Els crítics

«Molta literatura escrita per dones ha consistit a escampar secrets, a treure’ls fora»

Judith Thurman és una periodista i escriptora nord-americana que treballa per a la revista ‘The New Yorker’. També és l’autora de dues biografies molt celebrades, una sobre l’escriptora danesa Isak Dinesen i l’altra sobre l’escriptora francesa Colette. Va ser a Mallorca per participar a les Converses Literàries de Formentor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la ressenya d’una biografia de Gustave Flaubert que va publicar al New Yorker, va dir que les millors biografies són les que donen la mesura més exacta possible del que s’ha transvasat de la vida d’un autor a la seva obra.

—­­És el que crec, sí, i és el que he procurat fer. Una cosa que per a mi sempre és important és la història social. Una biografia que només explica la vida i l’obra d’un personatge sense ubicar-les en el seu context històric queda coixa. Jo penso que en algunes coses ens assemblem més als altres membres de la nostra generació que als nostres familiars. Has d’entendre què passava quan aquell personatge de qui fas la biografia era viu i escrivia.

—Algun consell per a futurs biògrafs?

—Un biògraf ha de vèncer els seus prejudicis, els seus odis, les seves manies. La relació que estableixes amb un personatge que vols biografiar és semblant a la que mantens amb els teus pares: de primer els idealitzes, després t’hi rebel·les, després els rebutges i, finalment, els acceptes. Quan construeixes la biografia d’un personatge, tens una bastida que està feta dels teus sentiments i de les teves idees i, també, de tota mena de teories (marxisme, freudianisme...), i tot això ho has de fer desaparèixer.

—És possible fer-ho desaparèixer?

—Sí. Mai no ho transcendeixes del tot, però pots arribar molt lluny, si t’hi esforces amb honestedat. Una altra cosa important que aprens és que no has de pretendre resoldre les contradiccions dels teus personatges, perquè sempre hi seran i són part del seu encant. Ara bé, si treballes bé, trobaràs una estructura per a la teva biografia que donarà sentit a aquestes contradiccions sense simplificar-les.

—Sovint ha dit que ha volgut treballar sobre “la feina de les dones”. Què vol dir amb això i per què creu que és important escriure sobre el tema?

­­—Jo vaig ser jove durant la segona onada feminista i aleshores les noies, les dones, teníem ànsia per trobar models que ens mostressin com viure, com ser dones, com ser individus. La història, però, no ens en proporcionava gaires. Per això de jove vaig començar a escriure sobre “dones perdudes”, oblidades: Sor Juana Inés de la Cruz, Jean Rhys, Gertrude Stein (que no estava perduda, però no era gaire ben llegida) i, també, Isak Dinesen.

—Marguerite Yourcenar creia que era impossible escriure sobre dones perquè les seves vides eren plenes de secrets. Suposo que vostè no hi està d’acord.

—Totes les vides són plenes de secrets. Això que diu Yourcenar té a veure amb la idea que els secrets de les dones han estat històricament menys acceptables que els dels homes. Una de les raons per les quals Colette m’interessa tant és que conta tots els seus secrets, que formen part també de la vida de les dones: la voracitat, l’agressió, l’afany de posseir i dominar, no només de ser posseïdes i dominades... Molta literatura escrita per dones ha consistit justament a escampar secrets, a treure’ls fora.

—Tenint en compte la repressió soferta per les dones, i tot el que per força han hagut d’amagar, diria que escriure la biografia d’una dona és més difícil que escriure la d’un home?

—És més fàcil escriure sobre les dones que sobre els homes perquè els homes estan menys en contacte amb els seus sentiments. Hi has de treballar més, tu has de fer la feina de treure’ls fora per ells. Les dones, en canvi, t’ajuden. Moltes dones volen ser vistes i ser explicades. Els homes es pensen que ja els veuen. És una diferència important.

—Quines són les semblances i les diferències més importants entre Isak Dinesen i Colette?

—Dinesen volia algú que l’entengués, però ho posava difícil. Va fer com el rei Artur i va clavar l’espasa a la pedra i va esperar que arribés un campió i la desclavés. Colette, per la seva part, tot i ser molt exhibicionista, es va amagar sempre. Més diferències: Isak Dinesen volia ser la persona més prima del món —era anorèxica, prenia amfetamines—, mentre que Colette tenia un apetit per tot que era insaciable. Si hagués pogut, Colette hauria agafat Keira Knightley, l’actriu que la interpreta en una pel·lícula, i l’hauria tancada i li hauria donat menjar fins a engreixar-la vint quilos.

—Veig que, tot i el temps transcorregut des que va publicar-ne les biografies, continua tenint les dues biografiades molt endins.

—He passat més temps amb Isak Dinesen i amb Colette que amb cap dels meus marits.

—Podria explicar-me el procés d’escriptura i publicació d’un article o un reportatge per a The New Yorker?

—Allà mantenen reunions d’idees setmanals. Com a escriptor en plantilla, tu hi vas més o menys un cop al mes, a aquestes reunions. I hi portes les teves idees. I també mires quines idees hi ha pendents. I pots triar la que t’interessa, o bé els editors te’n poden proposar alguna en funció del que saben que t’interessa. Si t’ofereixen alguna cosa i no la vols fer, pots dir que no. Si hi ha una història amb un motiu d’actualitat, l’has de fer amb una data de lliurament que no es pot negociar. Jo ara ja no tinc edat per treballar amb terminis molt angoixants, no ho vull fer.

—El procés d’edició diuen que és molt sever.

—Ho és. És com tenir un tutor. Fas feina colze a colze amb ell o amb ella. Li passes el que has escrit, ella o ell te’l destrossa, tu ho reescrius o ho reestructures... Sempre et fan treure les frases de les quals estàs més orgullós, perquè són les més exhibicionistes, o perquè és allà on la teva veu es fa massa intrusiva dins la peça. I després hi ha el procés de fact-checking (de comprovació de dades). Quan escrius, tu saps que ho hauràs de justificar tot, que hauràs de saber defensar totes i cadascuna de les paraules que escrius. La relació amb els editors i els fact-checkers no és hostil, però sí que pot ser crispada.

­—Ha escrit molt sobre moda, i sempre ha defensat que no és un tema ni femení ni menor.

—Hi ha set mil milions de persones al planeta i tots, excepte els nudistes, van vestits. Volem un tema més universal? La moda és història cultural i, com sempre passa en la història cultural, hi ha la tensió entre l’individu i l’autoritat i la convenció de la comunitat.

—Donald Trump és un perill per a Amèrica però és una sort per al periodisme?

—Trump ha fet que la gent torni a adonar-se que el bon periodisme és fonamental.

—Vostè va ser una bona amiga de Philip Roth. És cert que va estar amb ell els seus últims dies?

—Vam ser amics durant quaranta anys. No he conegut mai ningú amb una vitalitat tan feroç. Era dur i auster, però també tenia una tendresa amagada. I era divertit i buscava la complicitat. Volia que juguessis amb ell, i no em refereixo al sexe, o no només. També era molt seriós, però, i creia que la feina era sagrada.

—Què pensa quan sent alguna gent que acusa Roth de misogin?

—Que són collonades. Al seu llit de mort, hi havia sis exnòvies acompanyant-lo, i de totes les edats: la més jove tenia 40 anys i la més gran, 77. Diuen que Roth és misogin perquè la luxúria, a les seves novel·les, és agressiva. Bah. Però és que si la luxúria no és agressiva, no és interessant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.