Menorca, l’excepcionalitat cultural i religiosa
El 8 de novembre de 1868, al carrer de Gràcia —llavors als números 71-73 i avui sis números menys—, es constituïa la primera església protestant dels Països Catalans, en un immoble propietat de Caterina Guillaume, segona muller de Francesc Tudurí de la Torre. I hi començava així els seus cultes, amb temple propi en aquesta adreça d’un dels carrers més populars de la ciutat, el que era també la primera congregació d’aquesta confessió religiosa en els territoris europeus de l’Estat espanyol i, probablement, arreu de l’Imperi d’Espanya en diferents continents.
Una ullada al passat ajuda a entendre com, de fet, era a Menorca on es donaven les condicions millors perquè es produís un esdeveniment històric d’aquestes característiques. El segle XVIII, nefast per al conjunt dels Països Catalans del sud dels Pirineus, va tenir en Menorca l’excepció positiva en situar-se en una dinàmica ben distinta, tant en el terreny polític, com en el cultural i en el religiós. Així, mentre el Principat, el País Valencià, Mallorca i les Pitiüses es trobaven sota l’autoritat espanyola, la balear petita quedava al marge d’aquesta per passar a formar part de l’Imperi britànic primer i, també, a situar-se breument sota tutela francesa (1756-1763). L’octubre de 1708, el coronel Louis Petit, hugonot francès al servei d’Anglaterra, és nomenat pels anglesos governador militar de Menorca, amb seu al castell de Sant Felip, al port de Maó, amb una guarnició de 900 militars britànics de religió anglicana. Dos anys després, alguns d’aquest soldats entren a la Universitat de Maó on prediquen a xiquets autòctons menors de 14 anys, fet que provoca el temor, entre les autoritats catòliques, que els protestants s’ensenyoreixin de la població i de l’església. El comissari de la Inquisició d’Alaior, fra Bernadí Villalonga, avisarà els capellans que els seus fidels no assisteixin a actes herètics, advertiment fet també als pares i amos, amb relació als fills i criats, aconsellant que la recomanació es faci discretament i no en públic.
Amb la signatura oficial del tractat d’Utrecht, l’11 d’abril de 1713, Menorca passa oficialment a domini britànic i el clergat catòlic veu l’entrada de les noves autoritats protestants com una amenaça directa al seu poder tradicional a l’illa. El maig de 1714, el governador britànic de Menorca, Richard Kane, comunica per carta al vicari general, Cristòfol Rubí, l’ordre d’abolició de les pràctiques de la Inquisició a l’illa, institució repressiva vigent, però, a la resta dels Països Catalans com a instrument de persecució de la dissidència religiosa. L’ordre comportarà l’expulsió de Menorca del vicari general, contrari a la mesura. En nou disposicions, Kane limita el camp d’acció de l’autoritat catòlica insular i protegeix els britànics de les influències catòliques, prohibint als clergues menorquins de casar, batejar, visitar malalts i enterrar súbdits britànics sense coneixement del comandant en cap. El 4 d’agost de 1715, el Tribunal menorquí de la Inquisició és suprimit a Menorca, per ordre del mateix governador “pel fet de ser tan contrari a la llibertat del gènere humà”. Gràcies a això, al llarg de la major part del XVIII, no hi haurà cap control sobre els llibres que hi circulen i sí, en canvi, un veritable renaixement literari en català, de la cultura i de la llibertat de pensament. Jordi Carbonell, justament, qualificà aquesta etapa com a “període menorquí de la literatura catalana”.
És durant aquella centúria quan, a més, Menorca esdevindrà l’únic territori del nostre àmbit on pot parlar-se, pròpiament, de llibertat religiosa. A banda de la religió catòlica, que es mantingué inqüestionablement com la majoritària entre la població autòctona, hi cohabitaven també altres confessions. Així, el 1749, la colònia grega havia bastit al carrer Es Cós de Gràcia l’anomenada església dels grecs, de ritu ortodox i sota l’advocació de sant Nicolau de Bari. Però, expulsats de l’illa el 1782, en tornar-hi els espanyols, el temple d’estil bizantí esdevindrà, amb els anys, l’actual església de la Concepció, de ritu catòlic. Els jueus, al seu torn, construiran una sinagoga al carrer de Gràcia, el 1766, el primer centre de culte jueu després de l’expulsió de la població hebraica pels reis dits Catòlics, el 1492. Almenys des del 1718, al Raval del castell de Sant Felip, s’hi fa també culte anglicà, el majoritari entre els britànics establerts a l’illa. El 1748, el llavors governador de Menorca, William Blakeney, fa venir a l’illa ministres de culte i predicadors anglicans, els quals hi obren escoles bíbliques i hi reparteixen les escriptures i literatura protestant entre la població menorquina. I, encara, el 1801, durant el segon mandat britànic (1798-1802), tres predicadors metodistes anglesos hi faran diverses conferències destinades a la població autòctona, a més d’atendre el regiment britànic establert a l’illa.
