Entrevista

Xavier Vendrell: “En pocs dies veurem passes per l’entesa entre Puigdemont i Junqueras”

Xavier Vendrell i Segura (Sant Joan Despí, 1966) va ser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya durant un període totalment efímer, allà pel 2006, en l’era del tripartit. Ara és conegut per la seua activitat empresarial. Es dedica, tal com ell mateix diu, a incorporar empreses catalanes al mercat estranger, especialment a l’Amèrica Llatina. De fet, presideix la Cambra de Comerç Catalunya-Colòmbia. Alhora, és una de les veus més influents al si dels centres de decisió de la política catalana. Ell està oficialment fora de la política, malgrat que manté des de fa dècades el carnet d’Esquerra Republicana i no ha deixat mai de treballar per la independència de Catalunya des de fa dècades.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com a empresari amb experiència, quina diria que és la incidència del mercat català en l’economia de Llatinoamèrica?

Creixent. La nostra exportació creix a tot arreu. Dins de la nostra modèstia, clar.

A què es dedica, exactament?

Detectem les necessitats que hi ha allà i busquem empreses que es dediquin a cobrir-les. Podem introduir una marca de cerveses o portar un model de gestió de residències d’estudiants, tal com estem fent al centre de Bogotà. Connectem la demanda d’Amèrica Llatina amb l’oferta d’aquí.

Què diu la gent allà, del que està passant aquí?

Quan viatjo agafo molts taxis. Allà el transport públic no funciona com aquí. I cada vegada que hi pujo em pregunten si soc espanyol. Clar, si parlo castellà, el meu accent sona espanyol. I jo els hi dic: no, soc català. Fins l’1 d’octubre, quan deia això, el taxista em deia: “qué es eso?” A partir de l’1 d’octubre, i això és una bona dada contra els que pensen que allò no va servir de res, quan puges a un taxi a Colòmbia -i suposo també que a la resta del món-, automàticament, si dius que ets català, et diuen “ah, los de la independencia!” Per tant, el món sap el que hem fet.

Com pensa que s’ha viscut, i es viu, el procés des de la perspectiva empresarial?

Durant aquest procés segur que hi ha hagut moltes mancances. El que estem fent és molt difícil, molt complex. Tenim un enemic molt fort. Però l’empresari que ha volgut entendre els motius de la causa independentista, els ha entès. I aquest és l’empresari de debò, en el sentit que és qui es juga els calés. El que al final afecta al seu compte de resultats és el preu de la llum, les decisions polítiques de l’Estat o els peatges, que a Catalunya són més cars que a Espanya. I aquest empresari és molt fàcil que entengui perquè volem la independència. Després hi ha motius subjectius que el porten a compartir o a discrepar d’aquest projecte. Crec que la majoria de gent que discrepa d’aquest projecte no ho fa per motius racionals, sinó per sentimentals. El seu vincle cap a Espanya és molt fort. I hem de ser capaços de fer entendre a aquesta gent que no cal trencar el vincle cap a Espanya amb la independència.

Això no només passa en els empresaris.

És clar. Una gran part de la població que se sent espanyola s’ha vist espantada per l’independentisme i s’ha reclòs. S’ha tancat. I s’ha desplaçat cap a partits unionistes d’ideologia més extremista que la seva. Per això hi ha desplaçaments de votants del PSC a Ciutadans: perquè veuen que hi ha una defensa de l’espanyolitat més contundent a Ciutadans que al PSC. I per què fan això, si el PSC no ha deixat de ser un partit de filiació espanyola? Fins i tot n’ha estat més, d’espanyol, els darrers anys! I malgrat tot l’han abandonat. L’han trobat poc contundent. No és que el PSC hagi estat més tebi en la defensa de l’espanyolitat, sinó que el seu votant s’ha sentit més agredit i ha trobat un refugi més contundent a Ciutadans. Per tant, tenim un deure pendent, els independentistes, per arribar a la victòria.

I com es compleix?

Cal plantejar-nos com interpel·lem aquests ciutadans. Agafo ara una frase del Gabriel Rufián, que ens la deia a la conferència nacional d’Esquerra: “hem de fer que la bona gent que vota Ciutadans, que n’hi ha, entengui que els que ells voten perquè es pensen que són els representants dels obrers que van fugir d’Andalusia i Extremadura per venir cap aquí, en realitat són els representants dels cacics que els van expulsar”. Això ho hem d’explicar amb tranquil·litat, serenor, sense espantar.

