obra, cada llibre és un univers propi, amb les seves regles i condicions específiques. Jo concebo aquests universos. No escric per expressar-me. Escric per alliberar-me de mi mateix, per allunyar-m’hi.
SPIEGEL: Fa uns anys va adherir-se a l’Església catòlica. És Déu en la seva ment el que escolta quan escriu?
Fosse: Jo no faig servir la paraula Déu. Espero que sigui una manera qualsevol de bon poder.
SPIEGEL: Per què no diu Déu pel seu nom i a Septologia escriu que Déu és “quelcom que no podem ni pensar”?
Fosse: El que per a mi val és que no en podem dir res. És rere les coses. No podem dir què hi havia abans que nasquéssim. No podem dir cap a on anem. Només podem dir que abans no hi érem, al món, i que en algun moment desapareixerem d’aquí. Tota la resta és a l’altre costat. I Déu és a l’altre costat.
SPIEGEL: Però vostè està convençut que hi hagi un altre costat?
Fosse: Sí, ho crec. Soc creient.
SPIEGEL: Vol dir això que la seva escriptura és com una mena de mèdium?
Fosse: No. M’he d’ocupar que funcioni. L’he de transformar. Prové, dit simplement, de fora. L’he de deixar entrar. L’escolto, la faig servir, només a través de mi com a persona es converteix en literatura. Toco una mena de música, la meva música.
SPIEGEL: Té clar que el 99% de la literatura és completament diferent de la seva?
Fosse: Jo no diria que llegeixi i percebi la literatura en un sentit ampli.
SPIEGEL: Com a autor decididament religiós, segurament és una excepció en el món literari europeu del segle XXI.
Fosse: M’he convertit en un escriptor religiós, cosa que difereix de les meves primeres novel·les. La meva primera novel·la va ser publicada just ara fa quaranta anys. Es titula Vermell, negre i és un llibre obscur. La segona encara és més obscura. Aleshores jo estava en contra de tot, també contra el cristianisme. Era un hippy agressiu. Era la meva fase heavy-metal.
SPIEGEL: Vostè va créixer en el si d’una família de pagesos fruiters de la rodalia de Bergen. És cert que un accident quan tenia set anys d’edat el va inspirar a escriure?
Fosse: Vaig perdre molta sang i fins al dia d’avui escric des d’aquesta experiència de quan tenia set anys. Aquest fet em va donar forma com a escriptor.
SPIEGEL: Els seus primers textos, els escriu als dotze anys. De què tractaven?
Fosse: Jo era un infant estrany. No em sentia bé en la meva pell i em veia diferent de la resta de persones, com segurament passa a molts joves en aquesta etapa de la vida. Escrivia poemes breus i relats curts, però sobretot lletres de cançons, perquè llavors la música m’interessava molt. Encara em recordo d’una lletra, era realment penosa. Aviat vaig entrar a formar part d’una banda, només nois, i actuàvem en sales de festes, fent versions de cançons populars del moment de bandes com Creedence Clearwater Revival, “Who’ll Stop the Rain” i coses així.
SPIEGEL: Eren bons?
Fosse: No. Al grup tots eren millors que jo; no tenia talent per tocar la guitarra. Pintant, hi tenia més traça. Però llavors vaig descobrir l’escriptura i vaig deixar la música de cop. El que m’agradava ho vaig transferir a l’escriptura, com ara les repeticions i el ritme.
SPIEGEL: Podia viure de l’escriptura?
Fosse: D’escriure llibres, no. Actualment, tampoc no tinc una gran quantitat de lectors, no soc un autor de grans vendes. Mentre estudiava filologia, sociologia i psicologia, vaig treballar de periodista. Escrivia per a un diari petit de Bergen sobre allò que passava al país. M’agradava treballar a l’escriptori, però no tant haver-me de trobar o telefonar amb gent. El pitjor era quan algú trucava perquè havia comès alguna errada o havia ofès algú. Això em generava molta inseguretat.
SPIEGEL: Durant una temporada va ser professor de literatura. Un dels seus alumnes va ser Karl Ove Knausgård, que és uns deu anys més jove que vostè i que s’ha convertit en un autor d’èxit de vendes gràcies al seu cicle de sis novel·les La meva lluita.
Fosse: Recordo molt bé quan li vaig dir: “Karl Ove, no pots simplement escriure el que passa a la teva vida. Ho has de transformar!” Però ell va fer el que els bons alumnes fan: justament el contrari del que el seu professor els diu.
