Guerra al Iemen

La mort silenciosa

Aquest país, que afronta una guerra civil, sofreix una caiguda brutal de la moneda. Els aliments, els medicaments i l’aigua neta ja no es poden pagar.  La fam i les epidèmies en seran els resultats.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els soldats, armats amb les seves metralladores, no ens poden veure per darrere del vidre emmirallat del tot terreny que passa ràpidament pel seu costat. Una llarga filera de camionetes bordeja la carretera del costat del mar i veiem els uniformats carregats amb les metralladores automàtiques, amb les cames obertes i els peus separats. Els han enviat perquè, en cas de dubte, disparin als manifestants, amb els quals ens agradaria parlar. Però no havíem previst tanta agressivitat en el nostre viatge. El governador d’Hadramaut, la província més gran, ha convidat alguns periodistes per mostrar com és de segura i tranquil·la la seva capital, Mukalla, que el port està en funcionament, que les exportacions de petroli no s’aturen i que hi ha un Iemen més enllà de les granades i els tirs.

Som a principis de setembre. Centenars de manifestants fan a peu tot el matí, aguanten la calor des de fa hores, cremen pneumàtics, bloquegen carrers... “Gas lacrimogen?”. Al cotxe se sent una forta riallada de l’acompanyant oficial. Ens fa saber de quin costat està: “No en tenim. Tan sols porres, i si no, disparem.”

No és només a Mukalla: també a la metròpoli del sud, Aden, i a la capital, Sanà. La gent surt al carrer per protestar contra les seves condicions de vida. Es manifesten a banda i banda del front contra un enemic que és quasi tan mortal com tota la violència de les armes: la caiguda de la seva moneda.

El rial iemenita està en caiguda lliure. Des de l’inici de la guerra ha perdut quasi tres quarts del seu valor respecte al dòlar, i això deixa cada vegada menys diners dels escassos salaris per poder comprar, almenys, pa, arròs i verdures, ja que més del 90 per cent dels aliments s’han d’importar amb divises.

Mentrestant, les reaccions dels poderosos a tots dos costats són similars: els rebels houthis de Sanà empresonen desenes de protestants, mentre que les tropes del govern en exili d’Abd Rabbuh Mansur Hadi protagonitzen pallisses i obrin foc. Els houthis tanquen les oficines de canvi de divisa. A l’octubre, Hadi dispara al seu primer ministre i fa pujar els interessos. Aràbia Saudita anuncia que transferirà 200 milions de dòlars. Però res d’això no pot evitar la catàstrofe que s’aproxima.

“El Iemen es troba just davant d’una fam de proporcions que cap expert no ha vist mai de la vida”, va advertir fa uns dies el coordinador superior de l’ONU per a ajuda humanitària, Mark Lowcock, al consell de seguretat. Els aliments, el subministrament de dièsel dels generadors dels hospitals, els cotxes, la provisió i sanejament d’aigua, la recollida d’escombraries: tot s’ha de pagar amb diners que cada vegada tenen menys valor. I tant se val si tenen or, terres, cotxes o mobles: el que la gent tenia va ser venut ja fa molt de temps.

La guerra al Iemen són tot imatges de cràters de bombes, de bebès ferits en hospitals a punt d’ensorrar-se, de cadàvers i ruïnes. Tanmateix, darrere de l’horror de la guerra hi ha un perill que no s’ha vist però és igual o més mortal.

Des que la coalició sota el lideratge d’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units va intentar contenir, sobretot amb bombardejos per l’aire, els rebels houthis —propers als xiïtes—, més de 15.000 persones han mort per violència. Però molts més —segons les estimacions, desenes de milers— han mort a causa de la fam, el còlera i l’atenció sanitària catastròfica.

Però no és que els aliments o els medicaments no es puguin obtenir. El que ha sigut la ruïna per a molts iemenites és la caiguda del seu poder adquisitiu, a banda i banda del front. El nord-oest, sota els houthis, està aïllat en gran part. Però la caiguda amenaça ara fins i tot ciutats com la portuària Mukalla, al sud, on no cauen bombes, on l’aliança de l’Estat del Golf extremament ric havia de proporcionar estabilitat.

En l’únic hospital de maternitat estatal, en un radi d’uns centenars de quilòmetres, es nota la por en la veu de la doctora Abha Bawaida, la directora metge. “Ja no podem més. Ara mateix ja estem a 40 naixements al dia, les dones esperen a l’entrada, suplicant-nos.” Abans les embarassades haurien pogut anar a clíniques privades, però ja no les poden pagar. “Fins i tot les farmàcies ens venen medicaments només per dòlars o rials saudites”.

