16 històries de dignitat

"Amb Joaquim he entès que hi ha compromisos a la vida que li donen sentit"

Joaquim Forn va créixer al voltant de l'Eixample, a Barcelona. Però ha compartit la vida d’adult amb la seua dona, Laura Masvidal, al barri de Gràcia. Ella ens espera al Born, al Centre de Cultura i Memòria. És dilluns i està tancat, pel que seiem en una cafeteria pròxima. Per a Forn, el Born és un espai de reflexió de Barcelona. Li agrada sovintejar-ho, tal com feia abans de ser empresonat. Amb dues filles de 20 i 24 anys, una d’elles a Londres, Forn resta tancat des del 2 de novembre. Ha estat dels presos que no ha comptat amb cap període de llibertat. La seua experiència a Estremera és relatada en un llibre magnífic, editat per Enciclopèdia.

Entrevista gravada el 27 d’agost de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Podria presentar-se, dir-nos qui és vostè?

Sóc Laura Masvidal, nascuda a Barcelona l’any 1966. Estic casada amb Joaquim Forn, amb qui tinc dues filles, de 20 i 24 anys. La gran està estudiant a Londres.

Com va conèixer el seu marit?

A la universitat. Al moviment sindical estudiantil.

Què van estudiar?

Dret. Però no som de la mateixa promoció. De fet jo no vaig acabar la carrera. Ell era president de la FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, quan va ser restaurada. Eren inicis dels anys vuitanta. En aquell moment volien refer-la o replantejar-la i fer la reivindicació nacional des del sindicat estudiantil. El vaig conèixer en aquell moment.

I què recorda del seu marit quan el va conèixer? En aquell moment ja era en política?

Quan jo el vaig conèixer ja hi era. Inquietuds sempre n’havia tingut, sobretot socials. De fet, des de ben jovenet ja reivindicava coses quan no sabia ni de què parlava (riu). Anava a manifestacions obreres i ell m’ho explicava. Sempre ha tingut molta inquietud. I en política va entrar ben jovenet. Jo el vaig conèixer quan tenia 18 anys i ell ja hi era.

Com definiria, ideològicament, el Quim Forn?

Socialdemòcrata. Ell té molta inquietud social. Això és el que l’ha mogut sempre.

Quina va ser la seua primera militància en un partit?

Va anar directament a la Joventut Nacionalista de Catalunya.

Vostè té militància?

Sí, però molt més recent.

Per què ha triat el Born per a l’entrevista?

Jo sé que ell ha estat, durant molts anys, treballant per a la ciutat de Barcelona. I el Born sempre ha estat com un lloc de reflexió del que haurien de ser les ciutats, de la manera que ell entén: relligar passat i modernitat, el moviment popular, el comerç i el futur.

Quin va ser el seu primer càrrec públic?

Públic públic, a la Generalitat de Catalunya amb Ramon Juncosa (1941-2000) [va exercir molts càrrecs durant l’etapa pujolista], que va ser un referent per ell. Feia relacions institucionals, em sembla.

Forn va ser dels militants de Convergència més actius al carrer. Per exemple contra la desfilada de les forces armades de l’any 2000 a Barcelona.

En aquell moment ja era regidor i aquell 12 d’octubre va rebre cops només per ser-hi. Ell hi va anar, més que a manifestar-se, a veure què passava. Es va identificar com a regidor de l’Ajuntament, estava a l’oposició, però no va servir de res.

Ell va accedir al Departament d’Interior en l’últim moment.

En l’ultimíssim. Jo crec que el seu compromís polític forma part del seu compromís de vida. Ell entén la política com un servei al ciutadà. Aleshores, aquest ha estat el seu compromís de vida, i ara ho està pagant amb la presó. En aquell moment se’l va demanar exercir una responsabilitat que no podia eludir, de la manera que és ell, pel seu compromís amb el país.

Fins llavors ell havia estat regidor a l’Ajuntament.

S’estava preparant per liderar la candidatura a l’alcaldia de Barcelona [amb el PDeCAT]. Estava fent de portaveu del grup municipal. El Xavier Trias havia dit que no repetiria com a cap de llista i el Quim es preparava per enfrontar-se a unes primàries.

On viuen?

Vivim a Gràcia, tot i que Joaquim va nàixer a la vora de Glòries i jo vivia gairebé a la Vall d’Hebron.

