Es van conèixer a la feina, a la fàbrica de patates de Mivtahim, situada a cinc o sis quilòmetres de la Franja de Gaza. Boonthom Phankhong, de 45 anys, i Natthawaree Yo Mulkan, de 35, volen que només se’ls anomeni pel nom de pila, com molts tailandesos. Havien emigrat a Israel per treballar. Abans d’arribar-hi sabien ben poc del país, només que als camps hi fa tanta calor com a casa seva, al Sud-est asiàtic.
El Boonthom explica que va veure la Yo per primera vegada mentre empaquetaven la collita i va ser amor a primera vista. La Yo afegeix que, des del dia que, quatre anys enrere, van decidir ser parella, no s’havien separat ni un moment. Ho feien tot junts: treballar, menjar, passejar amb bicicleta; havien estat inseparables fins la matinada del 7 d’octubre, quan els terroristes de Hamas i d’altres extremistes s’havien obert pas dins la granja on vivien i els havien separat.
“Era molt d’hora, potser les sis. Encara érem al llit. Van entrar uns homes. Vam intentar fugir al búnquer, però se’ns van endur”, explica la Yo.
La Yo i el Boonthom són dos dels 32 ciutadans tailandesos que, dos mesos enrere, van ser segrestats i traslladats a la Franja de Gaza durant l’assalt a Israel en què els terroristes van assassinar 1200 persones i es van endur més de 200 ostatges. A hores d’ara 23 tailandesos ja han estat alliberats. Van ser dels primers a sortir a finals de novembre, després de 49 dies de segrest. El 30 de novembre van aterrar a l’aeroport de Bangkok. A diferència dels ostatges israelians, a qui l’exèrcit ha prohibit parlar obertament del segrest, els tailandesos sí que poden explicar el que van viure dins dels túnels de Gaza, on encara hi ha més de cent persones retingudes.
Al poble de Kok Samran, a la regió d’Isaan, al nord-est de Tailàndia, la Yo està asseguda davant la casa de la seva mare; el Boonthom, el seu xicot, seu al seu costat i li agafa la mà. Aquest matí hi ha hagut festa al poble, per celebrar el seu retorn. La comunitat ha plantat tendes al jardí de la família i s’han apropat els polítics locals i un mestre de cerimònies budista per demanar als bons esperits que tornin al cos de la Yo i del Thom i foragitin els horrors de Gaza de les seves ments.
Molts homes i moltes dones de la regió d’Isaan se n’han d’anar a Israel a treballar als camps amb contractes d’obra. Els diners que guanyen els envien a les seves famílies. Fins que va esclatar la guerra, hi treballaven 30.000 tailandesos.
A la fàbrica israeliana per a la qual collien i empaquetaven patates, la Yo i el Boonthom guanyaven ben bé mil euros al mes cadascun, molt més del que haurien guanyat treballant de pagesos de casa seva. La Yo explica que la feina li agradava.
Quan pensa en el temps que ha passat segrestada, la Yo es queda en silenci una bona estona abans de parlar: “Encara sento la por. El dolor no se n’ha anat. No el vull burxar.” Explica tot posant-se una ma al pit, sobre el cor, com si el volgués protegir del record. Aleshores parla.
A l’albada del dia 7 d’octubre, uns homes que la Yo no vol descriure amb més detall l’agafen a ella i al Boonthom mentre fugien cap al búnquer i els obliguen a entrar dins d’un vehicle. Durant el trajecte ningú no els dirigeix la paraula. Dins d’aquell cotxe hi ha més persones, però tothom calla per por, expliquen. Llavors, quan ja són a l’altra banda de la Franja de Gaza —o això creu el Boonthom— els fan canviar de vehicle: ordenen als homes que es fiquin en un i a les dones, en un altre.
La Yo no sap on és el seu xicot, ni si encara és viu. Descriu el lloc on se l’enduen com un “túnel”. “No podia veure gaire res, estava poc il·luminat”, explica. Estava amb cinc altres ostatges israelianes. Dones del kibbutz Nir Os, al sud del país, explica. La Yo perd la noció del temps. “Quan no se sap quina hora és, l’espera encara es fa més llarga.”
Una mica més al nord, al kibbutz Kfar Asa, a trenc d’alba les sirenes d’alarma també desperten el Wichian Temthong, de 37 anys. Havia arribat no feia gaire de Tailàndia per treballar en la collita d’alvocats i el conreu de cogombres. Els companys se l’enduen al bloc de formigó al mig del kibbutz: el búnquer. Li diuen que no pateixi. És nouvingut, al cap i a la fi. El que no saben és que els combatents de Hamas i de la Jihad Islàmica ja han entrat al kibbutz amb l’objectiu de matar gent. Al cap d’una estona, el Wichian i la resta de tailandesos creuen estar fora de perill i tornen a una habitació.
Pocs dies després d’haver tornat, parlem amb el Wichian davant de casa seva, un espai poc més gran que un garatge. Els diners no li han arribat per arrebossar-ne les parets i a les finestres no hi ha pogut posar vidre, sinó fustes que hauran de protegir-lo de la calor i de les pluges monsòniques. Parla ràpid i gairebé sense pauses. “Uns homes amb armes van entrar a l'habitació”, explica. Portaven granades, ganivets i pistoles, i semblaven joves i decidits. Alguns duien la cara tapada amb mocadors i un va entrar a l'habitació amb el pit descobert. La seva impressió va ser que estaven carregats d'adrenalina i es divertien fent mal als treballadors. “Vaig pensar que em moriria”.
Els homes van lligar els treballadors tailandesos amb cables que van tallar de les parets i els van clavar puntades de peu com si fossin bestiar. Això és el que recorda el Wichian. El van separar dels seus col·legues i se’l van endur, tot sol i en pijama, cap a l’altra banda de la frontera, cap a la Franja de Gaza. Molt més tard sent per les notícies que la resta de tailandesos del grup són morts.