A la sala d’urgències hi ha un home sagnant amb el seu fill. No necessita una clínica de maternitat, però estava a la manifestació i s’ha salvat de més colps dels soldats. Té una ferida oberta al front. Anwar Ali, de 40 anys, treballa en l’última fàbrica de llaunes de tonyina de Mukalla: “Un sac d’arròs costa el doble que fa un mes, però el meu salari no puja. Ja no m’hi arriba. Les autoritats ens han dit que no poden fer res contra la inflació. Per tant, nosaltres sortim als carrers. Tenim por de morir de fam”.

El que sembla el futur a Mukalla fa temps que ha arribat a les províncies dels houthis. Entre nens apàtics amb la pell flàccida i la panxa inflada, la doctora Mekkia Mahdi intenta salvar a qui sovint ja no pot salvar, entre ells bebès d’un any que pesen el mateix que un nounat. “Des de principis d’aquesta setmana han mort quatre nens petits, un al dia”. La metgessa de l’hospital d’Aslam, al nord-oest del país, se sorprèn per l’interès del món en l’assassinat del dissident saudita Jamal Khashoggi, “mentre milions de nens iemenites sofreixen. Ells no importen a ningú”.

Al seu hospital aconsegueixen arribar només els qui encara es poden permetre el car viatge des dels seus pobles. Vuit milions de persones depenen urgentment d’ajuda alimentària. Prompte en seran 14 milions, la meitat de la població. De dos milions de nens desnodrits n’hi ha 400.000 en estat crític. Segons els pronòstics dels experts de l’ONU, en pocs mesos se n’hi sumaran 100.000.

El Iemen sempre ha sigut pobre. Però el fet que la moneda perdi cada vegada més ràpidament el seu valor, que fins i tot quasi no arribin al país divises de les organitzacions humanitàries mentre els beneficis en dòlars de l’exportació del petroli controlada per l’Estat s’envien a comptes d’Aràbia Saudita, no és una catàstrofe caiguda del cel.

Les dues bandes, tant els houthis com el govern a l’exili de Hadi i els seus protectors del Golf, empren la pobresa com a arma amb una finalitat. La caiguda de la moneda, però, té el seu origen en la decisió del president Hadi, aliat amb Aràbia Saudita, que va prendre fa ja dos anys i que ara mostra tota la seva força: la paralització del Banc Central. El Banc Central s’ocupava de molt més que l’estabilitat de la moneda i la política monetària: era l’oficina de pagaments de l’Estat. Des d’allí, l’1,2 milions de funcionaris, policies i soldats del país rebien el salari, i així es mantenien més de sis milions de persones.

Fins i tot, començada la guerra civil, el Banc continuava tornant deutes internacionals i mantenia les reserves de divises que a poc a poc anaven disminuint. En resum: el Banc intentava protegir l’Estat. Els soldats de les dues bandes del front també rebien encara la paga, sempre que el 2014 ja estiguessin en l’exèrcit. Igualment, els mestres, els policies, els funcionaris de l’administració, els metges i els infermers de tot el país rebien els seus salaris. Cada dues setmanes, un avió de càrrega de l’exèrcit o un dels vells jets de l’aerolínia estatal Iemenia, amb àmplies fileres de seients, sortia de l’aeroport de Sanà fins a Aden, al sud, carregat de diners en efectiu, enmig de la guerra.

D’una banda, era de bojos. De l’altra, el Banc Central del Iemen era el poder més important. El que més endavant faria possible tornar al funcionament de l’Estat, de l’engranatge de les seves institucions. Això podria evitar que l’exèrcit es dividís en milícies, que després de la fi dels grans enfrontaments es dediqués a robar, extorsionar i saquejar, com tan sovint passa.

El fet que el Banc Central actués així va ser degut a un home: el director, Mohammed Bin Humam. Tot el que ara turmenta el Iemen va començar quan el president Hadi el va destituir el 2016, quan va posar el Banc sota el seu control i el va traslladar a Aden, a l’extrem sud del país.

Llavors, el director del Banc Central destituït, Bin Humam, va advertir de la ruïna de l’Estat i va tornar a la petita ciutat de Xihr, a una hora en cotxe a l’est de Mukalla. Aquí seu ara en un sofà vermell a la casa de la seva família, que no és pobra però tampoc ostentosa. La seva veu sona més aviat apagada. En realitat no vol parlar. Però un membre del seu antic equip, Mansour Rageh, avui economista en cap del Centre d’Estudis Estratègics de Sanà, el convenç. I accedeix així a la seva primera entrevista des de fa dos anys.

