16 històries de dignitat

«Els socialistes espanyols han demostrat que són espanyols i no socialistes»

Ferran Civit (L’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 1977) ens rep en un petit pis al cor de Ciutat Vella, a Barcelona. Hi dorm quan treballa al Parlament, on des del 2015 és diputat, primer amb Junts pel Sí i després amb Esquerra Republicana. El pis, però, està mig buit. Perquè també hi hauria d’haver la seua parella, Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, Noguera, 1975), consellera d’Agricultura amb el Govern Puigdemont. Tots dos trobaren un petit espai a Barcelona per gaudir de la intimitat. Es van conèixer el 2014 al si de l’Assemblea Nacional Catalana. I la vida els ha fets tombs bastant imprevisibles. El pis és un segon sense ascensor. Petit, acollidor, de família jove. De vocació efímera. D’aquells que serveixen com a trampolí abans d’adquirir un de més gran, segurament. El van llogar en l’etapa més calent. Era setembre de 2017. De fet, Civit recorda que el dia 20, quan es van fer els escorcolls policials al Departament d’Economia, ell anava i tornava. Estava posant els mobles.

Entrevista gravada el 31 de juliol de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vam demanar fer l’entrevista en un lloc significatiu per a Meritxell Serret. Què simbolitza aquest pis?

Txell i jo vam començar la relació a finals de 2014. Ens vam conèixer al secretariat de l’Assemblea. Ella tenia les seves dinàmiques i jo les meves,. Ella treballava en un lloc i vivia al seu poble, Vallfogona de Balaguer, i jo treballava a Barcelona... Realment no havíem compartit gaire espai junts. I des que vaig ser escollit diputat i ella nomenada consellera, era normal estar una setmana tranquil·lament sense veure’ns. Aleshores, vam decidir buscar un pis per establir un mínim de rutina i de normalitat. I el pis el vam agafar, precisament, el setembre de 2017.

És a dir, van passar ací poques nits.

Amb prou feines, si sumem totes les nits no arribem a comptar-ne quinze. Entre la dinàmica, l’1 d’octubre, el que va passar al Parlament fins el dia 27, quan Txell va marxar cap a l’exili... No puc oblidar el 20 de setembre. Aquell dia anava i tornava per portar els mobles al pis. Alguns em preguntaven si marxava perquè tenia por i no, simplement tenia el pis sense moblar. Aquest pis és significatiu perquè és el reflex d’un projecte frustrat.

Vostè continua vivint ací?

El faig servir com un pis franc, pràcticament. Quan vinc a Barcelona sí, em quedo aquí. Però jo visc a l’Espluga de Francolí.

Meritxell Serret va ser nomenada consellera d’Agricultura el gener de 2016, quan Carles Puigdemont va ser nomenat president. Quina és la seua trajectòria anterior?

En el moment en què va ser nomenada consellera, ella estava al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. No era diputada. Ella havia estudiat polítiques i havia fet màsters sobre direcció empresarial. També havia estat directora tècnica de la Fundació del Món Rural, a Lleida. I havia treballat per a la Unió de Pagesos. Venia d’aquest àmbit.

I vostè?

Jo he estudiat diferents coses, però m’he centrat sobretot en temes de comunicació i campanyes. Quan em van proposar ser diputat el 2015 estava treballant en la campanya d’una candidatura per a les eleccions del Barça.

Amb quina freqüència viatja a Bèlgica?

La mitjana ha estat un cop al mes. Fins ara no hem tingut una certa normalitat parlamentària. Treballàvem de dilluns a diumenge i quan t’intentaves planificar se n’anava tot en orris. I quan et deien que tal setmana hi hauria ple tal dia, finalment es canviava al dia d’abans o al de després. Era un xou. He marxat quan hi ha hagut ponts i festes grans, i ara marxo tot l’agost. Quan tornem a la rutina m’agradaria anar cada dos o tres setmanes. A veure si es pot.

En tot aquest temps, quina ha estat la major satisfacció que han tingut, des que ella és exiliada?

Hi ha dos nivells. En aquestes circumstàncies he anat a un centenar d’actes de suport aquí a Catalunya. I he vist que el poble no està ensorrat, que no ha abdicat, que està ben ferm. Això ho he vist arreu del país i tothom ajuda per al que convingui. Això dóna satisfacció i alegria, perquè veus que l’esperit de l’1 d’octubre és viu: continuem treballant plegats, hi ha germanor i solidaritat com hi havia abans per defensar les urnes. En segon lloc, també hi ha la qüestió del fet predemocràtic, de tot el que intenta l’Estat espanyol arreu d’Europa i que li surt malament. Li ho han tombat tot. Ni la democràcia ni la justícia espanyola són homologables a la resta d’Europa. No es poden exportar. La democràcia i la justícia espanyola és com el sistema ferroviari espanyol: l’ample ibèric és diferent de l’europeu. La justícia ibèrica és incompatible amb l’europea.