El Wichian explica que el van fer baixar molt avall per un pou estret. Un cop a baix es va trobar dins d’un túnel revestit de formigó amb l'aire humit i aigua gotejant del sostre on li costava respirar. Allà passa la major part del captiveri, juntament amb tres homes més, un dels quals, diu, és d'Israel. “Sentia els míssils a fora. Tenia por que el túnel s'ensorrés.”
Entre ells es poden comunicar amb moltes dificultats. El Wichian es replega en si mateix i medita. De vegades, quan no està bé, un dels altres ostatges li frega l'esquena. Un jove, diu Wichian, que encara està segrestat.
Com que no es pot dutxar, el cuir cabellut li acaba fent tanta picor que es fa sang de tant gratar-se. Acaba per treure’s la roba interior de tan bruta que està. Com que de nit fa fred, els guardes li donen uns pantalons llargs. Dorm a terra, damunt d’una manta, els matalassos estan reservats per als guardes. El menjar se serveix un cop al dia. Pa i mongetes o tonyina en conserva. Com més temps passa, recorda el Wichian, més escassos són els àpats.
Alguns guardes, explica el Wichian, li donen les sobres del menjar o juguen a cartes amb ell. En un moment donat, un dels terroristes entra a l’amagatall amb un cable i s'emporta dos companys. Una mica més tard se senten crits i els dos tornen amb els braços morats. El Wichian tem que després sigui el seu torn, però se’n salva.
A la sala del costat s’hi està el “boss”, o així és com el Wichian anomena l'home perfumat i amb camisa que té un telèfon fix i aire condicionat, i a qui els guàrdies tracten amb respecte. De vegades el Wichian pot veure la televisió de l’home de cua d’ull: a la pantalla hi solen haver bombardejos i violència.
La Yo i el Boonthom han acordat parlar el mínim possible sobre les setmanes de segrest. La Yo explica que dins del túnel sempre hi havia els mateixos cinc guardes. “Els homes ens tractaven amb respecte, tant a les dones israelianes com a mi. No ens van tocar mai i, si ho van fer, mai va ser directament. Sempre hi havia un tros de tela entre els nostres cossos i les mans dels homes.”
Una vegada que va tenir dolor li van donar un analgèsic. “Ens comunicàvem amb quatre paraules en hebreu i fent gestos.” Més tard, un cop a l'hospital israelià, veuran que la Yo ha perdut una cinquena part del seu pes: en ser alliberada pesa 35 quilos.
Al Boonthom no se l’enduen dins d’un túnel, sinó dins d’una habitació sense mobles, recorda, juntament amb altres set tailandesos. Hi ha finestres, però no li permeten mirar a fora. En preguntar-li si va patir violència, prefereix no respondre. Tampoc no vol descriure amb més detall l'habitació o la casa on es trobava. Tem posar en perill els ostatges que encara estan retinguts. “Quan havíem d'anar al lavabo, un dels homes ens acompanyava. Cap dels ostatges no feia mai cap pregunta, teníem molta por. Com a molt xiuxiuejàvem.”
A diferència de les famílies de la majoria dels ostatges occidentals, que van ser informades pels seus governs, moltes famílies de Tailàndia van saber que els seus familiars havien estat alliberats a través de les xarxes socials, per les fotos que circulaven per TikTok. Durant setmanes també hi va haver informacions contradictòries sobre el nombre d'ostatges tailandesos. Alguns dels alliberats no constaven com a persones segrestades per a les autoritats tailandeses.
“Go home Thailand”, va dir de sobte un dia un dels guardes, explica Wichian. Així començà l’alliberament. A l'hospital on van dur-lo juntament amb altres ostatges es presentà l'ambaixadora tailandesa, ben vestida, i li van assignar un intèrpret; la infermera era amable. Hi havia més menjar del que podia suportar el cos de Wichian. Fins i tot li van servir amanida de carn tailandesa.
El Boonthom i la Yo es retroben en un cotxe que els porta fins a l'altre costat de la frontera i a un gran hospital. Els alliberen al mateix temps. Algú dins del cotxe els diu que estan segurs. Les ungles de les mans i dels peus de la Yo són tan llargues i estan tan brutes després de dos mesos que una metgessa israeliana li paga una manicura. Els donen roba. Les seves pertinences, tot el que tenien a Israel, va convertir-se en cendra quan els terroristes van calar foc a la granja de patates.
Uns dies més tard, l'ambaixada tailandesa els envia en avió cap a Bangkok, en classe econòmica, asseguts entre turistes que se’n van de vacances. Alguns ostatges, recorda la Yo, no es van atrevir a anar al vàter en tot el vol perquè el soroll de la cadena els recordava les bombes de Gaza.
La Yo diu que encara no sap “qui és Hamas”, ni per què la van segrestar. “Som de Tailàndia, què tenim a veure amb tot això?”
La Yo, el Boonthom i el Wichian són lliures, han sobreviscut, però a la nit encara tremolen de por només de pensar en un conflicte que té lloc a l'altra banda del món.
Un metge tailandès, explica la Yo, li ha enviat un paquet de lorazepam, un ansiolític. Espera que l’ajudi. El Boonthom i ella han de pagar els préstecs que van demanar per la casa que la Yo va voler construir per a la seva família; equivalen a 14.000 euros. Ara juguen a la loteria. Si guanyen, diuen que repartirien els diners entre tots els ostatges tailandesos.
El més probable, però, és que aviat hagin de marxar de nou. A Corea, a treballar. O potser fins i tot a Israel.
Traducció de Laura Obradors