Turisme Cultural

Enamorats de Vic, el Collsacabra i el Montseny osonenc

Vic és una ciutat per caminar-la. Cal paladejar-la lentament, barrejant-hi els embotits, el mercat de la plaça Major de dimarts i dissabte o el Museu Episcopal. Fora dels seus límits s’estén la plana, separada de la Garrotxa per les imponents muralles del Collsacabra. A Rupit i Tavertet, o al santuari de Cabrera, ens hi haurem d’aturar, com també ho farem al poblet del Brull o a Viladrau, situats als vessants septentrionals del Matagalls, al Parc Natural del Montseny.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Jo sóc un enamorat de la ciutat de Vic”, va proclamar l’empordanès Josep Pla. N’era perquè pensava que la seva ànsia d’ordre i de pau podria reduir-la a aquesta ciutat. Li agradava especialment “l’aspecte tancat, hermètic, seriós que té”, i perquè “malgrat ésser el nucli urbà de Catalunya d’esperit menys provincial, la ciutat us immergeix en les formes més còmodes, silencioses, beates de la província”.

L’historiador Antoni Pladevall considera que una de les principals característiques de la ciutat és precisament la d’haver mantingut la seva fesomia, tan estimada per Pla, tot i el seu progrés i vitalitat, és a dir, el fet d’haver conservat el seu caràcter de ciutat antiga, amb un nucli històric ben conservat i protegit, sense renunciar al progrés agrícola, industrial i comercial.

Un nucli format per carrers relativament estrets, costeruts i entortolligats, però sense els casalots abandonats i les façanes escrostonades que trobem en moltes ciutats i viles. Vic, el Vic històric, fa goig. La catedral, el temple romà i el Museu Episcopal, li donen un aspecte monumental. Els casals i palaus, un aspecte noble, senyorial.

La catedral de Vic és un conjunt variat d’èpoques i estils. S’hi barregen estils i maneres de construir que van del romànic al neoclàssic. La nau de l’església és de 1782. La façana és severa i freda, d’un neoclàssic academicista.

El contrast del laberint urbanístic amb l’espaiosa i proporcionada plaça Major produeix un gran efecte. La plaça té, a més de les seves generoses proporcions, dues grans virtuts. La primera és que és neta, neta d’arbres, i això permet gaudir de la visió del seu segon gran atractiu, les cases que l’envolten i el conjunt que conformen. Des de la més senzilla a la més ostentosa o noble, totes es fan veure i poques vegades podrem admirar el que sembla un contrasentit: la varietat harmònica dels quatre cantons de la plaça. Si la voleu veure bullir de gent, aneu-hi un dimarts o un dissabte, dies de mercat.

Maria Àngels Anglada li va dedicar aquests versos: “Quin nom et donarem, Plaça Major, / Plaça del Mercadal? Jo et posaria / la Plaça Bella, perquè com Haidé / el teu senyal i nom és la bellesa”. 

El monument vigatà més antic és el temple romà, que durant molt de temps va estar envoltat per un castell, el castell dels Montcada, enderrocat a finals del segle XIX. La seva monumentalitat, i el fet d’estar aixecat a la part més alta de la ciutat, van fer preguntar-se a Jacint Verdaguer: “¿Te plou del cel o et brota de la terra, / Ausona mia, eix Temple gegantí?”.

El monument vigatà més antic és el temple romà, que durant molt de temps va estar envoltat per un castell, el castell dels Montcada, enderrocat a finals del segle XIX. Els murs del castell, que va tenir diferents usos, van salvar-lo de les diferents destruccions que patí la ciutat. La seva monumentalitat, i el fet d’estar aixecat a la part més alta de la ciutat, van fer preguntar-se a Jacint Verdaguer: “¿Te plou del cel o et brota de la terra, / Ausona mia, eix Temple gegantí?”.

El Museu Episcopal de Vic, diu Pladevall, és una institució de visita indispensable per a tothom qui vulgui conèixer el passat de Vic i de la comarca, el seu tresor artístic, més encara ara, amb la construcció de la nova seu, inaugurat el 2002.

El Museu Episcopal de Vic, diu Antoni Pladevall, és una institució de visita indispensable per a tothom qui vulgui conèixer el passat de Vic i de la comarca, el seu tresor artístic, més encara ara, amb la construcció de la nova seu, inaugurat el 2002. Per a Josep Pla, el museu “és un cas alliçonador de la força de voluntat d’aquest país.”

Per a Josep Pla, el museu “és un cas alliçonador de la força de voluntat d’aquest país”. S’hi guarden obres d’excepcional valor de l’època romànica i gòtica, com també una important col·lecció lapidària. Les peces més valuoses corresponen a les pintures murals i les talles romàniques; obres d’orfebreria religiosa, de teixits i brodats; col·leccions de numismàtica, ceràmica, vidrieria i fins i tot peces prehistòriques. Pel que fa a la literatura, preserva el bressol que va allitar Jacint Verdaguer d’infant, i mossèn Josep Gudiol i Cunill, que en fou conservador entre 1898 i 1931, va ser literaturitzat com a mossèn Ferro Vell a la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, indica el magnífic web Endrets. Geografia literària dels Països Catalans.