Abans que Meritxell Serret marxara, es va arribar a plantejar la idea de quedar-se ací?

Aquí hi ha moltes circumstàncies. Crec que va fer el que jo també hauria fet. Ho vam mig parlar i jo, el primer que el vaig dir, és que confiava en el que ella decidís. Total confiança. Mai no es va plantejar de quedar-se ni de tornar. Hi havia la possibilitat de marxar per tothom. En el nostre cas, el fet de ser dels més joves ens ajudava a plantejar la vida de nou. No tenim tantes hipoteques com la gent més gran. Jo ho tinc més difícil, perquè sóc fill únic i el meu pare és gran, però en el seu cas, els seus pares són autònoms i els seus germans viuen a prop d’ells. Nosaltres teníem més flexibilitat per poder triar. Uns altres no en tenien tanta. Alguns, si marxaven, potser no tornaven a veure els seus pares. Això ens va fer més fàcil la decisió.

Com està la seua família?

Van pujant quan poden. Jo tinc més flexibilitat, malgrat l’embolic parlamentari. Però ells, a casa seva, tenen una granja. I quan treballes al sector primari, treballes del dia 1 de gener al 31 de desembre. No et pots escapar: tot és més difícil. Llavors, ho tenen complicat, però tots dos han pogut anar. Són dos pares i quatre germans. Dos d’ells viuen a Vallfogona de Balaguer, com la Txell abans de marxar. L’altre viu a Cambridge, al Regne unit.

Malgrat que la justícia espanyola està fracassant a Europa, encara queda la possibilitat que envien una tercera euroordre de detenció. Com es viu sota aquesta amenaça?

Com que la justícia espanyola no funciona sota paràmetres normals, no pots preveure el que farà o deixarà de fer. El fotògraf Jordi Borràs va ser agredit i amenaçat per un policia espanyol i la justícia espanyola és capaç de girar-ho: que l’agredit sigui sentenciat com a agressor. Ho hem vist també amb La Manada o amb els nois d’Alsasua. Han sentenciat a tretze anys de presó persones contra les quals no es tenen proves. En aquestes circumstàncies, no es pot saber què faran. Poden estar dècades sense que enviïn l’euroordre fins que prescriguin els delictes o que d’un dia per l’altre l’emetin. Ara bé, les dues primeres euroordres les han tombat per defecte de forma. Hem vist que són uns barroers, uns incompetents i uns inútils. Però si entréssim en la tercera euroordre entraríem en allò important: en el fons de la qüestió. I aquí es veuria que volen l’extradició per rebel·lió, per malversació i per violència i llavors dirien: escolti, jo no puc extradir aquestes persones, perquè això que m’explica no hi és. S’ha vist en el cas d’Alemanya, que només acceptaven l’extradició del Carles Puigdemont per malversació, tot i que admetien que no en tenen proves. I en cap cas els havien demostrat rebel·lió ni desobediència. Pot passar que en un moment o un altre surti l’euroordre o no, però si entrem en el fons de la qüestió, no podran extradir-los per cap d’aquestes acusacions. Per tant, què coi fa aquella gent a la presó? Si no poden extradir aquests, que coi fan els altres a la presó? Suposo que per això han retirat l’euroordre, perquè no quedin en evidència. La situació ara és que ells tenen total impunitat per jutjar la gent que tenen a la presó però alhora deixen als llimbs els que estan a l’exili. Poden anar arreu del món, però no poden tornar a casa. S’aprofiten d’això i crec que és bastant lamentable.

Ferran Civit, parella de Meritxell Serret / Jordi Borràs

En algun moment han tingut l’esperança que amb el Govern de Pedro Sánchez canvien les acusacions de la Fiscalia o la situació en general?