L’aportació protestant més positiva a la cultura catalana, però, es produeix el 1733, quan Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català, durant la seva estada a Windsor, fins el 1737-1738. Conscient que, cas de publicar-se’n la traducció, només podrà ser llegida a Menorca, atesa la persecució per part de la Inquisició de les versions bíbliques en llengües nacionals, posa a la seva traducció el títol de Nou Testament de Nostre Señor Jesús Christdel grek en llengua menorquina, escrita, però, en la variant valenciana de la llengua, a partir de la versió protestant espanyola de Reina-Valera, amb aportacions de la Vulgata llatina. Conservada encara inèdita a la Bodleian Library d’Oxford, mai no s’arribà a publicar.
El 1782, amb la dominació espanyola de l’illa fins al 1798, retornaran l’establiment de la censura de llibres i la repressió cultural. El 1795, a més, es crearà la diòcesi de Menorca, separant-ne l’illa del bisbat de Mallorca, com a instrument més pràctic i eficaç de manteniment de l’ortodòxia romana. El 1802 s’hi establirà de nou la sobirania espanyola, a partir del tractat d’Amiens, i hi retornarà la Inquisició. Deu anys després, quan les corts de Cadis aboliran el tribunal del Sant Ofici, la ciutat de Maó estarà orgullosa d’haver-se pogut mantenir molt més al marge de la violació de domicilis, el saqueig de llibreries i el fanatisme religiós. Però, el 1816, Jaume Creus i Martí, bisbe de Menorca, hi torna a instaurar el tribunal del Sant Ofici. En general, els menorquins es mantindran aliens a la influència dels pastors protestants presents a l’illa, dedicats bàsicament a garantir el culte religiós a la guarnició militar, als funcionaris de l’administració britànica i als residents civils anglesos. Entre els pocs casos d’adhesió d’autòctons al protestantisme, en el període britànic, hi ha el de tres monges clarisses del convent de Ciutadella que, el 1749, fugiren de nit del convent ciutadellenc, dues de les quals es van acabar casant amb oficials britànics, ja establertes a Anglaterra. L’illa, doncs, no va conèixer la repressió més sagnant que el tribunal del sant ofici va desplegar en altres indrets, amb execucions públiques incloses, al foc o a la forca. Però la incorporació de Menorca a la corona espanyola, el 1802, posà fi al marc de pluralitat religiosa i llibertat de pensament existent fins llavors a l’illa, el qual havia permès la cohabitació de catòlics, de protestants anglicans i metodistes, d’ortodoxos grecs i de jueus. Dècades després, el 1855, circulen per Menorca exemplars d’unExtracto de las Sagradas Escrituras, opuscle de 24 planes editat per una societat bíblica d’Edimburg i, quatre anys més tard, un nombre indeterminat d’exemplars del periòdic protestant El Alba, fet a Londres, arribà també a destinataris de Menorca, per correu tramès des de San Roque, per tant duts des de Gibraltar via port de Maó, de sempre ben connectat amb el penyal. Alguns duien un fals peu d’impremta, per fer creure que eren editats en la inexistent impremta barcelonina Pratt.
La complicitat de la dissidència
Els poders fàctics de l’Estat espanyol, representats per la monarquia, l’oligarquia econòmica i política, així com la jerarquia catòlica, representaven tradicionalment la veritat oficial i eren l’encarnació de l’statu quo. Però, durant el segle XIX, apareixen diferents moviments i nous corrents socials que constitueixen un veritable ferment revolucionari, amb l’incipient feminisme, l’anarquisme primerenc, l’higienisme, el naturisme, el nudisme, el cooperativisme, l’antimilitarisme, l’oposició a la pena de mort, la defensa de l’alfabetització dels obrers, l’homeopatia, la medicina natural, l’escola lliure o el moviment esperantista, sempre amb el referent comú de la laïcitat, autèntics moviments renovadors i forces de transformació social. És d’aquest univers que sorgí, per exemple, la reivindicació d’un espai no catòlic als cementiris. No tothom era de tot, lògicament, però sí que quasi tot estava, d’una manera o altra, relacionat, amb un desig final d’emancipació en vista de l’uniformisme i la rigidesa hegemònics imperants arreu de l’Estat espanyol. Pot parlar-se, doncs, de militàncies múltiples i simultànies. Entre les quals, com a corrents més destacats, el republicanisme i la maçoneria, als quals cal afegir el protestantisme. No eren pocs els pastors protestants que eren, alhora, maçons i tots ells partidaris del sistema republicà.
