Ençà i enllà

Eivissa, refugi fugaç de jueus

Entre els primers estrangers que viatjaren a Eivissa en els anys trenta hi havia un nombre considerable d’alemanys. Però molts no eren turistes sinó jueus que escapaven de l’alemanya nazi a la recerca d’un paradís mediterrani: Un somni que compartien amb Walter Benjamin -el més conegut de tots ells- i que la majoria va veure estroncat a conseqüència de la Guerra Civil i el franquisme. Tres llibres ('L’hotel dels jueus', 'Experiencia y pobreza' i 'Los indeseables') demostren que els nazis els van perseguir fins al paradís de les Pitiüses. 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“A les parets blanques de la ciutat d’Eivissa, hi he vist, pintada amb carbó, l’esvàstica del Führer”. Ho denunciava la periodista Irene Polo el 1935 des de les pàgines de L’Instant. I continuava: “A Sant Antoni hi ha un cavaller de nom teutó, viatger inquiet i enigmàtic, propietari d’una casa magnífica a la vora del mar, que quan arriba a una reunió d’alemanys, saluda amb aquella mà morta de Hitler; al país hi ha molts jueus alemanys, i es diu que els alemanys nazis tenen la missió de vigilar-los”.

L’Eivissa dels anys trenta era un paradís per a tots els visitants que arribaven a les Pitiüses. Allò que alguns veïns consideraven llunyania i aïllament, era per als turistes un atractiu; les cases del camp eivissenc eren, per als arquitectes vinguts del continent, una meravella de senzillesa i funcionalitat que responia a les necessitats de la modernitat; la pau que respirava el mar, una font d’inspiració per a escriptors vinguts d’arreu.

Walter Benjamin

El més conegut dels turistes d’aquella dècada, el filòsof alemany Walter Benjamin, no es va queixar de la falta de llum elèctrica i aigua corrent fins que va emmalaltir de malària i va sentir la necessitat de marxar. Mentrestant, a Eivissa va deixar els escrits filosòfics, va escriure contes com no havia fet mai i va enllestir la seva obra narrativa més important, Infància a Berlín cap a 1900.

Irene Polo descrivia la seva arribada a Eivissa com una experiència colpidora: “Quan baixeu del vaixellet i poseu peu a terra, sobre el port de la vella colònia de Tir, quedeu com estabornit. No sabeu què ha passat: si és que esteu enlluernat del sol sobre les cases blanques, o si és que esteu eixordat del silenci. (...) El mar, ací, és petit com una bassa de jugar les criatures; els raigs de sol, convertits en solet, hi brinquen jugant a rotllo”.

L’illa paradisíaca aviat va anar omplint-se de gent vinguda d’arreu i sobretot d’alemanys. I la situació política en aquell país de seguida va convertir Eivissa en un microescenari de la guerra que els nazis van endegar contra els jueus i els demòcrates alemanys. Molts jueus, com el mateix Benjamin, van fer cap a Eivissa en aquella època i molts membres del Partit Nacionalsocialista també. I alguns espies nazis.

Tres llibres de l’última dècada expliquen amb rigor tres casos concrets d’aquells anys trenta. L’hotel dels jueus (Institut d’Estudis Eivissencs, 2007), de José Miguel L. Romero i Maria José Vidal Torres, parla dels Germans Hanauer; Los indeseables (Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 2018), també de José Miguel L. Romero, de “La expulsión de los judíos residentes en Eivissa y Balears (1939-1945); i Experiencia y pobreza (Periférica, 2017), de Vicente Valero, explica la vida —i obres— de Walter Benjamin a Eivissa durant les seves dues estades, el 1932 i el 1933. Valero també parlarà sobre aquest tema en les properes XXXVI Jornades d’Estudis Històrics i Locals que se celebraran a Maó (Menorca) del 22 al 24 de novembre i se centraran en “Els jueus a les Balears. Presència, expulsió i repressió”.

Valero defensa que l’arribada de jueus a Eivissa “esdevé un fenomen important sobretot a partir de l’any 1933”. Aquell any, al gener “Hitler arriba al poder i, a la primavera, ja hi ha molt moviment aquí. De fet, Benjamin, que ja havia estat el 1932, vindrà a Eivissa com a primera part del seu exili l’estiu de 1933. I el 1934, es pot detectar que s’inauguren negocis, sobretot d’hostaleria, i els propietaris són jueus. No en sabem el nombre, però seguint el rastre del Benjamin trobes que hi ha hostals, bars, una botiga de fotografia, una sèrie de negocis els propietaris dels quals eren clarament jueus: gent que es buscava la vida amb un tipus de negoci normalment diferent del que tenien i del qual possiblement no sabien res o en sabien ben poc”.

