16 històries de dignitat

«A les presons tenim nou persones que són animals polítics»

Meritxell Lluís (Cerdanyola del Vallès, 1974) ens espera al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Ubicat a Terrassa, és un espai dedicat a la Revolució Industrial, tan significativa per a la capital vallenca. I és que el seu marit, Josep Rull, presumeix molt de ser d’on és. També Meritxell, que malgrat nàixer a Cerdanyola, viu on sempre va voler, a Terrassa, on és regidora del PDeCAT. Meritxell va conèixer el seu marit a la Joventut Nacionalista de Catalunya, quan mai imaginarien viure el que ara estan vivint. Malgrat tot, estan sencers. I conscients.

Entrevista gravada el 2 d’agost de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com estan?

Estem bé, tot i que vivint en una situació absolutament excepcional. Excepcional com a país i també a nivell personal.

Malgrat tot, estan forts.

Forts i ferms. Les nostres conviccions són granítiques. I això també és gràcies, en gran part, no només a les conviccions personals, que són insubornables, sinó també a tot l’escalf i suport que rebem de la gent. Tenim un país extraordinari. Quan anem a les concentracions i la gent ens crida «no esteu sols», jo sempre ho dic: no només ho sabem, sinó que a més no ens sentim sols. I això és molt important tant pels represaliats com per les seves famílies. Saber que no estàs sol, notar-ho, és el que et dona forces per seguir endavant. El dia a dia no és fàcil a nivell personal. Tampoc a nivell de país. Però seguim forts, ferms, amb les conviccions més fermes que mai.

Quin ha estat, fins ara, el suport més sorprenent o inesperat que han rebut?

És que és la gent. Jo sempre explico que sortir de casa i creuar-te amb gent, que et mirin als ulls i et facin un somriure, això t’ajuda molt. No crec que sigui el més sorprenent, això. La força de la gent fa avançar el país i també el teu dia a dia. Per tant, el més sorprenent no és l’escalf de la gent, però si allò més important. I alhora, naturalment, la família és el motor que et fa seguir endavant.

Vostè és de Terrassa, com el seu marit?

No. Els pares són de fora, però jo fa molts anys que hi visc i en soc regidora a l’Ajuntament. Terrassa és la meva ciutat d’adopció, jo vaig nàixer a Cerdanyola.

Des de quan és regidora?

Des del 2015.

Sempre ha estat en política?

Jo vaig militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya des de l’any 1993. Després a Convergència i ara al PDeCAT.

I professionalment a què es dedica?

Sóc politòloga i tècnica en gestió d’administració pública, que és el meu àmbit.

Com va conèixer el seu marit?

A la JNC. L’any 1992 vaig fer el meu acte de rebel·lia, amb 18 anys, i vaig començar a militar a la JNC. Allà el vaig conèixer. Ell estava acabant d’estudiar dret i militava a la JNC, era membre del Comitè Executiu Nacional. Quan jo vaig entrar, el secretari general era el Carles Campuzano i després el va substituir el Josep Rull.

Abans de ser conseller de Territori, per on havia passat?

Ell era diputat al Parlament de Catalunya i va estar cap de l’oposició a Terrassa durant 12 anys. Hi ha un lema que vam utilitzar a la campanya electoral de fa uns anys: «Catalunya comença al teu ajuntament». Si no entens el món local es fa més difícil entendre el món nacional.

A Terrassa governa el PSC.

De juliol de 2015 a octubre de 2017 governava el PSC amb el PDeCAT. A finals d’octubre vam decidir trencar el pacte per l’aplicació del 155. Se’ns feia molt difícil la continuïtat. Havíem aguantat pensant en la ciutat, però en un moment donat vam considerar que Terrassa no es mereixia la situació que s’estava vivint a nivell de país. És quan vam trencar el pacte. L’alcalde Jordi Ballart va plegar al cap d’uns dies i actualment el PSC governa en absoluta minoria, amb nou regidors de 27, i amb un altre alcalde.

A la ciutat heu notat el suport?

El suport és absolut. Cada dia, a dos quarts de vuit del vespre, hi ha una concentració a l’Ajuntament, constant i permanent des del primer dia. Per tant, el suport és absolut. A més, amb els meus companys de consistori, malgrat les diferències ideològiques, notes un cert escalf i respecte per la situació.

Vam demanar que triara un lloc significatiu per l’entrevista. Per què ha triat aquest?

A Terrassa podem triar molts llocs: és una ciutat fantàstica, fabulosa, seu de moltes obres modernistes. Però he triat el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya perquè aquí hi ha ubicat el vapor Aymerich, Amat i Jover, encarregat pel Lluís Muncunill el 1907. I perquè crec que demostra allò bo que té aquesta ciutat: aquí es va fer la revolució industrial gràcies a empresaris i treballadors d’arreu. Perquè Terrassa és una ciutat amb un índex d’immigració important, i no ens preguntem d’on venim, sinó que anem tots a una per construir un país millor. I alhora, crec també que el Museu és una mostra que la cultura i la indústria poden anar perfectament de la mà per avançar. D’altra banda, estem en un museu nacional. I crec que Terrassa, si sap fer bé les coses, pot ser important en el futur d’aquest país. I aquest museu n’és un símbol. Per això aquest simbolisme de triar aquest lloc, tot i que a Terrassa en tenim molts i de molta mena. Ens en sentim molt orgullosos.

