El dia que va morir Ocaña... què? Aquell dia van morir una època, un somni, un caos ordenat perquè la imaginació havia pres el poder, irrepetibles...o no. Va morir una Catalunya que tot ho qüestionava i creava, lliure, descarada, incorrecta, sana, avançada i espontània, l’última Catalunya rebel que va prendre possessió d’ella mateixa sense autorització ni pors.
D’aquella Catalunya, un temps que cantava en Sisa Rambla amunt Rambla avall! Rambles! Del nostre bard no nacional he fixat en la memòria una foto. Més ben dit, un fotograma d’una pel·lícula: hi sortim el Pablo López i jo asseguts als tamborets del vell Zeleste del carrer Plateria (potser un tamboret on havia reposat Stan Getz, i de ben segur que sí, el Gato Pérez). Maquillats, som dos dels espectadors de l’Enric Barbat i la Guillermina Motta filmats per Mario Gas en la versió cinematogràfica de Tango. Potser canten “Bordegàs”, ens retrata en Tomàs Pladevall, una figura robada d’un sancta sanctorum del Greco. Recordo l’olor d’aquella tarda: era 1975, Santa Maria del Mar no era encara la Catedral del Mar, era la sala de concerts florida i humida de Duke Ellington i Ella Fitzgerald, i als carrerons els cellers de “Noches de vino tinto”, encara. Ombres de Serena Vergano, crits de Félix Rotaeta. L’autèntic Themroc prehistòric, l’amic bàrbar, valleinclanesc del Gas i la Vicky Peña, a qui acabaria dirigint en una joia bruta no ensinistrada, una pel·lícula maleïda que reclamo: El placer de matar. Tots junts, sí, tots junts des que Mario Gas havia remenat la nena Motta a La Paloma, tots junts després de dos anys triomfals de Tango als incipients Cafè Teatre de la Barcelona postdivina, el Martin’s, el Gaslight del carrer Moià, on vaig descobrir Biel Moll fent de Joel Grey de Cabaret, però amb una retirada a Mister Arkadin versió Fellini.
Biel Moll presentava les escenes de Tango, amb afalacs mallorquins (dic afalacs perquè no voldria provocar amb un zalamerias mallorquinas, o sí?) Quin personatge, el Biel! De poc no em mata un dia a bord del seu 2CV, una llauna trinxada per les llambordes. Va intentar passar entre dos camions a la Via Augusta, i ens hi vam incrustar enmig: recordo que el 2CV no tocava de rodes a terra i seguia endavant, i el Biel tronava com Zeus dels parallamps. Quan va dirigir el Grec d’Estiu als anys 80 s’estava domesticant, però abans havia estat un dels revoltats clàssics que en mans del Ricard Salvat feien esprius i villalongues, amb una gràcia i un salero dominus vobiscum, que llavors eren terrorisme pur. I és que tot lliga en aquella època de guillats sublims: dos anys després de filmar el Tango, Biel formava part de la tropa dissident del Ventura Pons al Romea, en un Rocky Horror Show molt del Paral·lel que va escandalitzar les tribunes del temple del teatre català: hi sortien també Christa Leem i l’Oriol Tramvia. D’aquest us en parlaré ara mateix, però abans tanco la finestra indiscreta sobre Biel Moll amb les revistes porno del seu CV que devorava amb llum vermella, plenes de peplums kamasutra, i la seva retranca memorable en un curt de José Luis Guarner on Mario Gas també feia jocs de màgia personal, Crónicas de Rondíbilis, amb el mateix Tomàs Pladevall a la fotografia. Bé, sí, és el moment de reclamar que els Premis Gaudí recordin que no només de directors, actrius i actors d’honor han de viure les gales del cinema català: Pladevall mereix un Gaudí, tot i ser només un humil i enorme director de fotografia d’aquest país, amagat a Osona.
Deia allò de l’Oriol Tramvia perquè, ves per on, va afegir la seva piula fallera multicolor i en do superlatiu a un altre tango, i un altre Romea tardà, dels tontets vuitantes: El tango de Don Juan, que va escriure Quim Monzó i va dirigir Jerôme Savary. L’Inma Colomer te la menjaves viva, era un sursum corda, una Commedia dell’arte feta dona del Lliure. Me l’estimo l’Inma! És d’aquelles dames discretes que fan l’honor a una professió dominada pels papagais. Doncs bé, sí, aquells van ser temps on gent com Jerôme Savary es van instal·lar també a la plaça Reial. L’Ocaña ja era mort, i Lindsay Kemp havia plegat veles al Gòtic, però tothom païa encara tot el que Savary i el seu Grand Magic Circus havien esbandit.