Allò de la política els ve de família?

No gens. Jo he militat molt tard, quan he entès que valia la pena adquirir aquest compromís per veure com ho vivia ell. Però m’he resistit molt. Ara, el compromís reivindicatiu pel país l’he tingut sempre. Des de moviments més culturals, d’altra mena, no tant polítics.

El Joaquim Forn és independentista de sempre?

Jo crec que ell ho ha estat sempre. De tota manera, les seves inquietuds polítiques sempre han estat de servei al país i d’autenticitat. I de respecte molt gran pel que som. Des que el conec ha estat lluitant per la incomoditat que sentíem al país. Recordo de molt joveneta les reivindicacions per poder estudiar en català a la universitat i les agressions constants a la llengua.

Ell tenia una gran relació amb la disciplina d’Interior abans d’esdevenir conseller.

Va tenir-hi responsabilitats amb l’alcalde Xavier Trias: portava i representava la Guàrdia Urbana. Portava la seguretat de la ciutat.

Quan va assumir el càrrec, pensaven que tot s’esdevindria així?

Ell era molt conscient que el moment era delicadíssim, que els Mossos d’Esquadra estaven sota el punt de mira. Tot i així, ell va ser molt respectuós amb el que es podia fer i amb el que no. Per tant, no s’acaba d’entendre la situació actual. Es podia intuir que l’Estat actués de manera agressiva o bel·ligerant, però que amb els arguments que fan servir els tanquessin a la presó i a tan llarg termini, jo crec que no.

Com van viure el 17 d’agost?

Va ser horrorós. Jo el vaig veure totalment desbordat. Un atac terrorista afecta de manera molt forta. Ell havia assumit la responsabilitat i com que l’alerta màxima hi era, era una de les coses que podien passar. Per tant, era conscient d’això. Però no s’ho havia pogut preparar. I això va impactar de sorpresa. Va quedar completament consternat. El Joaquim té contenció emocional, però li afecta tot moltíssim. A més, és molt aprensiu. Per tant, viure allò en primera persona, amb la tensió que suposava gestionar allò... Va ser un patiment per ell. A banda que van treballar a nivells exhausts: nits senceres sense dormir i amb una pressió molt gran. Jo crec que va actuar amb bastant intel·ligència. El Joaquim és una persona prudent. I si no sap d’una cosa ho reconeix i s’assessora. Delega moltíssim. No té afany de protagonisme i va confiar moltíssim en els professionals. Va respectar moltíssim el treball dels professionals, sense eludir responsabilitats. Això va ser un encert per com es va gestionar tot. Jo ho vaig viure amb molt de patiment i molta distància. El vaig deixar treballar i aquells dies vam tenir molt poca relació.

Esperaven aquelles crítiques a la seua gestió i contra els Mossos?

A mi em va agafar molt de sorpresa quan el van nomenar conseller i va haver una campanya agressiva de gent que no el coneixia i que parlava d’ell com un hooligan o un radical. El Joaquim no és res d’això, és molt dialogant, escolta, li agrada parlar, molt tolerant, genera consensos. Quan vaig veure que deien que havien agafat la persona més radical per assumir el càrrec, com si fos una persona boja, a mi em va doldre profundament. Hi havia crítiques dures i enganyoses que pretenien intoxicar l’opinió pública arreu de l’Estat. Després, la gestió que va fer del 17 d’agost va ser elogiada arreu d’Europa. La reacció de l’opinió pública internacional va ser espectacular. Això va ser una gran satisfacció. El fet que a partir d’aleshores la gent reconegués la feina de la policia el va satisfer moltíssim. Veníem d’èpoques en què els cossos de seguretat havien estat molt qüestionats. El reconeixement el va enorgullir moltíssim. I les crítiques les va entendre més com una reacció política. En alguna reunió que van tenir després del 17 d’agost, el Mariano Rajoy i la Soraya Sáenz de Santamaría van tenir reaccions incòmodes. Ell ja va preveure que això els incomodava perquè l’Estat tenia poc de paper aquí. Hi havia una alerta gran. Va preveure certa reacció agressiva.

Dels elogis que va rebre, quin va ser el que més li va enorgullir?

