Economia virtual

El pròxim (gran?) invent

Les cadenes de blocs són elogiades com a contraproposta per a l’internet dels monopolistes, com una revolució tecnològica del comerç mundial. Aparentment, els “contractes intel·ligents” prompte faran que els bancs, els notaris i els buròcrates siguin innecessaris. Els crítics pensen que és una fanfarronada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any vinent dimitiran més ministres que gols farà el nostre equip de futbol. Què ens hi juguem? La nova plataforma en línia Augur està oberta a tot. També s’hi pot apostar al temps que farà durant al Pol Nord o a les vendes del mercat d’abastos del nostre barri.

Els clients d’aquesta casa d’apostes són anònims. Ja s’hi ha depositat una petita suma cas que Donald Trump sofreixi un atemptat enguany.

Aquí ningú fa preguntes, no hi ha ni corredors d’apostes ni controls, només uns ordinadors que tradueixen cada aposta a un codi de programa especial que després s’executa per si mateix, de manera irrevocable i amb indiferència. Una vegada se’n sap el resultat, l’aposta es transfereix automàticament als guanyadors.

En general, la intervenció humana ja no és necessària. Els especialistes parlen de “contractes intel·ligents”. Els usuaris, les normes i les apostes es fixen en el codi i se segellen matemàticament. Després ja no es pot tocar res; qui ha perdut ha de pagar.

D’això, se n’ocupen les anomenades cadenes de blocs, un tipus especial de banc de dades. El que s’hi hagi registrat en algun moment serà pràcticament indestructible.

 

Cadenes de blocs?

La paraula representa d’alguna manera la tecnologia del futur per antonomàsia. En l’acord de coalició del Govern federal alemany, les “cadenes de blocs” es mencionen set vegades. Fa poc, la paraula màgica també va aparèixer en la campanya electoral al parlament de la regió de l’Alt Palatinat en boca del candidat de l’FDP (el liberal Partit Democràtic Lliure) per relacionar la modernitat i la tradició.

Alguns visionaris fins i tot prometen un internet nou i millor: un dia, gràcies a les cadenes de blocs, l’internet tornarà a ser dels usuaris i no dels monopolis de dades com Google o Facebook.

En una base de dades assegurada contra la falsificació també es pot introduir un registre de votants per a zones del món corruptes. La cadena de blocs funciona, també sense que una autoritat central ho garanteixi. Allibera els ciutadans de la coacció, d’un govern, d’un certificat; en general els allibera d’haver de confiar en algú. Això és el que prometen. Qualsevol pot apostar fàcilment sobre el negoci d’un mercat d’abastos amb desconeguts d’una altra part del món.

La confiança es reemplaça per matemàtica i encriptació; en tot cas, això és el que s’imaginava el creador de la cadena de blocs, una entitat encara desconeguda que utilitza el pseudònim de Satoshi Nakamoto.

Però ara aquesta famosa idea ja porta deu anys al món, i encara no n’hi ha (a banda dels horribles bitcoins) cap aplicació eficaç. Llavors, la cadena de blocs és només una solució en la recerca d’un problema? Alguns crítics asseguren que sí, sobretot el professor d’economia de Nova York Nouriel Roubini. Fa poc va dir en un informe per al Senat dels EUA que la cadena de blocs és “la tecnologia més sobrevalorada de tots els temps”.

Roubini va veure venir a temps la gran crisi econòmica mundial del 2008. Ara, en el bombo publicitari de les cadenes de blocs distingeix actors sospitosos semblants: “estafadors, xarlatans i mentiders”.

Quasi tot el que inclou cadenes de blocs troba afluència entre els inversors. Enguany, segons calculen els serveis del sector, ja es van invertir, només fins a principis d’agost, quasi 18.000 milions de dòlars en diverses idees de negocis.

L’oferta engloba des d’una plataforma d’eleccions en línia de tot tipus fins a caixes negres de drons que asseguren les seves dades en una cadena de blocs i, així, si passa cap desgràcia, el segur hi té accés. Però, a més, l’empresa emergent Pigzbe, que ha ideat criptoguardioles de porquet virtuals per als nens, ja ha pogut recaptar més de set milions de dòlars.

Del capital inicial, en general, se n’ocupen els fundadors a través d’un mitjà anomenat ICO, Initial Coin Offering (“oferta inicial de moneda”). És una mena de cotització en borsa sense borsa, és a dir, sense regulacions. L’empresa simplement obri al públic un contracte intel·ligent i els inversors hi ingressen els seus diners; d’aquesta manera, es converteixen automàticament en accionistes.

