Efemèride musical

El ‘Green’ salt de R.E.M.

El novembre que ve farà trenta anys d’això. REM, una influent i consolidada banda del circuit del rock alternatiu, trau el seu primer disc amb la multinacional Warner, ‘Green’. La cosa va eixir de mare. I encara ho faria molt més amb el disc següent, ‘Out of time’. Aquest és el relat dels anys en els quals REM van voler fer-se grans. I es feren molt grans: es van convertir en un gegant indiscutible de la història de la música.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’imaginari de milions de persones, R.E.M. és aquell grup que descobriren a l’estiu del 1991, quan pertot arreu, en emissores, pubs i discoteques, es trobaven amb aquella poderosa cançó, alhora bucòlica i adhesiva, acaronada per una mandolina que passarà a la història de la música. Es tractava de “Losing my religion”, la nau insígnia de l’àlbum Out of time. Però les coses, ni tan sols en aquesta era d’hipervelocitat histèrica, passen de la nit al matí. Abans d’això, hi hagué un disc fonamental, Green, el de l’entrada (controvertida) en una multinacional, Warner Bros. Abans d’això, una carrera molt sòlida, de prestigi llaurat a còpia d’àlbums molt considerables i d’un cançoner que començava a ser portentós. Els quatre membres batejats amb l’acrònim del Rapid Eyed Movement que defineix una de les fases del son, ja eren un grup que apuntava molt alt.

Per emprar un símil atlètic, el bot al coneixement global de la banda, fundada el 1980 en la petita ciutat universitària d’Athens, a l’estat de Georgia, no va ser un gran salt de llargària, amb una batuda explosiva i un vol imperial de rècord. S’assemblaria més a un triple salt, amb una bona cursa preparatòria, un bon parell de gambades i una poderosa gambada definitiva. 

Agafant velocitat

Als inicis de la dècada de 1980 el punk ja s’ha consumit en la seua pròpia i intensa deflagració, deglutit pel sistema. A la Gran Bretanya es desenvolupen les bases del post-punk inaugurat per Joy Division, irrompen els perfils obscurantistes de The Cure i Siouxsie and the Banshees o es produeix l’indefinible colp de puny de The Smiths. Per no oblidar la desconstrucció punk operada per The Clash i la recerca de noves influències i patrons rítmics provinents del reggae o l’ska.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, comencen a posar-se els pilars del rock alternatiu que regnarà la dècada següent. R.E.M. no seran els únics apòstols del nou evangeli —confluiran amb formacions com The Replacements o Hüsker Dü— però sí un dels més influents. Bandes nascudes en molts casos de les cendres del punk però que incorporen a les seues propostes referents diversos com Big Star, The Beatles, The Stooges, The Velvet Underground o The Byrds.

La coberta de 'Murmur'. Així va començar tot.

En aquell nou brou, alimentat per les emissores de ràdio alternatives dels instituts i universitats, es va veure de seguida que R.E.M. tenien alguna cosa especial. Com a poc, debutar amb un senzill com “Radio Free Europe” no està a l’abast de qualsevol. Som a l’estiu del 1981. La cançó ja conté les lletres críptiques i la veu intransferible de Michael Stipe, el talent amb les guitarres de Peter Buck i el vigor de la secció rítmica formada per Mike Mills (baix) i Bill Berry (bateria). “Sitting still” era l’esplèndida cara B d’aquell single.

El segell independent I.R.S. Records serà el primer aixopluc editorial de la prometedora banda, que debuta en llarga durada amb Murmur (1983), un disc decisiu que els catapulta entre la parròquia alternativa i que, a més dels temes esmentats, recuperats per a l’àlbum, conté talls tan concloents com “Talk about the passion” o “Perfect circle”. Els següents tres àlbums (Reckoning, Fables of the reconstruction i Lifes rich pageant, publicats entre 1984 i 1986) són menys esfèrics, però mostren un col·lectiu inquiet, que va depurant el seu so, que fa provatures i que tracta de no sonar convencional. Tot i que els resultats comercials tampoc no són menyspreables. Un grup per a grans minories. 

