Alexander Kluge. Creador i filòsof

Quan veig exposicions com la d’Alexander Kluge a La Virreina de Barcelona, enyoro un model creatiu que aquí no tenim: l’intel·lectual que especula i alhora crea amb imatges, paraules, sons. Gent com Truffaut o Harun Farocki.

Imagino que això és degut als quaranta anys de dictadura franquista. Perquè un intel·lectual aliè al règim podia escriure i distribuir la seva obra de manera clandestina, però no tenia gaire accés a la imatge en moviment. Menys encara a la televisió.

Alexander Kluge (Halberstadt, 1936) és fill de la cultura europea de postguerra. Una cultura molt influïda pel marxisme, però −especialment en terreny lliure de “socialisme real”− apta per construir una consciència crítica.

Kluge va estudiar dret, història i música sacra. El seu mentor fou Theodor W. Adorno, un dels principals membres de l’Escola de Frankfurt. Aquest corrent de pensament s’adheria a les teories de Hegel, Marx i Freud, i es centrava en la discussió crítico-ideològica de les condicions socials i històriques en les quals té lloc la construcció de la teoria i la crítica d’aquestes condicions socials.

Kluge es va iniciar escrivint assaig, després va afegir al seu arsenal creatiu el curtmetratge documental, més endavant el film d’autor, la ficció narrativa i, finalment, els programes culturals de televisió en horari de màxima audiència. Un monstre, en el sentit positiu del mot. Està considerat l’estrateg polític i el garant jurídic del Nou Cinema Alemany.

Res més allunyat, doncs, de l’estereotip d’un pensador marxista que la productora dctp −Development Company for Television Programmes−, fundada el 1984 per Kluge, en col·laboració amb Der Spiegel i l’agència de publicitat japonesa Dentsu. Amb dctp, Kluge començarà a desenvolupar programes culturals per a cadenes de televisió com SAT1, RTL Plus i VOX. A partir de 1988, dctp adquireix una llicència pròpia de televisió i Kluge dirigirà nombrosos magazins de cultura. Una mena de revistes audiovisuals que integraven films d’un minut, assajos cinematogràfics i converses sobre temes gairebé inclassificables amb autors de la talla de Joseph Stiglitz, Peter Sloterdijk o Mikhaïl Gorbatxov.

I l’obra d’aquest enciclopedista de l’era de la imatge en moviment, com es pot explicar en una exposició de parets en un espai tan clàssic com La Virreina? Doncs amb pantalles, que mostren compilacions dels seus llargmetratges, curtmetratges, ficció, documental o programes televisius −sota supervisió de Kluge mateix−, fileres de marcs amb compilacions d’imatges, cobertes de llibres i textos amb relats breus, i plafons explicatius.