Tanmateix, tot sovint, l’objectiu comercial és simplement estafar. És així en més o menys un 80 per cent dels projectes que s’han promès com a recompensa, tal com ha calculat l’empresa d’assessorament Satis Group. Així es va esfumar en primavera l’empresa vietnamita Modern Tech; havia promès, entre més coses, una plataforma en línia per a famosos i els seus fans. Els inversors van perdre al voltant de 660 milions de dòlars.

En el mercat turbulent, però, també hi ha grans pesos pesants, especialment l’empresa d’informàtica IBM. Allí més de 1.500 treballadors estan fabricant una cadena de blocs anomenada Hyperledger per a clients corporatius. El gegant del comerç Walmart vol protegir així les seves cadenes de subministrament de verdures: tots els proveïdors documenten el procés de transport dels productes en una cadena de blocs conjunta. Si enlloc sorgeix lletuga contaminada per microbis, es localitza la font en qüestió de segons.

Cap proveïdor no pot falsejar dades després, ja que la cadena de blocs és un tipus de llibre de comptes conjunt. Tots els processos es registren per ordre; cada nova entrada s’uneix matemàticament a l’anterior. I es crea així una cadena indissoluble. Si en algun lloc un estafador manipula una de les parts, tota la cadena de blocs trontolla.

A més, un contracte intel·ligent, tancat en una cadena d’aquest tipus, està fora de perill de possibles manipulacions. Encara que només són simples programes que operen segons el principi de “si..., llavors” (“si aparco el cotxe a l’aparcament, llavors pago la tarifa necessària”), els visionaris ja veuen com s’alça al món un nou tipus d’activitat econòmica. Es podrien interconnectar molts contractes automàtics perquè s’unissin com un engranatge. D’aquesta manera es podrien crear empreses senceres.

L’empresa de Frankfurt TrustedCars en dona una primera idea. A partir de principis del 2019 vol oferir cotxes de segona mà de lloguer que, si no, estarien parats sense utilitzar-se. El client elegeix en línia un model, l’arreplega i condueix el temps que ell vol. A més, en qualsevol moment pot canviar de cotxe. Tots els costos estan inclosos en el lloguer setmanal.

D’aquesta manera, el venedor guanya diners amb els cotxes de segona mà, abans de trobar compradors. I el client té accés en tot moment a una àmplia flota de cotxes.

Per a qui lloga per uns mesos és considerablement més barat que un lloguer de cotxes normal, assegura el fundador Simon Toprak: “No hem de construir cap infraestructura cara amb cotxes i estacions”, diu. “Ja hi està tot. I el negoci, el fem de manera econòmica mitjançant contractes intel·ligents”.

És a dir, els clients, els venedors i els tallers es fusionen tots junts a través de la cadena de blocs de TrustedCars. Els diners flueixen automàticament a canvi d’una prestació. Només en algun cas excepcional haurà d’intervenir l’ésser humà.

L’empresa continua sent la persona davant del client; si hi ha cap problema, pot acudir a ella. Tanmateix, segons la teoria pura de les cadenes de blocs, ja no es preveu una autoritat responsable: com que la matemàtica garanteix la inviolabilitat dels contractes intel·ligents, teòricament qualsevol persona podria fer negoci amb qualsevol.

Però en la pràctica és arriscat, ja que un contracte intel·ligent és només un software, i resulta difícil de valorar per a un inexpert. El programador vol enganyar-lo? El contracte retira automàticament els seus estalvis, una vegada posat en marxa?

Basta que el software contingui errors ocults. Això és el que va passar quan els criptofans van fundar el fons d’inversió The DAO (“Organització Anònima Descentralitzada”), una obra mestra de l’automatització. El fons es controlava a través de contractes intel·ligents, com un robot; els inversors només havien de pagar. Prompte es van aconseguir aproximadament uns 250 milions de dòlars. Tanmateix, el codi contenia una llacuna diminuta. Cap expert no se’n va adonar, però un hacker ho va descobrir. Quan va aflorar el dany ja se n’havia sortit quasi un quart dels diners.

I encara que una cadena de blocs estigui perfectament construïda també s’hi poden ficar un munt de bajanades. Això és el que adverteix l’assessor d’inversions californià Kai Stinchcombe: “Qualsevol pot ruixar un mango amb pesticides i després registrar-lo com a ‘bio’ en la cadena de blocs”, escriu. A més, un registre d’eleccions que, aparentment, no es pugui falsificar no serveix gaire si els governants corruptes compren els seus vots o intimiden el poble elector. Sempre són millors lleis bones, controladors independents i mitjans de comunicació intrèpids.