Quan diu que Terrassa pot ser important per al país, a què es refereix? Al vessant industrial?

No només industrial. Terrassa té un passat industrial molt important, però Terrassa, com a tercera ciutat de Catalunya, pot aportar, si sap aprofitar els reptes i les oportunitats, molt a aquest país. Estem a la frontissa entre el que seria la Catalunya metropolitana i la central. Per tant, hem de saber desenvolupar aquestes potencialitats i posar-les al servei del país.

Meritxell Lluís, muller de Josep Rull / Ariana Nalda

Des que el seu marit va entrar en presó, hi ha hagut algun moment satisfactori?

Sovint s’interpreta que potser aquest moment va ser el trasllat a Lledoners. Però jo sempre insisteixo que aquest va ser el trasllat d’una presó a una altra presó: que ningú s’equivoqui. L’única diferència que hi ha d’estar a Estremera a estar a Lledoners és que en comptes de sortir de casa a dos quarts de set del matí, ara el recorregut és menor. Aquesta és l’única diferència. Parlem que hi ha nou presos polítics i que estan empresonats de forma preventiva, el que agreuja molt més la situació. Això vull deixar-ho clar. Nosaltres els volem a casa. Els volem al carrer, com qualsevol de nosaltres. Que facin la seva activitat ordinària. Els volem a casa, no a prop de casa. Per a nosaltres això és clau. Jo crec que, de moment, de moments més satisfactoris, em costa trobar-ne. Josep entrà per primera vegada a presó el 2 de novembre. El 4 de desembre en va sortir, però no el recordo com un dia feliç. Va ser un dia molt trist. Jo, com a mínim ho vaig viure així. Perquè a dintre en quedaven quatre: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Per tant, no era un dia feliç. Perquè per nosaltres tots formen part d’una mateixa cosa. És cert, el Josep tornava a casa. Però no va ser un dia feliç. Per tant, em costa molt trobar-ne un. Des del 20 de setembre, per posar una data -tot i que els dies anteriors hi va haver escorcolls, aquí a Terrassa, per exemple, s’escorcollà la seu d’Unipost- no hi ha cap moment. La data de l’1 d’octubre va ser especial. També la del 27. Però el dia 16 d’octubre entraren en presó el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. El 2 de novembre la resta. I a partir d’aquí hi ha una sèrie de despropòsits absoluts.

El seu home no va pensar en cap moment en marxar a l’exili?

L’opció de quedar-se o marxar va ser una decisió molt personal de cadascun dels consellers. És cert que a casa en vam parlar i vam tenir clar que no, que es quedava. Tant la primera vegada que se’l van quedar com després, perquè després de sortir el 4 de desembre el vant tornar a requerir el 23 de març. Qui li va dir al Josep que havia de tornar a Madrid vaig ser jo. En aquell moment estàvem parlant per telèfon i estava davant l’ordinador. I l’avisador de notícies dels mitjans m’alertà que divendres Josep Rull estava citat a declarar. Llavors el vaig preguntar si divendres aniríem a Madrid i em va dir que no. Ell no en sabia res. I el vaig dir que sí, que hi anàvem. Li vaig explicar el que havia llegit. Vam fer maletes i vam anar cap allà. La manera de citar-los també és peculiar.

Ell estava disposat a repetir com a conseller.

Sí.

I encara ho estaria, si es dona l’oportunitat.

I tant. Ell creu en el Govern legítim i creu que pot seguir fent un servei al país, en aquest cas com a conseller de Territori i Sostenibilitat.

Com van viure l’1 d’octubre?

Jo diferenciaria dos vessants. Com a ciutadana, per a mi va ser un dia molt important. Els catalans i les catalanes vam exercir el nostre dret a l’autodeterminació. Per tant, els pronòstics que ens deien que no hi hauria urnes ni paperetes no van ser certs. Hi hagueren urnes, paperetes i les meses es van constituir. Alhora, també el recordo com un dia molt amarg per a la democràcia. Perquè tot i el meu reconeixement absolut a totes aquelles persones que vam estar defensant els col·legis, fins i tot perillant la integritat física de cadascun d’ells i d’elles, aquella brutalitat policial que va haver-hi va fer molt de mal a la democràcia espanyola. Per tant, crec que el que vam fer va ser d’absoluta maduresa democràtica. Però d’altra banda, les conseqüències d’aquell dia i dels posteriors costen molt d’entendre. I va quedar un gust una mica amarg. I si em permet, com a dona d’un conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya, puc dir que aquell dia vaig sentir ple orgull de tenir un Govern que va ser fidel al mandat de les urnes convocant el referèndum i després aplicant-ne el resultat. És un dia que molts països els agradaria tenir en les pàgines de la seva història, malgrat el que ha anat passant després. Vam fer un exercici d’aprofundiment democràtic molt important: posar unes urnes, ser fidels a una promesa amb totes les conseqüències i respectar el mandat. Crec que això és impecable. I per tant és orgull com a país i d’un Govern que va fer això.