Menorca resumeix molt bé aquests lligams entre republicanisme, maçoneria i protestantisme. El 1886, el periòdic espanyol La Unión protesta contra la construcció de dues lògies maçòniques a Maó i assenyala que els elements “menys espanyols” i “separatistes” de la ciutat menorquina són anticatòlics, protestants i lliurepensadors. De fet, la lògia Els Amics de la Humanitat, sota l’obediència del Suprem Consell de França fundada pel maçó del grau 30 i venerable mestre Francesc Tudurí el 1860, traslladà al domicili particular d’aquest tant els documents de l’entitat com els ornaments maçònics, en ser avisats d’un escorcoll policial, en ple estat de setge el 1866. La lògia tindrà la seu al local del partit republicà federal i coincideix que Maó i Es Castell, indrets on el republicanisme serà hegemònic, són també les poblacions on hi haurà esglésies protestants organitzades, amb les corresponents escoles diürnes per a nens i nocturnes per a adults, i també lògies maçòniques importants, com la lògia castellenca Kadmon. El periòdic El Menorquín, fundat l’1 d’agost de 1869 pel republicà i maçó Benet Fàbregues, serà l’aliat periodístic també del naixent protestantisme menorquí, amb el pastor, maçó i republicà F. Tudurí, com a figura més notable. Ell fundà no sols lògies maçòniques, sinó també la primera església protestant, a banda de dirigir el Partit Republicà Progressista, tot a Maó.
Francesc Tudurí de la Torre, el pioner
Inscrit al registre com a Tudurí i Torres, el més petit de quatre germans, neix a Maó el 10 d’agost de 1826, en el si d’una coneguda família de constructors de vaixells, la qual es mantingué activa en la seva confessionalitat catòlica, tot i la militància activíssima de Francesc en la fe evangèlica. Després d’estades a Amèrica i per Europa, on aprèn anglès i francès i on ha entrat en contacte amb les esglésies protestants, esdevindrà l’introductor d’aquesta confessió religiosa a les Balears. Maçó, vicecònsol de l’Argentina i cònsol de Veneçuela, el 1868 funda la Societat Evangèlica Lliure, a Maó, on obre una capella protestant el 8 de novembre. La Bíblia utilitzada en aquest primer culte protestant celebrat al país per autòctons, l’havia regalada a Tudurí, a Algèria, l’exmilitar aragonès i maçó Miguel Trigo de Bustamante que, el 1874, predicarà l’evangeli i farà reunions d’estudi bíblic a la pensió del carrer de Serrans de València, on s’allotjava, activitat desenvolupada amb el suport del Comitè de Neuchâtel. Arribarà a reunir-hi una trentena de persones, però finalment abandonarà la iniciativa a causa de les pressions i amenaces de l’arquebisbe de València i de l’integrisme catòlic local.
Acompanyant l’església, Tudurí també hi obre una escola, on és ajudat en les tasques docents per Joan Hernández, director de l’escola protestant d’Alger per a l’emigració peninsular, on hi havia una important colònia menorquina. Compta també amb el suport de Miquel Olives i del maçó Ricardo de la Plaza. Aquesta escola passa, en només un any, de 8 fins a 192 alumnes. El 1869, els 192 alumnes són ja 271 de matriculats en començar el curs i, aquell setembre, Tudurí fa un examen bíblic als seus joves alumnes, en presència del cònsol nord-americà i de l’enginyer W. Green. Alguns dels primers estudiants, com Francesc Olives i Miquel Adrover, es desplaçaran a Barcelona, on seran acollits i educats pel missioner gal·lès George Lawrence. Poc abans de la inauguració del temple maonès, del 16 al 29 d’octubre, Tudurí ha estat a Orà en cerca de tractats religiosos per indicació de William Green, enginyer anglès a les obres de dessecació de l’Albufera mallorquina, amb l’ajut del qual i aprofitant el nou clima polític existent a l’Estat espanyol, ja el 1869, obre una llibreria protestant a la plaça de Cort de Palma, en un barracot davant de l’ajuntament, poc després fet malbé per joves integristes catòlics. El material haurà de ser traslladat a cal gravador Joan Anckermman, a la Costa de la Pols. En la data històrica del 8 de novembre, W. Green predicarà en el primer culte celebrat a la capella de Maó. La reacció de la jerarquia catòlica, vista la nova realitat protestant, és immediata i el bisbe de Menorca, Mateu Jaume i Garau, fa una carta pastoral combatent el “caduc protestantisme”, els seus cultes i la difusió de bíblies i literatura evangèlica. El seu successor, Manuel Mercader i Arroyo, en la seva carta d’instal·lació com a prelat a la diòcesi el 1876, critica amb duresa l’activitat protestant a l’illa, que ja compta amb tres esglésies i quatre escoles, referint-se a “les emanacions pútrides del cadàver delprotestantisme”.