En tot cas, quan arriba el final de l’etapa en el segell independent, amb la publicació del magnífic Document (1987), el cançoner acumulat és imponent. Abans d’aquest disc, han enregistrat “So. Central Rain”, “Pretty persuasion”, la preciosa “Fall on me” —el tema, segurament, que més bé presagia la capacitat d’arribar a grans audiències sense perdre volada artística—, “Cuyaoga” —un dels temes que mostra el potencial de Mills com a segona veu, una altra marca de fàbrica—, “I believe”, “Don’t go back to (Rockeville)” o “Gardening at rain”. 

I la traca del citat Document: un disc més musculós, amb un so més rocós i compacte que els anteriors, que s’obri amb l’esplendorosa guitarra de “Finest worksong” i conté dues de les millors cançons rock de la dècada, “The one I love” —adoptada com a himne pels enamorats indies tot i contenir una lletra amarga sobre les relacions d’usar i tirar— i l’al·legòrica (o directament apocalíptica) “It’s the end of the World as we know it (And I feel fine)”, amb Stipe cantant a tota virolla el llarguíssim text de l’estrofa. Els no iniciats en la banda tenen un esplèndid resum d’aquesta etapa en el recopilatori And I Feel Fine... The Best of the I.R.S. Years 1982-1987.

Si R.E.M., per alguna raó, hagueren decidit dissoldre’s en aquell moment, potser ja tindrien reservat un lloc preferencial en la història del rock, en l’apartat de bandes de culte, al costat de col·legues influents de curta trajectòria, com ara The Smiths. Però la música, per a bé i per a mal, és art i negoci. I la multinacional Warner Bros, alertada per l’èxit descomunal de “The one I love”, truca a la porta amb els dos punys.

És el començament de “les contradiccions amb les quals vam haver de lluitar durant els 80”, quan la banda eixamplà les audiències “més enllà dels freaks, els gais, les [xiques] grassonetes, els estudiants d’art i els aficionats a la música independent”, explicava Stipe en una entrevista a la BBC, l’any 2011. El cantant, homosexual declarat, encaixava en aquest perfil. Però comença a cantar per a un públic amb el qual no s’identificava, audiències que incloïen “gent que m’hauria pegat puntellons pel carrer”. Uns nous fidels que podien no compartir les idees polítiques i filiacions de Stipe o desaprovar la seua l’orientació sexual.

Aquesta  ampliació exponencial de la tribu implicava trair d’alguna manera el circuit independent, amb tot el que comportava suposadament en la llibertat creativa, un debat que va continuar durant la dècada següent. Fins i tot avui, molts dels fans veterans consideren que amb el canvi morien els R.E.M. més genuïns. És possible. Però companys de viatge com Hüsker Dü o The Replacements ja havien fet el mateix pas de publicar en una multinacional. Curiosament, aquestes dues bandes, indubtablement influents, conserven incòlume la seua aurèola alternativa i de culte. Potser perquè no foren interpel·lats per l’èxit massiu.

Un àlbum alegre i combatiu

Sortosament, el pas del temps sepulta determinades polèmiques. O, almenys, les redefineix.  Per començar, els d’Athens no sols no renunciaren als continguts polítics de les lletres, sinó que, d’alguna manera, els reforçaren, amb talls com “World leader pretend”.  I és innegable que l’àlbum conté ganxos comercials, però tampoc no tan llunyans de l’operatiu precedent. L’efervescent “Stand” és un single irresistible, indubtablement radiable (com ara “Get up”) però és també una cançó estupenda. No tan bona com la burleta “Pop song 89”, amb la qual es defensaven, subtilment, de les crítiques per haver-se venut a una multinacional. I per sobre d’aquestes, cal distingir “Orange crush”, la qual conserva, malgrat ser una cançó assequible, flaires de rock alternatiu. El mateix es pot dir de la rugosa “Turn you inside-out”.

