El 20 de desembre de 1973 el president del Govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco, es va aixecar prest, com cada dia. Era un home de rutines. Una de les més preuades consistia a assistir a missa a les nou del matí de cada dia a l’església de San Francisco de Borja, dels jesuïtes, situat al carrer de Serrano, número 104.
Així ho va fer aquell dia. Una vegada acabada la cerimònia, a les 9.25 h, sortí del temple i pujà al cotxe oficial, que, com cada dia exactament igual, l’esperava a la porta. El xòfer, José Luís Pérez, engegà el motor, mentre l’escorta, Juan Antonio Bueno, li obria la porta del darrere a la dreta. L’almirall s’acomodà i el Dodge Dart 3700 GY, de rigorós color negre, començà a marxar entre el trànsit nadalenc de la capital espanyola.
Encara no anava al despatx de presidència del Govern. La rutina diària implicava abans una aturada per desdejunar a casa seva, molt a prop, en el carrer dels Germans Bécquer, número 6. Rara vegada alterava la rutina.
Ho sabia molt bé el comando Txikia d’ETA que l’havia vigilat durant mesos. L’organització armada volia inicialment segrestar Carrero, però, quan el dictador Francisco Franco el nomenà president del Govern, el juny de 1973, canvià de plans i decidí assassinar-lo.
A tal efecte, els activistes bascos havien llogat un semisoterrani en el número 104 del carrer de Claudio Coello, per on passava el president cada dia a la mateixa hora —minut avall, minut amunt, depenent del trànsit—, en direcció a casa seva. Des d’allà havien foradat un túnel sota el paviment on col·locaren vuitanta quilos de goma-2, una dinamita de gran capacitat explosiva, utilitzada sobretot en mineria. Un dels activistes marcà dies abans amb pintura roja la paret d’enfront, a l’altra banda del carrer, com a senyal per detonar l’explosiu en el moment just en què hi arribàs el cotxe de Carrero.
A les 9.36 h el vehicle oficial, el Dodge Dart, arribà a l’altura del senyal roig en el precís instant en què el dit de José Miguel Beñarán, Argala, dins del local del semisoterrani, pitjava el disparador i de forma gairebé instantània la càrrega explosiva rebentava.
Un bon tros del carrer asfaltat s’aixecà violentament convertit en un enorme núvol negre, al mateix temps que el cotxe volà més de vint metres, saltà per sobre una cornisa d’un edifici dels jesuïtes i caigué en una galeria descoberta de l’interior.
Quan la pols va desaparèixer, es veié en el lloc de l’explosió un cràter de vuit metres i mig de diàmetre i tres de profunditat.
El successor de Franco al capdavant del Govern de la dictadura havia mort.
Franquisme sense Franco
El dictador Francisco Franco havia dipositat en Carrero Blanco les esperances que la dictadura pogués sobreviure-li. Confiava en aquell col·laborador directe que li havia mostrat sempre fidelitat, eficiència i que, a més, era profundament catòlic, com li agradava a Franco.
Fill i net de militar, nascut a Cantàbria el 1904 en una família conservadora, monàrquica i molt religiosa, Luis Carrero Blanco entrà als catorze anys a l’Escola Naval. En sortí oficial i entrà en el servei a l’Armada. El 1925 participà en la guerra d’Àfrica, on va conèixer Francisco Franco. Durant la Segona República va fer de docent militar naval. Tornà a tenir contacte amb Franco quan aquest era comandant militar de les Balears i li demanà ajuda per elaborar un pla de defensa de les costes illenques.
Malgrat simpatitzar amb els revoltats, el 18 de juliol de 1936 no participà directament en el cop de Franco. Sí que ho feu un germà seu —que fou afusellat— i son pare —que morí d’un atac de cor quan l’anaven a detenir—; creient que seria detingut, Luis Carrero Blanco partí a l’exili, a França. Un any després, el juliol de 1937, tornà i es posà a les ordres dels revoltats. Fou destinat a Mallorca, des d’on serví en diversos vaixells franquistes.
Acabada la guerra, fou ascendit, el 1940, a capità de fragata (tinent coronel, a l’exèrcit de terra), el 1945 arribà a capità de vaixell (coronel), el 1957 a contraalmirall (general de brigada), el 1963 a vicealmirall (general de divisió) i el 1966 a almirall (tinent general).
A pesar d’escalar rangs en l’escalafó militar, la seva activitat professional fou la política. El 1939 va ser nomenat conseller del Consell Nacional del partit únic del règim: la Falange Espanyola i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista. Era el màxim òrgan de la formació, creat el 1937 a imatge del Consell Nacional Feixista d’Itàlia. L’any següent ja elaborava informes polítics per a Franco.
