Turisme Cultural

Espiritualitat i retir

Les comarques gironines compten amb un gran nombre de monestirs, santuaris, ermites i altres espais de retir. Tracem una ruta per alguns dels que tenen més importància històrica i artística com si es tractés d’un viatge a l’espiritualitat incitada per les muntanyes i les valls.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’excursió més tradicional i típica dels empordanesos del nord i dels garrotxins era la que es feia a l’ermita de la Mare de Déu del Mont, des de la qual podem veure un dels més fantàstics panorames oberts sobre les terres catalanes, escriu Josep Pla. 

Ara no cal l’excursió: s’hi accedeix perfectament amb cotxe, però en arribar-hi, la sensació és la mateixa que van tenir els excursionistes: “Quan hi arribeu —escriu Pla— la Natura ofereix una visió sorprenent, un arravatament musical d’una qualitat inapreciable”.

És, diu l’escriptor, un espectacle realment verdaguerià, “perquè des de tots els miradors del santuari la visió del Canigó —a l’hivern, diamant glaçat— és superba i inoblidable”, i, a més, perquè “totes les Garrotxes se us ofereixen també amb la mirada, com l’Empordà i el mar”.

No només és verdaguerià l’espectacle. Ho és, històricament, el santuari: el poeta hi va fer estada i aquí va enllestir el seu Canigó, i va convertir en poema la llegenda del santuari, des d’una cambra que li està permanentment reservada. La petjada de Verdaguer resta en l’himne que es canta a la Mare de Déu en les romeries i que fa: “Del Mont Verge Maria, I reina de l’Empordà, / jo al cel pujar voldria; / verge Maria, / deu-me la mà”. En una carta a la vídua de Manuel Milà i Fontanals es defineix a si mateix com l’ermità del Mont.

Des de l’ermita de la Mare de Déu del Mont podem veure un dels més fantàstics panorames oberts sobre les terres catalanes, diu Josep Pla.

El santuari i l’alberg que va acollir Verdaguer es troben a disposició per rebre amb la màxima dignitat, dins la senzillesa, tots els que hi busquen el descans del cos i de l’esperit, com diu l’estudiós Jordi Pla.

La construcció del Santuari, al segle XIV, va tenir una especial significació en el món religiós. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d’esglésies, ermites o santuaris d’aquella època. La seva posició al capdamunt d’una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al·legòrica, d’una proximitat celestial.

La imatge de la Mare de Déu del Mont és una talla gòtica del segle XIV, treballada en alabastre policromat, extret de la pedrera de Segueró, situat sota la muntanya. És la patrona de l’Empordà i del bisbat de Girona.

Les habitacions tenen una magnífica vista a l’exterior, a través de petites finestres que deixen entrar el sol ixent cada matí. Disposen de bany complet amb dutxa i lavabo, calefacció i terra empostissat. Aquest pis, fora del circuit general dels visitants, és exclusiu d’aquelles persones i famílies que han escollit passar una nit o més al santuari. És a dir, el silenci i el recolliment hi són assegurats.

Dels dos grans monestirs benedictins de l’Alt Empordà, Josep Pla no en va poder pas copsar l’espiritualitat, només amarar-se del sentiment d’indignació per culpa de la deixadesa i la destrucció, el de Sant Pere de Roda i, sobretot, el de Sant Quirze de Colera, a partir dels anys 80, amb la Generalitat de Catalunya recuperada. Ara la seva impressió seria reconfortant perquè en els dos casos s’ha aturat l’abandonament i s’hi han fet importants obres de conservació i restauració.

De gran sofisticació arquitectònica, Sant Pere de Roda va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i la seva esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt, constituït per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.

El monestir de Sant Quirze de Colera, probablement el més antic del país, és un conjunt arquitectònic format per la basílica de Sant Quirze, diverses dependències monàstiques organitzades al voltant del pati del claustre, una torre de defensa i restes d’un pany de muralla, l’església de Santa Maria i les restes de l’antic hospital.

Els escriptors empordanesos o forasters no van poder cantar el monestir. L’església, de propietat privada llavors, s’havia convertit, en temps de Pla, en pallissa. A diferència de Sant Pere de Roda, situat al terme municipal del Port de la Selva, evocada tradicionalment com a “Roda”, més que no pas amb ara l’oficial “Rodes”, i situada en un massís únic, que sembla surar sobre el mar.

De gran sofisticació arquitectònica, del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i la seva esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt, constituït per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.

La famosa Bíblia que s’hi conservava se la van endur els francesos, però com diu Pere Coromines, “ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar les runes esbatanades i ensorrades del seu cordial encís”.

La peculiar fascinació del recolliment i de la intimitat que no va poder trobar als dos antics monestirs, la va copsar el jove Josep Pla a la ciutat de Girona, però no pas a la catedral sinó a l’església de Sant Pere de Galligants, avui destinada a Museu Arqueològic, pel seu aire “taujà, humil, delicat, desproveït de petulància, de la vella forma romànica”.

La peculiar fascinació del recolliment i de la intimitat dels antics monestirs la va trobar Josep Pla a l’església de Sant Pere de Galligants, avui destinada a Museu Arqueològic.

El temple actual pertany a la reconstrucció de 1131. És de tres naus i té un creuer que acaba amb quatre absis, fet que li dóna un aspecte de fortalesa. La portada presenta un aire arcaïtzant que fa pensar en l’aprofitament d’una obra anterior. Una gran rosassa n’il·lumina l’interior.