José L. Romero enumera, ja a L’hotel dels jueus, un bon nombre d’alemanys amb negocis a l’illa, un fenomen que estudiarà més a fons a Los indeseables: a banda dels set germans Hanauer, que primer regenten bars i després un hotel, i dels Holzinger (protagonistes de Los indeseables) Romero en cita uns quants: “Anita Ellmauer tenia el Bar Alemán (...); Hess i Sternau inauguraven el juny de 1935 el Bar Puerto; Lene Schneider feia el mateix el setembre de 1933 amb el bar saló de te Ca Vostra (...); Rudolf Selke, un cafè als Molins”.

Vicente Valero destaca l’experiència de Lene Schneider, “una artista alemanya que instal·la un hotelet a Vila tot i que mai s’havia dedicat al món de l’hostaleria. Després —confessa Valero— he vist que era una artista gravadora de Berlín que arriba aquí i al cap de dos o tres mesos ja regentava un hotel”.

 

Lene Shneider-Kainer

En la tolerant Berlín de la República de Weimar, Lene (Helene) Schneider-Kainer havia triomfat amb dibuixos de nus femenins i amb cartells eròtics. El nazisme va qualificar la seva obra de “degenerada” i va marxar d’Alemanya per un llarg viatge per l’Índia, Xina, Rússia, Tailàndia, Pèrsia i Hong Kong. El 1932 va exposar a les Galeries Laietanes de Barcelona i el 1933 va fer cap a Eivissa, on no només va obrir Ca Vostra a Dalt Vila, sinó que va continuar la seva obra artística. Bona part del seu fons el té ara el Leo Baeck Institut, Centre per a la Història Jueva, incloent-hi els seus magnífics olis d’Eivissa.

Abans que ella ja hi havien arribat Walter Benjamin i els Noegerath: Felix Noegerath, amic íntim de Benjamin, la seva muller, i el seu fill Hans Jakob, que era qui realment els havia arrossegat a tots a Eivissa. Hans Jakob Noegerath havia estudiat català a Alemanya i visitava Eivissa amb la intenció de fer la tesi doctoral sobre els contes tradicionals de l’illa. Com escriu Valero, “als pocs mesos de la seva arribada, ja s’havia convertit en un personatge molt popular. No sols parlava als pagesos en el seu idioma, sinó que, pel que es veu, no va trigar a vestir-se com ells. (...) El seu treball l’obligava no només a tractar amb assiduïtat els camperols, sinó també a participar amb ells en festes i celebracions”.

Els eivissencs van batejar Hans Jakob com Jaume es pagès o es pagès alemany. A Benjamin el rebatejarien es miserable. Qui sap si va ser perquè, després d’una temporada convivint amb els Noegerath, es posà a viure sol en una caseta de Sant Antoni de Portmany, cap a Sa Punta d’es Molí, o perquè, com confessava ell mateix, no portava mai diners a sobre.

Dibuixos del filòleg Walter Spelbrink, conegut de Hans Jakob Noegerath, que va arrossegar Benjamin a Eivissa. Spelbrink i Noegerath havien estudiat català i anaren a Eivissa a preparar les seves tesis doctorals

 

Vicente Valero explica a EL TEMPS que Eivissa va convertir Benjamin en un narrador. Abans d’arribar a Eivissa, Benjamin s’havia destacat com a filòsof, amb llibres d’assaig sobre molts àmbits, però mai no havia escrit contes ni memòries: “Ell arriba aquí i es torna un narrador. Comença a escriure històries molt relacionades amb el seu viatge a Eivissa. És curiós que les seves dues estades a Eivissa siguin molt literàries. Bona part de la seva obra narrativa està escrita aquí. La infància a Berlín cap a 1900, que és un llibre literari, set narracions breus —la meitat de totes les que va arribar a escriure— i la Crònica de Berlín”.

Això no vol dir que abans no estigués interessat per la narrativa. “Abans d’arribar a Eivissa ja reflexionava molt sobre l’art dels contes populars. Pens jo que sobretot per influència de les seves lectures russes i de la teoria literària marxista. Veu la narració popular com l’essència fonamental de l’art de narrar. La novel·la moderna no li agrada, ja ho diu ell. Li agraden aquestes narracions populars que van de boca en boca i transmeten sobretot saviesa, consells pràctics. I justament aquest món el troba aquí a Eivissa absolutament en estat pur, gràcies al fill del Noegerath, Hans Jakob, que ve aquí com a doctorand que fa la seva tesi sobre les narracions populars d’Eivissa”.