La catedral és un conjunt variat d’èpoques i estils. El campanar, de set pisos, és típic del romànic català o de tipus llombard. La nau de l’església és de 1782. El contrast és espectacular. La façana actual és severa i freda, d’un neoclàssic academicista.

La catedral nova fou decorada a l’inici del segle XX pel pintor Josep M. Sert. Destruïda, com tota la catedral, el 1936, el pintor va tornar a decorar-la. Josep Pla va considerar que l’estil de Sert seria jutjat d’anacrònic, pels seus contemporanis, però va pronosticar que, amb el pas del temps, en desapareixeria el prejudici historicista: “Quan els nostres besnéts les contemplaran quedaran fascinats. Davant aquestes pintures, la nostra generació haurà estat una mica refractària. Aquestes pintures són un gran espectacle, una formidable explosió d’art laboral, de constructivitat triomfant.  Sert, home àvid, potent, vital —un tipus gegantí—, ha deixat a la catedral de Vic l’essència de la seva concepció del món, el seu ideal d’un art de masses”.

Vic és ciutat levítica i religiosa —històricament parlant. Ho avalen les seves 35 esglésies, la major part situades al nucli antic i els ravals propers a l’antiga muralla, on s’instal·laren, a partir del segle XIV, els principals convents dels ordes mendicants. La major part de les esglésies són d’època barroca i abans del 36 la ciutat era una de les del país que tenia més retaules i  imatges barroques

I també és una ciutat senyorial. Vic, recorda Pladevall, fou sempre el centre d’atracció de famílies de la petita noblesa comarcal, que acostumaven a alternar el castell o casal originari amb una casa a la ciutat. La gran majoria dels grans casals ciutadans, amb grans sales i cambres decorades, s’hi van construir entre la fi del segle XVII i la segona meitat del XVIII.

La Casa de la Ciutat mostra la voluntat dels vigatans per embellir i ampliar el seu patrimoni. Té com a base l’edifici gòtic del consell de la part reial de Vic. Construït el 1358 i els segles posteriors, fou ampliat amb un pis superior i ornat amb un gran finestral gòtic. L’edifici inicial fou ampliat amb l’adquisició de cases veïnes el segle XVI i fou remodelat totalment el 1670. El nou edifici té sortida a la plaça Major, on es construí una torre, amb una torrella per al rellotge.

La Casa de la Ciutat és rica en obra de Sert. A l’entrada i la Sala de Consellers s’hi conserven fragments de la primera decoració de la Catedral: ‘Homenatge a Orient i Homenatge a Occident’; a la biblioteca, hi ha l’esbós a escala natural d’Heliodor expulsat del temple i com a obra més vistosa, ‘Les quatre estacions’, que decoren el que coneixem com a Sala Sert. A la Sala de la Columna hi ha ‘Els Segadors’

La visita a Vic s’ha de completar amb un passeig fora muralles, pel costat del riu Mèder. Ens aturarem davant del pont de Queralt o de Sant Francesc o de la Calla, segons la denominació popular. És el més antic i notable dels ponts vigatans. Va construir-se avançat el segle XI i forma part del camí ral i de la via romana de Vic a Barcelona. Està format per quatre arcs de mig punt de diverses mides. Per tal d’alleugerir el pes de l’estructura, hi ha també tres arcs de mig punt oberts entre les arcades. Al llarg dels segles ha sofert múltiples restauracions, l’última de les quals es va  realitzar després de la voladura del final de la Guerra Civil de la part més propera a la muralla.

 

El Collsacabra

Si volem tenir una visió panoràmica de la comarca d’Osona i, pel mateix preu, de la veïna Garrotxa, l’excursió ideal i més amable és la que podem fer al santuari de Santa Maria de Cabrera, dalt de la serra de Cabrera, a 1311 metres. Pertany al municipi de l’Esquirol. Aixecat en un pla, forma una miranda extraordinària de la Plana de Vic, i fins dels Pirineus i la Garrotxa.

Al cim s’hi pot accedir per diferents camins. El més popular surt de Sant Julià de Cabrera, on també hi ha una església que es fa mirar, i es pot fer com una ruta circular. Queden al cim de la serra de Cabrera, vestigis del que havia estat el castell de Cabrera, bressol de la nissaga dels Cabrera.

El pantà de Sau, sota els estimballs de la serra de la serra del Collsacabra.

L’ermita, diu Pla, acarada a Ponent, “mira les postes de sol sobre l’interior, sobre l’onatge geològic de la Plana de Vic —que de vegades sembla invisible per la boira, com una cassola amb la seva tapadora— es forma cap a ponent fins que es perd de vista”. 

