Zuboff, de 66 anys, és professora emèrita de la Harvard Business School i una de les analistes més famoses de l’època moderna digital. En la seva nova obra, L’era del capitalisme de vigilància, publicada el 4 d’octubre en alemany i prompte en anglès, posa sobre la taula la qüestió de si encara pot haver-hi espai per a les persones en el món dels gegants de l’alta tecnologia i les màquines intel·ligents.
—Senyora Zuboff, vostè dedica el seu llibre, entre altres, al director del periòdic Frankfurter Allgemeine, Frank Schirrmacher, que va morir fa quatre anys, amb qui vostè tenia una gran amistat intel·lectual. Com es van conèixer?
—Ai, Frank! Tot va començar amb un missatge que em va enviar, crec que pel 2011. Em deia que s’havia trobat amb el meu llibre In the Age of the Smart Machine (En l’era de les màquines intel·ligents), que s’havia publicat feia 23 anys. Em deia que el llibre havia previst moltes evolucions posteriors, em preguntava com ho havia fet. Llavors jo ni tan sols havia sentit mai el seu nom. Però li vaig contestar i així va començar la nostra correspondència de preguntes, respostes i reflexions que va durar anys. Ens escrivíem quasi cada dia, sovint fins a vint vegades al dia. Ell sempre contestava de seguida, fins i tot a la nit. El trobo a faltar..
—Si vostè segueix les notícies segur que pensa: “Això, ho he dit jo sempre”.
—Jo no soc així. Però sí, en tindria motius.
—Vostè ja va advertir en un moment dels perills de l’economia digital quan encara ningú parlava de dades massives (big data) i Facebook ni tan sols existia. Avui dia els debats se centren sobretot en l’abús de dades, les notícies falses, el frau electoral, l’esfera privada o la bombolla de filtres. Se sent ratificada?
—M’alegro que el problema s’estigui introduint cada vegada més en la consciència de la gent. Però penso que l’opinió pública està aprofitant els símptomes del capitalisme de vigilància sense entendre la seva naturalesa real. M’agrada comparar la manera com tractem actualment les tecnologies digitals amb la forma com els indígenes americans van donar la benvinguda als conqueridors espanyols. Aquelles persones no van tenir la possibilitat d’endevinar el significat de l’arribada d’un nou poder que, més tard, va comportar la seva submissió. Encara que celebro l’arribada del nou esperit crític de cara a Facebook, Google i altres, no crec que nosaltres com a societat hàgim anat molt més lluny que els indis d’aleshores.
—Perquè quedi clar: els gegants tecnològics són els conqueridors?
—Són els pioners. No obstant això, no podem confondre el capitalisme de vigilància amb les tecnologies o empreses individuals que utilitza. Així li restem importància. Els símptomes de què ara som conscients només són les conseqüències lògiques d’una forma completament nova de capitalisme. Es tracta d’una nova lògica de l’acumulació, de nous mecanismes del mercat. Aquesta lògica va començar amb Google i, després, amb Facebook, però s’ha expandit a tota l’economia.
—El “capitalisme de vigilància” és el concepte clau del seu pensament. Per favor, expliqui’l.
—Vaig necessitar molts capítols en el meu llibre per explicar-lo! Però, per a aquesta entrevista, ho faré molt breument: el capitalisme de vigilància és una mutació del capitalisme modern. La seva matèria primera són les dades que s’han obtingut a partir de la vigilància dels comportaments humans. Aquestes dades sobre com es comporta algú, les converteix en pronòstics sobre com es comportarà algú en un futur, i aquests pronòstics es venen en nous mercats. El capitalisme de vigilància té les seves arrels en l’entorn digital, que avui dia domina. Va passar a aquest rol dominant perquè va obrir el primer camí eficient a la monetització en línia, ja que, les inversions, les transforma en capital de manera molt ràpida i fidedigna.
—Per a la majoria de persones segurament no serà evident que elles mateixes es converteixen en la matèria primera de l’economia.
