Els Crítics

El divertimento de ‘The Romanoffs'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mad men va ser i continuarà sent considerada durant molt de temps una de les sèries més ambicioses, artísticament parlant, que mai ha donat la televisió. Cadascun dels seus episodis era com un quadre meticulosament pintat, ric en detalls, carregat de matisos, amb enquadraments i que volien fer pensar deliberadament en les obres de pintors com Edward Hopper (amb el qual coincideix en alguns temes centrals com la solitud i la desconnexió en un espai urbà de personatges en conflicte amb la seva identitat i amb les relacions amb els altres). Era una sèrie amb una profunditat emocional que traspassava el que normalment podem veure a la televisió, però no podem oblidar que aquesta no era l’única cara de Mad men: la sèrie també sabia ser molt divertida, d’una manera sovint desconcertant i inapropiada en el context del seu univers (només cal pensar en l’escena de la segadora), i tenia diàlegs amb un sentit de l’humor finíssim. És aquesta cara, la més juganera, la que agafa tot el protagonisme a la nova sèrie del seu creador, Matthew Weiner, que es titula The Romanoffs i que s’ha estrenat a Amazon. Amb dos episodis vistos, és evident que vol divertir-nos.

O dit d’una altra manera: és evident que Matthew Weiner ha concebut el projecte com un divertimento. És per això que ha triat el format de l’antologia, que li permet explicar una història diferent en cada episodi i desgasta molt menys a un creador. I és per això que ha triat per connectar els diversos episodis de l’antologia una idea tan boja com la següent: cada entrega explica la història de personatges que viuen en l’actualitat i que creuen ser descendents de la dinastia russa dels Romanov, els membres de la qual van ser assassinats pels bolxevics el 1917. Li interessa a Matthew Weiner explicar seriosament la història de la família russa? No. El que li interessa és posar en pantalla personatges que estan definits per la voluntat de distingir-se de la resta amb la pretensió de pertànyer a la reialesa (ni que sigui pretèrita) i trobar en aquesta herència una identitat millor que la que tenen. Fugir de la pròpia vida ja era un dels temes centrals de Mad men, en especial en les trames de Don Draper i les seves nombroses infidelitats. The Romanoffs és plena de personatges insatisfets que busquen escapatòria, alguns sense ni tan sols saber-ho, de les seves vides i la sèrie ho explota amb finalitats humorístiques creant històries delirants en un context sovint decadent.

Com tots els divertimentos, The Romanoffs té un punt d’autocomplaença que la porta a alguns excessos: situacions còmiques que s’allarguen més del compte, escenes que busquen massa el lluïment dels escenaris on s’ambienten, etc. En els millors moments, recorda Woody Allen i la seva mirada als personatges de classe alta i l’opulència que els envolta, en particular a films com Midnight in Paris (referència inevitable al primer episodi, que transcorre a París). De fet, de vegades The Romanoffs és més Woody Allen que la sèrie que va fer el mateix Woody Allen, la decebedora Crisis in six scenes. Totes dues sèries són d’Amazon i mentre que amb la primera el servei va invertir 80 milions de dòlars per sis episodi de 25 minuts, la segona ha costat 70 milions de dòlars per vuit episodis que tenen longitud de pel·lícula, fins als 90 minuts. Ja poden imaginar on van anar a parar els diners de la primera. Els de The Romanoffs s’han invertit en la producció, que té un aspecte magnífic i que fa brillar encara més l’elegància d’uns guions que destil·len classe fins i tot en les escenes més tronades. Matthew Weiner ha decidit divertir-nos divertint-se. En el meu cas, ho ha aconseguit del tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.