Joan Triadú hi va pujar, en un dia clar de tardor. Llavors, “els horitzons són dilatadíssims.” El seu sentiment no va ser innocent. Va ser apassionat i patriòtic. Paga la pena reproduir la descripció que en va fer: “La terra pròpia no és mai un espectacle, ni Cabrera, per a nosaltres, un simple mirador. Molt més que això hi ha el rostre arrugat d’una petita i turmentada pàtria. Primer les masies de la vora, els camins que s’han passat de pujada, les ermites i els pobles de tot el Collsacabra, molt més planers, lliures i purs des de l’altura. Després les altres valls, el curs dels rius: el gran espesseïment torturat de les Guilleries, el trajecte encortat del Ter, majestuós al sol, de meandres rics, i a cada volta un poble, i el pla d’Olot i la Plana de Vic sàviament repartides, amb un ordre concret de seguretat i de confiança. D’extrem a extrem, el Puigsacalm i el Montseny, Montserrat i el Canigó, amb tots els Pirineus de rengle fins al Pedraforca, i de cap a cap en semicercle, la mar, des de les envistes de Provença al pla de Barcelona i al Garraf... Per a nosaltres això no és simplement un espectacle.”

La serra de Cabrera és la més alta de la comarca natural del Collsacabra, un altiplà format per una plataforma amb cingles al sud i a Llevant.

El municipi de Pruit, fusionat amb el de Rupit el 1978, centra el Collsacabra estricte. El terme té una quantitat d’indrets atractius per la bellesa i varietat del paisatge —plans, fraus, engorjats, cingleres, salts d’aigua— i per les esglesioles i masos, molt ben conservats. Per exemple, el majestuós Bac de Collsacabra, una de les masies més impressionants de la rodalia, construïda al segle XVIII, esmentada ja al segle XII. Té una estructura semblant al Palau Episcopal de Vic. Té un oratori dedicat a la Mare de Déu del Roser. Verdaguer hi passà alguns estius acompanyant en algunes ocasions el bisbe Josep Morgades. A l’altre costat de la carretera hi ha la capelleta de la Mare de Déu del Roure, incrustada en el tronc d’un gros roure. Verdaguer li dedicà uns Goigs.

La vila de Rupit s’aixeca sobre un roquissar i envoltada per la riera. A Joan Triadú li feu aquesta impressió: “A Rupit tot sembla que hagi de caure’ns al damunt, i roca, roca per tot arreu, lloses esmolades, graons naturals, carrers sobre roca, confosos els paviments amb els llindars i l’escàs, rar, marxapeu”.

L’església de Sant Joan de Fàbregues, a Rupit, es troba als peus d’una cinglera. És un dels millors edificis romànics de la regió, segons l’historiador Antoni Pladevall. El conjunt és de la fi del segle XI o principi del XII.

L’espectacularitat de les vistes suspeses sobre l’aire té un nom, Tavertet, col·locat arran d’una cinglera. El poeta mataroní Josep Punsola li va demanar: “Tavertet, què penses, amarat d’espai? / Són coses immenses que no entendrem mai?”.

La part vella del poble ha mantingut l’aspecte tradicional, amb els murS de pedra i les llindes treballades. I abans de la construcció de noves torres i cases residencials, Josep Pla va definir Tavertet així: “nucli rústic d’un arcaisme recalcitrant”.

 

El Montseny

El municipi que enllaça la Plana de Vic amb el Montseny osonenc és el Brull. Municipi plenament muntanyenc, arriba fins a la Creu del Matagalls i aplega diverses parròquies. Aquí també trobarem moltes masies històriques, documentades al segle XIII. Destaca la masia de la Sala, i la de Casademunt, formada per un bell edifici quadrats construït per picapedrers francesos entorn del 1540 i embellit el segle XVIII amb rajoles de València i altres ornamentacions. Ampliat amb una gran església goticomodernista i altres edificacions, serví de sanatori antituberculós entre els anys 20 i 50 del segle passat i ara és un convent de monges. En una habitació d’aquest sanatori del Brull va morir d’una tuberculosi el 5 de gener de 1938 el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

La gran vila residencial osonenca del Montseny i les Guilleries és Viladrau. Una magnífica obaga presideix el paisatge del poble. La vila antiga és ara el nucli d’una espaiosa zona de xalets i torres d’estiueig, molts dels quals són de principis del segle XX, que s’estenen per les valls i racons que envolten la població. Els voltants són d’una botànica exuberant i poètica que ha causat passions de pedra picada.

Lloc d’estiueig de molts escriptors i intel·lectuals, té la seva plasmació artística en l’obra de Guerau de Liost. La Font de l’Oreneta va lligat al seu record, font mítica a partir del moment que el poeta l’escollí com a preferida. La immortalitzà en dos poemes, en un dels quals demana ser-hi enterrat i que l’hi acompanyi un dístic de Carner. El 14 de maig de 1936, els amics i devots, entre ells Marià Manent, hi posaren una estela de marbre blanc amb un baix relleu de Joan Rebull amb la figura del poeta agençada de caçador i inscrit al peu el dístic desitjat de Josep Carner. Uns metres més enllà de la font en una estela de pedra hi ha transcrit el eu poema “Font de l’Oreneta”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.