Van viure aquell dia a Terrassa tots dos?

Jo sí, però no vaig poder estar tota la jornada al col·legi pels meus dos nens petits, que tenen nou i tres anys.

A Terrassa van viure una jornada tranquil·la, relativament.

En algun moment semblava que pogués venir la policia, però no vam tenir incidents de cap mena.

El 27 d’octubre com el van viure?

Jo estava al Parlament i va ser un dia molt emocionant. Que es declari al República catalana fruit no de la bogeria d’algú, sinó del resultat d’un referèndum... Crec que va ser un dia molt de pell de gallina. A més, mirant-ho ara amb perspectiva, érem conscients que hi havia dos activistes socials a la presó. Això li dona un contingut més important del que en aquell moment es va fer. Mai no oblidarem aquelles dates. El 27 d’octubre també va ser la data de l’aplicació del 155. Però va ser, sobretot, la demostració que el Govern obeïa el mandat de les urnes, que són l’eina més poderosa que tenim els ciutadans. Nosaltres, com a país, vam poder expressar allò que volíem a les urnes i el Govern va complir amb allò que va sortir, cosa que no fan tots els governs.

Esperaven que tot evolucionara de la manera com ha evolucionat?

Crec que no n’érem conscients. Ara, vist amb perspectiva, coneixem la cartografia dels altres. Hi ha una altra data d’aquelles fatídiques que és la del 3 d’octubre, la del discurs de Felip VI. Aquell moment, amb aquell discurs, va ser un moment en què dius «ostres, què passarà ara?». Era un discurs d’odi, de ressentiment, d’«a por ellos». Jo no l’he tornat a sentir, però aquell discurs pretenia dividir. Crec que no era un discurs digne d’una persona que vol ser cap d’Estat.

Josep Rull manté relacions amb Damià Calvet, actual conseller de Territori?

Sí, sí. A les presons tenim nou persones que són, tal com s’acostuma a dir, animals polítics. Per tant, segueixen el dia a dia.

El seu marit, per tant, troba especialment a faltar el seu ofici.

És clar. Estar privat de llibertat, com a concepte, per haver estat fidel a un mandat de les urnes, és surrealista. Inconcebible. Jo sempre dic que em trencaré la cara perquè qualsevol persona, independentment del que pensi, malgrat que no m’agradi, mai no vagi a la presó per defensar les seves idees tal com nosaltres ho hem fet: democràticament, cívica i pacífica. Per tant, que algú pugui pensar que això és un crim, no s’entén. Estar en presó preventiva, sense judici, encara és molt pitjor. Ells, quan en van sortir el 4 de desembre, tenien unes mesures cautelars. De fet, el conseller Carles Mundó i la consellera Meritxell Borràs estan en llibertat provisional amb mesures cautelars. Però és que a més, en aquestes condicions, no es pot preparar bé un judici. Creiem que les causes s’han d’anul·lar, no només les dels consellers, sinó també les dels activistes, regidors, etc. Hi ha un munt de causes obertes que no tenen cap sentit. Haurien de caure. I si no cauen i arribem a judici, el mínim que esperem és que sigui just. I vist el que hem vist els darrers mesos, hi tenim molts dubtes. Preparar un judici amb aquestes condicions i en presó provisional ho dificulta tot més. Per tant, el que es troba a faltar és aquesta llibertat i poder estar al peu del canó. Jo no m’he mobilitzat a partir del 2 de novembre. Jo amb el Josep comparteixo un projecte de vida i comparteixo un projecte polític. Abans del 2 de novembre ja anàvem a les concentracions diàries de Terrassa pels presos. I per tant, la situació excepcional i no normal fa massa mesos que la vivim. Com a país i com a família. Per això, si he de triar alguna paraula per resumir el que el Josep troba a faltar a la presó és la llibertat. Les conviccions continuen fermes. Més que mai. Però estem parlant que perden la llibertat, que es vulneren greument els drets dels infants. I això fa molt de mal. Veure els teus fills dos cops al mes, no poder portar-los a l’escola, no poder-los acaronar, petonejar... Això és molt fort. És un càstig per a ells, però també per a les famílies i per als infants, independentment de l’edat. La llibertat és tot: poder anar a treballar, poder estar amb els teus fills, defensar allò que creus i penses de la manera que ho hem fet: democràticament, cívica i pacífica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.