Vinaròs: sabor de mar, saber de cruïlla

La capital del Baix Maestrat, Vinaròs, la difuminada frontera nord entre País Valencià i Catalunya, ha sabut construir marca com a ciutat de serveis costanera i turística, amb la gastronomia i les arrels pesqueres, encara presents, com a tret diferencial. Però també és bressol d’artistes com els desapareguts Carles Santos i Sebastià Miralles, un indret que ha aprofitat l’empenta de ser cruïlla cultural i lloc de trobada, que conté la sapiència de les zones de fricció.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si no fora per les restes de brutícia a les platges que els operaris de la neteja estan amuntegant i fent desaparèixer, ningú no diria que, uns dies abans, Vinaròs, com altres municipis valencians, va sofrir els efectes d’una inclement gota freda. Ens rep un mar en posició de repòs, encalmat com un nadó dormit. Una piscina gegantesca i salada que acull i fa rebotar els raigs d’un sol persistent i primaveral. No és el cas, però ningú no s’estranyaria de veure xipollejant en les aigües algun banyista relativament agosarat. A les terrasses i zones de descans de l’esponjat i generós passeig marítim, proliferen veïns i persones desvagades amb aspecte estranger

No som a l’estiu i el gruix dels turistes ja no hi és. Però el municipi ha aconseguit allargassar la temporada fins al mes d’octubre. I també hi ha petites colònies de residents francesos, britànics i alemanys, no tan nombroses com les de les comarques del sud del País Valencià. És un dia laborable, però la ciutat bull i el cor comercial d’aquesta capçalera de comarca, que també és centre econòmic per a poblacions de les Terres de l’Ebre més properes a Vinaròs que a Tortosa, com ara Alcanar, Ulldecona o la Sénia. Els límits ací, més enllà de la frontera administrativa, són difusos: sovintegen els matrimonis mixtos i la parla dels pobles i ciutats de la contornada és indistingible per a qualsevol visitant. També són habituals els intercanvis culturals: hi ha una ruta compartida sobre oliveres mil·lenàries, amb pobles del “Territori Sénia”.

L’oratge empeny a xafar els carres i atrapar els penúltims dies benignes abans de l’hivern. L’explicació a tanta activitat, tanmateix, és un centre històric i comercial concentrat i adherit a la façana marítima. Una concentració còmoda, molt mediterrània, que convida al passeig i la compra. Una ciutat especialitzada en els serveis turístics i comercials però amb el tret diferencial del seu profund arrelament a la mar. Hi ha una experiència recent per tal de relacionar dues activitats centrals de Vinaròs: des del passat mes d’agost, una iniciativa privada amb suport municipal i de la Unió Europea, “Pesca Turisme”, permet a les persones interessades conèixer de primera mà una jornada pesquera de tresmall amb una embarcació tradicional guiada per mariners. 

La pesca a Vinaròs, en tot cas, és lluny de ser una activitat nostàlgica: encara hi ha una vintena de barques dedicades a la pesca d’arrossegament, tresmall i cèrcol que proveeixen els restaurants del preat llagostí. Al voltant d’aquest producte, Vinaròs celebra anualment nombrosos esdeveniments gastronòmics, com ara la Festa del Llagostí, que se celebra sense interrupció des del 1963. O el Concurs Nacional de Cuina Aplicada al Llagostí de Vinaròs, que començà l’any 1964, que va sofrir una interrupció la dècada del 1970 i es va recuperar l’any 2003. A propòsit: un dels primers i més il·lustres participants en aquells esdeveniments fou Salvador Dalí, qui visità la ciutat el 1965. 

La fama del llagostí de la zona és merescuda: les aportacions del delta de l’Ebre, la baixa salinitat i el clima suau de la zona, són el secret d’aquest marisc saborós i de textura carnosa. A banda del producte estrella i d’uns altres mariscos, Vinaròs és un dels principals ports del Mediterrani dedicat al peix blau, la qual cosa s’ha traduït en una important activitat de conservació d’anxoves i salaons.