SPIEGEL: Vostè rebutja el gènere literari de l’autoficció, és a dir, escriure sobre la vida pròpia, gènere que ha fet famós Knausgård. Per què?
Fosse: Perquè a mi no em funciona. Al meu llibre Escenes d’infantesa vaig intentar escriure sobre la meva infància de la manera més honesta i certa que em va ser possible. Vaig fracassar. La vaig haver de transformar perquè es convertís en una mena de veritat. En aquest sentit, treballo més com un pintor.
SPIEGEL: L’escriptura i la pintura no són dues modalitats artístiques molt diferents?
Fosse: Troboque tot bon art parla del mateix. D’allò que no es pot dir d’altra manera. Observi els quadres de Mark Rothko. Parlen exactament d’una llum interior.
SPIEGEL: Opina que hi ha manera d’ensenyar literatura?
Fosse: Els aspectes tècnics de l’escriptura, sí. La resta, no. Com més llegeix una persona, millor serà la seva literatura. Jo també he après llegint i ho segueixo fent.
SPIEGEL: Qui eren els seus professors?
Fosse: Georg Trakl, el gran poeta austríac, i Tarjei Vesaas, un gran noruec. I amb les peces teatrals de Samuel Beckett vaig aprendre molt. La meva obra Allà ve algú és, en el títol mateix, una resposta a Esperant Godot. Volia mostrar que no esperem perquè sí.
SPIEGEL: Està content per l’èxit de les seves obres teatrals que ja han estat traduïdes a 44 llengües diferents?
Fosse: No. Per a un home tímid com jo no ha estat, realment, l’ofici adequat. Rebia cada cop més encàrrecs i les meves obres es representaven en molts teatres. A Alemanya hi havia anys en què es programaven produccions meves gairebé en tots els grans teatres. És clar que això era molt emocionant i que em va canviar la vida. Estava acostumat a estar tot sol amb mi quan escrivia. I llavors van començar a convidar-me al Festival de Salzburg o a París, i naturalment hi anava. Salzburg, per Georg Trakl, ja m’interessava, perquè hi va créixer. No desitjava aquest tumult, però sí que el volia, era molt contradictori. Fins que un dia vaig decidir no escriure més amb el teatre com a objectiu.
SPIEGEL: I això?
Fosse: Estava fart de viatjar. Estava fart de beure. Tenia la sensació que havia portat a l’extrem les meves possibilitats com a escriptor d’obres teatrals. Vist d’una manera racional, va ser una estupidesa; en aquell moment, el 2012, jo era en l’apogeu de la meva carrera. Però volia tornar allà d’on venia, a la prosa i a la poesia.
SPIEGEL: En aquella època va patir un col·lapse i va acabar a l’hospital per una intoxicació alcohòlica.
Fosse: Això va passar després de decidir deixar el teatre. Però per descomptat que hi tenia relació, de manera que també vaig decidir deixar l’alcohol. Després no estava segur de si seria capaç d’escriure prosa.
SPIEGEL: Perquè li mancava l’alcohol?
Fosse: No. No poso en dubte de cap manera que entre l’alcohol i la literatura hi ha una connexió fructífera. Però respecte d’això, jo ja m’havia begut l’alcohol que m’havia de beure. Estic segur que escric molt millor des que no bec. Quan vaig tornar a escriure després de l’episodi a l’hospital a causa de l’alcohol, volia allunyar-me de tota acció i de tot dramatisme. Volia treballar amb la tranquil·litat més gran del món, en pau. És llavors quan vaig escriure el llibre Trilogia.
SPIEGEL: Una història d’amor trista i fosca que comença amb una parella jove, ella en un estat d’embaràs avançat, que abandona el poble pescador en un bot de rems en direcció a la ciutat perquè volen un nou començament.
Fosse: No estava gens segur de si estava capacitat d’escriure prosa després dels meus llargs anys de dedicació al teatre. Trilogia fou el meu primer intent després de quinze anys. Per això va ser increïblement important per a mi rebre el premi del Consell Nòrdic. A Escandinàvia, és el premi més important després del Premi Nobel.
SPIEGEL: Li costa molts esforços l’escriptura igual que als lectors dels seus textos, que sovint són parcs de paraules, podrien sospitar?
Fosse: Decap manera. Soc un escriptor extremament ràpid. Soc un maníac. No planifico mai res a l’hora de treballar en un llibre o una peça teatral. Tampoc no faig recerca, simplement em poso a escriure, escolto i segueixo escrivint. En algun moment vaig començar a preguntar-me d’on venia tot això.