Un any després el Generalísimo el nomenà sotssecretari de la Presidència i passà a col·laborar estretament amb el dictador. A la segona meitat dels anys quaranta li encarregà una de les gestions més delicades: definir el futur monàrquic del règim. Contactà amb Joan de Borbó per mirar de convergir-hi i poder pactar el futur retorn de la monarquia. No hi hagué acord i aquell any es publicà la Llei de successió, que es referia a la monarquia com a forma d’estat futur, però no tractava la que exigia el Borbó, sinó d’una corona franquista. Així i tot, Carrero Blanco assolí el compromís del rei exiliat d’entrevistar-se l’any següent amb el dictador. Es reuniren el 1948 a bord del iot Azor —que Franco usava durant les vacances—, una trobada durant la qual es decidí que el príncep Joan Carles seria enviat a Madrid per educar-se sota la supervisió directa del dictador. Anys més tard, el 1969, Carrero Blanco fou una de les peces clau perquè Franco —al contrari del que volien altres importants elements del règim— nomenàs Joan Carles com el seu successor a la Prefectura de l’Estat “a títol de rei”.
Abans, durant la segona meitat dels anys quaranta, Carrero Blanco va ser un dels pilars sobre el qual se suportà Franco per mantenir el seu règim al marge de les pressions democratitzadores que rebia de les potències occidentals que havien guanyat el conflicte bèl·lic. El conseller especial recomanava sempre Franco “aguantar i aguantar” el règim, a l’espera d’un futur canvi del context internacional més favorable a la dictadura. I l’encertà.
En plena Guerra Freda, els Estats Units començaren a mirar millor el règim franquista per mor del seu anticomunisme. El 1951 Espanya entrà en la Unió Postal Internacional, i a partir d’aquí el reconeixement internacional va anar fent-se realitat. El 1953 se signaren els Acords de Madrid amb l’Administració nord-americana. Dos anys més tard Espanya era acceptada a l’ONU.
Els nous aires donaren encara més poder a Carrero Blanco, al qual Franco havia nomenat el 1951 ministre sotssecretari, la qual cosa era l’oficialització del seu paper de mà dreta del cap de l’Estat. S’havia convertit en una peça clau de la política interior i exterior. Respecte d’aquesta última, va tenir una gran influència en la signatura del Concordat amb el Vaticà i amb la del pacte amb els Estats Units, tots dos de 1953. L’èxit de les dues gestions portà Franco a delegar en ell la supervisió de bona part de la diplomàcia i en especial la relació amb els Estats Units, al marge del Ministeri d’Afers Exteriors.
Durant la dècada dels seixanta, el dictador —nascut el 1892— cedí progressivament més i més poder a Carrero Blanco. I el setembre de 1967 el nomenà vicepresident del Govern. Aleshores, el decrèpit dictador, prou malalt, li encarregà dissenyar la supervivència del règim. I Carrero Blanco es posà al capdavant de l’operació per nomenar oficialment Joan Carles de Borbó hereu amb el títol futur de rei franquista. A desgrat dels altres grups interns del règim que sospiraven per col·locar la corona a Alfons de Borbó i Dampierre o inclús a Carlos Hugo —de la línia carlista—, Carrero Blanco apostà per Joan Carles i el dictador li va fer costat. El juliol de 1969, el jove Borbó fou nomenat formalment successor de Franco a la Prefectura de l’Estat.
Amb l’increment dels problemes de salut de Franco, Carrero Blanco passà a exercir de president efectiu, rebent ministres, dirigint la seva feina, despatxant setmanalment amb el dictador i amb Joan Carles... Però, així i tot, altres sectors del règim somiaven a veure Manuel Fraga Iribarne, Alejandro Rodríguez de Valcárcel o Carlos Arias Navarro com a possibles presidents del Govern si Franco decidia deixar el càrrec. Mai tingueren opcions reals. El juny de 1973 Carrero Blanco fou nomenat president. No debades, era, tal com posteriorment el definí l’historiador Javier Tusell, “l’eminència grisa del franquisme”. I així el reconeixia Franco amb el seu nomenament.
Per primera vegada, el dictador cedia la presidència del Govern que havia exercit juntament amb la Prefectura de l’Estat des de 1939. I tothom va entendre el missatge: el franquisme rere Franco es deia Carrero Blanco.
I qui ho va entendre la mar de bé fou ETA.
L’atemptat i la CIA
Després de perdre un bon grapat d’activistes en diferents operacions policials, ETA va decidir, a inicis de 1972, que havia d’infligir un cop fort al règim.
