Any del turisme cultural i patrimoni

Barcelona és molt més

Restes prehistòriques i vil·les termals romanes, edificis modernistes dissenyats pels millors arquitectes, fàbriques i instal·lacions industrials transformades en atractius i moderns museus, col·leccions d’art exhibides en espais de gran atractiu. El patrimoni dels pobles i ciutats de prop de Barcelona és espectacular

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, és l’obra més important d’Antoni Gaudí i una de les peces fonamentals de l’arquitectura del segle XX, afirma Montserrat Pagès Paretas, doctora en Història de l’art, a la Gran geografia comarcal de Catalunya. Josep Pla considera evident que en els estudis i model per fer la cripta i tota l’església projectada hi ha l’origen de la Sagrada Família. “En l’evolució de Gaudí —escriu— Santa Coloma de Cervelló és la fita bàsica, l’essència d’on posteriorment sortirà tot”.

L’escriptor de Palafrugell invoca l’estudi que en va fer l’arquitecte Francesc de Paula Quintana i Vidal i li reprodueix aquest text: “Amb el seu formidable sentit mecànic i la seva meravellosa percepció de les formes en l’espai, amb les formes guerxes aconseguí uns resultats tan sorprenents en aplicar-les desembarassadament a les columnes i a les voltes de la cripta, que no pogué resistir-se d’aplicar la seva gran ductilitat i la seva riquesa lluminosa a les formes del gran temple, l’obra mestra de la seva fantasia poderosa. L‘església de la Colònia Güell fou, doncs, com una mena d’assaig del temple de la Sagrada Família”.

La Patum de Berga, festa d’extraordinària importància en el nostre folklore i tradicions, és l’orgull de la vila, i per això ha estat cantada sovint pels poetes locals. “Joiós dringar de la festa daurada! / Com saps lluir, sol berguedà d’estiu! / De la Patum —rialla d’argent viu— ja ens duus el somni dins la matinada”, escriu Josep Maria Claret i Hugh.

La Patum de Berga, festa d’extraordinària importància en el nostre folklore i tradicions, és l’orgull de la vila.

En el monument als castellers de Vilafranca del Penedès podem llegir-hi un poema d’Antoni Massanell i Esclasans que comença amb aquesta quarteta: “Camins enllà de l’aire us somriu un estel / o és fruit d’aquest orgull que ens costa de colltòrcer / que agermanant-se Seny, Agilitat i Força / alceu aquestes torres talment altra Babel?”.

La UNESCO ha declarat Patrimoni Mundial l’obra de Gaudí i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat la Patum de Berga i els castells, els quals s’exhibeixen en molts pobles i ciutats si bé els millors escenaris per admirar-los són Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Terrassa i Mataró.

Si ens interessa l’art, la història i les festes tradicionals, el patrimoni que podem trobar als voltants de Barcelona no es redueix només a la —per a molts entesos— millor obra de Gaudí. Tampoc a la Patum i als castells.

Gaudí, per exemple, es troba també a Mataró i a la Pobla de Lillet. A la capital del Maresme hi ha, ben restaurada, la Nau Gaudí, la primera obra construïda per l’arquitecte. Gaudí va utilitzar-hi per primer cop els arcs parabòlics com a elements estructurals, idea arquitectònica que esdevindria posteriorment un element clau i característic de l’art gaudinià. L’edifici és ara la seu del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, espai d’exhibició de la Col·lecció Bassat.

I a la Pobla de Lillet tenim els Jardins Artigas, un dels millors exemples de l’agermanament entre natura i art. Durant la seva estada a la Vall de Lillet, Gaudí es va allotjar a casa dels senyors Artigas, propietaris d’una de les fàbriques tèxtils més actives de l’època. En agraïment a l’hospitalitat rebuda, Gaudí els va regalar el disseny d’un jardí en un terreny que la família tenia just davant la seva casa i fàbrica.

Una altra fàbrica convertida en museu és La Rajoleta, a Esplugues

 

Colònies tèxtils

El patrimoni arquitectònic, històric i industrial el veurem aplegat en un sol espai just a la colònia que podem recórrer quan visitem la cripta de Gaudí, a Santa Coloma de Cervelló. La Colònia Güell, que forma un continu urbà amb la ciutat cooperativa del Moli Nou, del municipi de Sant Boi de Llobregat, es fundà a la fi del segle XIX, quan Eusebi Güell i Bacigalugui hi traslladà la fàbrica de filats de cotó El Vapor Vell, de Sants i també la que amb Ferran Alsina posseïa a Roda de Ter. Torres modernistes de maó vist, un urbanisme racional, naus, cases per als obrers, la casa del metge: un conjunt d’una bellesa arquitectònica excepcional. A més de les cases dels obrers i els directius, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.