Des de 1990, Human va ser l’analista del comitè de direcció del Banc Central i el 2010 s’hi va convertir en el director. Quan la coalició dels Estats del Golf va començar el 2015 a bombardejar Sanà i Aden, ell es va quedar a Sanà. “Un dia, un d’aquests comitès revolucionaris dels houthis es va presentar en la meva oficina i van declarar que des d’aleshores eren ells qui ho controlaven tot allí. Llavors jo vaig assentir amb el cap educadament“, recorda Bin Humam. Ell els va explicar que és clar que podien prendre el Banc Central, però no amb ell. A partir d’aquell moment li han donat plena llibertat.

Bin Humam va viatjar a Riad i a Washington, va negociar amb l’FMI i el Banc Mundial. Tots li van prometre continuar protegint la independència del Banc Central. Però res. Aràbia Saudita no volia l’estabilitat, sinó guanyar. Quan l’ofensiva no es va aturar després d’un any, Riad va apostar pel principi de matar de fam. Des de juny de 2016, els ingressos de les exportacions de camps petrolífers conquerits ja no són transferits pel president Hadi al Banc Central, sinó a un compte d’un banc saudita. Al juliol va donar ordre d’aïllar el Banc Central de tots els comptes en divises de l’estranger. Finalment, el 18 de setembre va destituir Bin Humam i va traslladar el Banc a Aden, aparentment “per mantenir la seva independència”.

Dies després va explicar que “potser ja no podrem continuar pagant els salaris dels funcionaris de l’Estat”. La fam com a arma. Des d’aleshores, en la regió dels houthis els funcionaris han rebut a penes quatre salaris mensuals en dos anys.

El trasllat del Banc Central va ser com si el desmantellessin. El nou banc a Aden va estar durant un any fins i tot sense un codi SWIFT i, per tant, sense accés als moviments de transferències mundials. Els ingressos del petroli encara passaven al compte d’Aràbia Saudita. El successor de Bin Humam només tenia una fórmula contra la caiguda del valor dels diners: imprimir-ne més. En total, centenars de milers de milions de rials. “Estem trontollant sobre una catàstrofe, la inflació encara pot ser pitjor”, diu Bin Humam. Dels dos milers de milions de dòlars nord-americans que va prometre Aràbia Saudita a principis del 2018 fins ara, només se n’han pagat 20 milions. La resta continua als comptes saudites.

Mukalla, la ciutat entre muntanyes desertes i l’oceà Índic, en realitat hauria de prosperar. Para molt lluny del front. Però el port de Mukalla no té ni tan sols una grua per descarregar contenidors.

No rep res del seu Govern, diu el governador Faraj al-Bahseni, un exmilitar amb fama de ser incorruptible. Tots els salaris dels mestres, metges i empleats, els paga del seu propi pressupost, que s’alimenta d’escassos ingressos aranzelaris i d’una quinta part dels beneficis del petroli de la província d’Hadramaut.

Mentrestant, el mediador de l’ONU per al Iemen, Martin Griffiths, fins i tot qualifica el cas de l’economia en picat com el perill més gran per al país: “És absolutament prioritari! El Banc Central, l’FMI, l’ONU i els Estats del Golf han d’elaborar un pla mestre en les pròximes setmanes!”.

El dimarts passat, el ministre d’Afers Estrangers dels EUA, Mike Pompeo, va reclamar negociacions de pau en un termini de 30 dies per posar fi d’una vegada al conflicte. Després del brutal assassinat del periodista crític amb el règim d’Aràbia Saudita, Khashoggi, els EUA ara estan intensificant la pressió sobre aquest país.

L’home que volia evitar la catàstrofe que tothom podia veure venir seu en la seva sala d’estar a Xihr. Es pot sentir l’amargura en la seva veu quan l’exdirector del Banc Central, Bin Humam, fa des d’allí una crida al món: “Si la comunitat internacional vol, pot aturar la caiguda. Si torna a crear un Banc Central verdaderament independent, garantirà que els ingressos del petroli també vagin allí, que es pagui els funcionaris i que el rial s’estabilitzi amb quatre mil milions de dòlars, no dos; pot salvar el país”.

Una pausa.

“Però realment vol salvar-lo?”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.