Política

Una hispanitat alterada i dividida

La dreta espanyola es radicalitza i es disputa un espai heterogeni, històricament unit, entre retrets, exaltacions i amenaces en plena precampanya electoral.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són molts els tòpics i els trets que defineixen, amb més o menys encert, l’espai de la dreta espanyola. Per exemple, un nacionalisme que ells mateixos no assumeixen, però que mai no deixen d’amagar. Un altre és el recurs de la nostàlgia, sempre present quan el vent no els és del tot favorable. Actualment, amb un Govern socialista en minoria al Congrés després d’una moció de censura possible, entre més coses, gràcies al suport de l’esquerra i de l’independentisme, l’orgull d’aquest sector es troba ferit. I és en aquestes circumstàncies quan sorgeixen els retrets, les culpes i les divisions. Així ho va alertar José María Aznar a la cadena radiofònica COPE, quan l’endemà de l’acte multitudinari de Vox a Vistalegre -recinte esportiu ubicat al barri madrileny de Carabanchel- criticava Rajoy per haver dividit l’espai que ell, al capdavant del PP, va mantenir unit.

Ara, aquesta unitat no existeix. El Partit Popular va trobar un competidor en Ciutadans quan, assetjat per la corrupció, la formació d’Albert Rivera va fer el salt a Madrid, aprofitant la debilitat del PP i l’avantatge de no tindre passat polític -i per tant de no tindre un passat brut. I mentre aquestes dues formacions es disputen un espai cada cop en més igualtat de condicions -el triomf de C’s a Catalunya els va donar un gran impuls-, sorgeix Vox per acusar tots dos partits de manca de contundència. De «correctitos», tal com va acusar una de les representants del partit de Santiago Abascal diumenge passat a Carabanchel.

Té futur, però, aquesta política d’extrema dreta a l’Estat espanyol? Té Vox possibilitats per competir amb un PP més que consolidat i amb una formació com C’s, sobrepatrocinada per les grans empreses? Es radicalitzaran, més encara, a la dreta C’s i PP?

Joan B. Culla, historiador que exerceix la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, relaciona la irrupció de Vox amb «la sobreexcitació del nacionalisme espanyol, que s’ha sentit amenaçat per primera vegada en dècades». També assenyala la divisió del PP com un altre dels factors fonamentals. Però tot i que no vol fer pronòstics, Culla compara el recorregut possible de Vox amb el que va poder fer Blas Piñar, líder del partit postfranquista Fuerza Nueva, el 1979, quan va ser escollit diputat per Madrid. I és que a la capital d’Espanya «hi ha una sociologia, una zona nacional que no ha canviat gaire des de llavors, parlant en termes culturals. Rosa Díez va sortir diputada també per Madrid no fa tant de temps. Algú dirà que Rosa Díez era d’esquerres, però segur que els seus votants no ho eren». Culla, però, recorda que UPyD va passar d’un a cinc diputats «i semblava que es menjarien el món». No sembla que Vox puga assolir un èxit més gran que un de similar a l’efímer d’UPyD. Més encara quan, tal com assenyala l’historiador, al míting de Carabanchel del diumenge passat no hi havia, només, habitants d’aquest barri madrileny, sinó persones arribades d’arreu de l’Estat espanyol.

Segons Culla, «està per veure si arribaran lluny amb el discurs contra les autonomies i contra els immigrants, un punt central dels companys de Vox a nivell europeu». Aquest historiador destaca una virtut de Vox que també els suposa un gran risc. «Es pot dir que se suïciden si cada cop tiren més a la dreta. Però també podem donar per bona la teoria que entre l’autenticitat de Vox i l’oportunisme del PP i de C’s, guanyarà l’autenticitat, o almenys farà forat».

