Els crítics

'Making a Murderer' adulterada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Continua indignant, frustrant i emocionant amb el que explica. Res no ha fet perdre a Making a murderer la capacitat per trasbalsar l’espectador que va fer de la sèrie documental de Netflix un referent del gènere (de fet, i encara que no ha inventat el gènere ni de bon tros, és la principal responsable de la fascinació actual per aquest tipus d’història que ha creat una onada de títols similars). La segona temporada, estrenada fa un dies, continua sent molt eficaç fent que els espectadors es posin en la pell de tots els seus protagonistes. I si fos jo? I si em passés a mi? Aquesta pregunta ja era una de les claus en la manera d’explicar la història de l’Steven Avery, però als nous episodis s’ha ampliat a una galeria de personatges que ha crescut molt, posant especial èmfasi en els pares dels dos empresonats i en les dues advocades que ara tenen la responsabilitat de tornar a obrir un cas que la sèrie presenta, de manera extremadament convincent, com el de dues persones innocents que han acabat condemnats per un crim que no van cometre. Making a murderer no sols continua sumant proves de negligències flagrants tant pel que fa al treball policial i el sistema judicial, i obrint forats per diversos flancs en el relat establert per la fiscalia, si no que també troba temps per fer-ho personal. Patim. Patim amb cadascun dels personatges que estan del costat bo d’aquesta història.

Al mateix temps, Making a murderer ha perdut part de la capacitat de passar desapercebuda per als participants de la història, de manera que aquella sensació que teníem a la primera temporada d’estar fent de testimonis dels fets ara s’ha esvaït. La sèrie documental ha passat a formar part de la mateixa història i de l’imaginari dels personatges que hi participen, de manera que és més difícil per a les creadores captar moments en què els protagonistes oblidin la presència de les càmeres. És suficient comparar les escenes dels dos equips d’advocats de Steven Avery: mentre que a la primera temporada teníem la sensació d’estar assistint, en silenci, a les reunions estratègiques de Jerry Buting i Dean Strang i les seves reflexions posteriors, a la segona temporada l’advocada Kathleen Zellner parla mirant directament a càmera i en moltes ocasions pràcticament exerceix de presentadora, establint un diàleg amb diversos experts que en realitat és informació que té com a objectiu l’espectador. El canvi d’advocats també ha implicat un canvi d’estratègia que ha fet que la sèrie canviés el seu gènere, del drama legal, amb moltes escenes al judici, a la sèrie policíaca, amb moltes escenes amb experts forenses que examinen proves.

Al mateix temps, l’èxit de la sèrie ha fet que alguns hi hagin vist, tristament, una oportunitat. Començant per la nova advocada, que arriba al cas atreta per la seva notorietat, i continuant pel fiscal que n’ha escrit un llibre o pels dos exadvocats que han iniciat una gira per Estats Units per parlar de la sèrie. Tampoc ha faltat qui s’hagi apropat a Steven Avery amb males intencions, com la dona que vol tenir-hi una relació per després vendre la seva història a un programa de televisió (que participa en l’engany). Tot plegat fa pensar en la incapacitat de la sèrie per controlar l’impacte que té el seu èxit en el cas que explica. En general, la sèrie ha estat curosa en la manera d’explicar la història, però també ha tingut moments on l’ha explotat per la via de la morbositat (com en les dues recreacions que fa de l’assassinat, que són de força mal gust). El resultat és una Making a murderer sensiblement diferent de l’anterior: continua carregada de bones intencions, però ha quedat adulterada pel seu propi èxit d’una manera que hauria de fer reflexionar sobre la responsabilitat que implica portar les vides de persones reals a la televisió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.