HOMENATGE

Carles Santos, etern

València homenatja el genial músic vinarossenc amb un espectacle multidisciplinar al Teatre Principal que conclou, una hora i mitja més tard, amb la crema d’un piano al bell mig de la plaça de l’Ajuntament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi haurà un altre Carles Santos. Tan genial, tan irreverent, tan polièdric. Alhora, però, Carles Santos és etern. Els seus espectacles transgressors, barreja de diferents corrents artístics, van captivar el públic d'ací i d'allà. De continents i costums diversos. Més enllà dels nombrosos premis i distincions que va rebre, queda el record d’un músic i compositor extraordinari. Un poeta, també. I, sobretot, un avantguardista. Perquè el llegat de Santos és tan ric i tan innovador que, malgrat el pas dels anys, no perdrà la seua vigència. Pels segles dels segles, Carles Santos sempre formarà part de la postmodernitat.

La seua mort, el 4 de desembre de l'any passat, va trasbalsar el món de la cultura, que encara lamenta la seua absència. Tanmateix, calia homenatjar-lo com mereixia, cosa que va fer el Teatre Lliure de Barcelona el gener passat. El setembre va rebre el reconeixement del seu Vinaròs natal i aquest dimecres, 10 d’octubre, ha estat el torn de València. Amb un espectacle tan heterodox com ell, titulat Carles Santos, i ara què?, l’esperit de l’artista envoltava cada racó del Teatre Principal. La ballarina alcoiana Sol Picó, el grup teatral Scura Plats, les colles de dolçainers La Brama, El Cudol i El Califat i la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Massamagrell, el percussionista Jesús Salvador, Chapi, el pianista Óscar Campos i l’actor Pep Cortés, el primer que va treballar amb ell, van fer la seua aparició a l’espectacle. El cor inèdit Tramuntana Tremens, integrat per 18 cantants que van participar en alguna de les nombroses gires que Santos va fer per l’estranger, també va prendre part d'un espectacle dirigit per Ximo Solano en què la figura de l’artista vinarossenc planava per la sala: les seues imatges amb els seus posats i vestits inversemblants, la seua veu pronunciant frases plenes d’enginy... Tot plegat feia sentir-lo molt present.

El percussionista Jesús Salvador, 'Chapi', durant la seua intervenció a l'homenatge a Carles Santos, amb unes imatges de l'artista vinarossenc a la pantalla.

El nom de l’espectacle remet a la pregunta que un altre il·lustre, Joan Brossa, va formular-li al propi Santos després d’haver-lo escoltat per primera vegada: “Xiquet, toques molt bé el piano, i ara què?”. Doncs ara, amb la suficient perspectiva, observem una obra fecunda, transversal, que abasta estils diversos i que té un denominador comú: l’agosarament i la capacitat de sorprendre qualsevol espectador, que ha de reflexionar a cada moment.

El so del piano amb les notes creades per Santos i l’art desplegat per Sol Picó al damunt d’ell van ser un dels moments àlgids de la nit. Un diàleg surrealista sobre el significat del mot “avantguarda” va provocar bastants riures entre el públic i un vídeo elaborat dos dies abans al centre de València va transmetre les sensacions que desperta com a artista. En el vídeo, els vianants expliquen què els suggereix Santos. “M’ha fet plorar”, expressa una dona de mitjana edat. “Cal tancar els ulls, escoltar la seua música i deixar-te dur”, recomana un home.

El cor Tramuntana Tremens, integrat per 18 cantants que en algun moment de la seua carrera van participar en els espectacles de Santos.

I també hi havia d’haver espai per a un pasdoble. Per què no? La banda de la prestigiosa Unió Musical de Llíria hi aportava, d’aquesta manera, el seu granet de sorra a l’espectacle coral, mai més ben dit. Amb dos punts culminants, dins i fora del teatre. D’una banda, una comunió pagana oficiada per un retor amb tot de taronges penjades als seus hàbits, acompanyat d’una dona exuberant a la qual acaba besant a la boca. Entre el públic que va fer decidir cua per tal de rebre aquesta comunió tan poc sagrada, els consellers d’Hisenda i d’Educació, Vicent Soler i Vicent Marzà, que ocupaven dos seients contigus en una de les primeres fileres.

Comunió pagana al Teatre Principal de València, amb un teòric retor amb taronges penjades als seus hàbits acompanyat d'una dona exuberant.

Però el zenit de l’homenatge encara havia d’arribar. Els sons de la banda de Llíria van conduir el públic del recinte teatral fins al davant de l’Ajuntament, on tindria lloc la crema del piano que havia protagonitzat l’espectacle. Amb la plaça tallada per la policia com els dies grans de Falles i aquest instrument musical presidint l’esplanada central, els sons de la banda van sumar-se als de les dolçaines i el cor que també s’havien desplaçat al punt en qüestió. Allà, una flamarada va servir per botar-li foc al piano, que acabaria reduït a cendres. Un final made in Carles Santos, si és que Santos té final. Més aviat, com ha quedat dit, es podria afirmar que és etern.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.