La humilitat és la base del triomf. Aquesta podria ser una de les màximes que resumeix la brillant temporada que fa el Girona FC, més i tot després de deixar en evidència el Barça de Xavi Hernández davant de la seva afició, que encara no entén com ell no troba la manera de poder aportar tot allò que sabia com a futbolista ara des de la banqueta. Més enllà d’una actitud superlativa de tot l’equip, Míchel va encertar-la amb els canvis i Xavi va tirar del manual de sempre talment com si tots els partits s’haguessin de llegir de la mateixa manera. Ni Míchel va començar la temporada amb un equip consolidat (ans al contrari), ni Xavi el té en fase de construcció.
El Girona FC està a pocs passos de trencar l’hegemonia dels dos grans del futbol espanyol, el Real Madrid i el FC Barcelona. Quelcom que, en clau catalana, seria positiu per diversos motius. N’exposaré tres que, sincerament, crec que són clars. En primer lloc, més enllà de les afinitats de cadascú, que el futbol català compti amb més referents d’èxit a part del FC Barcelona –i més ara que l’Espanyol també està lluitant a la segona divisió– contribueix a dinamitzar un esport que sempre havia tingut l’elit de la piràmide formativa monopolitzada per les productives i aclamades escoles de futbol de culés i pericos. Sobretot, ajuda a consolidar el futbol formatiu d’un mercat futbolístic, com és el de la província de Girona, que fins que no han arribat els èxits dels blanc-i-vermells havia de mirar massa cap a la capital, més i tot després que Palamós o Figueres mai van arribar a consolidar les seves hegemonies territorials quan, en anys pretèrits, els va tocar liderar el futbol d’aquell territori.
En segon lloc, i ara que la revista britànica especialitzada en negocis i tendències de consum Monocle ha situat a la ciutat de Girona com una de les millors ciutats del món de menys de 350.000 habitants per viure, els èxits de l’equip dirigit per Míchel contribueixen a reforçar la marca ciutat i, per extensió, la del territori. Ja ho vam escriure amb el company Jordi de San Eugenio a la revista especialitzada Soccer & Society el curs passat: el Girona FC es converteix en un dels principals ambaixadors de la marca territorial, quan la província també vol diversificar els seus actius tangibles i intangibles més enllà de l’històric i reforçat posicionament de la Costa Brava. D’una de les costes del Mediterrani més boniques i lloades a una de les millors ciutats per viure, conviure i gaudir. Aquesta és la línia de continuïtat que els èxits del Girona FC consolida gràcies a la penetració que té entre tots els aficionats del futbol, l’increment de l’exposició mediàtica que suposa ocupar la part alta de la classificació de primera divisió de LaLiga, o fer que la cultura popular t’associí amb els èxits del mític Leicester City de Claudio Ranieri de 2016.
La cobertura mediàtica del Girona FC ja va traspassar fronteres quan es va integrar al conglomerat del City Football Group (CFG). Reflexió a part es mereixerà, sobretot a final de temporada, valorar com ha beneficiat aquest model de negoci a l’actual èxit del Girona. Sense la racionalitat en la gestió que suposa formar part d’un holding com el CFG s’entendria l’actual Girona FC? No obstant, a la vinculació amb el capital estranger, ara s’hi afegeix un altre element noticiable: l’èxit futbolístic amb un joc que meravella a tothom, fruit de la visió de Quique Cárcel als despatxos, la confiança absoluta de la plantilla amb l’estil que imposa Míchel i la influència del mestre, Pep Guardiola. S’incrementen les hores d’exposició televisiva, a tot Europa, o els minuts de podcasting a internet. De Montilivi a arreu. El Girona FC com a club i marca glocal.
En tercer lloc, en la manera de guanyar i jugar a futbol també hi s’hi poden trobar valors que transcendeixen l’esport en si mateix i poden irradiar a la resta de la societat, poden servir per exercir una influència positiva a les noves generacions. Per una banda, el Girona FC és un exemple de resiliència: d’haver sabut viure llargues travessies pel desert, d’haver-hi sabut conviure molt abans de poder tocar l’èxit de nou. De transformar el fracàs en repte, en viure en la millora contínua. La resiliència, la capacitat d’afrontar les adversitats, és quelcom necessari en molts moments de la vida, més i tot quan sabem que el futur que ens espera no és de flors i violes. Els aficionats de pedra picada del Girona FC, no pas aquells que s’afegeixen al carro del guanyador quan un equip es posa de moda, han vist a Montilivi el futbol de Preferent, el futbol territorial, aquell on la força és més necessària que la tècnica. S’han traumatitzat amb anys d’ascensos estroncats en el darrer moment, s’han resignat durant d’altres de descensos evidents. Per altra banda, l’actual equip de Míchel és un exemple de col·lectiu que afronta i està superant reptes majúsculs gràcies, no només a la tècnica i la tàctica, sinó també a la psicologia. Les imatges del grup, entrenant, vivint el futbol des del terreny de joc o els vestidors, demostren com d’important és treballar la ment per afrontar la competició. Quelcom que no hauria de passar desapercebut a qualsevol aficionat a l’esport.
Just el dia després de la victòria a Montjuic vaig tenir la sort de moderar una taula rodona amb Àlex Roca, l’atleta ambaixador de la Fundació FC Barcelona que s’ha convertit en el primer a acabar una marató amb una discapacitat física severa. El seu lema és un nítid “el límit el poses tu”. També val per aquest Girona, ja que Míchel i els seus homes han demostrat que tenen totes les capacitats tècniques, tàctiques i psicològiques per fer quelcom molt gran esportivament parlant, però també per convertir-se en un equip que transcendeixi en el temps per com aconsegueix fer aquestes coses, pel que representa, per la confiança que desprèn, per com s’erigeix com a ambaixador d’una terra, d’uns valors i d’un compromís social arrelat en l’orgull i el sentiment de pertinença.