Montserrat Caballé

Adeu la gran diva

De veu portentosa, càlida i sempre identificable, Montserrat Caballé (1933-2018) ha mort deixant un llegat etern. Al llarg de la seva trajectòria, la cantant barcelonina va rebre el reconeixement del públic i també el de les grans figures de l’òpera internacional ­—és cèlebre la famosa devoció de Maria Callas, que la va assenyalar com a única successora—, i fins al darrer dia va estar significada amb el Liceu, un escenari que ella sempre va considerar la seva segona llar, amb un públic que l’idolatrava.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És el 31 de gener de 1994. El Liceu acaba de ser devorat per un terrible incendi. Entre la runa i les restes fumejants, una imatge fa la volta al món: poc abans de les tres de la tarda, Montserrat Caballé, plorosa i emocionada, mira allò que queda del que havia estat un dels grans escenaris operístics del món. Després d’abraçar-se a Josep Caminal, director del teatre, la cantant barcelonina feia una crida a la reconstrucció de l’espai, gran icona de l’excepcionalitat cultural de Barcelona. Era una declaració d’amor a un teatre, a una escola, a una vida.

La imatge parla per si sola sobre el vincle, tan sòlid i irrompible, que va establir Caballé amb el Liceu, el “seu” teatre, convertit en una segona llar. Hi va actuar més de 200 vegades i en va ser la gran diva, una prima donna omnipresent i ara ja eterna. Va debutar-hi el 7 de gener de l’any 1962, en l’estrena a l’Estat espanyol d’Arabella, de Richard Strauss. Tenia 28 anys. Després de passar per Bremen i Basilea, encara desconeguda pel gruix del públic català, les cròniques de l’època van parlar d’una “nit memorable”. Va ser l’inici d’un idil·li que duraria fins al dia de la seva mort. I va ser, també, la gran presentació del seu talent en camp propi, a casa.

 

Una veu prodigiosa

Després d’aquell debut seguirien altres grans papers: la Donna Elvira del Don Giovanni, la Comtessa de Le Nozze di Figaro, Madama Butterfly, Manon Lescaut, la Leonora d’Il Trovatore i l’Elisabeth de Tannhäuser. Sempre amb la veu com a gran reclam. El prodigi del fiato, el vigor dels aguts, la musicalitat ballarina de les melodies belcantistes. La veu, convertida en la seva grandesa i gran singularitat, acompanyada d’una enorme capacitat de treball, sobretot pel que fa a tècnica vocal. “Tenia una veu molt personal, que s’identificava de seguida”, explica el crític d’òpera Roger Alier a EL TEMPS. “Tenia una veu molt harmònica. Només li calia fer tres o quatre notes, i ja no la podies confondre amb ningú”, subratlla, mentre afegeix que “a Maria Callas també li passava, però amb la diferència que ella no tenia la veu tan bonica com la Caballé”.

La comparació amb la Callas no és sobrera. El fil de la història es donava la mà amb elles dues: una gran diva, la més coneguda i admirada del moment, amb una vida turbulenta, contraposada a una nova veu, de rictus i condició vital més tranquil·la, familiar i compromesa amb la seva ciutat, amb la prodigiositat de voler superar la mestra i tots els cims establerts fins aleshores. No eren iguals, però posseïen dues personalitats vocals que s’alimentaven des d’una admiració mútua. Explica la història, sense anar més lluny i alimentant el mite, que Callas va proclamar “only Caballé” quan, ja a les acaballes de la seva carrera, va ser preguntada sobre qui creia que serien les seves successores.

Potser per això, la desaparició de Montserrat Caballé (1933-2018) suposa la fi d’una era brillant de l’òpera. Va ser una gran diva, una de les veus primordials de la constel·lació internacional del bel canto, quan l’òpera encara copava les pàgines més meritòries als diaris d’arreu del món, obrint informatius i capçaleres. La seva mort, aquest darrer divendres 5 d’octubre a la matinada —coincidint amb l’estrena d’I Puritani al Liceu, obra essencial del seu repertori, on havia excel·lit interpretant el paper d’Elvira—, fa que s’apagui una veu irrepetible. La gran punta de llança d’un dels talents catalans més reconeguts de la història.

No tot era veu, però. “Caballé es caracteritzava per tenir una gran personalitat i una formació molt perfecta —assegura Alier—. Va estudiar al Conservatori del Liceu, on sempre es va distingir per la qualitat del seu cant”. Les seves aptituds vocals la conduïen, directament, al camp fèrtil del lirisme. “Al conservatori la van guiar molt bé, va fer de soprano lírica, però amb el temps va anar agafant més força, i va ser capaç d’anar de la lírica a l’spinto. Tot i que va cantar molt poc Wagner, també va fer alguna cosa dramàtica, sobretot Richard Strauss, que era més pròxim al seu registre”.

 

Un debut esclatant i la devoció pel Liceu

El seu esclat internacional va ser prodigiosament ràpid, tota una revelació. El 20 d’abril de 1965, l’atzar va voler que hagués de substituir la soprano Marilyn Horne, indisposada. El Carnegie Hall de Nova York va viure una sorprenent i memorable interpretació de Lucrezia Borgia, de Donizetti, cosa que provocaria que The New York Times la descrivís amb la ja cèlebre fórmula: Caballé = Callas + Tebaldi, combinació de les llegendàries veus de Maria Callas i Renata Tebaldi. “Va ser un èxit per casualitat i un detonant impressionant —recorda Alier—. Tot i això, sense aquest cop de sort Caballé hauria tingut la mateixa carrera”, conclou, segur de les seves aptituds i capacitats.

Després d’aquella estrena, meteòrica i amb un ressò fulgurant, van succeir-se les actuacions que calia retenir a la memòria: debut a la Metropolitan Opera en el paper de Marguerite del Faust de Gounod, el mateix 1965; la Norma interpretada al Teatro alla Scala i l’Òpera de París, l’any 1972 i la posterior interpretació al Festival d’Orange, el 1974; o l’Adriana Lecouvreur al Met, cantant amb una altra de les grans veus que ha donat Catalunya al segle XX, Josep Carreras. “Abans, però, Caballé ja va demostrar el seu enorme talent cantant Salome a l’Òpera de Viena, amb només vint anys”.

Una carrera plena de fites que es veu coronada amb els grans moments viscuts al Liceu. “Potser el millor va ser la interpretació de Maria Stuarda de Donizetti, l’any 1969”, recorda Alier, tot i que remarca, i molt, la interpretació que Caballé va fer de Leonora a Il trovatore, l’any 1967. “A l’últim acte hi va haver un entusiasme increïble. Es va enfonsar el teatre ­—el crític ho va viure en primera persona—. Feia por, perquè la gent picava de mans i de peus. Va ser una ovació sensacional, com poques vegades he vist i sentit al Liceu”. Una devoció entre ciutat natal i cantant que va continuar amb l’àlbum Barcelona, gravat amb Freddie Mercury amb motiu dels Jocs Olímpics, punt àlgid de l’estrella que entra a les capes més populars de la música sense perdre ni un bri d’aquella veu que la va fer prodigiosa, precoç i irrepetible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.