Els interessos del jove Noegerath confluiran amb els del protonarrador Benjamin. “I és llavors quan Benjamin comença a escriure contes literaris a la manera tradicional, narracions amb un narrador que explica que algú altre li ha contat una història i on aquest narrador original acaba tenint un paper sorpresa al final de la història”.

Curiosament, a Eivissa Benjamin va tenir poca relació amb jueus. Al contrari del que diuen algunes fonts, els Noegerath no eren jueus sinó protestants, segons assegura Valero.

Però tampoc tots els amics de Benjamin eren tan honestos i transparents com els Noegerath. Un misteriós caçador de sargantanes (vegeu el requadre al final del text) va resultar ser un simpatitzant nazi i un altre jove alemany que es va acostar a Benjamin va acabar sent un membre de les SS.

 

El ‘secretari’ nazi de Benjamin

Després de juny de 1933, Benjamin comença a col·laborar amb un alemany d’Hamburg de 22 anys anomenat Maximilian Verspohl, un “jove tan simpàtic” amb el qual havia fet excursions per Eivissa i un viatge a Mallorca. Al cap d’un temps, Verspohl comença a fer-li també de “secretari a temps parcial”, segons explica el mateix Benjamin en una carta a la seva amiga Gretel Karplus.

Mesos després, quan Benjamin ja és a París, descobrirà que també s’ha fet nazi. “Encara que se sap poc de les activitats de Verspohl en aquella època —explica Vicente Valero—, les tres cartes enviades per aquest a Benjamin que s’han conservat proporcionen algunes dades curioses i sorprenents, ja que la primera d’elles, el 16 de novembre de 1933, quan Benjamin ja era a París, se sap que aquell ‘jove tan simpàtic’ acabava de ser nomenat cap de secció de les SS d’Hamburg”. Diu Valero que “Verspohl li comunica aquesta notícia amb la més gran naturalitat”. Malgrat això, Benjamin no trencarà amb ell i continuarà creuant-hi correspondència. Vicente Valero apunta dos motius: “El primer, perquè el jove ‘secretari’, segons es dedueix de les cartes, l’havia ajudat i el seguia ajudant econòmicament (...). El segon, perquè el filòsof, segons es dedueix també de les mateixes cartes, li havia confiat alguns textos a Eivissa i ara necessitava recuperar-los”.

Era Verspohl un jove enviat expressament pels nazis per tenir controlat Benjamin? I, si ho és, per què li passa diners? No ho sabrem mai.

Però l’episodi de Verspohl, infereix Valero, sí que “demostra dues coses importants. En primer lloc, que ningú a Eivissa estava completament a resguard de tractar amb nazis —sabent-ho o sense saber-ho—, potser fins i tot de ser vigilat d’alguna manera. En segon lloc, l’episodi demostra també que Benjamin era un blanc facilíssim. (...) mai va creure necessari ocultar la seva condició d’escriptor, (....). No ocultava tampoc la seva condicions marxista. I quant a la seva condició de jueu, els seu propi nom deixava pocs dubtes”.

Valero es pregunta si Benjamin podia realment ignorar que Verspohl era simpatitzant nazi —ho havia de ser si tres mesos després va ser nomenar cap de secció de les SS d’Hamburg— o si ho sabia i la seva precària situació econòmica “no li va permetre actuar d’una altra manera”.

El que es fa evident és la presència de joves nazis a les Balears. El 17 de juliol de 1933 el Diario de Ibiza va publicar un article que parlava de la sospitosa presència de joves alemanys a Mallorca. Valero l’inclou per reforçar la idea que no seria tan estrany que Verspohl fora un espia: “Una vasta conxorxa contra el Règim republicà. Conspiradors i espies a l’illa de Mallorca”, era el títol de l’article:

“Des de fa uns mesos o unes setmanes resideix a l’illa de Mallorca un nombre extraordinari de joves alemanys. Són joves que no han superat cap d’ells els vint-i-cinc anys i que viuen en hotelets o en pisos, sense patrona ni assistenta, en un règim típicament casernari. Ells fan la seva compra, ells cuinen, ells es renten, ells fan la neteja del seu habitatge... Ocupació d’aquest nois? Cap que els serveixi per guanyar-se la vida. Dediquen totes les seves hores a exercicis col·lectius de cultura física, a excursions pedestres a través de l’illa, a estudiar el país on viuen i particularment la costa... Són molts els joves alemanys que avui viuen d’aquesta manera a l’illa de Mallorca. Molts. Són tants que un mallorquí que acaba d’arribar de la seva terra els fa pujar a la important xifra de 6.000... Què passaria —ens ha dit aquest mallorquí— si un bon dia, en el cas d’una conflagració bèl·lica, aquests nois sortiren pels carrers i els camps de l’illa perfectament armats?”.