L’ambient de la colònia tèxtil es pot reviure a la Colònia Vidal, de Puig-reig, a través d’una extensa passejada serveix per mostrar, a través d’espais com l’escola, l’església, l’economat, la fàbrica o els habitatges, una forma de vida que va ser transcendentals per a moltes famílies obreres. Sílvia Alcántara va viure a la Colònia Vidal des dels 6 mesos fins als 25 anys i la seva experiència la va convertir en la coneguda novel·la Olor de colònia.

Si d’una colònia tèxtil us interessa bàsicament la part industrial, la Colònia Sedó d’Esparreguera, convertida en museu, és la millor opció. Situada al marge dret del riu Llobregat, es distingeix d’altres colònies cotoneres per les seves importants dimensions i per l’ús d’un sistema hidràulic que aprofita al màxim l’energia de l’aigua. La turbina era la més gran construïda al nostre país.

La Masia Freixa de Terrassa, pensada originalment com a fàbrica de filats

 

Museus industrials

Una altra fàbrica convertida en museu és la de productes ceràmics Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, a Esplugues. El conjunt d’elements constituït pels sis forns de tipus àrab, dos d’ells enterrats i de grans dimensions, els dos forns d’ampolla i la xemeneia són un valuós testimoni de la importància de la ceràmica industrial catalana, especialment, durant l’època d’esplendor del modernisme i noucentisme.

Diversos museus han aconseguir mantenir viu el funcionament, si més no parcial, de moltes indústries i centres artesans, i així divulgar-lo, amb l’ajut del material didàctic més modern.

Al Museu del Ter de Manlleu, a l’antiga fabrica Sanglas, continuen funcionen les dues turbines que amb la força de l’aigua canalitzada posaven en marxa la fàbrica. Al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, preciós edifici mig modernista mig noucentista, s’aprèn a estampar teixits com es feia abans. I al Molí Paperer de Capellades, a fer paper.

La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac o el Museu Agbar de Cornellà de Llobregat mostren com amb la força del vapor es bombejava l’aigua dels pous. El Museu del Traginer-Col·lecció Antoni Ros d’Igualada explica l’evolució del transport, tant de persones com de mercaderies. I la història de la indústria del gas es fa viva al Museu del Gas de Sabadell.

Hi ha, però, fàbriques ben actives que mostren la seva feina a tots els visitants, com la Farga Lacambra de les Masies de Voltregà, on es fabrica el fil de coure, transmissor de l’electricitat.

Museu de Badalona, aixecat sobre el subsòl de la ciutat romana.

 

Arquitectura modernista

El patrimoni arquitectònic modernista té una de les millors representacions a Sant Joan Despí, al Baix Llobregat, de la mà del cada dia més valorat Josep M. Jujol. La seva Torre de la Creu, coneguda popularment con la Torre dels Ous, és una joia única. Aquesta torre d’estiueig és l’obra més representativa de l’arquitecte. Jujol, arquitecte municipal de la vila, hi realitzà més obres, com les reformes de Can Negre, la de la Casa Rovira i la de la Torre Serra Xaus, i la construcció de la pròpia Casa Jujol.

Moltes ciutats van veure aixecar-s’hi, arran de la revolució industrial, torres modernistes, d’estiueig o de primera residència. Destaquen, a Mataró, la Casa Coll i Regàs; a la Garriga, la Casa Barbey; a la Porxada de Granollers, la Casa Clapés, i a Argentona, la Casa Garí. Sant Feliu de Llobregat n’exhibeix exemples a la plaça de l’Estació, el cementiri i diverses cases.

Potser l’obra civil modernista més impressionant i singular la trobarem a Terrassa, ciutat que també destaca pel romànic. És la Masia Freixa. Pensada originalment com a fàbrica de filats, va ser transformada en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa. L’arquitecte Lluís Muncunill la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.

A més, l’època modernista es reviu a través de festes i fires, com les de Terrassa, Canet de Mar o la Colònia Güell.
Si haguéssim de triar un edifici modernista singular, atès l’ús pel qual va ser construït i la peculiaritat de la seva arquitectura, triaríem la històrica seu de Caixa Sabadell. És una meravella. És coneguda com El palau de l’estalvi, però que també es podria batejar amb el nom de El temple de l’estalvi, ateses les connotacions religioses de les seves propostes arquitectòniques i artístiques, visibles a la façana —que podria ser ben bé la d’una església, amb escultures de Josep Llimona, com si fossin sants— i a l’ampli vestíbul interior, en el qual sembla que només li falta l’altar per acabar de donar a la sala la sensació que estem en una església. Es tractava, realment, de sacralitzar l’estalvi, de beneir el diner i, per tant, garantir-lo.

