Els crítics

«Cada frase que escric és un do que no em mereixo i pel qual estic agraït»

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) és un dels noms estel·lars del panorama literari internacional. Novel·lista, contista, poeta i periodista, algunes de les seves obres han estat traduïdes al català per les editorials Lleonard Muntaner i Periscopi. A finals de setembre Cărtărescu va ser a Mallorca per rebre el Premi Formentor de les Lletres 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El fet que la seva literatura trenqui la frontera entre la realitat més racional i la realitat més inconscient o onírica, té alguna cosa a veure amb haver crescut en un país sotmès a un règim totalitari?

—Jo sempre he viscut dins els llibres. Els llibres han estat la meva pàtria. Dels llibres ve tot el que soc i tot el que tinc. Fins i tot la pròpia realitat l’he vista sempre a través dels llibres. Per a mi durant la dictadura era molt més important i significava molt més un vers bonic que tot el que m’envoltava i veia. Érem un grup de joves escriptors i la nostra rebel·lió, la nostra subversió, era la nostra passió pels llibres. Teníem la ment lliure. No volíem publicar. Només volíem escriure el que ens venia de gust. En aquells moments teníem la ingenuïtat de sentir-nos els poetes més grans del món, i qui sap si ho érem. De fet, avui encara estimo els meus companys de generació més que a mi. Nosaltres, igual que altres grups, vam ser nuclis de la lluita de la societat civil, érem representants de la resistència cultural.

—Però a la Romania de Ceaucescu la literatura també tenia perill, vull dir que pel fet de llegir i estimar segons quins llibres podien ser perseguits o represaliats, o no? Una de les coses que més em sorprèn dels seus llibres és la presència en la seva joventut de la cultura pop.

­­—La Romania d’aleshores no era Corea del Nord. En realitat era impossible escapar-se de la influència del pop i el flower power. El règim no podia prohibir als poetes i cantants que s’expressessin com volien. Als anys 70, a Romania vam tenir grans grups de rock, i grans ments lliures que s’expressaven en la mesura de les seves possibilitats, i que sovint havien de pagar el preu de la marginalitat. Nosaltres reptàvem tot aquell món a través de la cultura i de la literatura. En aquella època vaig veure tots els horrors del món reaccionari. Vaig veure policies perseguint nois joves per tallar-los la cabellera, vaig veure activistes partidaris del règim que tallaven les minifaldes de les noies... Però nosaltres teníem la literatura. Érem com uns anticossos. Jo mai vaig fer concessions al règim.

­—Ja ho tenen, això, les dictadures: o et destrossen o et fan més lliure.

—El fet de tenir un enemic comú ens unia moltíssim. Així com a les societats occidentals l’enemic era el capitalisme i els moviments de protesta i de negació eren anticapitalistes, als països de l’Est l’enemic era el comunisme, que de fet no tenia res a veure amb el comunisme real: era un feixisme d’Estat. Tenir un enemic comú va fer que tinguéssim un art comú i una amistat comuna.

—Com a escriptor no realista, quina relació té amb la realitat sociopolítica?

—Jo no soc només escriptor. També soc universitari, periodista... Tot això vol dir que em sento profundament implicat en la societat romanesa. Soc part de la societat civil que s’ha enfrontat al poder establert, vaig sovint a manifestacions i protestes en contra del poder polític. El passat 10 d’agost era entre els manifestants que van sofrir els gasos lacrimògens i la violència dels antidisturbis. En la meva literatura, cada vegada es nota més la presència de la realitat política. La meva obra més purament política és la tercera part de la trilogia Encegador, que està dedicada al meu pare i a la seva vida trista, de persona que va creure en el comunisme i que de cop es va despertar en un sistema totalitari. Faig la radiografia de la societat romanesa a través de 70 anys de comunisme. En cert sentit, el compararia a les novel·les de dictadors de la literatura llatinoamericana: Yo, el Supremo, d’Augusto Roa Bastos, El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez, i tants altres.

—És autor de poemes, de contes, de novel·les... Com decideix en quin gènere escriurà? Hi ha una tria racional, deliberada?

­—Aquest és un dels grans problemes. Sempre tinc molts projectes en ment. O diversos. I em resulta molt difícil triar-ne un i postergar els altres. Una vegada vaig estar dubtant durant uns anys entre tres projectes i no vaig escriure res en tot el temps, fins que a la fi vaig posar-me amb Solenoide, que al principi considerava que seria el projecte més lleuger però que va acabar sent una experiència literària forta i difícil. García Márquez ha dit algun cop que la decisió de començar una novel·la et crucifica, que és una de les decisions més difícils en la vida d’un home, perquè si a la fi la novel·la no et surt bé has perdut anys de vida per no res.

—Com se sent durant aquests períodes d’indecisió en què no escriu?

—Com un impostor. Perquè un escriptor és una persona que escriu. Si no escrius, no et pots veure com un autor. Ets un no-ningú, no ets res. De totes maneres, voldria afegir una cosa per atenuar aquesta visió obscura. De fet, jo no estic mai sense escriure, perquè escric el meu dietari, cada dia. El dietari és la meva segona pell. Està tan lligat a la meva vida i a mi que ja ni el tinc en compte, simplement l’escric. 

—Entenc que el seu dietari sovint li serveix de mina per extreure matèria primera per a la seva literatura.

—Sí. En aquest sentit, el meu dietari és com el de Kafka. Quasi tot el que escric té el seu origen allà. Al dietari, hi anoto tots els meus somnis. Tinc recollits tots els somnis dels meus darrers 50 anys. A Solenoide he usat una cinquantena d’anotacions de somnis del dietari sense modificar-les.

—Quan concep una obra, què és el primer que li ve: el to, el tema, el ritme, una imatge, una escena?

—És una sensació similar a la dels saurins que, quan estan buscant aigua, de cop senten una vibració inexplicable a les mans i saben que l’han trobada. No puc definir-la, però escric només quan sento aquesta vibració. En podem dir inspiració, també.

—Sentint-lo parlar de com ha consagrat la vida a la literatura, sovint penso en aquell tipus d’escriptor-sacerdot que ho dona tot per allò que escriu. Considera que escriure li ha comportat sacrificis?

—Més que un sacerdot, jo em sento un creient de la religió de la literatura, perquè la meva forma d’abordar-la és modesta i humil. Cada frase que escric és un do que no em mereixo i pel qual estic agraït. Per això em sembla tan estúpid l’orgull dels escriptors. Com si fossin ells que escriuen els seus llibres!

—Quina relació té amb la literatura romanesa? Ha estat una influència per a vostè?

—Jo no crec en literatures nacionals. M’han influït més els autors llatinoamericans que els romanesos, de la mateixa manera que m’han influït més els clàssics que els moderns. Jo no ordeno els llibres de la meva biblioteca per època i nacionalitat. Estan tots mesclats. L’única divisió literària que jo estableixo és entre llibres bons i llibres dolents, i des de sempre he tingut l’esperança que els meus formin part dels bons.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.