—Però almenys avui dia ho tenen més clar que fa set anys, quan vaig començar a treballar en el meu llibre. La gent comença a entendre que no s’accepta la seva esfera privada enlloc, que tot el que escriuen, busquen o cliquen en línia es converteix en dades que altres utilitzen. Per les notícies estem veient que l’operador mòbil Verizon busca dades en un centenar de milions de comptes de correu electrònic de Yahoo i AOL, les seves filials adquirides, per vendre-les a publicistes. Ens hem posat a mans de la mirada cobdiciosa dels nostres vigilants.
—Però hi ha maneres de protegir-se.
—Amb navegadors més segurs i coses semblants? Però quanta gent ho fa? Quasi tota la nostra interacció social i professional d’avui dia ens obliga a fer servir canals en línia. Escapar-se’n s’ha fet impossible, i qui ho fa es clava en una exclusió social. I qui, amb molt d’esforç, es fa invisible en línia, qui utilitza tecnologies anonimitzadores per camuflar-se s’oculta quasi en la seva pròpia vida. Ho trobo inhumà.
—Qui són els agents d’aquest “capitalisme de vigilància”?
—No n’hi ha. Si de cas, no hi ha un cercle específic de gent enfadada que es pugui identificar i aturar. Són els principis econòmics del capitalisme de vigilància els qui el fan tan perillós. Un dels principis consisteix a extreure de les experiències humanes tantes dades de comportament com sigui possible. Ens absorbeixen. El capitalisme de vigilància, segons la seva lògica interna, ha de penetrar contínuament i cada vegada més en la nostra vida diària, en la nostra personalitat o les nostres emocions per poder predir el nostre comportament futur. És a partir d’aquests coneixements com ell guanya.
—Vostè pensa que avui dia en les persones hi ha un sentiment universal de pèrdua existencial, desencadenat per les disrupcions tecnològiques del segle XXI. On ho veu vostè, això?
—Pertot arreu, en moltes converses o quan llegeixo. Molts de nosaltres tenim a dins una nostàlgia insuportable. Molta gent té la impressió que perd el control sobre la seva vida amb aquests canvis frenètics. Que ja no poden mostrar als seus fills ni fer-los viure el mateix món en què ells es van criar, que ja no poden indicar-los el camí cap al futur. Tot això ho hem escoltat moltes vegades als EUA en boca de seguidors del moviment Tea Party o dels votants de Trump. En molta gent el malestar es converteix en acritud i ràbia.
—Vostè compara el capitalisme de vigilància amb la revolució industrial...
—... però per ressaltar sobretot les diferències categorials.
—Exacte. I quines serien?
—El capitalisme industrial del segle XIX i principis del XX depenia de la població d’aleshores, però també a l’inrevés. Les persones eren clients i mà d’obra d’aquell sistema. En aquest sentit, el capitalisme industrial (amb tots els seus horrors) era un capitalisme per a nosaltres. En el capitalisme de vigilància, per contra, nosaltres no som clients i empleats, sinó que servim, en primera línia, com a fonts d’informació, com a material de dades d’un aparell el funcionament del qual ens és en gran part ocult. No és un capitalisme per a nosaltres, sinó a través de nosaltres. Ens observa per així desenvolupar els seus productes.
—Que després nosaltres mateixos comprem; en aquest sentit, sí que som els seus clients.
—Però sols al marge. Els serveis del capitalisme de vigilància estan formats per prediccions basades en dades sobre els nostres comportaments que després es venen a altres empreses: a publicistes, asseguradores, grans magatzems o proveïdors de serveis sanitaris. Un bon exemple, i descarat sobretot, d’aquests mecanismes va ser el joc Pokémon Go, un verdader experiment humà.
—El joc de mòbil en què caces petits monstres en el món exterior?