L’any següent, la Societat Evangèlica crea un dipòsit de llibres i bíblies, al carrer del Castell, 52, a Maó, els quals són repartits pels pobles de l’illa, amb la denúncia permanent del periòdic conservador La Crónica de Menorca i el suport del republicà El Menorquín. Aquest dipòsit serà assaltat i fet malbé per integristes catòlics en diverses ocasions, com ara el 1886 i també deu anys després. El 1871 trasllada el temple al carrer de Sant Lluís Gonçaga, on obre una nova escola, si bé conserva la del carrer de Gràcia i arriba a un acord amb la Societat Metodista Wesleyana per incorporar-ne la litúrgia a l’església menorquina i les orientacions a les escoles, tot renunciant a l’ajut de qualsevol altra denominació protestant. Un any després, juntament amb Francisco Foces, fa construir un cementiri protestant en terrenys de la seva finca particular al Trepucó, als afores de Maó, conegut com a “cementiri d’en Gravat”, malnom popular de la família Tudurí, obert també a tots els que se situen fora de l’ortodòxia catòlica: maçons, ateus, suïcides, etc. A Menorca, però, en aquells anys, els sacerdots catòlics fins i tot s’oposaven al fet que els amortalladors vestissin els difunts protestants, així com que els familiars d’aquests poguessin usar els cotxes fúnebres per transportar-ne les despulles.
L’infatigable i idealista Tudurí assisteix al sínode de la Iglesia Cristiana Española, celebrat a Madrid l’abril de 1872, i hi és ordenat pastor, amb la qual cosa trenca de fet amb els metodistes. El 2 de juny ja celebra un culte de sant sopar a l’església maonesa. Però quatre anys més tard és destituït com a pastor a la V Assemblea de la ICE, celebrada a Madrid, acusat de treballar per a l’església anglicana, de manera que es compleix l’acord d’expulsió adoptat el 1874 a Sevilla, a la IV Assemblea, fet que serà l’inici de la decadència de la seva obra. El 1879 es dissol la Societat Evangèlica Lliure i els seus membres s’integren a l’església metodista que hi dirigeix Brown. Al marge de la vinculació amb cap denominació protestant, Tudurí restà aïllat i s’establí a Barcelona, on treballava de mestre en una escola laica i on ajudà a l’inici de l’obra protestant a Santa Perpètua de Mogoda. El setembre del 1869 havia fet aparèixer el mensual Boletín Balear de la Sociedad Evangélica de Mahón, només tres mesos després de l’aparició del primer periòdic protestant en la història del país, El Eco Protestante d’Antoni Vallespinosa, a Barcelona. Del Boletín en sortiran set números, el darrer dels quals el març de l’any següent. I el gener de 1882, El Recopilador Cristiano, de periodicitat mensual, promogut per F. Tudurí, del qual sortiran cinc números. El seu domini de l’espanyol, l’anglès i el francès li permetrà de traduir literatura protestant, en versions destinades al públic llatinoamericà, activitat habitual, d’altra banda, en altres pastors, com Francesc Albricias. Morirà als 72 anys d’edat, a Barcelona, el 14 de febrer de l’any 1898, data definitiva fixada per Josep Borràs, després d’altres informacions que en situaven el decés deu anys abans o bé a Santa Perpètua de Mogoda.
El protestantisme li deu, doncs, el seu lliurament incansable a la causa d’una fe per la qual patí calúmnies, menyspreu i persecució, i a la qual oferí bona part del seu patrimoni. L’actual Església Evangèlica de Menorca pot considerar-se. en molt bona part, hereva d’aquella iniciativa insòlita, en un context hostil per a la diversitat, ara fa 150 anys. En el context de la commemoració d’aquest aniversari,
Actualment es pot visitar a Maó una exposició sobre aquell esdeveniment històric, hi ha en marxa una iniciativa popular per posar a un carrer de la ciutat el nom de Francesc Tudurí. I també la previsió de retornar a l’antic cementiri de Trepucó la dignitat que un temps va tenir, lluny de l’oblit que ha sofert, durant tantes dècades, colgat sota una vegetació descontrolada i espessa. La memòria d’una generació valenta que va tenir la gosadia de confessar una altra fe, a contracorrent, distinta de l’oficial i hegemònica, bé que s’ho mereix.