SPIEGEL: Què va esbrinar?
Fosse: El coneixement al qual vaig arribar va destruir el meu marxisme i el meu ateisme. Vaig reconèixer que hi ha d’haver una altra dimensió, amb la qual estic connectat quan escric. Això, no ho podia explicar d’una manera materialista ni atea. Soc un cercador. Així és com vaig arribar als quàquers.
SPIEGEL: Una comunitat d’idees cristianes originada al segle XVII.
Fosse: Els quàquers no tenen sacerdots, ni dogmes ni litúrgia. I són silenciosos. En les trobades tothom s’asseu en un cercle, com ara aquí. Quan algú té la sensació que té una inspiració, llavors diu quelcom. En cas contrari, no diu res. La trobada acaba quan una persona s’aixeca. Aquesta és l’única demostració de poder que hi ha. Els quàquers són contraris a qualsevol forma d’autoritat i no fan el servei militar. Vaig participar en les sessions dels quàquers a Bergen, però en cap moment vaig passar a formar-ne part. Em va semblar que no era propi dels quàquers haver de formar part de la comunitat.
SPIEGEL: Al llarg de la seva cerca, no ha pensat mai a provar la psicoanàlisi?
Fosse: No. Vaig llegir moltes obres de Sigmund Freud i en vaig aprendre molt quan era jove. Per descomptat, soc un neuròtic. Quan et passes tota la vida en una relativa solitud com a escriptor, no es pot tenir una personalitat totalment normal. Hi ha d’haver quelcom que no rutlla en un mateix. Jo tinc seixanta-quatre anys i en fa més de cinquanta que escric. Però les meves neurosis em són molt rendibles. Escric per escapar de mi.
SPIEGEL: Una mena d’autoteràpia?
Fosse: Noés una teràpia, sinó una manera de viure. Potser inclús una manera de sobreviure.
SPIEGEL: Fa ben bé deu anys es va convertir al catolicisme, que és autoritari i en moltes coses totalment diferent dels quàquers. Què és el que hi va trobar d’atractiu?
Fosse: Com es diu, de vegades els extrems es toquen. A finals dels anys vuitanta vaig presenciar a Bergen una missa catòlica. Em va agradar molt més que les misses protestants amb què vaig créixer de petit. A les protestants era insuportable com un havia d’escoltar tanta xerrameca de pastors idiotes. A la missa catòlica es parla ben poc per l’ancoratge en la litúrgia.
SPIEGEL: No es pot dir el mateix sobre la seva literatura, en què gairebé sempre hi ha una litúrgia de paraules clau, les barques de pescadors, el mar, les tempestes?
Fosse: És possible que hi hagi una similitud i potser per això em vaig sentir atret per la missa catòlica. En la litúrgia es buiden les paraules de significat. Se senten tantes vegades les paraules que aconsegueixen una màgia, un esperit. També durant la missa es tracta d’arribar a allò que no es pot expressar amb paraules.
SPIEGEL: Opina que ha estat un gest polític el fet de ser-li concedit enguany el Premi Nobel?
Fosse: No ho crec pas. Aquest Premi no té gaire a veure amb la política. O pensa vostè que el 2019 Peter Handke va ser premiat amb el Nobel per les seves idees polítiques? Prou que va ser guardonat a pesar de les seves idees. Espero que, en el cas del meu guardó, també tot giri entorn de la literatura.
SPIEGEL: La seva literatura és a l’avantguarda o és una cosa passada de moda?
Fosse: Aquestes categories han deixat de ser vàlides.
SPIEGEL: Handke diu que ell prové d’Homer, el pare de la poesia occidental. Bob Dylan, que va rebre el Nobel el 2016, també s’hi ha referit sovint.
Fosse: És possible que això també sigui vàlid en el meu cas. Jo també provinc d’una tradició europea.
SPIEGEL: Es considera un escriptor polític?
Fosse: No pas com Bertolt Brecht s’hi considerava. Odio la seva avorrida manera d’instruir la gent. Tanmateix, soc conscient de l’argumentació que tot el que fem té alguna ressonància política. En aquest sentit, és clar que jo també soc un autor polític. Jo crec que en la meva escriptura hi ha una pau, una llum, una mena d’amor. Això també és un missatge.
SPIEGEL: Senyor Fosse, li agraïm aquesta conversa.
Traducció d'Arnau Ferre Samon