El meu somniat Pablo López adorava Ocaña, Lindsay Kemp i Jerôme Savary, i li va encantar que per l’aparició que fem junts a Tango ens pintessin de Grand Magic Circus.
És un huracà el que veig!!... El que recordo a partir d’aquesta imatge-magdalena: un vent que ens va desarrelar d’aquella Catalunya negra i blanca com un desert de Kansas i ens va propulsar al Regne Màgic d’Oz, en gloriós Technicolor! Tota aquella gent que us dic i més va prendre el poder i ens va transformar, no pas trastornar! El Pablo era un noiet fugit de Toledo que arriba a la Terra de Promissió mediterrània, es fa gran al Circulo A i protagonitza com un secundari emocionat els focs d’encenalls d’aquella generació que perseguia putrefactes i palmatòries. El Pablo dibuixava, dissenyava, opinava i regnava a les nits sense fer mai massa soroll: va ser dels primers a entendre el que estava passant, i ja era un activista queer quan aquesta paraula encara no havia nascut. D’ell recordo mil escenes, amb la Dharma al fons, i Nazario pintant amb nata el barret de l’Ocaña, tacant la Maruja Torres i Copi. Recordo nits de feina molt seriosa parint la primeríssima llibertària Guia del Ocio, o sublevant Radio Nacional de España a Barcelona, a la torre aquella damunt plaça Catalunya. El recordo en banyador brut d’aquarel·les, pintant en pergamins la roba d’un musical que van parir al centre parroquial d’Horta, aquells del Teatre de l’Escorpí, amb la Locomotora Negra i Joan Vives. Home and Blues, es deia, i si remeneu hemeroteques l’hi trobareu com a Pau López, cosa sorprenent mai repetida. Aquell musical va ser una autèntica all that jazz catalana, mai vista: un paradís de swing i Bob Fosse, en directe feliç, tots vestits com si fossin els Drugos de l’Àlex de la Taronja mecànica. Tots, per exemple Pep Antón Muñoz, o l’Agustí Ros, i amagadet entre la colla, un Abel Folk molt trempat. El Jordi Graells i el Montanyés van fer aquest miracle dels pans i els peixos, i també les bodes de Canà. Energia subtil, cop d’Estat a l’avorriment, prou revistes de Celia Gámez! Esplendor musical i visual: i qui eren els autors de l’escena i la roba? Fabià Puigserver i Nina Pawlowsky i, amb ells, darrere i pertot arreu, el Pablo López.
Mai no agrairem prou al destí i a un moment sense cardenals de l’haute culture que Fabià Puigserver es fes art entre nosaltres. I ara un dolor, no entenc una cosa. Si no recordo malament, la Sala Gran del Teatre Lliure actual, el de Montjuïc, que va ser sobre tot el seu projecte, va ser batejada Sala Fabià Puigserver. Però ara el seu nom no apareix a la sala, no hi és enlloc. Potser té una explicació. Però, sigui la que sigui, no m’agradarà.
El Pantocràtor d’aquells anys, d’aquella Catalunya teatral i cinematogràfica, el presideix en Fabià. Veig totes aquelles santíssimes figures que estic relatant, i també la Nina Pawlowsky, i també la Montse Amenós, i també l’Isidre Prunés, i també el Pep Duran, i també el Iago Pericot, i molts més. De tots va ser amic el Pablo, que surt al Pantocràtor com un angelet o un dels putti de la Tristana de Luis Buñuel, en un racó de Toledo, on un barri es diu (premonició) Ocaña.
Un d’ells, en Iago Pericot, acaba de morir, i amb ell el món de l’art i l’espectacle català perd un filtre d’or exquisit. Lluny, també Lindsay Kemp acaba de morir, com les Flowers pansides que va deixar al teatre Romea i a la plaça Reial, la catedral d’una dimensió desconeguda, quan a Catalunya ningú no demanava permís ni perdó ni plats de llenties, que no calien. La gent aquella, senzillament, hi eren, creaven, i vivien o morien com volien.
No fa gaire vaig fer una petita romeria personal, perdut pel Raval, identificant els últims racons d’una bohèmia exterminada. Aquest text —que és un tumult de subordinades, com sempre, i faig la meva contrició— neix una mica allà, llavors, i es podria dir també “El dia que va morir la Bodega Bohemia”, una més de les víctimes d’una ciutat que no s’estima, i encara estima menys els qui la van fer gran. Ja no tenim Bohèmia. Ja no tenim poca-soltes. Ja no tenim Caravaggios: gent que pinta i filma i actua, i folla, i es revolta i ho canvia tot, i no demana mai perdó a la santíssima auctoritas. Gent fora de la llei. Tenim un munt de causes, sí. Causes socials, sexuals, polítiques, Causes lligades amb llacets de colors, i tenim llistes negres pertot arreu, i gens d’admiració sincera, ni generositat. Tenim art amb estatus, i escoles de tot, i clònics dels clònics, i massa falsa modèstia, però no tenim Bohèmia.