—Pokémon Go extreu dades dels seus jugadors i els duu a determinats llocs en la realitat; en aquest sentit, pot predir els seus comportaments i controlar-los. Els qui van desenvolupar aquest joc van col·locar els seus codis en bars, cafeteries, botigues o altres llocs de reunió, per exemple, i així també van portar clientela a tots aquests negocis. Aquestes empreses, no els jugadors, són els verdaders clients de Pokémon Go. Durant l’auge del hype molts grups grans de jugadors anaven d’un post de control de monetització en el món real al següent, conduïts pel mateix joc. Aquesta és la fantasia perfecta del capitalisme de vigilància: dirigir la gent en bandades mitjançant estímuls externs a través de terrenys reals, zones de compra i restaurants, i així fer que hi gastin diners reals en negocis reals, als quals els operadors del joc cobren una taxa.
—Pokémon Go com a instrument de poders obscurs. De veritat, vostè li trau la diversió a qualsevol!
—Em sap greu. Però és necessari que desenvolupem una consciència crítica a la vista d’aquestes coses. És erroni dir “poden revisar el que faig, no tinc res a amagar.” El que jo dic és “qui no té res a amagar no és res”. La nostra vida interna, el que fem en l’esfera privada, les opinions, els sentiments i els desitjos són el que ens constitueix com a ésser humà. Són la nostra llar moral.
—I vostè pensa que aquest capitalisme de vigilància que sap tot de nosaltres té el poder de robar-nos aquesta llar interna?
—Sí, aquí torno a veure una analogia entre el capitalisme de vigilància i l’industrial: el preu del capitalisme industrial i tots els beneficis de benestar que va portar amb ell era i és la naturalesa externa, és la Terra. Explota el planeta i el destrueix. El capitalisme de vigilància, però, ens explota a nosaltres, les persones. De nou: som la seva matèria primera. Per tant, no destrueix la naturalesa humana externa, sinó la interna.
—En el seu llibre solament busca els problemes, però no proposa solucions. Per què no?
—El meu objectiu és assenyalar els problemes, és el requisit bàsic per poder combatre’ls. És fonamental conscienciar públicament sobre aquests perills. El capitalisme industrial, que va crear realitats completament noves per a totes les societats, també va haver de ser domesticat. Drets dels treballadors, sindicats, jornades laborals, salaris mínims, prohibició del treball infantil... Es van necessitar dècades de lluita social i política per a tots aquests i molts altres triomfs. Haurem de renovar aquest procés de domesticació, amb pressió democràtica, amb fermesa. De moment, però, em sembla que hauríem d’aïllar provisionalment algunes fugues. Parlem una mica de protecció de dades, una mica de la batalla contra les notícies falses. Tot això s’ha pensat en una dimensió massa petita. És com si negociéssim sobre condicions acceptables i jornades laborals per al treball infantil, en lloc d’erradicar-les per complet.
—Però vostè no diu què és exactament el que hauria de canviar.
—Perquè encara no es pot dir, avui dia.
—No serà que el que vostè tem primer que res hauria de ser pitjor perquè es fes realitat una gran resistència com la que vostè desitja?
—Potser.
—... perquè no és que la gent d’avui dia, en el capitalisme de vigilància, visqui en profunda misèria i pobresa, com en temps de la revolució industrial. Al contrari.
—És clar, no vivim en aquella època obscura de pobresa externa, de sofriment físic i de poder omnipresent. El capitalisme de vigilància exerceix altres formes de poder subtils. Ens furta la nostra autonomia humana i així posa en perill les condicions de la democràcia. I el seu instrument de poder, la infraestructura digital, omnipresent, capaç de capturar, assistida per ordinador i integrada en les xarxes, passarà de ser quelcom que tenim a quelcom que ens té. Que ens té entre les mans.
—Per cert, vostè té Facebook?
—No, no en tinc.
—Senyora Zuboff, gràcies per aquesta entrevista.
Article signat per Guido Mingels
Traducció de Mar Sanfèlix