Cultura

Stephen King o el terror dels crítics

És ‘el mestre del terror’ un gran escriptor menyspreat per l’envejosa crítica o un narrador eficaç amb ínfules literàries? S’acaben d’editar les traduccions al català de dues obres molt singulars en aquest debat sobre Stephen King: un dels seus millors reculls de contes, ‘Torn de nit’ (Males Herbes Editorial), i una divertida barreja de memòries i manual d’escriptura titulada ‘Escriure. Memòries d’un ofici’ (L’Alta Editorial).

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Un escriptor hauria d’estar molt sonat (molt més que jo) per considerar que Carrie pot interessar des del punt de vista intel·lectual”, reconeix Stephen King en Escriure. Memòries d’un ofici, que L’Altra Editorial acaba de publicar en català. A pesar d’aquesta sincera opinió sobre la seva primera obra, King no dissimula el seu ressentiment cap als crítics, “professors d’escriptura” i universitaris que li prohibeixen el cel de la literatura i el condemnen al purgatori dels autors de best-seller, un luxós àtic amb vistes —però sense accés­— al paradís: “A Grisham, Clancy, Crichton i a mi mateix —entre d’altres— ens paguen aquestes grans sumes perquè venem quantitats inusualment grans de llibres a un públic inusualment nombrós. De vegades, se’ns critica com si haguéssim accedit a alguna vulgata mística que el altres escriptors (sovint millors) no saben trobar o no es rebaixen a fer servir. Dubto que sigui veritat”.

A mig camí entre les memòries i el manual d’escriptura, Escriure. Memòries d’un ofici és un llibre molt recomanable. Escrit amb gràcia i passió, dirigit directament al lector i més personal que qualsevol de les seves ficcions, Escriure desperta la sospita que el gènere del terror intranscendent —ni Carrie ni Misery ni L’atrapasomnis no són Allan Poe­— va abduir part del potencial de Stephen King.

L’anomenat mestre del terror va escriure Escriure el 2000, tres anys abans que la comissió del National Book Award li atorgués la Medalla de Distinció per la seva Contribució a les Lletres Americanes, un guardó que va traure de polleguera alguns guardians de les essències, encapçalats per Harold Bloom, professor de Yale, autor d’El canon occidental i un dels crítics literaris més prestigiosos del segle XX: el Sant Pere del cel de la literatura.

Bloom va criticar durament la decisió del jurat del National Book Award de premiar King amb el mateix premi que havien rebut Arthur Miller, John Updike o Toni Morrison: “Que poguessin creure que [a l’obra de King] hi ha cap valor literari, qualsevol realització estètica o signes d’una intel·ligència humana creativa és simplement un testimoni de la seva pròpia idiotesa”.

A partir d’aquell moment, a la premsa nordamericana es reprodueixen cíclicament els debats, els encreuaments de cartes i opinions sobre els valors i les mancances de Stephen King. Tot i que ell mateix en revelava i en confessava uns quants ­—de valors i de mancances, respectivament— a aquest Escriure que ara ha traduït en Martí Sales per a L’altra Editorial.

D’altres virtuts i defectes són detectables al volum de contes que ha publicat l’editorial Males Herbes: Torn de nit és una de les millors mostres dels seus contes: històries de suspens, amb bon ritme, uns personatges creïbles dibuixats amb eficàcia i un desenllaç més o menys enginyós i terrorífic. Excel·lents guions sense transcendència ni profunditat. Poden fer por però no fan ni fred ni calor. Que potser és precisament allò que està demanant el públic, segons el mateix King diu a Escriure: “En general, la gent que compra llibres no ho fa pels mèrits literaris d’una novel·la: volen una bona història que se’ls endugui volant, que primer els fascini, després els enganxi i no en puguin deixar de passar les pàgines”.

Escriure és realment una capsa de sorpreses per una sinceritat que, de vegades, deixa el mateix autor despullat davant dels lectors, en les seves contradiccions i les seves frustracions.

El doble objectiu del llibre és donar unes quantes lliçons molt útils sobre l’ofici de narrar —és modest a l’hora de descriure al títol la naturalesa del seu treball— i alhora demostrar que és tot un escriptor. Però abans d’entrar en matèria, i sempre que pot, King es dedica a demonitzar els crítics i els professors: “Bona part de la crítica literària només serveix per reforçar un sistema de castes que és tan vell com l’esnobisme intel·lectual que l’alimenta”, diu en una ocasió. I en una altra els acusa d’esquerranosos: “La majoria [de crítics i professors d’escriptura] són progressistes, políticament, però en els seus respectius camps són una colla d’estaquirots. Aquests homes i dones que de segur es manifesten contra l’exclusió dels afroamericans o dels nadius americans (...) sovint són els mateixos que a les seves classes d’escriptura expliquen que el talent per escriure és fix i immutable. Si ets de tercera, ets de tercera”.

