Els crítics

La darrera lletra de batalla de Josep Fontana

L’historiador Josep Fontana, recentment desaparegut, reflexionava sobre el triomf del capitalisme en l’escenari de crisi econòmica que, paradoxalment, ha reformat aquest sistema. En aquesta ressenya el també historiador Borja de Riquer parla del conjunt de conferències que componen la publicació de l’editorial 3i4.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Fontana va publicar l’any 2011 un llibre que va causar un impacte notable i que aviat fou traduït a diverses llengües, Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945. L’obra es publicava al bell mig de la greu crisi econòmica mundial i pretenia ser una explicació raonada de com havia estat possible arribar a un desordre tan acusat com aquell. Fontana explicava al llarg d’una documentadíssima anàlisi, que ocupava més de 1.200 pàgines i era el resultat de 15 anys de treball, com era que set dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial les diferencies entre els molt rics i els altres fossin més grans que mai.

Aquell llibre, però, finalitzava quan encara no havia acabat del tot la crisi i, per tant, no era possible extreure’n unes conclusions definitives, tot i que els indicis eren prou sòlids per assegurar que les desigualtats socials s’havien incrementat i que l’absència de mecanismes de control dels mercats financers i la limitada actuació dels sistemes polítics semblaven augurar el triomf total dels especuladors. 

Els darrers sis anys Fontana va anar afegint més reflexions a aquesta temàtica a mesura que la mateixa evolució de l’economia i la política mundial li donaven la raó. Una bona part d’aquestes noves reflexions apareixen publicades ara, poc després del seu traspàs, en el llibre titulat La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes. Es tracta, de fet, de la darrera lletra de batalla que ens ofereix aquest gran historiador per tal que prenguem nota del complex i inquietant món en què vivim. Bona part d’aquest llibre està centrat a estudiar la relació entre el capitalisme i la democràcia, temàtica tractada bàsicament als textos “Les conquestes perdudes” i “Després de la crisi”. 

Fontana posa un èmfasi especial a desmuntar la visió, força difosa pels divulgadors de les idees neoliberals, de la consubstancialitat existent entre la democràcia i el capitalisme. Després d’analitzar la natura històrica i canviant del capitalisme, i la seva gran capacitat d’adaptació a tota mena de règims polítics, desautoritza amb arguments sòlids la tesi que el triomf del capitalisme més desenvolupat comportaria la creació d’una societat més justa, més igualitària i més democràtica i que, fins i tot, significaria la fi del creixement de la desigualtat. En vista d’això, ens explica com durant els darrers trenta anys s’ha palesat que el triomf del capitalisme més descarat ha implicat bàsicament una desigualtat social més gran arreu del món.

La gran paradoxa de l’avui rau en el fet que la darrera gran crisi econòmica provocada pel capitalisme més especulatiu ha acabat amb la victòria total d’aquest i, a més, fent pagar els costos del gran desastre al conjunt de la societat. I en aquest resultat, segons Fontana, la responsabilitat dels polítics nord-americans i europeus ha estat claríssima. No caldria, per exemple, demanar què s’ha fet de la famosa tesi de la necessària “refundació del capitalisme” que va anunciar amb gran pompa el president francès Sarkozy fa deu anys?

Segons Fontana, s’ha acabat el pacte social i ara predomina descaradament l’increment de la desigualtat a tot el planeta: uns quants obtenen uns beneficis escandalosos mentre la majoria de la població del món no millora la seva condició. S’estan establint unes noves regles del joc marcades pel progressiu increment de les desigualtats econòmiques, i també de moltes altres desigualtats: polítiques, jurídiques i, fins i tot, culturals i educatives. Només unes minories tindran accés a uns eficients nivells de benestar. S’ha iniciat el progressiu desmantellament de l’Estat del benestar —allà on n’hi havia— com el mateix món europeu, on s’han imposat dures reduccions salarials i grans retallades en despesa social, s’han reestructurat serveis públics fins al punt d’estar amenaçats de col·lapse i d’entrar en procés de pèrdua d’eficiència i de qualitat. La crisi, conclou Fontana, ha portat a la consolidació d’un capitalisme sense frens i sense controls.

