—Com recorda la notícia de la mort de Carrero Blanco?
—La record molt bé perquè jo era a Palma, fent el servei militar. En primera instància, es va dir que havia estat una explosió de gas, però tot d’una parlaren d’atemptat. Aleshores el comandament del quarter, el Palma 47, d’infanteria, ordenà segellar tot el perímetre de la base. Que és una instal·lació que llavors estava a la rodalia de la ciutat, en el camp (avui, una zona conurbada, a prop de la barriada de Gènova) i totalment oberta. Imagina-t’ho: tothom nerviós, posant barreres pertot... Vaja si me’n record! Tots esperàvem arribar a Nadal per anar a casa a passar les festes i es varen suspendre els permisos. Estàvem molt nerviosos, hi havia por, ningú sabia què podia passar.
—En aquell moment, vostè estava en grups opositors d’esquerra. Com va viure l’esquerra clandestina l’atemptat de Carrero Blanco?
—Va entendre que era un cop molt dur per al franquisme. Carrero era el successor de Franco. Per tant, l’esquerra veié que, d’alguna manera, aquella mort facilitaria la fi de la dictadura. Jo diria que va permetre entendre que el règim quedava ferit de mort, però sense saber què passaria, perquè ningú ho sabia i, per tant, tothom va quedar amb una gran incertesa respecte al que podria passar.
—Franco va ungir Carrero Blanco com el seu successor quan el va fer president del Govern?
—Clarament. Carrero tenia deu anys menys que Franco i per al dictador sempre va ser el seu home de la màxima confiança. Havia estat així sempre, des del temps de la Guerra Civil. Quan el juny de 1973 el va nomenar president del Govern —mentre que ell seguia sent cap de l’Estat— clarament era l’anunci que volia que Carrero seguís ostentant el poder executiu més enllà d’ell mateix. Ho avala que era un nomenament inèdit en el règim. Franco havia ocupat sempre els dos càrrecs. Sempre. Així que, quan el va fer el seu substitut a la presidència, estava ben clar que volia que fos el seu successor. I ho era, sense cap dubte.
—Però no com a cap de l’Estat, que ho havia de ser Joan Carles de Borbó a títol de rei.
—En efecte. Carrero ocupava la presidència del Govern i Joan Carles I ja estava nomenat com a successor a títol de rei, és a dir que seria el futur recanvi de Franco a la Prefectura de l’Estat. Per cert, que en aquest disseny de la futura corona franquista de Joan Carles hi va tenir una gran importància el mateix Carrero, en el sentit que, en aquells moments, hi havia dubtes en l’entorn del dictador sobre la idoneïtat del Borbó, però tant Franco com Carrero apostaren per Joan Carles, i així finalment va ser nomenat el 1969.
—El nomenament de Carrero Blanco fou, d’alguna manera, un avís per als que començaven a expressar dubtes sobre la continuïtat del règim?
—Franco ja era molt major, estava malalt i inevitablement hi havia moviments polítics interns dins del règim. També externs, amb la pressió de l’oposició democràtica, en especial des dels judicis de Burgos [a 16 activistes d’ETA entre el 3 i 9 de desembre de 1970]. A més, les grans empreses espanyoles volien un canvi perquè l’economia feia temps que necessitava reformes estructurals profundes i per a la qual era imprescindible entrar en el Mercat Comú Europeu, però amb la dictadura resultava impossible. En aquell context, el nomenament de Carrero representava tot el contrari a l’evolució, era l’aposta del dictador per la continuïtat del règim. Com t’he dit abans, era el seu home de confiança d’ençà de la guerra, provenia dels primers temps, era un dels durs del règim; per tant, era una aposta clara a favor del continuisme.
—No hi havia ningú altre com Carrero Blanco?
—No amb el seu perfil i que, a més, gaudís de la confiança absoluta del dictador. N’hi havia que eren fidels i d’altres que mereixien la confiança de Franco, però cap adquirí la importància política que va tenir Carrero. Per exemple, el seu successor, Arias Navarro, era un dels durs i fidels a Franco, s’havia significat durant la Guerra Civil com a fiscal demanant pena de mort per als republicans —per això se’l va conèixer com el “Carnicerito de Málaga”—, però quan, després de la mort de Carrero, va ser nomenat president del Govern tot d’una es veié que no se’n sortiria: el febrer de 1974 va fer un discurs pseudooberturista, però, tot seguit, el règim va matar Puig Antich en un clar avís a l’oposició democràtica; i quan formà el seu propi govern no li durà més que uns pocs mesos... Carrero era totalment diferent i atorgava a Franco la confiança personal i política en mantenir el règim.
