EMPRESARIS

L'Alicantón empresarial

L'aspiració que al País Valencià hi haguera una sola patronal d'àmbit autonòmic ha topat amb el cantonalisme d'Alacant. Uns quants empresaris vinculats a la vella guàrdia de Coepa es neguen a integrar-se en la Confederació Empresarial Valenciana i han optat per crear la seua pròpia associació empresarial: Uepal. La Diputació i l'Ajuntament d'Alacant, tot dos governats pel PP, els empara.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Ximo Puig va ocupar el Palau de la Generalitat Valenciana va situar la vertebració del País Valencià com un dels seus objectius programàtics. Això també incloïa el sector empresarial, on fins aleshores les estructures provincials havien gaudit de preeminència. La dèbil situació econòmica de les organitzacions provincials, especialment a Castelló i Alacant, jugava a favor de l’anhel presidencial. El març passat, la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) —que abans només havia representant la província de València— oficialitzava la seua posada de llarg com a patronal de referència per a tot el País Valencià. Per una vegada, empresaris de València, Castelló i Alacant aplaudien, de la capital valenciana estant, la iniciativa convergent. No tots els empresaris, però. En la part més meridional del país, un grup d’empresaris, la majoria vinculats a la vella guàrdia, agafaven el seu propi camí i creaven la Unió Empresarial de la Província d’Alacant (Uepal). Després d’uns anys apaivagat, el sempitern cantonalisme alacantí reemergeix al País Valencià. Tant des de l’àmbit empresarial com des del polític es miren amb disgust aquesta maniobra provincialista que lamina els esforços per articular una única veu valenciana en aquest àmbit. “Ens agradaria un altre escenari”, admeten des de la Conselleria de Model Econòmic i Economia Sostenible.

La setmana passada Uepal va triar president. Es tracta de Juan José Sellés, un petit empresari del sector agroalimentari que és vicepresident de la Federació Alacantina de Comerç, Facpyme, i ex-president de Cepyme Alacant. Sellés substitueix Miguel Baena, que havia exercit la presidència de forma provisional. En el seu discurs de presa de possessió Sellés va marcar distàncies respecte de la CEV. El projecte d’Uepal naix, segons Sellés, “sota una única estructura associativa autònoma i independent de totes les organitzacions empresarials de la província d’Alacant”. “No podem quedar-nos estancats de nou, sense veu a València, Madrid o on siga necessari, una veu que siga prou independent per parlar amb autoritat i claredat, una veu que represente el sentir de la província d’Alacant”. Aquesta nova entitat naix amb el suport de 24 associacions empresarials, entre les quals hi ha l’Associació de l’Empresa Familiar (AEFA), liderada per Francisco Gómez, expresident de Coepa.

 

La dinàmica provincial

Coepa fou l’entitat de referència per als empresaris alacantins fins al gener d’aquest any. Aquell dia un jutge va ordenar la liquidació de Coepa. Era el punt i final a una trajectòria erràtica farcida d’irregularitats. Un any abans, havia caigut la Confederació d’Empresaris de Castelló.

La de l’associacionisme empresarial valencià és una història marcada per la visió provincial. València, Castelló i Alacant tenien les seues pròpies patronals i no fou fins a principis de la dècada dels 80, alhora que es bastia l’estructura administrativa autonòmica, que es creà Cierval, una estructura que conjuminava totes tres. Era, però, una closca sense contingut. No fou fins 1999 que s’aprovaren uns estatuts propis. Del que es tractava era, en principi, de convertir-lo en una mena de CEOE a la valenciana. Per a això se la va dotar de personal propi i d’una seu que es pagava amb les quotes que havien d’aportar les provincials en funció del seu pes econòmic. Tanmateix, la integració fou més aparent que efectiva i les estructures provincials mantingueren el seu poder. En lloc de produir-se un traspàs de competències, com primerament es perseguia, es van duplicar esforços, de manera que se li restà autoritat a Cierval. Era el principi dels 2000, aquells anys de prosperitat desbordada i en què la concòrdia entre patronals i Generalitat Valenciana era total. A còpia de cursos de formació —a voltes inexistents— i convenis, el Partit Popular regà els empresaris amb diners públics. Paral·lelament, aquelles organitzacions esdevenien regnes de taifes.