Ara parla com a independentista, no com a empresari.

Sí. Els independentistes hem d’explicar-nos als unionistes de bona fe, que són d’esquerres i voten Ciutadans perquè veuen la seva espanyolitat agredida. Hem de fer-los entendre que ells podran sentir-se tan espanyols com vulguin, que no perdran les seves arrels de la mateixa manera que nosaltres no les voldrem perdre mai. Aquest discurs el fa l’independentisme des de fa molts anys però ens hi costa. Oriol Junqueras ho va fer molt bé a Sant Vicenç dels Horts incorporant a la seva candidatura persones que es consideren totalment espanyoles i que defensen la independència de Catalunya. I ells mai no van renunciar al que eren. De vegades pensem que per conquerir Badia del Vallès cal penjar estelades als balcons. Però penjar una estelada no convenç ningú.

Xavier Vendrell / Carles Palacio

L’actual Govern català està actuant en aquest sentit?

Fa 25 anys, als d’Esquerra Republicana ens deien que nosaltres només parlem d’independència. Per què? Perquè quan a un dirigent d’Esquerra li feien una entrevista li preguntaven només sobre independència. Avui, els nostres governants governen com poden i amb els recursos que poden. I quan se’ls fa una entrevista, al final el titular que apareix acaba sent “la independència no sé què”. I té igual que el conseller de torn hagi fet una bona explicació sobre una qüestió important. L’independentisme té l’obligació de governar, perquè té majoria per fer-ho. El Govern té l’obligació de governar bé per demostrar els qui no estiguin convençuts que els independentistes són capaços de governar bé i que ho farien millor amb els recursos que tindrien amb un Estat propi. Per tant, cal convèncer la gent en aquest sentit. I s’han de fer altres coses: mobilitzar-se i preparar-se per un nou embat que ha de ser pacífic, tranquil, gandhià. No podem anar  a un enfrontament violent. Hi havia gent que en alguns moments pensava que calia emprendre accions més violentes. S’equivoquen. Quan em venen persones que em demanen, ja m’entens, “més canya”, jo els demano que es preguntin davant del mirall, a ells mateixos, si estan disposats a quedar-se sense feina. La quantitat de gent d’aquest país disposada a quedar-se sense feina no és suficient com per plantejar un embat contundent. Això és així agradi o no. I si ens fem aquesta pregunta ens adonarem que no tenim la força per fer segons què que ens demana segons qui. I ens responem que ens toca anar a un enfrontament llarg, que no pot ser massa contundent. No n’estem massa disposats i les opcions massa contundents espantaran els que volem convèncer.

Repetesc: Com pensa que està actuant el Govern català en el sentit de convèncer els qui no volen la independència?

Hem d’entendre que estem en un moment molt complicat. Sempre poso el mateix exemple. Jo soc alpinista i recorro a l’atac al cim. Durant aquest temps hem aconseguit acumular al camp base moltes més forces de les que hauríem imaginat. Sí, teníem esperança. Jo porto 35 anys treballant per la independència, pensant en poder veure-ho jo, no els meus fills. Però fa vint o deu anys no pensàvem que faríem aquesta acumulació de forces que ens va permetre l’1 d’octubre. I vam llançar un atac al cim. Vam escollir una via que segurament no era la més adequada. Ens va caure una allau al damunt i ens va deixar molt malmesos. Especialment van quedar malmesos els qui van dirigir aquest atac al cim. I em molesta aquella gent que ataca, menysté i fins i tot insulta els qui han dirigit l’atac al cim, que segur que són els qui van cometre els errors, però també els encerts. Ells són els qui ho han pagat més car. Hauríem de ser més curosos amb la gent que està a la presó i a l’exili. Jo passo molt de temps a fora i una reflexió que em feia un company colombià, molt d’esquerres, era que hem de pensar en global. El dia 3 d’octubre, aquesta persona passejava amb mi per Barcelona i em deia que era impressionant que aquesta mobilització la fes gent que no passa gana. Per tant, se’ns pot demanar el que se’ns pot demanar. Globalment, la gent que forja aquest projecte, fins on està disposada a arribar? Tenim criatures i hipoteques. I no podem fer salts al buit. I tornem a l’exemple de l’alpinisme: els atacs al cim gairebé mai els resolem al primer intent. Al primer intent la gent es deixa la pell i hi ha qui fa marxa enrere. Aquí, al primer intent hem perdut coses. Hem perdut la llibertat dels nostres companys que estan a la presó. Hem tingut desil·lusions. Molts pensaven que tenien la independència a prop. Però calia fer l’assalt. Sense aquest assalt no podríem arribar al cim. Ara al món tothom sap que hi ha un grup important de gent que vol tenir un Estat propi amb reconeixement internacional. Jo porto 35 anys treballant per la independència, com deia. A Sant Joan Despí hi ha un barri que es diu Les Planes, el meu, on el vot unionista havia estat excessivament majoritari. Mai no havien interventors d’Esquerra Republicana en aquest barri i el 21 de desembre tots eren d’aquest barri. I tots ells castellanoparlants. I això ha estat gràcies a l’1 d’octubre. Ha servit per saber fins on volien arribar ells, però també nosaltres. Si ens haguessin dit el dia anterior el que passaria haguéssim pensat que tothom hauria marxat a casa, espantat. Però vam resistir.