Jo a nivell personal no. Esquerra Republicana va contribuir a fer fora el PP, primer, perquè és el partit més corrupte d’Europa. A més, és el partit que va liderar la repressió de l’1 d’octubre i el principal responsable de tota la situació que ara estem patint, amb centenars de persones perseguides i assetjades per delictes d’odi, per permetre votacions, per manifestar-se o per totes les coses que es puguin inventar. Per tant, treure el PP era un deure democràtic. No només per Catalunya, per la resta dels Països Catalans, d’Euskadi, etc., sinó també per tots els ciutadans espanyols. Ningú no es mereixia això. Ara bé, ni el Govern espanyol no em dona ni un bri d’esperança. Els socialistes espanyols han demostrat que són espanyols i no socialistes. Podem recórrer a la famosa cita del Josep Pla. I tenen al Govern persones com el Fernando Grande-Marlaska, que va permetre tortures; com el Josep Borrell, que coneixem perfectament el seu historial; com la Carmen Calvo, que és qui va negociar des del PSOE el 155...Tota una sèrie de coses que no et fan ser molt optimista. Ara bé, si algú és un estadista o té lideratge l’ha d’exercir davant d’aquestes adversitats. El senyor president del Govern espanyol té aquesta talla? Encara ho ha de demostrar. Per tant, d’esperança, de moment, cap. Independentment de l’esperança, però, nosaltres continuem volent dialogar, mantenim l’esperit pacífic i democràtic, no violent, desobedient quan toqui. Hem de mantenir l’esperit.

Meritxell Serret es va presentar a les eleccions del 21 de desembre.

Ella va ser cap de llista per Lleida. En aquell moment tot estava molt obert i els que eren repressaliats i repressaliades eren actius polítics. I encara ho són. Però en aquell moment tot estava més recent. Per això també es van presentar la Dolors Bassa a Girona, el Raül Romeva i la Carme Forcadell a Barcelona, l’Oriol Junqueras encapçalava la llista d’Esquerra... I el mateix passava a Junts per Catalunya amb el Carles Puigdemont, el Jordi Turull, el Josep Rull, el Jordi Sànchez, la Clara Ponsatí, etc. Eren actius i s’havien d’aprofitar.

Com van viure la nit electoral?

Sincerament, no ho recordo ben bé. Ella ja estava a Bèlgica i jo aquí. Jo, en el meu cas particular, amb els d’Esquerra vaig dir que si ella anava primera a la llista de Lleida, jo no batallaria per aquí, i vaig demanar que em posaren on fos convenient -jo ja havia anat com a quart a la llista de Junts pel Sí el 2015 per Tarragona. L’última setmana abans de les eleccions vaig fer campanya. Abans havia estat allà dalt, a Bèlgica. Era una situació tan anormal que no podies fer res previsible ni lògic. La sensació va ser agredolça: vam revalidar la majoria en un moment molt dur. Per tant, vam superar l’embat. Però també hi havia el fet que Ciutadans havia passat a ser el vot útil unionista i nacionalista espanyol.

Durant tot aquest temps, han rebut algun suport que els haja satisfet especialment?

La comunitat catalana d’allà ens ha ajudat molt. Lògicament, la comunitat catalana republicana. Hi ha uns altres, és clar, que ens han boicotejat, com ara els funcionaris europeus. Personatges com el Jaume Duch, per exemple, director general de comunicació al Parlament Europeu, s’han comportat així. Però la gent de baix s’ha comportat molt bé. Fins i tot una noia del meu poble que viu a Lovaina ens ha ajudat. També la gent del seu poble, que van muntar un concert, l’han anat a veure. Jo mateix pujo amb amics a veure-la, a ella i als altres exiliats.

Com viu ella a Brussel·les? En té relació amb la resta d’exiliats i amb el Valtònyc?

Sí, sí. Quan es va fer la recepció de tornada del Carles Puigdemont a Waterloo va ser una mica com una festa de reencontre del grup de Bèlgica. No només va tornar el Puigdemont, també ho va fer la Clara Ponsatí. El Valtònyc és com la nova incorporació de la família republicana a l’exili. Amb ell fem una mica de Països Catalans. Allí fan trobades polítiques i també jurídiques, per preparar les defenses, és clar.

Meritxell Serret manté el contacte amb Teresa Jordà, l’actual consellera d’Agricultura?

Sí. Això es veu perquè moltes de les coses que s’estan fent des del Departament d’Agricultura són la continuació de les coses que Txell va encetar. Si mirem la legislatura anterior, des de la presa de possessió el gener de 2016 fins la declaració d’independència del 27 d’octubre, no han passat ni dos anys. Els precedents al Departament d’Agricultura, a més, havien estat nefastos amb les polítiques impulsades durant l’etapa d’Unió Democràtica de Catalunya. Ara s’anava cap a un model més modern, sostenible i compacte, vetllant pel productor. Molt diferent i sense clientelismes.

La tornada de Carles Puigdemont va donar oxigen als exiliats a Bèlgica?