Tot saltà pels aires amb la crisi. Els deutes i les irregularitats en la gestió començaren a eixir a la llum. A partir de 2010, Alacant i Castelló deixaren de pagar les seues quotes a la matriu autonòmica.  Poc després va transcendir que la CEC (Castelló) havia ingressat diners públics per cursos de formació que en realitat no s’havien celebrat.  Els diners suposadament defraudats —amb el vistiplau i l’aquiescència de la seua cúpula directiva, que està processada per frau— ascendien a 418.000 euros. Llavors que la CEC es va declarar en fallida devia a Cierval 212.000 euros en quotes. Més del doble de deute (470.000 euros) acumulava Coepa quan, el març de 2016, va sol·licitar el concurs voluntari de creditors. Uns diners als quals calia sumar 200.000 euros en deutes a proveïdors i treballadors i un crèdit de 3,9 milions destinat a la construcció d’un centre de formació. Només la CEV (la patronal de la província de València) era solvent. L’efecte dòmino no es va fer esperar i el febrer de 2017 Cierval va sol·licitar el concurs de creditors. De res no van servir les nombroses maniobres de l’últim president, José Vicente González, per salvar la nau.

 

La missió Navarro

Des del Palau de la Generalitat aquella fallida fou vista com una oportunitat per fer taula rasa i començar des de zero. La tasca d’armar una nova patronal d’àmbit autonòmic es deixà a les mans de Salvador Navarro, president de la CEV, l’única supervivent de la desfeta. Navarro, un empresari del sector del transport relativament jove, astut, amb capacitat de negociació i bona sintonia amb Ximo Puig, es posà mans a l’obra. Del que es tractava era de persuadir els tradicionalment renuents empresaris d’Alacant i Castelló a sumar-se a la CEV, que un any abans havia modificat els seus estatuts per esdevenir d’àmbit autonòmic. La tasca fou relativament fàcil a Castelló, on el cansament per la mala gestió de l’antiga CEC era evident. Més costa amunt fou la tasca a les comarques més meridionals, on, alhora que Navarro iniciava els contactes, l’antiga cúpula de Coepa s’embarcava en el projecte de generar una associació autònoma, al marge de València i Castelló.

 

A l'esquerra, Salvador Navarro, president de la CEV; a la dreta, Perfecto Palacio, responsable de la CEV a Alacant

Finalment, el març d’aquest any la nova CEV es presentava en societat amb una estructura autonòmica i uns òrgans de representació provincial anomenats consells empresarials provincials. A hores d’ara en formen part 120 empreses directament associades i 127 associacions i federacions que representen, alhora, 500 organitzacions empresarials. La trajectòria de la CEV a Alacant no ha estat, tanmateix, bufar i fer ampolles. El passat estiu, només quatre mesos després de prendre’n possessió, Rosana Perán, presidenta del Consell Empresarial Provincial d’Alacant i gerent de l’empresa sabatera Pikolinos, anunciava la seua dimissió del càrrec. Ho feia, va assegurar, per motius estrictament professionals. Sembla, però, que les resistències trobades per al desplegament de CEV a les comarques d’Alacant havien estat el detonant de la seua sobtada eixida. En substitució de Perán, el Consell Empresarial trià el setembre passat Perfecto Palacio, qui, en temps pretèrits, fou president de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant (Ineca). El seu nomenament “és un colp a Uepal perquè Ineca fou una entitat molt vinculada a Coepa”, expliquen fonts empresarials. “El projecte de la CEV a Alacant és un projecte de cohesió. Tenim les portes obertes a tot el món”, assegura Palacio a EL TEMPS. Sectors tan potents a Alacant com el del calcer, el joguet, el turisme, el marbre o la federació d’obres públiques en formen part.

 

L’aliat polític de la dissidència

Uepal —sempre segons la versió d’aquest col·lectiu— compta amb 24 associacions. La CEV a Alacant en comptabilitza 19 i 9 empreses inscrites a títol individual (entre més, la matriu dels supermercats Mas y Mas, Carmencita o el Banc Sabadell). La batalla per captar socis és oberta. “La importància de Uepal no s’hauria de magnificar. La CEV ha guanyat terreny en els sectors més potents i Uepal té una representació testimonial”, assegura una font imparcial coneixedora de la idiosincràsia alacantina.