La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes
Josep Fontana

Col·lecció Biblioteca Marxista
3i4, València, 2018
Assaig, 228 pàgines

I això, sosté, ha estat possible gràcies a les grans complicitats trobades entre aquells que haurien d’haver-ho impedit o, com a mínim, limitat. I aquí la seva denúncia de la submissió dels estats, és a dir, dels governs, dels parlaments i dels polítics, als interessos dels mercats és claríssima. La situació de dependència en què ens trobem ha estat facilitada per l’acceptació de la socialdemocràcia europea i de la gran majoria dels polítics nord-americans dels criteris neoliberals del capitalisme més agressiu. Fontana explica amb detall, i gràcies als estudis d’economistes tan rellevants com Paul Krugmann i Joseph Stinglitz, com les grans empreses van influir en els legisladors i els alts funcionaris perquè prenguessin les mesures de desregularització dels fluxos financers adoptades des de l’època del president Clinton. I ens ofereix mostres prou clares de com les elits econòmiques nord-americanes, que controlen les grans corporacions, van comprar altes quotes d’influència política a còpia de contribuir generosament a les campanyes electorals dels polítics, oferir-los les possibilitats de les portes giratòries i finançant els seus partits. I tot això dins de la més estricta legalitat! Les trenta companyies nord-americanes més grans no han tingut cap recança a declarar que van gastar, entre 2005 i 2011, més diners atenent demandes de congressistes i d’alts funcionaris federals que pagant impostos.

Fontana considera que els actuals sistemes polítics suposadament democràtics difícilment podran recuperar la capacitat d’imposar uns mecanismes de control de l’esbiaixada redistribució dels recursos econòmics i no podran aturar la desigualtat. La seva proposta final és que cal configurar uns nous sistemes polítics, unes democràcies diferents de les actuals, amb unes normes molt més participatives, on hi hagi un control més gran dels polítics elegits i dels funcionaris. Una nova democràcia que sigui prou forta per establir uns clars límits a l’actuació de les grans societats financeres i que reguli, i si cal sancioni, l’actuació del capitalisme més especulatiu. 

Un altre text del llibre està dedicat a recordar els anys de la seva militància en el PSUC, el partit dels comunistes catalans, una força política molt distinta de les altres organitzacions antifranquistes. Aquí Fontana destaca el notori arrelament social d’aquest partit atès que la seva diversitat interna i, fins i tot, una certa heterogeneïtat, li atorgaven una gran singularitat i una capacitat d’iniciativa política molt superior a les altres organitzacions clandestines. Es mostra, però, notablement sever amb els dirigents comunistes, sobretot amb els del PCE, als qui atribueix “idees primàries” i acusa d’estar allunyats de la realitat, fet que contrastava amb l’existència d’una militància psuquera força abnegada i activa.

 El llibre inclou també un text, titulat “Per una història de la història marxista”, on Fontana explica la seva clara aposta per una història marxista totalment allunyada de les codificacions, dels dogmes i de les abstraccions teòriques que l’han desnaturalitzada. Després d’un breu repàs a les principals aportacions de Marx en el terreny del materialisme històric, que segons ell no sempre han estat ben explicades ni enteses, Fontana passa comptes amb les nombroses deformacions del pensament de Marx que es van produir després de la seva mort. Denuncia que, sovint, en comptes d’adoptar els postulats materialistes de Marx, com a fil conductor útil per a la recerca històrica, es va fer d’ells uns esquemes fixos i inamovibles per classificar els fets històrics de manera genèrica. Explica com va arribar a fossilitzar-se la proposta marxista a causa de les simplificacions introduïdes, principalment pels historiadors soviètics, i com la degeneració màxima es produí durant l’etapa estalinista, quan el marxisme esdevingué un receptari de fórmules estèrils que qualifica de “litúrgiques”. I en vista d’això, destaca la indignada reacció d’Antonio Gramsci contra “la nefasta tendència a reduir la concepció del món a un formulari mecànic” i l’actitud de rebel·lia de molts historiadors marxistes que durant molts anys seran considerats “heterodoxos” per l’ortodòxia soviètica. Així, repassa breument el significat de les aportacions d’historiadors tan dispars com l’alemany Manfred Kossok, el cubà Manuel Moreno Fraginals, el txec Bohumil Bad’Ura, els britànics Hilton, Hill, Thompson, Hobsbawm, Childe o el francès Vilar. La seva peculiar tria d’historiadors marxistes innovadors finalitza amb els actuals Geoff Eley i Ranahit Guha. No deixa, però, també de recordar la nefasta confusió creada per les falses alternatives filosòfiques d’un Althusser o per les tesis sociopolítiques d’un Poulantzas.

Aquesta darrera obra de Josep Fontana és, com totes les seves, una autèntica lliçó d’erudició historiogràfica, de sensatesa racionalista i de compromís cívic. Realment trobarem a faltar les estimulants reflexions de l’historiador més complet i més extraordinari sorgit dels Països Catalans les darreres dècades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.