Sí. Hi ha els símbols, també el de la República a l’exili, com al seu dia va ser el Josep Tarradellas. En l’arxiu Tarradellas ens van donar molts dels seus llibres sobre l’exili per portar-los també a la Txell. Són elements d’aprenentatge que poden anar bé. No és allò de la història cíclica ni que estem condemnats a repetir-la, però sí que hi ha paral·lelismes que són curiosos.

Imaginen anys en Bèlgica o imaginen tornar prompte?

Quan ho hem parlat sempre plantegem l’escenari que ens esperen dècades a fora. Ho plantegem així perquè aleshores ja ens adaptem. Segurament no serà així, però per si de cas t’has de mentalitzar. Aleshores, cal anar superant els petits reptes. El primer va ser sortir de Catalunya. El segon, arribar al destí. El tercer, les eleccions. Després, les euroordres. Després, el Govern... Vas marcant petits escenaris, petits reptes dins del panorama general. I llavors, davant d’això penses en el futur, però el dia a dia se te’n porta, sense oblidar mai l’escenari potencial d’estar dècades a l’exili. I és així de dur. És una sentència. Encara que no surti la tercera euroordre, no pots tornar a casa teva.

Com van viure l’1 d’octubre?

Per separat. Cadascú al seu poble.

Es va viure tranquil·lament?

Sí, en els dos casos, malgrat que hi va haver càrregues en municipis dels voltants. Hi havia el tema de la defensa perimetral dels col·legis, però no va passar res. La Txell i jo estàvem comunicats tot el dia, però cadascú amb la seva batalla particular.

Imaginaven que tot acabaria així?

No. Ningú no descartava que l’Estat espanyol potser aniria a totes i fotria repressió. En cap moment no es va descartar això. Hi estàvem mentalitzats, la qual cosa no vol dir que ho assumírem. El 20 de setembre, l’1 i el 16 d’octubre van ser clars avisos en aquest sentit. Però que estaríem així? Segurament ningú no ho pronosticava. Jo vaig ser d’aquells diputats que anava pel territori explicant que faríem això i això altre, que l’Estat espanyol no s’atreviria. Que si el segle XXI, la Unió Europea, l’OTAN, les xarxes de comunicació... Ho reconec. Vam pensar que tot això no passaria però sí, ha passat. Ara, com que ja sabem de què és capaç l’Estat, tenim un escenari nou. Sembla que no és fàcil fer la República. Serà una mica més difícil, però tenim més variables a tenir en compte.

Com van viure el 27 d’octubre?

Al Parlament hi va haver una sensació ambivalent. Alguns ens forçàvem a nosaltres mateixos a estar més contents i alegres perquè els dubtosos estiguessin també alegres. Però la realitat és que tots vam arribar justets allà i ningú no estava plenament convençut del que havíem fet. Això és el que em sap més greu. Jo sóc dels qui entre els dies 1 i 3 d’octubre hauria fet el gest i no hauria perdut tant el temps inútilment. Crec que ara no estaríem pitjor i que la comunitat internacional s’hi hauria implicat. Llavors, ara estem en debats estúpids de llistes i candidatures úniques i unitàries. I ens estem perdent per les floritures i perdem els momentums. Aquell momentum el vam desaprofitar. Va quedar fora de temps. Va perdre el seu esperit.

Com va viure des de dins la proclamació?

Em vaig forçar a anar a fer petons i abraçar-me a tots els diputats de Junts pel Sí i de la CUP. I palpava perfectament qui estava més i qui estava menys convençut. No diré els noms. Però es notava clarament. La Txell, en aquest cas, estava alerta.

Què és el que més li ajuda a Meritxell Serret per tirar endavant a Bèlgica?

La part positiva és que han tingut moltes ajudes. També que estem al segle XXI i el contacte és automàtic. Jo parlo amb les famílies de la resta de l’Associació Catalana pels Drets Civils i clar, sempre han d’estar pendents del telèfon perquè tenen comunicació limitada amb els presos. En el nostre cas, podem estar tres hores seguides parlant. I és diferent. Jo tinc la possibilitat d’anar allà i passar-hi uns dies. Aquesta sensació és molt més fàcil. Pots mentalitzar-te que estàs allà fent un Erasmus o treballant per a una multinacional [riu]. Però lògicament amb les preocupacions que no pots tornar a casa teva, que hi ha euroordres pendents, que t’has de preocupar per tenir un sou per arribar a final de mes, que no tens la certesa que no saps quan podràs tornar a casa, el risc judicial...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.