Per demostrar els obscurs i inconfessables desitjos dels crítics, King els desqualifica en bloc per haver ignorat durant anys en Raymond Chandler —injustícia realment denunciable, tot i que difícil d’extrapolar a tota “una casta”: “Potser ara es reconeix Raymond Chandler com una figura important de la literatura nord-americana del segle XX, un dels primers a descriure l’alienació de la vida urbana després de la Segona Guerra Mundial, però hi ha una pila de crítics que s’indignarien amb aquesta afirmació. ‘És un escriptor de tercera!’, criden, indignats”.

En alguns casos l’encomiable sinceritat de King arriba a fer evidents algunes de les seves contradiccions i el porta, fins i tot, a reconèixer que alguns criteris dels crítics que primer destrossa, en realitat li són útils. Li passa, de forma molt clara, quan exposa, en els seus ensenyaments sobre la narració, el concepte de “tema” de la novel·la.

Al començament d’Escriure, quan King es permet les bufetades més cruels als estudiosos de la literatura, ataca el concepte amb contundència: “Les classes d’escriptura i de literatura acostumen a preocupar-se del tema fins a l’avorriment i l’esnobisme, l’estudien com si fos la vaca més sagrada, però (no t’escandalitzis) en realitat no n’hi ha per tant”.

Dit així sembla que el “tema” sigui pràcticament irrellevant, però després es fa enrere i explica el que ha après en els seus anys de professió: King reconeix que el llibre que més agrada als fans més fidels és Apocalipsi (The Stand), una novel·la en la qual King es va quedar bloquejat a mig procés d’escriptura i només se’n va sortir quan es va enfrontar al tema de la novel·la: “Em va sorprendre molt —admet— comprovar la utilitat del ‘pensament temàtic’. No es tractava d’un concepte abstracte sobre el qual els professors de literatura et fan escriure als exàmens parcials (‘Exposa els aspectes temàtics de Sang sàvia en tres paràgrafs ben raonats. Trenta punts’), sinó una altra eina pràctica per guardar a la caixa [d’eines de l’escriptor], una espècie de lupa”. (Vegeu el requadre “La caixa d’eines de l’escriptor”.)

Torn de nit és un llibre de contes entretingut i llegidor; el millor Stephen King narrador. Escriure, una documentada, original i divertida —de vegades hilarant— combinació d’assaig i memòries molt interessant per als fans de King i per als amants de l’escriptura. A pesar d’això, es fa difícil imaginar Stephen King en el capítol de la Història de la Literatura dedicada al segle XX, ni que sigui la nord-americana, al costat de William Faulkner, Arthur Miller, John Steinbeck o Philip Roth. Quines haurien estat les seves aportacions a la literatura? Quins serien els trets estilístics personals de Stephen King? Una cosa és ordir les trames amb habilitat, saber retratar personatges i treballar amb molt d’ofici, i una altra cosa és fer literatura.


 

LA CAIXA D'EINES DE L'ESCRIPTOR

A Escriure King defensa dues tesis sobre la narració, i “totes dues, senzilles”, afirma. “La primera és que escriure bé consisteix a dominar els rudiments (vocabulari, gramàtica, elements d’estil) i omplir el tercer pis de la caixa d’eines amb els instruments adequats. La segona és que, malgrat que sigui impossible fer d’un mal escriptor un escriptor competent, igual d’impossible que fer d’un bon escriptor un escriptor genial, sí que és possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un escriptor competent un bon escriptor”.

Aquestes són les eines, segons King:

 

Stephen King, sobre Misery i la seva versió cinematogràfica: “A l’avió em vaig adormir i vaig somiar que un escriptor famós (no sé si era jo, però estic segur que no era James Caan) queia en mans d’una fan psicòpata”.

 

Què ha de fer un bon escriptor?

El principi general per escriure bé, sentencia King sàviament, és molt senzill: “Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt (...) Quan llegeixes prosa dolenta, aprens més clarament què és el que no has de fer. Una novel·la com Miners d’asteroides (o La vall de les nines, Flors a l’àtic i Els ponts de Madison County, per dir-ne unes quantes) equival a un semestre en una bona escola d’escriptura”.

 

Quant temps costa escriure un llibre?

“Crec —diu King— que la primera versió d’un llibre (fins i tot d’un de llarg) no hauria de fer-se amb més de tres mesos, la durada d’una estació. Si es triga més —per a mi, almenys—, la història comença a agafar un aire estrany, aliè, com de comunicat del Ministeri d’Afers Exteriors de Romania”.

A pesar del sarcasme, King planifica molt metòdicament la redacció de la novel·la, més prop d’un artesà cadirer que de la majoria d’escriptors: “M’agrada fer deu pàgines al dia, és a dir, unes dues mil paraules. En tres mesos, són 180.000 paraules, una bona extensió per a un llibre: si la història és bona i no decau, el lector s’hi pot perdre a gust”. Només treballa al matí i ràpid. “Alguns dies, les deu pàgines surten fàcilment” i “a dos de dotze ja m’he aixecat i me’n vaig”. Però King és humà. Reconeix que, “més sovint, a mesura que em faig gran em trobo dinant a l’escriptori i acabant la jornada a dos de dues del migdia”. Conscient que ell és més aviat un grafòman, King concedeix al lector que només faci mil paraules al dia.