Aquell meu passeig em va dur fins a un punt al costat de la Rambla del Raval, el barri que ha renunciat a dir-se Barri Xinés però que fa la mateixa olor de pixums de sempre —i tant que ho voldrien amagar!— dubtant d’on era exactament aquell Cinema Diana trastornat en teatre, el Saló Diana, on un parell d’anys l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle va autogestionar un espai irreverent feliç. No en queda res, tu diràs!, ni placa, i els fantasmes s’amunteguen a Sant Pau del Camp. Vaig escoltar els ecos del Living Theatre, de La Cuadra, d’aquells brots de Dagoll Dagom amb Joan Ollé posant a prova la seva sang, els ecos de Pau Riba i un Ramon Muntaner molt tendre i rabiüt, i, pel mig, com sempre, com a tot arreu, Mario Gas i la Vicky Peña. Va ser del 77 al 78, l’epicentre del racconto d’avui.
L’any 1978 és quan Ventura Pons filma Ocaña, retrat intermitent a la plaça Reial, el Montmartre i també el Montparnasse català, i a les Rambles, les de debò. Un testimoni únic, tan immens com ho va ser l’episodi del Gran Gilbert en Juguetes rotos, o les aigües residuals del cinema de Francesc Betriu a qui també el cinema català li deu un Gaudí, o dos.
El 18 de setembre del 1983 va morir Ocaña, a la pira funerària d’una verge de papier maché a Cantillana, el seu poble. Un d’aquells llocs d’una Espanya homòfoba i raquítica d’on havia fugit, com Pablo López, de Toledo, per refundar-se i florir a Barcelona, i fer de Barcelona un Camelot que va brillar durant un breu i esclatant instant. El dia que va morir Ocaña tot s’havia acabat, i ho va simbolitzar a la perfecció.
Què ens queda de tot plegat? Ben poca cosa. Un únic hereu. Un productor valent. Un director únic. Un Puck que és Artús, Lancelot i la reina Ginebra, la Santíssima Trinitat. Lluís Miñarro.
Lluís Miñarro reencarna aquella il·lustríssima Âge d’Or.
Ho vam veure clar amb Stella cadente, meravella que l’Acadèmia del Cinema Català no va saber premiar —vull creure que no va saber, o potser no va voler?— un any en què els Gaudí se li devien i com! Deixo els Premis, al cap i la fi formen part sempre de la putrefacció. El pitjor és que Stella Cadente va semblar alguna cosa fora de lloc, i ho era. Perquè Catalunya, ara, no pot amb tanta irreverència i intel·ligència. Que l’hi demanin a l’Albert Serra. Ara som previsibles, formalets, comptabilitzables, econòmics, gens sospitosos, gens divertits, obedients, neutres. Ho diré ras i curt: volem ser com tots, volem ser com tot. Marca homogènia. De talla estàndard. Allò que sempre havien somniat les bones maneres públiques i privades del país: sobretot, no cridem l’atenció!!!
Lluís Miñarro ha fet una pel·lícula nova que es diu Love me not. No sé quan la podreu veure. M’he anticipat i vull anunciar la bona nova: continua sent l’autèntic i l’únic hereu d’aquella efervescència. Sense fer spoilers: aquella Salomé que tant va inspirar Lindsay Kemp i Ocaña, la d’Oscar Wilde, reneix en l’esperit de Derek Miñarro Jarman, entre els soldats perduts al desert de Sebastiane i el Príap, precisament, de Kemp que ballava l’orgia inicial. Si és Salomé, clar, a més de Les marionettes de Polnareff, o les botes de Nancy Kubrick Sinatra, cal saludar la Salomé eurovisiva del “Vivo cantando”, la seva partenaire, vestida amb llàgrimes de Frederic Amat, sense sang, iridescents. I en un cantó Francesc Orella fa de Brando i Lola Dueñas d’Elizabeth Taylor, reflex de whisky daurat. Whisky i pluja daurada. Pasolini també, i Jodorowsky a la muntanya sagrada de sal de Cardona, on els presos polítics entonen el mantra final abans de ser decapitats a canvi d’un ball, de bastons.
Quina bogeria.
Som afortunats, sabeu? Perquè Lluís Miñarro fa cinema podem mirar enrere i mantenir l’esperança, sense por de convertir-nos en estàtues de sal.