—Arias no va connectar amb Joan Carles I.
—No, perquè, en ser proclamat rei seguint la previsió de Franco, Joan Carles tot d’una va veure que el règim havia d’evolucionar cap a una monarquia homologable a les altres europees amb règims democràtics. Es tractava de la seva supervivència com a cap d’Estat. Sabia que no podia fer altra cosa. Arias destorbava els seus plans. Així que durà poc, i el juliol de 1976 el va destituir i posà en el seu lloc Adolfo Suárez, que, com molts altres franquistes, s’havia reciclat ràpidament.
—Amb Carrero Blanco al capdavant del Govern, una vegada mort Franco, realment el règim hauria pogut aguantar?
—No ho sé. Un historiador interpreta el passat, però no imagina què podria haver passat si les coses haguessin estat diferents. De tota manera, vist amb perspectiva, la pressió dels poders econòmics a favor d’una reforma política que permetés entrar en el Mercat Comú era molt intensa. Això em fa pensar que amb Carrero hauria acabat per passar el que passà, però no ho puc saber del cert, és clar.
—Però es pot afirmar que la mort de Carrero Blanco facilità la Transició, no és així?
—Sí, això és ben clar. Amb l’atemptat d’ETA es deixa sense relleu el franquisme, perquè Franco s’estava morint. La mort de Carrero actuà a favor de la idea que calia canviar el règim des de dins, és a dir, reformar-lo. Aquesta idea és fonamental. La Transició no va ser una ruptura, tal com queda clar amb el nom. Va ser un procés reformista que no es va fer bé en prou aspectes i que, per això, encara en paguem ara les conseqüències en alguns àmbits. Per exemple, el fet de no existir una ruptura va impossibilitar refer el poder judicial per fer-ne un de nou ben adaptat a les formes democràtiques, cosa que encara ara cueja. O, entre d’altres temes més, tampoc es va solucionar la qüestió catalana, cosa que ens ha portat a la situació actual.
—A partir de 1974, sense Carrero Blanco, la vida política es comença a accelerar força. Aleshores, la premsa més liberal parlava del “búnquer” del règim, és a dir, els fidels “a l’esperit del 18 de juliol”, que eren els que s’oposaven a qualsevol reforma. Aquest “búnquer” va tenir capacitat de donar un cop i evitar la reforma?
—En aquell precís instant, just després de la mort de Carrero, sí que ho semblava. Feia la sensació que els més integristes del règim tenien la capacitat d’evitar qualsevol intent de fer-lo evolucionar cap a la que seria posteriorment la reforma. Tanmateix, relativament aviat es veié que, en realitat, no era així. El 1976 va anar quedant clar que el “búnquer” no aturaria el canvi. A finals d’any quedà ben demostrat en aquell plenari de les Corts franquistes on els procuradors (tal com es deien els membres d’aquella cambra) es van fer el harakiri i votaren a favor d’iniciar el procés de reforma política.
—Respecte a l’atemptat d’ETA que acabà amb Carrero Blanco s’han fet córrer moltes teories de la conspiració, com la que assegura que fins i tot la CIA nord-americana hi va estar implicada. Què en pensa vostè?
—No crec en les teories de la conspiració. La veritat és que, al contrari del que s’ha dit moltes vegades, ETA tenia prou capacitat logística el 1973 per preparar aquell atemptat. És vera que no va ser cosa d’un parell de dies: llogaren el semisoterrani, hi feren el túnel... Van ser un grapat de mesos de feina i de preparació, però no hi ha res que indiqui la participació de cap element extern a ETA.
—També ha ajudat prou a les teories de la conspiració la frase de Franco que va dir en el funeral de Carrero Blanco: “No hay mal que por bien no venga”...
—S’ha parlat molt d’això, però no veig que tingui cap transcendència. Franco era molt major, estava dèbil, malalt, abatut, acabava de rebre un cop molt dur amb la mort de Carrero, el seu més fidel i íntim col·laborador; i es trobava en una situació personal tan fràgil que no crec que calgui treure cap rellevància al que pogués dir en un ambient tan emotiu i tens com aquell. Jo diria que no significa res de res.