Recordo que a finals d’agost, un dia dinant amb la família en un restaurant, va venir un senyor a dir-nos que si podíem anar a saludar a l’àvia. Estaven celebrant el seu aniversari, feia 100 anys. Volien que la saludés. Quan va entrar al menjador tothom el va aplaudir. Aquell dia va ser un orgull per nosaltres. És el que recordo jo, però a ell, probablement, el va satisfer més algun gest més petit.

Va haver alguna crítica que, per inesperada, va fer especialment mal?

No. És probable, però no t’ho sabria dir. Ell no m’ho ha comunicat. Ell sempre parla en positiu. Les coses negatives se les guarda i no les comparteix gaire.

Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn / Ariana Nalda

Com recorda el 20 de setembre?

La veritat és que des que el van nomenar conseller a la família el vam respectar en tot i li vam fer costat. Sabia que no havia de donar explicacions. Llavors, van ser dies de moltíssima feina, de reunions, de pressió. Jo el conec de fa molts anys i sabia que quan arribava no en volia parlar, i per tant li ho vam respectar. Ell va treballar moltes hores, arribava tard, i compartia poc de temps amb ell. Jo el 20 de setembre el vaig viure al carrer i no vaig estar amb ell. La meva mare va anar a la concentració a les 10 del matí. I jo quan vaig plegar de treballar.

Què van fer l’1 d’octubre?

Jo em vaig llevar molt d’hora. És un dia que tinc molt present. Volia anar ben d’hora a l’escola. Nosaltres votem a Gràcia, a la Riera de Sant Miquel. Crec que eren les 4.50 de la matinada i quan vaig obrir la porta em vaig trobar amb la veïna de davant, que feia el mateix que jo. Vam anar plegades. Plovia. I quan vam arribar estava tot el carrer ple de paraigües. Era d’una gran emoció. Un dia molt especial. Hi havia nanos joves. A Gràcia hi ha aquest ambient alternatiu, de gent jove. Hi havia de tot al carrer: nanos joves, gent gran, tots protegint l’escola amb una autoorganització sorprenent. Tothom prenia la responsabilitat que podia assumir. Va ser una imatge molt maca. De país. El Joaquim em va trucar i ell aquella nit, penso, no va dormir a casa. Suposo que va estar tota la nit preparant la seguretat. No ho sé.

Ell va votar a la mateixa escola que vostè?

Sí. Ell em va trucar i em va dir que tenia molta feina. Necessitava saber quan podia venir a votar i que jo trobés la manera de dir que hi vindria, perquè el deixaren votar abans. Ho vaig comentar, em van dir que de moment no hi anés, perquè s’havia generat una cua bestial El sistema informàtic no acabava de funcionar. I quan em van dir que podia venir li ho vaig fer saber. Va arribar, la gent el va deixar passar. També ho va fer la gent gran. Va votar quan va poder i va marxar. Serien les 10 del matí. Abans no s’havia pogut votar.

Aquell dia, els Mossos, tot i les crítiques, van tancar més escoles que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Va ser un dia perplex.

En els moments previs ell tenia clar que hi havia coses que no faria. Per exemple, no obligaria els funcionaris a arriscar en contra de la seva voluntat. Ho tenia claríssim. Ho expressava en totes les reunions que es van tenir prèviament a l’1 d’octubre. En les reunions de coordinació ell m’assegura que va insistir i van quedar que la jornada havia de ser, òbviament, segura. El primer que prima és la seguretat de la gent. És veritat que ells tenien obligació legal de tancar escoles, i els Mossos així ho van fer. Però òbviament amb proporcionalitat i seguretat. Quan ell va veure com es desenvolupava el dia es va consternar i es va indignar. Va fer totes les gestions que va poder per tal que allò parès. Va estar trucant el delegat del Govern espanyol, sense resposta. Quan el va agafar el telèfon es va enfadar moltíssim. Ell em diu que aquella va ser de les converses més dures que ha tingut en la vida. Però la veritat és que el paper dels Mossos ell el defensa fins l’últim extrem. La gent em pregunta per què va tornar després de marxar a Bèlgica abans del judici. Nosaltres no vam entendre perquè marxava. Però a ell no se li passava pel cap no tornar. Ell vol fer la defensa i, si no cau la causa abans i anem a judici, poder fer-la com es mereix, de la seva gestió i de totes les decisions que es van prendre. Ell està segur que es va fer tot el que s’havia de fer.

Com recorden el 10 d’octubre?