Parlem, doncs, d’aquell dia. És cert que després de l’1 d’octubre el Govern no tenia res organitzat?

Els qui dirigien el procés tenien previst proclamar la independència si es guanyava l’1 d’octubre en base a unes lleis aprovades al Parlament. Davant d’això, en el pitjor dels casos es podia forçar a negociar un segon referèndum, aquest validat per l’Estat. I en el millor dels casos la comunitat internacional es veuria forçada a acceptar aquest procés. I en el més pitjor dels casos, podien fer el que van fer: actuar amb violència extrema, disposats a tot. Vam tenir sort que l’1 d’octubre no hi haguessin morts. I van ficar tots els líders a la presó. Jo recordo una conversa amb un grup d’alcaldes colombians encarcerats per un governador -que també era capellà- de la regió Quindío en un dinar organitzat amb Carme Forcadell. El governador li preguntava a la presidenta del Parlament: “la independència quan la tindreu?” I jo, ho penso a vegades, amb un punt de frivolitat, responia: “quan a aquesta persona la posen en la presó hauran d’acceptar el referèndum, perquè la comunitat internacional no podrà acceptar que aquesta persona entri en presó”. Era un punt frívol i naïf. Perquè la comunitat internacional va estar disposada a permetre-ho. I res no ha servit per a la independència, però sí perquè la comunitat internacional prengui consciència, l’independentisme creixi, avanci. Estem un pas més endavant. I ara hem d’acumular forces per a un nou embat democràtic i pacífic, però que l’Estat no el pugui suportar.

Torne a preguntar: després de l’1 d’octubre hi havia alguna cosa preparada?

Hi havia preparades totes les passes per fer una república si la comunitat internacional forçava el Govern espanyol a actuar com a demòcrates. No estàvem preparats per patir aquella repressió.

El suport internacional era una garantia o una suposició?

Jo suposo que s’havien fet contactes diplomàtics internacionals, però potser no havien interpel·lat prou contundentment a la societat d’aquests països. Segurament, en el següent embat, una de les coses que hem de garantir és que si passa el que va passar el 3 d’octubre, la manifestació no només sigui als carrers de Barcelona, sinó al món. Que el món reaccioni.

La proclamació de la República va ser un error o un encert?

Quan fas un atac al cim, com més amunt arribis més part del camí sabràs com te’l trobaràs quan ho tornis a intentar. Per tant, la proclamació de la República serveix per saber com actuaran els espanyols quan anem més enllà. L’1 d’octubre vam saber com actuaven si fèiem un referèndum i el 27 d’octubre ho vam saber si proclamàvem la República. El preu que s’està pagant, humanament, és una salvatjada. Jo conec a tots els presos i exiliats i hi ha moments en què la ràbia que tens és molt bèstia. Però en termes polítics, crec que la rendibilitat que podem treure d’aquesta situació, si som intel·ligents, és molt alta.

I estan sent intel·ligents?