Temple romà de Vic

Terrassa és romànica, modernista i també industrial. Les onades de la coberta de la fàbrica Vapor Aymerich, Amat i Jover aixopluguen el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Obra, com la Masia Freixa, de l’arquitecte Lluís Muncunill, va ser construïda el 1908. L’antiga maquinària encara es troba instal·lada en el lloc originari i és una de les principals atraccions del museu.

Indústria i modernisme es donen la mà en els cellers, les “catedrals del vi”. Del vi i del cava, com el Celler Codorniu, obra de Puig i Cadafalch, de Sant Sadurní d’Anoia.

 

El passat històric

El passat històric, i també prehistòric, es pot conèixer a través d’un gran nombre de museus, tots ells presentats amb les eines museístiques més modernes. I també a través de tallers, vistes teatralitzades, festes i celebracions. Museus oberts prehistòrics com el de l’Esquerda, a Roda de Ter, el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològic dels Hostalets de Pierola, L’Abric Romaní de Capellades i Ca n’Oliver, a Cerdanyola del Vallès.

Dels romans podem veure’n la petja a les Termes Romanes de San Boi, que acullen els banys romans més ben conservats de Catalunya, i el Museu de Badalona, aixecat sobre el subsòl de la ciutat romana. Pel que fa al patrimoni religiós, el centre que el mostra en tota la seva riquesa és el Museu Episcopal de Vic.

La passió de moltes persones per col·leccionar objectes que ens ajuden a descobrir com era la vida de temps enrere, o de fa només quatre dies, ha cristal·litzat en la creació de tota mena de museus.

Així, tenim la col·lecció de càntirs, a Argentona. El Museu del Càntir d’Argentona és un equipament museístic de nova generació, amb un discurs museogràfic actual, que conserva i difon una important col·lecció de més de 4.000 atuells per a l’aigua, la gran majoria càntirs de terrissa tradicional, que mostren un recorregut de quasi tres mil anys de creació de la humanitat, des de l’Edat del bronze fins a l’art contemporani, amb diversos exemplars de Pablo Picasso. O bé una farmàcia de principis del XIX, al Museu-Arxiu Tomàs Balvey, de Cardedeu.

Les onades de la coberta de la fàbrica Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Terrassa,  aixopluguen el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya

 

Museus d’art

Si parlem de la relació entre col·leccionisme i museus, la joia de la corona és el meravellós ­­—Pla dixit— Cau Ferrat de Sitges, creat per un col·leccionista il·lustre que es deia Santiago Rusiñol.

El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment el va descriure poèticament a la perfecció en un poema que comença així: “No ets un museu hieràtic, ni un clos de melangia, / no tens deix de provincià, ni cap regust de dol, / sinó la immarcescible i ubèrrima alegria / que a les albors primeres va dur-te En Rusiñol”.

Però històricament, destaca en especial el Museu —i Biblioteca— Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, un dels més antics de Catalunya construïts de nova planta i un dels més singulars.

Fundat l’any 1884 pel polític i escriptor francmaçó Víctor Balaguer i Cirera, el nucli original del museu està format pel conjunt de llibres i obres d’art que el fundador havia aplegat al llarg de la seva vida juntament amb la multitud de donacions.

És un temple laic. El pòrtic s’inspira en les façanes de les lògies maçòniques, coronat per la inscripció Surge et ambula (Aixeca’t i camina) un crit al progrés i a l’avenç. El mateix Balaguer va escollir-la com a lema de la Institució. Simbolitza el pas de la foscor a la llum, entesa com a coneixement i entronca amb l’esperit maçònic d’autosuperació. Una de les dues estàtues de la porta principal és la imatge escultòrica de l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font (Vilanova i la Geltrú, 1718-Tarragona, 1803), un dels eclesiàstics del seu temps que més defensà les idees de la il·lustració, corrent que acabaria sent perseguit per l’Església.

Fundació Palau de Caldes d’Estrac, que exhibeix més de cinquanta obres de Picasso.

A Vilanova i la Geltrú podem visitar també el Centre d’Interpretació del Romanticisme, reconversió de la casa del poeta Manuel de Cabanyes, i el Museu Romàntic Can Papiol.

Com Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol, un tercer col·leccionista particular ha regalat al país un museu públic de primera fila, Josep Palau i Fabre, estudiós de Picasso, gràcies al qual tenim la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, que acull més de cinquanta obres del pintor malagueny format a Barcelona.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.