José Miguel L. Romero, a L’hotel dels jueus també diu que, pocs anys després, “Un articulista francès de l’època advertia de la presència de 2.000 nazis camuflats com a turistes a les Balears. Compraven terrenys a la vora del mar dotats amb cisternes enormes ‘per ser omplertes no amb aigua, sinó amb combustible per a avions i submarins del Reich”.

 

Els set nans

Els Hanauer —7 germans d’una família jueva d’11— van anar arribant a Eivissa a partir de 1935. A L’hotel dels jueus (Els germans Hanauer: de l’Alemanya nazi a Eivissa), explica Romero la seva història, escrita a quatre mans amb María José Vidal Torres.

Primer hi va arribar Alfred, a finals del 1935, i després les germanes Else i Henriette, a començament de 1936. Primer van regentar un local de menjars anomenat Verner y Gertrudis, d’una anterior família alemanya, situat al carrer Gaietà Soler, i, al cap de poc, a finals de 1937 o començament de 1938, llogaven els baixos del número 16 del passeig Vara de Rei d’Eivissa i obren el Restaurant Alfredo (ara Ca n’Alfred). A començament de 1939 arribaven tres germans més —Hugo, Hedwig i Selma—, i més tard, Goldine, que havia deixat el judaisme i havia estat diaconessa protestant a Alemanya però era igualment perseguida per jueva.

Com eren set i d’estatura baixeta, els eivissencs els coneixien com els Set nans i l’hotel que més endavant obririen a Sant Antoni seria també conegut com l’hotel dels Set nans.

Else i Henriette Hanauer, amb una suïssa que treballava amb elles, davant del Bar Verner y Gertrudis (Arxiu G. Anne Scherger)

 

Els Hanauer, com la resta de jueus, van patir una pressió constant durant la Guerra Civil. Romero ho il·lustra perfectament amb un cas que als Hanauer hauria pogut costar-los la vida —tot i que no seria l’última vegada. “Quan mancaven dos mesos perquè Alemanya envaís Polònia i, per consegüent, començàs la Segona Guerra Mundial, els nazis tenien, curiosament, posats els ulls en Eivissa. La seua preocupació per perseguir els jueus fins al darrer racó del món va arribar, en aquest cas, a extrems insòlits. Al l’Arxiu General del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya hi ha quatre documents que demostren que els nazis vigilaven atentament els passos dels seus compatriotes hebreus a Eivissa. La seua presència molestava ‘particularment’ els militants del Partit Nacionalsocialista que residien a Eivissa, es deia en aquests informes”.

El més curiós dels citats a L’hotel dels jueus és el que acusa la família Hanauer de practicar la censura prèvia a les cartes en alemany rebudes a l’oficina de Correus d’Eivissa. La denúncia va arribar al ministeri, via ambaixada alemanya, i va haver de ser desmentida oficialment pel cap del Serveis de Censures. La denúncia estaria motivada perquè s’investigués oficialment els Hanauer o fruit d’una confusió perquè el restaurant Alfredo dels Hanauer estava situat a 50 metres de Correus o perquè el veritable encarregat d’aquesta tasca —la censura de les cartes en alemany era real— residia al pis de sobre del restaurant.

El pitjor ensurt per als Hanauer arribaria més tard. També per als Holzinger, una altra família jueva que havia arribat el 1935, i que protagonitza Els indesesables de Romero. L’autor explica a EL TEMPS aquest cas: “Rudolf Eberle i la seva muller Hermine Holzinger, que era jueva, havien arribat a Eivissa fugint dels nazis. Quan Hitler arriba al poder, Hermine, que estava estudiant, com els seus germans, és expulsada de la universitat i decideixen venir a Eivissa. Els pares els donen bona part dels seus diners per fer el viatge i llogar una casa aquí. Venen a treballar al camp. Era gent preparada. Ella parlava diversos idiomes. Però aquí venen a treballar el camp”.