Torno a dir que la situació és complicada. Quan la gent es pregunta com és que els independentistes no es posen d’acord, jo et dic que si podem seure tots els líders independentistes empresonats i exiliats en una taula, en cinc hores estaran d’acord. Segur. El que passa és que hem de ser conscients que els líders que hi ha ara són substituts. I és gent molt capacitada. Però els que tenien legitimitat moral i el suport del país estan a la presó i a l’exili. Els suplents del Barça són molt bons, però els titulars són una altra cosa. L’absència de Messi sempre és important, com ho està sent la de l’Oriol Junqueras i el Carles Puigdemont. Però estic segur que en pocs dies veurem passes per l’entesa entre Puigdemont i Junqueras.

No li puc preguntar quines?

No.

Xavier Vendrell / Carles Palacio

Segons paraules seues al diari Ara, «la unitat d’acció entre els partits independentistes no s’aconsegueix amb manifestos públics, sinó amb negociacions discretes que mai no s’han intentat fer». Això contrasta amb el que m’acaba de dir.

És molt important aclarir que jo parlo sempre d’unitat d’estratègia. Tornant al símil del cim, no podem prioritzar el debat si anem tots a la mateixa croada fins que no hem decidit quin és el camí més adequat pel nou atac al cim. Per tant, cal establir l’estratègia: posar-nos d’acord en com hem d’arribar al cim. I jo, pel que llegeixo, escolto i veig que estem molt a prop d’aquesta unitat d’estratègia. Perquè tenim des d’un Albert Botran que ens diu que “només un referèndum d’autodeterminació, reconegut internacionalment, farà que el món accepti que som una república”, fins el president Puigdemont dient que “cal una mediació internacional per aconseguir un referèndum acordat amb l’Estat”, passant per tots els dirigents d’Esquerra, que parlen que cal situar, de nou, la reivindicació del referèndum. Per tant, veig ben a prop la unitat estratègica. Crec que el debat de fons que hi ha a totes les organitzacions independentistes, tot i que ningú no s’atreveix a dir-ho públicament, és que tots els dirigents són conscients que només hi ha una manera de guanyar: amb un referèndum, com a mínim, blindat per la comunitat internacional. I si és respectat per l’Estat, millor. I si a l’endemà del referèndum hem guanyat, que com a mínim la comunitat internacional ho reconegui. Sense això no tindrem la República. I els dirigents independentistes en són conscients. Uns ho han dit i uns altres hi tenen por, perquè van explicar que la República seria qüestió de setmanes.

I com s’arriba a un acord d’aquesta mena?

Amb mobilitzacions.

De quina intensitat?

Tot el que sigui trencar coses ens ho hem de treure del cap. Les aturades i vagues indefinides van a la nostra contra. La nostra via és la pacífica, tranquil·la i serena. Però no és la de la vaga indefinida. Als catalans no els pots demanar que estiguin una setmana sense treballar.

Llavors?

Estic segur que els dirigents han de treballar i treballaran per mobilitzar-nos d’una manera molt potent. Ens hem de mobilitzar més. Hem de generar suficient pressió internacional com perquè l’Estat hagi d’acceptar un referèndum. Llavors, convencem els ciutadans del món que tenim el dret a votar. Convencem el món, no els presidents. Perquè convèncer un president no implica res. El cost de pressionar Espanya és alt i no li comportarà cap benefici. Llavors, pressionem els seus votants. Hem d’aconseguir que el món estigui al nostre costat.

Pot donar, el món, més suport a Catalunya dels que pot donar ara, amb els dirigents polítics empresonats i exiliats?

Segur que trobarem la manera de fer-ho. L’1 d’octubre vam guanyar per l’audàcia, no per la força. Vam ser capaços d’organitzar-nos. L’1 d’octubre hauria estat impossible de fer sense el poble, però ho va fer una gent que el va organitzar i coordinar. És com el Barça. Els seus partits no els guanya l’afició, però sense l’afició el Barça no existiria. Calen uns altres dirigents que tornin a organitzar el que calgui i que el poble ho segueixi. I això tornarà a passar.

Parla de crear més primers d’octubre. Molts assenyalen que el pròxim coincidirà amb les sentències judicials contra els dirigents independentistes.