El teòric de xarxes berlinès Michael Seemann considera que la cadena de blocs està terriblement sobrevalorada, hi veu en una creació d’ideòlegs liberals de dretes. “Hi ha la imatge humana obscura de l’Homo oeconomicus”, diu ell, “que sempre busca el propi benefici desconsideradament. En el seu món ningú pot confiar en els altres”.

Els críptics llibertaris també volen posar fi a les institucions que responen per les normes del joc: bancs, notaris o l’Estat. S’han fet massa poderosos i voraços. Per això la cadena de blocs de la teoria pura és descentralitzada. No malviu en solitari en un banc o al centre de càlcul d’una empresa, sinó en innumerables còpies obertes en la xarxa. Qualsevol té accés a una còpia d’aquest llibre de comptes, el mantenen tots junts i ningú el pot tenir.

Però la descentralització té un preu alt: una cadena de blocs completament codificada que s’ha de copiar mil vegades contínuament i que s’ha d’ampliar per la xarxa és lenta, irremeiablement. “Tot el que es pot fer amb una cadena de blocs també es pot fer amb un banc de dades corrent”, diu Seemann. “I és més fàcil, més barat i més ràpid”.

L’únic inconvenient és que cal confiar en la institució que gestiona aquest banc de dades. Però per a la majoria dels contemporanis sembla molt menys greu del que els críptics afirmen.

En canvi, un joc en línia inofensiu amb cromos col·leccionables ha mostrat com de ràpidament arriba als seus límits el sistema de la paranoia. S’anomena Cryptokitties.

Els jugadors hi comercien amb gatets. Cada exemplar està registrat en la cadena de blocs amb el seu codi; no es pot ni clonar, ni furtar, ni esborrar.

Els jugadors compren i venen els seus gats. També en poden produir més amb noves característiques mitjançant parelles i, amb una mica de sort, altres jugadors tornen a demanar-los com a “animals paternals” per a la seva “criança”.

L’empresa canadenca Axiom Zen va treure el joc al mercat per novembre de l’any passat. Vol que el públic també es familiaritzi amb la nova tecnologia a través d’una forma adequada per als inexperts. Tot el negoci dels gats es controla a través de “contractes intel·ligents”; funciona en la cadena de blocs de la plataforma Ethereum.

Els Cryptokitties s’hi van convertir ràpidament en l’ús més popular. Ja al desembre un comprador va pagar 117.712 dòlars per un dels animalets col·leccionables. Però la modesta afluència d’uns milers d’aficionats als gatets va vèncer la tecnologia. Es va encallar el trànsit de dades en la xarxa d’Ethereum, durant uns moments hi havia 30.000 transaccions en espera, i mentrestant augmentava la ràbia dels jugadors.

Avui dia ja no hi ha gaire activitat en els Cryptokitties. La facturació i els interessos s’han enfonsat.

En altres llocs es difon també que la velocitat i l’eficiència no són els punts forts de la cadena de blocs. “Les expectatives eren massa altes”, diu Christoph Meinel, director de l’Institut Hasso Plattner de Potsdam. “I ara el balanç és decebedor.”

Meinel creu que la tecnologia “és útil en tasques que no siguin grandioses”. Amb això pensa en la gestió de cadenes de subministrament en la logística o de dades de pacients en medicina. “Però en aquests casos la cadena de blocs de la teoria pura també s’hauria d’utilitzar poc”, diu Meinel. Això vol dir que el banc de dades, però, es tornarà a administrar de forma convencional i central. A més, l’accés, només l’aconsegueix un cercle selecte.

Així se suprimeix la major part de la complexitat computacional i el sistema s’accelera. A més, la cadena de blocs que proposa IBM és una estructura descentralitzada pragmàticament, no té gaire en comú amb la visió original dels críptics.

No obstant això, la màgia de la paraula no s’ha trencat. L’organització interprofessional alemanya Bitkom fa poc va fer una enquesta representativa. El 53 per cent de les empreses enquestades amb almenys 20 treballadors deien que la cadena de blocs és “molt important” per a la competitivitat de l’economia alemanya.

Però volen fer servir la tecnologia? Això no: només el 6 per cent planegen o consideren una aventura així per a un futur. Pel que sembla, en el present la cadena de blocs encara no ha arribat del tot; es diu que actualment “pràcticament cap empresa” no la utilitza.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.