Amb tot i això, Uepal ha trobat l’esperó del Partit Popular. Després de la desfeta de les eleccions de 2015, els conservadors mantenen pocs espais de poder al País Valencià. Un d’ells és la Diputació d’Alacant, on César Sánchez ha esdevingut un dels assots de Ximo Puig; l’altre és l’Ajuntament d’Alacant, que els populars van recuperar la passada primavera després arrabassar l’alcaldia al tripartit format per PSOE, Compromís i Guanyem Alacant gràcies al vot d’una regidora trànsfuga d’aquesta darrera formació. Així les coses, el PP ha rebut amb els braços oberts la iniciativa de Uepal. El seu tarannà provincialista encaixa a la perfecció amb el discurs del greuge comparatiu respecte de València que als populars alacantins els interessa alimentar amb vista a les pròximes eleccions. De fet, la Diputació li ha atorgat una ajuda de 60.000 euros i li ha donat el reconeixement que fins ara Uepal no ha trobat en l’Administració autonòmica.

En aquest sentit, la batalla per esdevenir interlocutors oficials de l’Administració es planteja ferotge. Com que en els seus estatuts es presenta com a entitat autonòmica, Uepal exigeix a l’Administració que se la reconega com a interlocutora al mateix nivell que la CEV, cosa que, de moment, la Generalitat és poc procliu a fer. Al capdavall, atorgar-los aquest reconeixement suposaria donar carta de naturalesa a l’alacantinisme empresarial. En canvi, el consorci per al desenvolupament econòmic de la Vega Baixa, un organisme format pels municipis de la comarca i la Diputació, ha inclòs Uepal com un dels interlocutors en l’Acord Territorial per a l’Ocupació i el Desenvolupament Local. La batalla en els processos de renovació d’institucions com la Cambra de Comerç o la Institució Firal Alacantina promet ser dura.

La CEV, no obstant, parteix amb molt d’avantatge. A la complicitat implícita amb la Generalitat suma el suport explícit de la CEOE de Joan Rosell. De visita a València el passat dijous, Rosell va deixar clar davant els periodistes que els seu interlocutor al País Valencià és la CEV de Salvador Navarro. Si Uepal vol ingressar a la patronal estatal, “ha d’integarar-se en la CEV”, va assegurar Rosell. A l’empresari català, la legislatura del qual expira aquestes setmanes, la perspectiva d’un Alacant a part no li fa el pes.

 

-------------------------------------------------------------------------------------------

ALACANT, A PART

Siga per la llunyania física de la capital valenciana o per la proximitat geogràfica a Múrcia; siga per la progressiva transformació demogràfica —i consegüentment idiomàtica—; siga per la potència de la seua indústria i per tant la seua autosuficiència econòmica; siga per raons històriques o que València no ha estat prou comprensiva; siga perquè el Tractat d’Almirra entre la Corona d’Aragó i la corona de Castella estipulà el 1244 que les terres al sud de la línia Biar-Busot-la Vila Joiosa quedaren reservades a Castella... Siga com siga, Alacant —o més ben dit, una part d’Alacant, concentrada en les urbs i en les comarques més meridionals— s’ha mirat amb recel el País Valencià. Des que l’Editorial 3i4 publicara Alacant a part, de José Vicente Mateo, s’ha parlat bona cosa d’aquest alacantinisme irredempt que es vol autònom i despenjat de la resta del país.

El cantonalisme és, de fet, part de la història d’aquest territori. Ja durant la Primera República es va donar carta de naturalesa al cantó alacantí. Fou, alhora, la resposta a una demanda social i el punt d’inici d’un alacantinisme que aflorarà políticament amb la represa democràtica. A la dècada dels 90, amb el suport d’una xarxa social molt potent,  emergiren propostes netament alacantinistes com Los Verdes del País Alicantino, la Unidad Alicantina, Alicante Unida, la Unión Provincial Alicantina i, sobretot, el Partido Cantonalista del País Alicantino (Alicantón), els quals arribaren a exigir públicament un estatut d’autonomia “del País Alicantino” per fer front a “les dures condicions d’opressió imposades per València”. El seu suport electoral, tanmateix, ha estat sempre testimonial, a l’igual que la seua representació política, en part perquè els partits polítics tradicionals han incorporat la reivindicació alacantinista en el seu discurs d’una forma més o menys matisada.

La victòria de Zaplana a les eleccions (nascut a Cartagena, alcalde de Benidorm abans que president de la Generalitat) va apaivagar la reivindicació cantonalista. Fou en l’etapa de Francisco Camps quan les lluites intestines dins del Partit Popular van revifar-la en interès propi de José Joaquín Ripoll.  President de la Diputació d’Alacant, era home de confiança de Zaplana, amb qui Camps estava enfrontat. Ripoll, de bracet de la Cambra de Comerç d’Alacant, no va dubtar a menyscabar el president de la Generalitat d’aleshores, a costa de recuperar el discurs del greuge comparatiu respecte a València. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.