La politòloga valenciana Anna López interpreta que el míting de Vox va ser «simptomàtic», atès que a Espanya és «una excepció» l’absència d’un partit fort d’extrema dreta. «Hi va haver intents marginals com España 2000 o Plataforma per Catalunya, però els seus líders tenen problemes per la seua radicalitat i mai no han pogut ni plantejar-se una mínima disputa amb el PP». La virtut de Vox hauria estat arribar en un moment «en què l’espai de la dreta està fragmentat, en què hi ha la crisi catalana i quan el nacionalisme espanyol mou més sentiments i atrau més vots que mai». A banda d’això, segons López, i comparant Vox amb els partits d’extrema dreta que van intentar irrompre -sense èxit- amb anterioritat, una de les qualitats de Vox seria el fet d’haver sabut modernitzar l’extrema dreta. «Han sabut superar l’escenografia, cosa inèdita des de la Transició: tenen dones que donen imatge al partit, els seus líders són exmilitants del Partit Popular i no estan vinculats al passat franquista ni a trames delictives».

També pel que fa a la diferència amb altres formacions ultradretanes, la politòloga valenciana assenyala que Falange i altres partits similars es declaren anticapitalistes, mentre que Vox es defineix com a neoliberal i té en Ronald Reagan i Margareth Thatcher dos referents. I «mentre Falange no es vol desvincular del franquisme, Vox accepta les regles del joc democràtic». Alhora, segons López, Vox i Ciutadans s’han sabut aprofitar del to «institucional» de Rajoy per radicalitzar el seu discurs, especialment contra Catalunya.

Culla no veu moltes diferències entre els discursos de Vox i els antics de Falange, pronunciats sobretot durant el període republicà de l’Estat espanyol. «Ambdós parlen de la partitocràcia i del separatisme. Falange volia anul·lar l’Estatut de Núria mentre que Vox vol acabar amb les autonomies». En aquest sentit, el mateix Culla vol insistir en el fet que l’anhel de Vox d’acabar amb la divisió territorial vigent a l’Estat sorgida del règim del 1978 no és nova ni obeeix als darrers fets ocorreguts a Catalunya. «Quan Vox va ser fundat l’any 2013 ja deien que calia suprimir les autonomies. I en aquell moment el procés havia començat, però ningú no parlava encara de cop d’Estat, de rebel·lió ni de sedició». L’historiador barceloní recorda el manifest fundacional de la formació d’Abascal: «Proponemos la evolución de las autonomías hacia un Estado unitario administrativamente descentralizado. El Estado de las autonomías era una idea bien intencionada que ha fracasado». És per això que Culla posa l’accent en el fet que aquest discurs no és nou ni és una resposta als fets d’octubre de 2017.

En aquest sentit, Vox pot trobar un gran entrebanc. Perquè suprimir les autonomies és una proposta que pot ser acceptada als territoris centrals de l’Estat, fonamentalment Madrid i les dues Castelles. Però no tant en altres on la convivència entre el nacionalisme espanyol i les institucions descentralitzades encaixa totalment. Culla destaca, però, que «entre suprimir les autonomies i aplicar un nou 155 a Catalunya hi ha una diferència mínima». De fet, la segona d’aquestes opcions podria satisfer els anhels dels qui critiquen l’existència de les autonomies, anhel precisament alimentat pels fets que s’han donat a Catalunya.

 

Sobredimensió

L’espai de dreta està fragmentat, però «cal ser prudents». Segons Anna López, «cal no donar més propaganda a Vox de la que ja tenen. Han omplert Vistalegre, però això no és excepcional. Seria excepcional que ompliren cada plaça de cada poble d’Espanya, i això no passarà». La sobredimensió es veu afavorida, segons Sebastià Serra, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, pel context internacional. «Hi ha extrema dreta triomfant a tot arreu i això dona a Vox un altaveu i un cert prestigi». L’historiador mallorquí, però, no pronostica moltes possibilitats a Vox tenint en compte els competidors que té al davant.

Tothom té clar que Vox no esdevindrà una força majoritària ni clau en la governabilitat futura de l’Estat. El perill, però, és que el seu discurs radical contagie els partits de dreta, tal com ja ha fet, i que el centredreta abandone cada cop més l’espai de centre i això influesca el pensament dels seus votants tradicionals. La dreta espanyola arriba al 12 d’octubre més radicalitzada i desacomplexada que en anys anteriors. Caldrà veure si aquesta evolució política els és favorable o no de cara a les cites electorals de la pròxima primavera. És per això que, segons Anna López, «el PP té l’enorme responsabilitat de no radicalitzar-se», tot i que lamenta que ja ho estiga fent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.