Segons diversos llibres escrits per periodistes sobre aquell magnicidi, com l’últim publicat, Carrero: 50 años de un magnicidio maldito, de l’alacantí Manuel Cerdán, la direcció d’ETA envià a Madrid Iñaki Ugalde, Kaskagorri; Iñaki Pérez, Wilson, i José Miguel Beñarán, Argala, inicialment per analitzar com podrien segrestar Carrero Blanco. A la capital espanyola contactaren amb elements d’ambients comunistes, com el matrimoni format pel dramaturg Alfonso Sastre i Eva Forest. En aquest context de relacions amb algunes persones de l’antifranquisme a la capital, Kaskagorri —segons el llibre del periodista citat— organitzà una reunió a l’hotel Mindanao, a la qual hi hagué present un home no identificat, que seria qui li hauria donat dades concretes de la rutina de Carrero Blanco que hauria fet convèncer els activistes d’ETA que era factible assassinar-lo.
Aquesta persona ha estat un element bàsic per a totes les teories conspiratives que s’han fet córrer sobre el magnicidi. No obstant, com diu —vegeu l’entrevista adjunta— l’historiador Pelai Pagès, ETA tenia prou capacitat per si sola per descobrir les rutines del president, cosa que no era molt difícil, atès que cada dia de matí feia exactament el mateix.
El que sí va fer canviar els plans etarres fou l’ascens de Carrero Blanco a la presidència del Govern, el juny. Va ser el moment en què la direcció d’ETA decidí que els seus activistes a Madrid no segrestarien el nou president, sinó que el matarien.
En teoria, l’operació no era en excés complicada. Carrero Blanco només portava un policia a l’interior del seu cotxe oficial i el seguia un altre vehicle amb dos agents més. Poca seguretat per al president del Govern. I això que, des d’un any abans, havia rebut un informe de la Guàrdia Civil en el qual se l’informava que era un objectiu d’ETA. Una vegada decidit que el matarien, la qüestió per als activistes era definir com i quan ho farien exactament.
Mentre vigilaven la zona per on passava cada dia el cotxe oficial de Carrero Blanco, un dels etarres veié —a principis de novembre de 1973— que es llogava un semisoterrani del carrer de Claudio Coello, justament situat en el tram que transitava diàriament el president per anar de l’església a casa seva per desdejunar. Una oportunitat única.
Llogaren el local, es feren passar per escultors davant dels veïns —per justificar el soroll— i durant un mes excavaren un túnel d’uns sis metres per sota del paviment del carrer. Situaren uns 80 quilos de goma-2 a l’extrem i taparen l’accés perquè l’explosió es dirigís cap amunt amb tota la seva intensitat.
Després de l’atemptat, els activistes partiren sense problemes de Madrid i passaren la frontera amb França, on feren una roda de premsa per explicar el que havien denominat operació Ogre. La policia espanyola arribà a imputar en els mesos següents una trentena de persones, cap de les quals directament relacionada amb l’operatiu d’ETA. Només set acabaren detingudes, però, finalment, quedaren alliberades de responsabilitats per la Llei d’amnistia de 1977.
Per a alguns dels llibres i reportatges que s’han publicat sobre el magnicidi, és impossible que els serveis d’intel·ligència de la legació de Washington a Madrid no s’adonessin de l’operatiu etarra. Argumenten que existí una conspiració en la qual participà la CIA, que, si més no, deixà fer els activistes bascos i per ventura els guià per assegurar-se l’èxit de l’operació. Ajudaria a creure-ho així que ja el gener de 1971 un telegrama de l’ambaixada a Madrid enviat a Washington assegurava que “el millor seria que Carrero Blanco desaparegués de l’escena”.
Segons aquesta teoria, el president posava problemes als interessos estratègics dels Estats Units a Espanya, cosa que contravé la idea generalment acceptada que sempre va aconsellar Franco pactar i tenir bona relació amb els nord-americans per assegurar la supervivència del règim. És cert que l’octubre de 1973 negà el permís a l’aviació nord-americana per actuar a través de les bases a Espanya en suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur, la qual cosa ha alimentat la tesi que s’havia convertit en un problema per a l’Administració ianqui. I igualment és vera que el dia abans de l’atemptat, Carrero Blanco va rebre Henry Kissinger, a qui explicà els plans espanyols per crear la bomba atòmica amb suport tecnològic francès, en contra de l’opinió nord-americana. Això també ha alimentat la tesi que el poderós secretari d’Estat recentment desaparegut considerava el president espanyol com un enemic.
Tots aquests detalls, entre molts d’altres, han portat a la teoria conspirativa, segons la qual la CIA intervingué d’alguna manera per eliminar una molèstia i alhora, se suposa, per assegurar que la dictadura no tingués supervivència possible. Fins i tot s’ha arribat a creure que alguns sectors de la dictadura hi participaren d’alguna manera, com permetrien suposar les misterioses paraules dites per Franco en el funeral de Carrero Blanco: “No hi ha mal que per bé no vengui”.
Malgrat totes les suposicions, no ha sorgit fins avui cap prova sobre la participació de la CIA en el magnicidi.