La indignació és un element clau per mobilitzar la gent. Cal aprofitar aquesta indignació per fer el que sigui. Però la indignació dura el que dura. I dona el que dona. Que ningú pensi que hi haurà una revolta i tindrem la independència. Cal que tres dies després de la sentència el món sencer sàpiga que ha passat això. I que cada vegada hi hagi gent més indignada al món pel que està passant. Perquè, si ningú no hagués fet res, el Donald Trump s’hagués posat així pel que ha passat amb el rei d’Aràbia Saudita? No. Per què es posa així? Perquè té una pressió. Si hi hagués hagut una mobilització de dos milions de persones al Congrés espanyol perquè el Govern deixi de vendre armes a Aràbia, ho hauria d’haver acceptat. Però no n’hi ha hagut. Cal mantenir la pressió. Perquè, a més, el que demanem és molt senzill. És el que ha fet Escòcia.

El partit en què milita, Esquerra Republicana rep molts retrets per part d’un sector de l’independentisme que l’acusa de fer marxa enrere.

Em sento molt identificat amb el que està fent Esquerra. Penso que és molt difícil el que es va fer i que és molt difícil recosir una direcció única de tots els partits i entitats en aquesta situació de presó i exili. I estic segur que no trigarem a visualitzar acords. Però hem de saber que és molt complicat. Ni tan sols dins dels mateixos partits. Hem d’escoltar-nos i s’han d’escoltar tots.

Hi ha l’argument que Esquerra va ser el partit que més va pressionar per proclamar la República i que ara pressiona en el sentit contrari.

Jo crec que Esquerra, en el seu moment, tenia un compromís electoral. I aquest compromís era proclamar la República. I va collar per fer-ho. Ara Esquerra ha llegit el que ha passat i les conseqüències del que es va fer. I cal fer un nou camí per arribar al cim que no és idèntic al que van fer. I cal pactar quin és el nou camí, repartir-se les feines. Les entitats han de fer d’entitats i els partits de partits. Quan s’intercanvien els papers s’equivoquen. Cal un acord estratègic sobre quin és el nou camí, una distribució de funcions i decidir quina feina fa cadascú. Si tothom vol fer el mateix, no podrà ser. I mentrestant hi ha també les crítiques a cada passa política. Quan llegeixo crítiques contra el Joan Tardà, que si ja no és patriota, que si s’ha avergonyit, m’agradaria saber si qui el critica ha fet més per la independència dels Països Catalans que Joan Tardà.

Xavier Vendrell / Carles Palacio

Cal fer un nou ‘estat major’?

Jo no donaré nom a la cosa, però és evident que cal una nova coordinació, del tipus de sigui, per part dels dirigents independentistes per pactar l’estratègia conjunta des de les discrepàncies que hi hagi. Si no ens posem d’acord amb el camí al cim, serà més difícil que acabem guanyant. És bàsic que hi hagi aquest gran acord entre els dirigents, i jo penso que arribarà aviat.

Va ser positiva l’existència d’un ‘estat major’ fa un any?

Torno a dir que no entro en el nom ni en la cosa, però que hi hagués un òrgan de coordinació entre els dirigents de les entitats independentistes va ser imprescindible i tornarà a ser-ho. Sense allò no hauríem tingut 1 d’octubre.

Quin va ser el principal error de l’any passat, vist amb perspectiva?

Cal que aprenguem allò que és imprescindible per arribar al cim. Hi ha una cosa: vam espantar una part de la població catalana. I hem de fer aquestes les coses sense espantar. La por també mobilitza. I hem de fer que aquesta part de la societat catalana no tingui por a la independència ni als independentistes. No parlo dels seus dirigents, que són una colla de vividors i aprofitats que volen liquidar lingüísticament i cultural el nostre país. Una part important dels votants de Ciutadans ens poden escoltar i han de saber que podran posar la bandera espanyola al balcó, que podran parlar el castellà, també en l’administració, i tranquil·litzar-los, dir-los que ells podran viure com fins ara en la República catalana. I que els recursos i les eines seran millors. Això ho hem de fer des de l’apropament humà. No arribarem des dels grans mitjans de comunicació. El més important és arrossegar encara molta més gent. I fer la diplomàcia no només encarada als governs dels Estats, sinó a tothom. Hem de fer una nova diplomàcia amb la ciutadania arreu del món

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.