Quan el llibre ja està escrit, King el desa en un calaix sis setmanes. Exactament. I, en passar aquest temps, el deixa llegir als seus amics de confiança. El seu Lector Ideal, reconeix l’escriptor, és la seva dona, Tabitha.

 

On s’ha d’escriure?

Per escriure has de ser “al teu racó amb la persiana abaixada, la porta tancada i el telèfon desconnectat. Has llençat la tele a mar i t’has compromès a escriure mil paraules al dia, plogui o nevi”.

 

Quin gènere?

“En termes de gènere —afirma el mestre del terror—, no és escabellat pensar que començaràs a escriure el que t’agrada llegir. Ja he explicat fins a la sacietat el meu amor juvenil pels còmics de terror. Però és que m’encantaven, com la pel·lícula I married a Monster from Outer Space, que es va convertir en el conte ‘D’adolescent robava tombes’. Avui dia, de fet, no crec que escrigui sinó versions una mica més sofisticades d’aquell conte: vaig créixer enamorat de la nit i dels taüts inquietants. I si no t’agrada, no hi puc fer res. Soc així”.

“També —afegeix King— és un gran error triar un gènere o classe de narrativa només per guanyar diners. (...) L’escriptor que es pren seriosament la seva feina no pot aproximar-se al material narratiu com un inversor que estudia diverses ofertes d’accions i tria les que li semblen més rendibles. Si es pogués fer així, totes les novel·les publicades serien best-sellers”.

 

És important la trama?

“No pretenc —assegura King— convèncer-te que mai no he fet un esbós de trama, de la mateixa manera que no intentaré convèncer-te que mai no he dit una mentida, però intento fer les dues coses tan poc com puc. (...) Considero que una trama planificada i l’espontaneïtat de la creació són incompatibles. Val més que ho deixi ben clar: el més important que sé sobre l’art d’escriure és que les històries es fan pràcticament soles, elles mateixes”.

“He escrit novel·les a partir d’esquemes previs —confessa l’escriptor—, però el resultat són llibres com Insomnia o El retrat de Rose Madder, que no són res de l’altre món. Són (mal que em pesi) novel·les encarcarades, forçades. L’única novel·la a partir d’un esquema que m’agrada de debò és La zona morta (i per ser francs, he de dir que m’encanta)”.

King explica que ell és partidari de començar a escriure a partir d’una situació imaginada: “Una situació inicial prou forta fa irrellevant tot això de l’esquema narratiu, i a mi ja m’està bé. Les trames més interessants normalment es poden expressar amb la pregunta I si...?”.

Això inclou el plantejament d’unes quantes novel·les de l’autor que ell mateix desgrana:

“I si els Vampirs envaïssin un poblet de Nova Anglaterra? (El misteri de Salem’s Lot)”

“I si un policia d’un poble remot de Nevada embogís i comencés a matar a tothom que es trobés? (Desesperació)”

“I si una dona de fer feines, sospitosa d’un assassinat que va quedar impune (el del seu marit) és acusada d’un assassinat que no va cometre (el seu amo)? (Dolores Claiborne)”

 

Com han de ser les descripcions?

“No m’interessa gaire —adverteix King— la literatura que descriu exhaustivament els trets físics dels personatges de la història i què vesteixen (l’inventari de vestuari em molesta particularment). (...) Si et dic que la Carrie White és una marginada d’institut amb acne i molt mal gust per vestir, em sembla que la resta la pots posar tu, oi? No cal que te’n descrigui cada gra o faldilla. Tots recordem algun marginat d’institut: si jo et descric el meu, excloc el teu”.

 

Com han de ser els símils?

Segons King, “l’ús del símil i altres recursos d’aquest llenguatge és una de les delícies principals de la narrativa com a lector i com a escriptor. Quan és encertat, un símil ens agrada tant com trobar-nos un vell amic en un mar de desconeguts”.

L’autor, en aquest cas, cau en una nova contradicció gràcies a la seva excepcional sinceritat. King posa una descripció seva com a exemple (“Després de la claror xafogosa de Second Avenue, Palm Too era fosc com una cova. El mirall de darrere la barra rebia una mica de la llum del carrer i brillava en la penombra com un miratge”) i, acte seguit, amb una nota a peu de pàgina l’autor s’autocritica: “Encara que ‘fosc com una cova’ no és res de l’altre món i ja ho havíem sentit abans. De fet, val a dir que és una comparació poc treballada, no arriba al clixé però s’hi acosta”.

 

Com ha de ser l’estructura?

King no és molt amic de massa flashbacks i ho diu ben clar, i amb sarcasme: “Soc un home molt endreçat: primer els entrants i, al final, les postres si m’he acabat tota la verdura”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.