Tots ells seran víctimes d’un acord secret entre els governs de Hitler i Franco. “A La guerra secreta de Franco —recorda Romero—, Manuel Ros ja explicava que hi ha un pacte entre el Reichsfürer, el ministeri d’Interior alemany i l’espanyol, per a repartir-se la gent que consideraven perillosos: Per als alemanys, els comunistes i jueus, i, per als espanyols, republicans, comunistes, socialistes, etc”. Aquest acord era conegut, pero Los indeseables de Romero descobreix que es va dur a la pràctica. Si més no, a les Balears, es va aplicar per tal de detenir els Holzinger, els Hanauer, Helmut Wallach i una cinquantena més de persones a Mallorca.

“El fet és que van ser considerats “indesitjables”, de manera que, a la pràctica, s’estava aplicant la legislació ària alemanya en Espanya. I Espanya ho accepta. I s’aplica també. Fins al punt de determinar que el marit de Hermine Holzinger, que no era jueu, també serà declarat jueu i, per tant, indesitjable”. Això, aclareix Romero, “és una aplicació de la Llei ària per la qual tot aquell ari que estava amb casat amb una jueva es convertia automàticament en jueu” i, per tant, perdia automàticament tots els seus dret. “És al·lucinant —s’exclama Romero— perquè és aplicar de fet la llei ària alemanya a Espanya”. Romero afirma que “Hi ha una carpeta de documents on s’anomena jueu a aquests alemanys, tot i que en alguns casos com el de Rudolf Eberle no ho eren jueus ni tenien antecedents”.

El restaurant Alfredo, de la família Hanauer, a Eivissa (Arxiu G. Anne Scherger)

Amb aquesta llei se’ls expulsa d’Eivissa, se’ls envia a la Península i es prepara al seu trasllat a un camp de concentració, “probablement a Alemanya”.

A última hora, però, els Hanauer, els Holzinger i Helmut Wallach reben un salvavides que ells mateixos havien llançat un any abans. “En aquest interval de temps entre la detenció i la preparació de la deportació —explica Romero—, el nunci apostòlic, l’ambaixador de Roma a Espanya, reacciona i demana al Director General de Seguretat d’aquell moment que ature tot el procediment perquè els detinguts són catòlics”.

Què havia passat? “Que tant els Hanauer com els Holzinger com Helmut Wallach, per la intercessió d’un capellà d’Eivissa que els ho havia recomanat, es bategen per si venen mal dades. I efectivament el trasllat s’atura quan anaven a pujar a un vaixell rumb a Alemanya”.

Els Hanauer seran els únics que es quedaran a Eivissa gràcies a les seves bones relacions amb les cares més conegudes del franquisme de l’illa —els mateixos que els havien fet de padrins al bateig— i nombroses aportacions monetàries a iniciatives de la secció local de Falange.

Els Holzinger van marxar a Colòmbia i Helmut Wallach a Brasil. La majoria de jueus i alemanys demòcrates arribats abans de la guerra també havien marxat: Lene Shcneider, els Noegerath —que havien perdut al fill Hans Jakob, mort per tifus als 26 anys i enterrat a Eivissa—...

Walter Benjamin voldrà tornar però ja no va poder. En dues cartes del 1935 i 1936 al seu amic Alfred Cohn —que era a Eivissa—, Benjamin confessa: “Després d’Eivissa no he tornat a conèixer ningú destacable” i “no deixo de pensar en aquella illa”.

Benjamin va estar a punt de tornar-hi però va esclatar la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936. “Si Benjamin, segons va arribar a plantejar-se, hagués decidit tornar a Eivissa aquell estiu de 1936, la seua sort no hagués pogut ser mol diferent de la que van haver de córrer els altres estrangers que hi havia”, diu Valero.

Com és conegut, Benjamin va morir —possiblement se suïcidà— a Portbou (Alt Empordà) el 1940, després d’una angoixant fugida dels nazis.

 

 


Nazi i caçador de sargantanes

La periodista Irene Polo tenia raó. A Eivissa hi havia també nazis i simpatitzants dels nazis. El més exòtic de tots va ser probablement l’escultor Jokisch, un dels primers estrangers en arribar a Eivissa i quedar-se, ja que es va instal·lar a finals dels anys vint. Explica Vicente Valero a Experiencia y pobreza que era alemany, de Stuttgart, que primer va viure a Sa Punta des Molí, la mateixa casa on després viuria Walter Benjamin, però després es va traslladar a una casa eivissenca de Sant Josep, “de tipologia arcaica, d’amples murs i finestres petites, coneguda com Can Bagotet”. 