Molt vagament. Recordo que vaig estar a l’Arc del Triomf. Hi havia unes expectatives molt grans. Tot plegat va generar molta confusió i desencís en molta gent. Jo recordo, la veritat, molt vagament aquell dia.

I el 27?

El 27 sí que el recordo. Jo vaig arribar a l’Arc del Triomf molt tard, al migdia. La meva família m’estava esperant. Aquest procés l’he viscut molt amb la meva família. Hem compartit moltes emocions. Parlo, bàsicament, de la meva mare i germanes. Elles m’esperaven, vam menjar alguna cosa i ens vam emocionar d’una manera que poques vegades recordo en la meva vida. Va ser d’una emoció molt molt gran veure la meva mare plorar. Una sensació que érem conscient que era efímera. Un pas que no sabíem cap a on ens portaria, però era molt il·lusionant. I va ser una sensació absurda quan, al vespre, el Joaquim estava consternat i no tenia ganes absolutament de celebrar res i estava tremendament preocupat. Va ser un contrast molt gran el d’aquell dia.

És a dir, no es vivia de la mateixa manera al carrer que als despatxos.

Evidentment. Res a veure.

Sospitaven que aquella proclamació no aniria enlloc?

Suposo que ells tenien informacions que els preocupaven moltíssim fins al nivell de no explicar res i de fer una reunió fora del país. Això vol dir que tenien informacions molt preocupants que nosaltres no teníem i potser no tenim encara.

Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn / Ariana Nalda

Ell quan va marxar?

El mateix dia 27. Però no ens diu res.

M’havia dit que ell en cap moment es va plantejar l’exili.

Ell em diu que no, i la veritat és que m’hagués matat. Perquè sense haver-ho plantejat ni haver-m’ho comentat no ho hauria entès. És a dir, estic seguiríssima que no.

I quan torna de Bèlgica?

Em va trucar el 30 a la nit i em va dir que tornava, que si el podia anar a buscar. De fet va tornar el 31 al vespre, molt tard. Jo era a Viladrau, preparant una castanyada. Al cap d’un minut, el meu cunyat va veure que els citaven a declarar. Ell quan em va trucar no ho sabia. I jo li ho vaig dir per telèfon i em va dir que li era igual. Que tornava. Ho havia decidit.

Com van viure el 21 de desembre?

Jo el tinc una mica difús, aquell dia. Perquè des que el Joaquim va entrar en presó porto una vida tan estressada i desbordant, tinc tantíssimes coses, que tinc un col·lapse mental. El 21 de desembre ja feia setmanes que era a la presó. Jo vaig anar a votar, però no et sabria dir.

Quan diu tantíssimes coses, què vol dir?

Que des que ell entra en presó la vida canvia totalment. El seu telèfon estava desbordat de trucades i de cop i volta comença a desbordar-se el meu. Va ser horrorós. Hi havia infinitat de gestions: des de les logístiques de presó, les de buscar advocats per a la defensa, de preparar-te, de saber com estan les coses... Jo no compartia el seu dia a dia de feina i de cop i volta em cau tot, sumat a la meva pròpia logística diària. A més, havia de gestionar les meves emocions i també les familiars i les de les amistats. El col·lapse va ser complet. A més, nits d’insomni. Ho vaig passar molt malament fins que em vaig centrar i vaig decidir demanar ajuda.

Té sogres, vostè?

La sogra, que té 84 anys. Ella ja tenia una demència més o menys controlada. Però a aquestes edats, i més amb malalties, qualsevol canvi de rutina afecta moltíssim. Ella està bastant despistada i li costa molt entendre les situacions.

Ell va deixar l’acta de diputat.

Abans va acceptar anar en llistes, tot i que el va costar molt de decidir-se. Ara sí i ara no. I per a mi també va ser difícil. Ell va decidir a l’últim minut que sí. Que si tots hi anaven, ell també. En aquell moment se sentia incòmode no anant-hi. Però tampoc ho va fer convençudíssim. Ell ja s’havia presentat a eleccions i sap com se les planteja, com són els reptes d’aquestes dimensions. Ell sempre s’havia presentat amb ganes de servei, de plantejar coses. Però des de la presó, sabedor que no podria gestionar grans coses, perdia la il·lusió. Per això li va costar anar-hi.

Per això renunciaria després a l’acta de diputat, doncs.

