Guerra i negoci

El primer gran negoci dels Estats Units

La participació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial, acabada  el novembre de 1918, fou un immens negoci que el convertí en el gran líder mundial.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan el 6 d’abril de 1917 els Estats Units aprovaren l’entrada a la  guerra europea iniciada el 1914 era un país que encara s’estava fent:  feia molt poc que s’havien tancat les fronteres de l’oest —el primer  cens federal de tot el territori continental es realitzà el 1890—, el 1912 Arizona i Nou Mèxic havien passat de ser “territoris” a  convertir-se en el últims estats a incorporar-se a la Unió continental (el 1959 adquiriren també la condició estatal els dominis exteriors  d’Alaska i Hawaii), fins al 1913 no s’assolí una autoritat monetària i bancària única, la Reserva Federal —després de dos intents fallits—...  En un país així, on, a més, les estructures polítiques unitàries —a pesar de la victòria unionista a la guerra de Secessió, 1861-1865— eren  molt més febles que les locals o estatals, la guerra europea no era cap prioritat, de fet no interessava a bona part de la ciutadania, sonava a  cosa molt llunyana. Gairebé ningú no entenia per què el president, Woodrow Wilson, passà de defensar la neutralitat a ser el gran abanderat  de la intervenció en el conflicte.

El gran negoci


El 1913 Argentina disputava als Estats Units la condició de país més ric: tenia gairebé la mateixa renda per càpita, el sou mitjà a Buenos Aires era semblant al de Nova York... Cinc anys més tard, a finals de  1918, Washington s’havia enriquit moltíssim més i liderava el món. “La Primera Guerra Mundial fou clarament el punt d’inflexió a partir del  qual Estats Units desenvolupà un nou paper en el món”, ha escrit Jennifer Keene, historiadora nord-americana especialitzada en la  participació estatunidenca en el conflicte.


És indubtable que existí un corrent d’opinió favorable a la intervenció  en la guerra com a reacció als atacs dels submarins alemanys contra vaixells nord-americans —el famós enfonsament del transatlàntic  Lusitania, entre més— i que entre certes elits l’arrenglerament amb Gran Bretanya i França es considerava una qüestió d’honor i dignitat: “Sembla  mentida que ens hàgim d’abstenir de prendre mesures en aquest assumpte,  perquè no ens devem només a la humanitat sinó a la nostra pròpia dignitat”, va escriure aleshores a The New York Tribune l’expresident Teddy Roosevelt. Tanmateix, la majoria dels ciutadans del país era aïllacionista. No obstant, les elits polítiques i econòmiques decidiren la intervenció. Una implicació que costà 116.516 morts estatunidencs, és cert, però també ho és que els guanys foren descomunals per al país.

Woodrow Wllson, el president que entrà els Estats Units a la Primera Guerra Mundial. 


La gran indústria i els principals bancs pitjaren fort ferm perquè es declarés la guerra a Alemanya. Veien una gran oportunitat de guanyar-hi diners. El problema era que l’exèrcit i l’armada no estaven preparats per a una guerra contra una potència tan sòlida com l’Imperi alemany. Havien servit per destrossar la resistència espanyola a Cuba i Puerto Rico 18 anys abans. Però això d’Europa eren paraules majors. El president Wilson, a pesar d’haver guanyat la reelecció amb la promesa de la neutralitat, acceptà la presència d’instructors militars francesos i britànics, que instruïren els reclutes que anaven omplint els camps d’instrucció que es construïren en poques setmanes, i ordenà la lleva massiva: quasi quatre milions de joves foren mobilitzats en l’any i mig de la participació en el conflicte. El juny de 1917, dos mesos després de la declaració de guerra, el general John Pershing desembarcava a França al capdavant d’un contingent de 14.000 soldats. A partir d’aleshores no pararen d’arribar-hi més i més tropes des de l’altra banda de l’Atlàntic. La resta és història coneguda.


