Sodoma en technicolor

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels viatges que vaig fer als anys 90 a Los Angeles, quan era director del Festival de Sitges i calia negociar directament amb les productores independents, em va permetre descobrir una colla d’amics i fans de la memorabilia, presidits per un personatge sensacional, Peter Jones. Una mena de Noel Coward a l’americana, un dandi modern repentinadíssim, fumador de Player’s i altres transatlàntics hedonistes, amb qui havia de negociar la possibilitat de presentar a Sitges un documental que produïa sobre Gloria Swanson (The Greatest Star). La seva passió pel cinema antic era un homenatge intencionat al seu avi, Conrad Nagel, un dels galants menors dels anys 20. Menor, però considerable. Vaig visionar en una d’aquelles reunions El beso, que va ser la darrera pel·lícula muda de la Metro i de Greta Garbo, dirigida per Jacques Feyder, i sí, Nagel sabia fer-li l’amor a la Garbo prou bé. No tant com Robert Taylor, però defensava el perfil. El beso no és una pel·lícula, és un baix-relleu, i conté els únics dos minuts en color de la Divina. No pas en les versions comercialitzades, sinó en la còpia d’en Peter, amb el test de color que li van fer a la Garbo per a l’escena final. Esplendorosa Garbo en ocres terrossos, i els mateixos llavis vermells que Delphine Seyrig.

Aquest detall és important, perquè Peter Jones es va autoimposar d’investigar la història del Technicolor, i acabaria firmant Glorious Technicolor, un documental del 1998 narrat per Angela Lansbury on apareixen tresors com els únics 15 segons en color dels Germans Marx, o els 5 que es conserven de Laurel i Hardy. I també mostres dels films rellevants dels anys 30 i 40, amb un paper destacat per a El despertar, aquell preciós conte de nen i bambi, amb una mare consumida per la pena, que va fer Jane Wyman. El nen, Claude Jarman jr. era un dels íntims de Peter Jones, i va resultar que era un dels espectadors d’aquella sessió d’El beso. No l’havia reconegut! Gens estrany, perquè després d’aquell debut sonat, i un últim intent de fer carrera com a fill de John Wayne i Maureen O’Hara en Río Grande de John Ford, va canviar d’ofici, i feia negocis de compra-venda de drets de pel·lícules dirigint un festival de cinema a San Francisco.

En Claude encara lluïa cabells llargs i flàccids, blancs total. En Claude era una persona molt amargada, i embalsamada en whisky. En Claude no perdona, critica tothom, i té un puntet sàdic molt de l’estil de Clifton Webb, però ni de lluny un bon Wilde. Però és una mina d’anècdotes. Una em va cridar molt l’atenció: al final d’El despertar un últim rètol diu: “Totes les escenes amb participació d’animals en aquesta pel·lícula es van fer sota la supervisió i amb la cooperació de l’Associació Humana Americana”, ens va recordar. I jo, que sempre m’irriten profundament aquests avisos, perquè em desespera que algú només manifesti preocupació pel mal que hagin pogut patir els animals, i no les persones durant el rodatge (accidents, abusos, tortures psicològiques...), de seguida vaig solidaritzar-m’hi, convençut, però amb la intenció vergonyosa de complaure’l. Claude Jarman jr. llavors va treure les ungles i em va esgarrapar de valent: “Fixa’t bé, que aquest rètol no era de la Societat Protectora d’Animals, animal! Era de l’Associació Humana Americana...i el seu paper era vigilar que les bèsties no ens fessin mal al rodatge. Tot el contrari!. Però...”, i després d’enfonsar uns llavis tumefactes, amb úlceres molt desagradables, en el formol de 65 graus, va rematar: “... però no eren els animals els més perillosos d’aquell infern. Els animals més perillosos eren en Sidney (Franklin, productor) i en Clarence (Brown, director), i el son of a bitch d’en Stroheim (Erich Von, amic íntim del director) que s’entretenien fent-me de tot”. De tot...? I els amics de la colla, farts de  sentir mil vegades la batalleta, aplaudien, giraven cap i parlaven de guants de pell i pals de golf. I jo, intrigadíssim, volia saber-ne més, però m’he quedat amb les ganes: Jarman jr. encara dorm.

Sic transit gloria mundi! I Hollywood ara es queixa de les marranades de Bertolucci i Brando amb Maria Schneider! Però si sempre ha estat la Sodoma, la Babilònia i la Gomorra!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.