Sí. Era un patiment afegit a la seva situació. No podia il·lusionar la gent. Jo li veia, constantment, preguntar coses al seu advocat. I jo li vaig dir: «escolta, Joaquim, no t’hi veig». I em va donar la raó. Feia dies que hi donava voltes i era conscient que no podia gestionar les coses tal com entenia que havia de fer-ho.

Com interpreten que ell haja estat dels pocs que no ha eixit de la presó?

No ho sé. He fet moltes interpretacions durant aquest temps. Una d’elles, potser, és que necessitaven escapçar del tot els lideratges entesos a nivell de responsabilitat, també. Per tant, crec que van voler evidenciar que agafaven un de cada partit i els dos líders de la societat civil per evidenciar que ho tenien tot controlat. I per si no era suficient, després van tornar a encarcerar els altres, cosa que encara no s’ha entès. Res no havia canviat perquè els feren tornar a entrar en presó.

També van impedir distintes investidures.

Cada dia estic més perplexa de veure els extrems als que han arribat. Jo mai vaig menystenir la força de l’Estat. Fa molts anys que sé com actuen. El que sí que m’ha sorprès és la poca vergonya. No han volgut dissimular res. I un Estat que presumeix de ser de la Unió Europea i se salta totes les línies vermelles que s’han saltat... És molt al·lucinant. Pensava que dissimularien més, però no ho necessiten.

Des que ell és a la presó, recordes algun moment que haja estat especialment satisfactori?

Molts. Hi ha una cosa que no sé si compensa, però que per a mi té molt valor. Jo he estat amb aquesta persona amb un compromís de parella durant molts anys, però no estava segura d’haver entès la seva vocació política. I ara l’he entès. He entès que hi ha compromisos a la vida que donen sentit a la vida. I el seu compromís polític és el sentit de la seva vida. I inclús la presó li acaba donant sentit a aquests compromisos. I entre aquests compromisos també incloc el compromís que té amb mi. Entendre això, per a mi, té un valor brutal. En la relació de parella hi ha un abans i un després. I aquest després és molt més autèntic que abans. Això fa que sigui més satisfactori, dins del drama. A banda que he pogut parlar amb la família de temes que abans, per la quotidianitat, o per la falta de necessitat, no fas l’esforç de parlar-los. I aquest esforç ha tret coses molt autèntiques a nivell de relació. I després, veig que en general tendim a creure poc en la naturalesa humana. Sempre diem que som els primers que ens carreguem l’entorn, que som egoistes. I en canvi, en tot això he vist una gent que treu les millors capacitats i les posa al servei de la col·lecitivitat amb l’única esperança i l’únic retorn de saber que està fent el millor pel país. Veure això és d’una satisfacció molt gran i possiblement sense la repressió no ho hauríem vist. I estimar-te la gent de veritat que forma part del teu entorn també és un tresor.

Estan forts, malgrat tot.

La força surt. Ho hem passat malament. Jo mateixa, a nivell de gestió, he anat molt estressada. Però quan a la vida actues com creus que has d’actuar i cada dia et poses reptes i fas l’esforç d’anant-los superant de mica en mica, al final estàs satisfet amb tu mateix. I aquesta sensació de satisfacció suposo que fa que estiguem forts. Jo a ell el veig tremendament fort. Als altres també els he vist molt forts, ara que he tingut l’oportunitat de veure’ls des que van ser traslladats aquí. Tu pots tenir les teves idees, però quan te les posen a prova és quan realment te les planteges de debò i te les fas teves. Te les fas fermes. Per això estem forts: estem convençuts del que estem fent i el seu compromís pel que estan fent és enorme. Hi ha un exemple: la meva filla gran, que viu a Londres, té un nòvio. Jo l’he conegut, però el Joaquim no ha pogut. I ara la meva filla m’ha dit que li vol presentar el pare. Vol fer un locutori per presentar-li-ho. Quan em vaig alertar per la situació, ella em va dir: «mare, el pare és un pres polític. La gent sap el que és i per mi és un orgull molt gran». A mi, això, em va satisfer. Em va donar un bany de realitat. I a casa tothom ha fet aquest treball.

Les seves filles, doncs, també estan fortes.

Sí. La gran està lluny i ha tingut els seus moments. I la petita té 20 anys tendres, pel que també els ha tingut. Però sí, estan fortes. I a mi m’han ajudat moltíssim. Tinc aquesta sort que no tenen les famílies amb nens petits. He plorat moltíssim per ells.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.