 En tot cas, cal posar en valor el producte fresc amb el qual la flota vinarossenca proveeix la ciutat i el seu bonic Mercat Municipal. Construït el 1928, seguint el projecte de l’arquitecte castellonenc Francisco Tomás Traver, sobre el solar de l’antic convent de Sant Elm, és un espai diàfan i lluminós, d’ambient molt mariner, que acull un bon grapat de parades dedicades a la pescateria. Producte fresc, provinent de la subhasta, que es pot adquirir per fer a casa. O per degustar in situ: el bar del mercat ens pot cuinar el marisc que acabem de comprar cobrant el que anomenen “servei de planxa”. En una taula, dues dones han fet ús d’aquest servei i s’enfronten a un plat ben nodrit de llagostins

L’oferta del mercat, però, no acaba amb els productes del mar. Hi ha, també, diverses parades de fruites i verdures. I cal no oblidar que som en el territori amb la més gran densitat d’oliveres mil·lenàries i zona de producció d’un oli ben valuós que forma part també de l’atractiu patrimoni gastronòmic de Vinaròs. La ciutat, de fet, és un gran rebost on es poden trobar els productes dels Ports i l’Alt i Baix Maestrat, dels apreciats (i premiats) formatges de Catí a l’arròs de les Terres de l’Ebre. Ser un territori de cruïlla té aquestes coses.

Hi ha més al·licients gastronòmics sense abandonar el centre històric: gràcies a la tradició local i una atapeïda xarxa de forns tradicionals i pastisseries, el visitant té a l’abast les rutes Vinaròs llèpol i Vinaròs al forn.

Malauradament, un altre actiu gastronòmic es va perdre fa temps: el conreu de la vinya va ser importantíssim durant els segles XVIII, XIX i part del XX. I l’exportació del raïm i de la resta de productes del Maestrat, com ara la llana, va fer de Vinaròs el port més important del nord del País Valencià. Una plaga molt agressiva de fil·loxera va condemnar aquest conreu. I Castelló va prendre el relleu com a port comercial a les comarques del nord. Vinaròs, això sí, conserva el seu important estatus com a port recreatiu i de pesca.

Abandonem el festival de colors, olors i sabors del mercat per trobar-nos de nou amb una encara més atapeïda plaça de Sant Agustí. En aquest indret hi ha també l’església de l’antic convent de Sant Elm, reconvertida en auditori municipal Wenceslau Ayguals d’Izo, un escriptor i editor nascut a Vinaròs el 1801 i que té una història atractiva: va lluitar a la primera guerra carlina, va ser diputat, alcalde i va impulsar una editorial, La Sociedad Literaria, amb col·leccions de preus econòmics per facilitar l’accés a la lectura a les classes menys afavorides. Entre més detalls curiosos.

No massa lluny d’allí trobem un edifici ben curiós, l’església fortalesa de l’Assumpció. Construïda entre segles XVI i XVII, la façana, rehabilitada amb motiu de la mostra “La llum de les imatges”, és una portalada retaule d’estil barroc. A l’interior, s’aprecia l’estructura típica del gòtic valencià. Però la part posterior revela el seu tret característic com a monument defensiu, amb forts murs dotats d’espitlleres i troneres. Una construcció que tenia com a objectiu complementari als usos religiosos defensar-se dels atacs dels pirates. La proximitat del monument al mar aconsellava adoptar prevencions. Un altra característica cridanera és la presència de pintures que simulen els elements arquitectònics que haurien existit si no fos per la funció defensiva.

Si algú s’ha sentit encuriosit per la referència als pirates, hi ha organitzades visites teatralitzades al parc natural Sòl de Riu que recreen aquestes històries i permeten gaudir de les vistes dels penya-segats, el delta de l’Ebre i la zona humida protegida del riu Sénia. Una alternativa urbana és la ruta “El Vinaròs modernista del segle XIX”, que ens condueix a façanes d’indubtable atractiu com les de la Casa Giner o la Casa Sendra.

Vinaròs no té el pes històric de ciutats properes com Morella o Peníscola, però a través del nostre itinerari anirem comprovant que la seua no és una història menyspreable: tenim aquesta sensació en trobar-nos un cridaner arc gòtic del segle XV pertanyent a l’antiga casa de la vila. Durant la restauració d’aquest element es va descobrir un antic escut que ja contenia dos elements que es preserven en l’actual blasó municipal: la vinya, del conreu històric del qual ja hem parlat, i una gran ala

Els orígens de la ciutat, deixant de banda uns possibles precedents ibèrics dels quals parlarem més tard, no estan clars. Alguns historiadors el relacionen amb una alqueria musulmana al terme de Peníscola, Beni Alaròs citada en la Carta de Poblament de Vinaròs, del 1241, ara fa 777 anys. Una bella xifra de nombres senars però paradoxalment redona que ha estat el pretext per muntar una sèrie d’actes commemoratius durant els mesos de setembre i octubre d’aquest any

En tot cas, Vinaròs és producte de moltes i molt diverses capes, presents en un calendari festiu que abasta des d’una molt valorada Setmana Santa, passant per les fogueres de Sant Antoni Abat o el patró de la ciutat, Sant Sebastià, fins a la raresa extraordinària de l’espectacular Carnestoltes de Vinaròs, un dels més importants de tot l’Estat espanyol. 