El que no és tan conegut és el gran negoci que feren amb aquell conflicte els Estats Units. Gran Bretanya i França —igual que els seus enemics— finançaren la guerra a través de l’augment dels impostos, l’espoliació encara més intensa dels territoris colonials i, sobretot, a través de l’endeutament. Aquest últim fou el factor clau que permeté mantenir l’esforç de guerra en actiu: representà el 80% del finançament bèl·lic. Amb qui s’endeutaren? Evident: els Estats Units.


Washington sabé aprofitar l’oportunitat. La guerra desgastà els països del vell continent, la banca i el Govern estatunidencs es convertiren en creditors dels estats, banca i empreses europeus, les empreses nord-americanes dedicades a la fabricació d’armes en varen vendre enormes quantitats als aliats europeus —les seves cotitzacions en borsa es multiplicaren per tres, quatre i cinc durant la guerra—, altres tipus d’empreses vengueren ingents quantitats de materials per a la reconstrucció de tots els països europeus que havien participat en la guerra i, sobretot, el fet de convertir-se en el creditor de l’Europa vencedora —per valor d’uns 12.000 milions de dòlars, una xifra aleshores estratosfèrica— alterà definitivament —almenys fins ara— el paper geoestratègic del país nord-americà: es convertí en una potència mundial.


Intervingué, per tant, Estats Units en la Primera Guerra Mundial com qui ho fa en un negoci? Almenys no hi ha dubte que en va traure un profit de magnituds siderals. Historiadors russos com Andrei Malov, especialitzat en aquell conflicte, pensen que tot allò dels enfonsaments de vaixells propis per part dels alemanys, la solidaritat amb Gran Bretanya i França... no fou més que el recobriment propagandístic que tapà una decisió presa per interès econòmic i geoestratègic. Escriu que “Estats Units tenia relacions comercials amb tots els països que participaven en la guerra, cosa que li reportà enormes beneficis (en el període anterior a la intervenció: juliol 1914 - abril de 1917) en un moment en què estava patint una greu crisi econòmica, i això li serví tant per desenvolupar la seva indústria com per reduir la taxa d’atur”, uns rèdits que augmentaren molt més “durant la intervenció, la qual es decidí quan estigué segur de qui guanyaria el conflicte i quan pogué prendre una posició de força per entrar en el repartiment dels beneficis” quan acabés la guerra.  Entre els rendiments econòmics, Molov recorda que “Estats Units concentrà el 40% de les reserves mundials d’or durant la guerra i va vendre als països europeus béns per valor de 12.000 milions, els quals quedaren endeutats durant un grapat de generacions”. Cert: Gran Bretanya pagà el 2014 als Estats Units 1.900 milions de lliures —uns 2.400 milions d’euros— encara a compte del deute contret per aquell conflicte que s’inicià un segle abans.


La historiografia occidental sol presentar el president nord-americà Wilson com un pacifista que volgué evitar un nou conflicte global amb la creació de la Societat de Nacions, però els historiadors russos ho posen en dubte: “No era més que un instrument per liderar un nou ordre mundial”, diu Molov. I un col·lega seu, Serguei Buranok, també especialista en aquell conflicte, ha escrit que “si bé molts fan elogis de Wilson” en realitat “el que va fer, tal com el reivindiquen els neoconservadors (nord-americans) actuals, fou imposar el seu model”, igual que “ara (el Govern dels Estats Units) vol implantar (la seva forma d’entendre) la democràcia a d’altres països recorrent a qualsevol mètode per imposar-la”.

Guerra i negoci. Una germanor que sempre es repeteix. I, com sempre també, els polítics intenten que no es noti gaire. Així va explicar el 
paper dels Estats Units en el conflicte europeu el president Warren Harding, successor de Wilson: “Els estatunidencs només necessitàrem any i mig (el temps de la intervenció a la Primera Guerra Mundial) per contribuir més al desenvolupament de la humanitat que tots els pobles del món en tota la seva història”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.