Entrevista a Pau Sif

«Vivim en un món ple de merda. I el poema ha de saber explicar-ho»

El poeta i traductor Pau Sif (la Pobla de Farnals, 1978) fa una passa endavant més amb ‘Veles’, un poemari molt narratiu sobre els indrets que han marcat la memòria de l’autor com ara Croàcia o Venècia. Llibre successor del molt notable ‘Arnes’, un poemari que ja contenia la indutable depuració del discurs de l’autor. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Recorde Arnes com un llibre més amarg i introspectiu que Veles. És una qüestió vital o té a veure amb el procés d’escriptura?
—És una qüestió de procés. De fet, l’escriptura de Veles és, en gran part, anterior a Arnes. Les vicissituds fan que es publiquen els llibres quan es pot [riures]. Però sí, el to d’Arnes és notablement diferent. Veles està escrit amb més temps per davant, és un procés de composició diferent. I sí que respon a diversos moments vitals, hi ha pel mig el tema del viatge i això li atorga un to més amable. 

—El que em fa l’efecte és que el nou poemari continua el procés de depuració. “Els ossos de la ciutat” transmet una sensació molt sòbria, elegant. Dit això no com a sinònim de clàssic.
—Tant en Arnes com en Veles el que he buscat és fer el que intentava fer sempre, treballar unes imatges a partir de l’instant, amb més o menys narrativitat, segons el cas. Però buscant sempre una cosa per a mi molt important, l’exactitud. Potser això provoca aquestes lectures sobre la sobrietat. Però a mi m’agrada dir el que vull dir, buscar la imatge precisa. Si ho aconseguisc, no ho diré jo, però estic més satisfet d’aquests dos llibres que dels anteriors.

—El tema narratiu està encara més marcat, hi ha moltes històries en Veles. 
—Sempre m’ha agradat fer poemes en els quals, si no s’explica totalment una història, que almenys es puga entreveure. Tot i que no he fet mai narració, sempre m’ha agradat, potser influït per certes lectures... 

—Narratives?
—I poètiques. Hi ha poetes que conten històries molt ben explicades. Però sóc molt lector de narrativa breu i novel·la.

—Un tret dels inicis que no ha perdut és el de jugar amb els registres i l’humor, com ara en “Conte d’estiu”. O amb l’aparició del “calamar intrèpid”.
—Ho he fet sempre. La poesia és un joc que pot ser molt seriós o per riure, però la ironia no ha de faltar. Hi ha poemes que em passe molt bé fent-los, com aquest “Conte d’estiu”. També m’ho passe molt bé recitant-lo, està fet expressament per això.

—Es nota pel joc basat en la fonètica i el ritme. Té sentit que siga per recitar.
—Molt abans de publicar el llibre ja el recitava en els festivals pels quals vaig rodant. S’hi presta, s’entén molt bé, el joc fonètic capta l’atenció del públic i té un final divertit que ajuda que siga un poema d’escenari, sí.

—Suren les referències als Balcans, sobretot a Croàcia, fruit d’una estada seua que després ha donat lloc a traduccions i intercanvis. Es nota l’estima.
—Per a mi és una etapa fonamental. Els anys a Croàcia em van ensenyar un idioma, però sobretot van ser sis anys d’aprenentatge... Jo no havia pescat mai, però a Veles apareix un poema que és “Escenes de pesca”, que ve de quan anava amb els companys de facultat de Croàcia a pescar. Allò que veia després s’ha convertit en poemes. No és un llibre de memòries poètiques, però el paisatge hi té un paper fonamental. Croàcia és un món amb una història molt dura, però la bellesa no deixa veure el que hi ha darrere.

—Més calamars: “El calamar recorda haver estat una vaca que feia formatge”. És un vers molt Pau Sif.
—[Riures] Sí, existeixen versos Pau Sif. El calamar, de fet —això ho va detectar Pere Ciscar— és un animalet que apareix en tots els meus llibres. De vegades és intrèpid, de vegades té vel·leïtats. Tot parteix d’una broma, un homenatge al calamar de Ferrater. Però el calamar és el poeta. 

—“Li cal molta ferralla al poema”?
—Aquest és un vers irònic. Al poema normalment li demanem lleugeresa, però també s’ha de ser greu. A voltes, la ferralla que anem deixant acaba tornant i és la clau de volta que ens explica el món. Vivim en un món ple de merda. I el poema ha de saber explicar-ho.

Veles
PAU SIF
Eumo/Cafè Central 
Vic, 2018
Poesia, 62 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.