Tot i això, la forta personalitat cultural de la ciutat mereix un comentari a banda. Parlem del bressol del genial Carles Santos, desaparegut el desembre de 2017, sense dubte el vinarossenc més universal i rellevant, un gegant de la cultura. Un dels focus vinarossencs és precisament la Fundació de Caixa Vinaròs, ubicat en l’anomenada Casa Membrillera, alhora centre creatiu del músic, fins a la seua mort, seu d’un altre auditori i d’una sala d’art gestionada fins fa poc per l’escultor Sebastià Miralles, també desaparegut

La Fundació acull una important agenda cultural, però és al mateix temps un museu etnològic que mostra els diversos vessants de la ciutat. Quan hi arribem, la gestora de l’espai, Nati Romeu, fa explicacions en francès a uns xiquets magrebins. De fet, la part expositiva, amb fotografies, estris agrícoles o industrials o la ineludible part dedicada a la navegació, sol resultar atractiva per als més joves, que es troben amb objectes que no han vist mai. També hi ha una valuosa part documental: Romeu ens posa en alerta sobre una de les fotografies, una imatge del port, de principis de segle, en la qual s’aprecia un bon grapat de xemeneies industrials. Testimoni d’una altra activitat que també ha perdut pes. Durant uns anys, però, el moble fou una de les principals activitats econòmiques de Vinaròs. 

Així mateix, hi ha una fotografia de 1910 en la qual es veu un carregament ben complit de bocois a vessar de raïm amb destinació a França. Anem unint més bocins d’història.

Abans d’arribar a la Casa Membrillera, havíem passat pel carrer de la Puríssima, per visitar l’Espai Mariola Nos, llibreria i focus de cultura, gestionada per l’activista que li dona nom. Nos va encetar el projecte fa quatre anys i, des d’aleshores, ha estat centre d’una important tasca, sobretot de presentació  de novetats literàries de banda i banda del Sénia. De nou, els beneficis de ser cruïlla.

Al port, molt pròxim a tots els indrets que han estat esmentats en aquest reportatge, fem una parada. El dia és esplèndid. I es respira serenitat abans que els nombrosos restaurants de la zona siguen envaïts pels comensals. Abandonem el rovell de l’ou que formen les platges urbanes, el centre històric i el port: el comiat ens el fa, simbòlicament, el monument d’esquena a la mar dedicat a l’arquebisbe José Domingo Costa y Borras, una figura rellevant del segle XIX. 

Agafem el vehicle per visitar les cales i platges ubicades al sud, part de llarga façana costanera del terme municipal, 13 quilòmetres. Espais ara solitaris, en contrast amb les places i els passejos que hem deixat enrere. Solitud que, en uns mesos, acabarà amb l’arribada dels turistes.

El nostre itinerari finalitza uns quilòmetres cap a l’interior, al pujol que acull el santuari de la Misericòrdia, que va tenir el seu origen en una ermita del segle XV. És un edifici atractiu, amb les capes de successives intervencions i transformacions, amb elements d’interès com el retaule major i els conjunts ceràmics, possiblement manufacturats a l’Alcora, durant segle XVIII. 

La ubicació alta i privilegiada del santuari, en tot cas, converteix aquest monument en un impagable mirador que domina tota la zona. Som a la muntanya, però fins i tot ací és present la personalitat marinera Vinaròs: a més d’albirar el Mediterrani, en l’esplanada hi ha una petita barca habilitada com a torrador del restaurant que conviu amb el monument. Es tracta d’un indret que convida al recer, però molt a prop encara hi ha coses per veure. A poca distància del santuari trobarem un grapat de les oliveres mil·lenàries de la zona, arbres que impressionen pel que són i pel que simbolitzen.

I si caminem una mica més ens trobarem amb els que, hipotèticament, són els orígens més antics del que avui és Vinaròs, un poblat ibèric en procés d’excavació. Vinarossencs o no, els primers privilegiats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.