Aviat va començar a relacionar-se amb els eivissencs perquè es va comprar una barca, la Tambau, i s’hi dedicava a la pesca, com tants altres veïns del poble. “Vivia —afegeix Valero amb misteri— amb dues dones que eren germanes, Alice i Gertrude, també alemanyes, a les quals en el poble, des de la seva arribada, havia presentat com les seves nebodes”. 

Però l’ocupació més exòtica de Jokisch era la caça —i el comerç— de sargantanes, que després enviava a l’estranger. Walter Benjamin el va conèixer i el va clissar de seguida —“un tipus estrany, com no n’havia vist d’altre”, diu el filòsof— i en parlà en els seus diaris. Valero diu que en aquells diaris explica que “la venda es realitzava per correu aprofitant la circumstància que les sargantanes poden estar fins a tres i quatre setmanes sense alimentar-se” i “el destí era sempre el mateix: els terraris ‘que fa alguns anys s’assentaven en el racó de cactus dels boudoirs o en els jardins d’hivern’”. 

Benjamin explica que va heretar l’insòlit ofici d’un altre estranger resident a Eivissa, al qual “li va pagar mil marcs per la seva llista de clients i pel seu compromís de no seguir fent a la illa cap tipus de comerç amb animals”. 

Que Jokisch era admirador de Hitler ho sabem per un artista i escriptor austríac, resident a Sant Josep entre el 1933 i el 1936, Raoul Hausmann -una de les peces claus del moviment dadà alemany. Tots dos eren amics fins que Jokisch va començar a “mostrar obertament simpaties per Hitler”, diu Valero. 

“Si no sortia cap tema polític a la conversa —diu Valero—, sembla que tot anava bé entre ells: sortien a navegar, visitaven cases rurals per a fotografiar, etc. Però encara avui alguns veïns del poble els recorden sortint junts dels bars cridant i a cop de puny”. 

Segons Valero, Hausmann “anota que, si bé Jokisch continuava dedicant-se encara a la captura de sargantanes ‘que envia a l’Insitut d’Investigacions Biològiques de Dahlem’, molts en el poble sostenen que ‘es tracta d’un alt oficial de les SS’”.

Benjamin convertirà Jokisch en el protagonista d’un dels seus contes, concretament l’Ire O’Brien de La tanca de cactus (no està traduït al català; en castellà és dins d’Historias y relatos, editat per Península el 1991) Aquesta és una descoberta de Vicente Valero, perquè fins ara els crítics creien que l’inspirador del personatge d’O’Brien era un mariner irlandes resident a Eivissa de cognom O’Brien. Valero, però, ho descarta i aporta prou paral·lelismes com per fer-li cas: el personatge d’O’Brien és “estrany, poc sociable i misteriós; caçador —no només li encarregaven sargantanes: també ocells, insectes, papallones, etcètera—; pescador, admirat sobretot per ‘la seua mestria en fer nusos mariners’ i sobretot escultor”.

 

 


Dos amics eivissencs de Benjamin

 

Tomàs Varó era un pescador alacantí conegut per tots com Frasquito. Estava casat amb la filla dels propietaris de la casa on vivia Benjamin i sovint convidava el filòsof i els seus amics —o li demanaven— a sortir en una barca de vela llatina. És el quart protagonista d’una foto cèlebre que reuneix, a la seua barca, Benjamin, el pintor Paul René Gauguin (net del famós pintor) i Jean Selz. De vegades,  Varó portava en barca el filòsof i la seva primera enamorada d’Eivissa, l’Olga Parem, a veure les postes de sol des del mar. 

 

Toet ten Cate (Anna Maria Blaupot ten Cate), una pintora holandesa de 30 anys “poc convencional i independent” serà l’últim amor de Benjamin. La coneix a Eivissa i amb ella viu a l’illa una relació intensa que es refredarà quan, posteriorment, tots dos es troben a París. Possiblement, apunta Valero, l’exili veritable de Walter Benjamin començarà en deixar Eivissa per una malaltia aparentment provocada per una ferida infectada en una cama i les febres que li causa —en realitat a París se li diagnosticarà malària. La malaltia el va fer sentir la pressió asfixiant de ser una illa, cosa que no havia expressat fins llavors, i marxar a París. Però un cop curat de la malaltia, Benjamin ja no tornarà a Eivissa, la relació amb Toet ten Cate acabarà i el filòsof iniciarà un procés de nostàlgia i abatiment progressiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.