El claustre és un dels més interessants que ens ha deixat l’art romànic. Com diu Prudenci Bertrana, és “d’una elegància sorprenent i d’una obagor deliciosa”. Santiago Rusiñol, recorda Miquel de Palol, hi passava llargues hores de contemplació, hi tornava un dia i un altre dia, influït per l’atracció inevitable d’un claustre “reduït, ombradís, amb una sola tonalitat de verd en els boixos, en la font, en les arcades...”.

Mig ocult per la fama verdagueriana de la Mare de Déu del Mont i per la seva hostatgeria, apareix gegantí el Rocacorba, coronat per una ermita, des de la qual “s’experimenta la petitesa pròpia i la grandària del món amb els encants de la naturalesa”, diu mossèn Jaume Marquès, atès que la seva visió abasta totes les comarques gironines i les veïnes. I els relleus del cap de Creus, el Montgrí, les illes Medes, el Gavarres, el Montseny o el Puigmal

El majestuós santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, es troba situat a dalt del massís de Rocacorba, a Canet d’Adri (Gironès), a uns 929 metres d’altitud.

Des del Rocacorba, coronat per una ermita, s’experimenta la petitesa pròpia i la grandària del món amb els encants de la naturalesa.

Prudenci Bertrana hi va pujar i va descriure el conjunt amb detall. El relat impressiona, des de les primeres frases. “L’ermita —escriu— era situada en l’últim esperó d’una serra cantelluda, sobre una roca enorme i solitària. De costat del migjorn la penya es decantava a l’abisme, dominant un pendent escarpat per on rodolaven els roquissos que les pluges i les glaçades desprenien. Les parets de la casa s’aixecaven al caire mateix del penya-segat, produint una certa inquietud, com si l’ermita estigués destinada a estimbar-se al fons de la vall, a sobre d’un molí blanc i rioler, rodejat d’hortets verdejants i de feixes de conreu”.

Si busquem l’aire humil, desproveït de petulància, d’una església romànica, la trobarem a Camprodon, al Ripollès. L’església de Sant Pere, situada dins del poble, és el que queda d’un antic monestir. És un bellíssim però auster temple romànic, amb influències de l’art cistercenc, de planta de creu llatina amb cinc absis quadrats.

Si busquem l’aire humil, desproveït de petulància, d’una església romànica, la trobarem a l’església de Sant Pere de Camprodon. És un bellíssim però auster temple romànic.

Els historiadors i arquitectes del XIX la van descriure amb detall i tal com la van veure és com es presenta ara. Van indicar que la seva bellesa i magnificència sorgeix de l’encert en les proporcions, entre el campanar i la nau, i de la senzillesa de les seves superfícies, fet que demostra, deien, que la grandiositat i bellesa s’aconsegueixen més per l’encertada combinació de línies arquitectòniques que per l’abús excessiu de la decoració. El conjunt, va escriure un d’ells, “es presenta agradable, de correctíssima silueta, dominat per l’alçada i la prestància de la torre-campanar, la qual, assentada sobre la volta i no sobre el terra, és bella imatge de l’altesa de la Fe”.

A diferència de Sant Pere de Camprodon, l’antic monestir de Sant Joan de les Abadesses, també al Ripollès, és, com diu Josep Pla, un autèntic museu en què els successius estils —romànic, gòtic i barroc— han deixat meravelloses empremtes. A més, va tenir la sort de comptar amb Duran Reynals de restaurador. Amb la seva delicadesa i el seu bon sentit habitual, afirma Pla, va portar a terme una restauració magnífica.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses és un autèntic museu en què els successius estils —romànic, gòtic i barroc— han deixat meravelloses empremtes. A l’interior destaca, entre tota mena de tresors artístics d’èpoques diverses, la meravella del Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.

En el seu interior destaca, entre tota mena de tresors artístics d’èpoques diverses, la meravella del Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya. Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abacial, del segle XIV-XV, seu del Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Els francesos, en una de les seves invasions, es van endur la Bíblia de Roda, però no van poder endur-se la de Ripoll, perquè està impresa... en pedra. La portada del reconstruït monestir de Ripoll és “la Bíblia al cor de Catalunya impresa”, com va dir Verdaguer, i per a Josep Pla és “un dels arcs de triomf més extraordinaris que podem admirar”, l’exemplar d’escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d’Europa, segons la unanimitat de la crítica. L’obra, conclou Pla, justifica per ella sola tants viatges a Ripoll com siguin necessaris per admirar-ne la bellesa.

La portada del monestir de Ripoll és, diu Josep Pla, un dels arcs de triomf més extraordinaris que podem admirar, l’exemplar d’escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d’Europa.

El temple, tal com s’ha reconstruït, és profund, sever, grandiós, d’una gravetat i d’una obscuritat que impressionen, com diu Pla. L’edifici va passar per diverses ampliacions i reconstruccions motivades per la falta d’espai, incendis, un terratrèmol i pillatges. El 1886, el bisbe de Vic, Josep Morgades, encarrega la reconstrucció del monestir a l’arquitecte Elies Rogent. Ripoll recupera l’església i el claustre del monestir del segle XI, amb una interpretació neoromànica, com ha dit Francesc Fontbona.

Actualment Santa Maria de Ripoll es pot visitar i s’ha habilitat un centre d’interpretació i una exposició permanent sobre l’scriptorium, on s’explica la seva importància.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.