L'àlbum 'Green' ja va vendre més d'un milió de còpies. És el pròleg a l'esclat 'Out of time'.

Però en Green s’estaven covant canvis decisius: apareixen les mandolines (“Hairshit”), que seran la marca de l’Out of time (1991), però també cordes i pianos que prefiguren Automatic for the people (1992). És un àlbum clarament de transició, que conserva part de l’encant alternatiu però prepara el desembarcament en els estadis i proporciona vendes molt sucoses a Warner Bros: Green va despatxar més d’un milió de discos.

La influència dels de Georgia per al rock alternatiu present i futur ja està marcada pels àlbums anteriors. I prenen el relleu unes altres propostes. El 1988 és l’any de Green, certament, però sobretot, pel que fa a la transcendència en el territori indie, del Surfer Rosa de Pixies i del Daydream nation de Sonic Youth.

En l’interval entre Green i el següent àlbum, ja és fa palès que R.E.M. volien jugar en una altra lliga. És difícil no veure en la producció límpida, mil·limetrada i pulcra d’Out of time —adjectius en principi positius però menystinguts en el món alternatiu— un càlcul, una consciència del salt olímpic que la banda estava a punt de fer. Era un tret en la diana mainstream sense possibilitat d’errada. No sols perquè és tractava d’una proposta amb cançons magnífiques, alhora aprehensibles pel públic generalista. El disc contenia una bomba pop com “Shiny happy people”, amb uns arranjaments deliciosos i una melodia xiclet enriquida amb la meravellosa veu de Kate Pierson (B-52’s). Un prodigi flower-power que es va fer acompanyar d’un vídeo tan ensucrat que, al seu costat, Amélie semblava una pel·lícula de Michael Haneke. Un tema que va acabar sent repudiat per R.E.M. i que va desaparèixer del seu repertori per als directes. Malgrat la insistència dels nous fans.

Actuació de R.E.M. en Suïssa, l'any 1999, encara baixant a poc a poc del zènit. Fotografia: EFE

Per sobre de tot, però, Out of time és el disc del seu tema cimera fins aleshores, “Losing my religion”, una cançó d’una perfecció enlluernadora, amb una lletra críptica que es podia interpretar de mil maneres diferents, però que els fonamentalistes religiosos no trigaren a atacar. Una cançó global. 

L’inspirador grup alternatiu havia pujat a l’Olimp popular: el disc va rebentar les llistes i se’n van vendre gairebé vint milions de còpies. “Recorde la primera vegada que vaig caminar per la Cinquena Avinguda i tots em coneixien. Estava preparat per a això. Tocava de peus a terra en aquell punt”, explicava Stip en The New York Times, l’any 2016, amb motiu de la reedició d’Out of time coincidint amb el seu 25 aniversari. El temps ha estat més generós amb aquell disc que no sembla. Però si hi ha una circumstància que actua com a eximent d’aquell salt comercial és que, tan sols un any després, R.E.M. va signar una obra mestra, Automatic for the people

Fins i tot, l’any 1994 publicaren Monster, un disc rude i aspre, deliberadament obscur i molt reivindicable, que servia d’homenatge als ídols caiguts de la generació del grunge, l’actor River Phoenix i el cantant Kurt Kobain, el malguanyat líder de Nirvana. Fins la dissolució, el 2011, deixaren una trajectòria irregular (“no pots traure discos fantàstics tots els anys”, es disculpava Peter Buck en una entrevista), però difícilment reprotxable. Un grup sense el qual no s’entendria la música popular del segle XXI.

La formació de R.E.M. que va aguantar fins al final, l’any 2011, amb Mike Mills, Michael Stip i Peter Buck. El bateria Bill Berry va deixar el grup el 2005, arran d’un aneurisma cerebral. El grup es va dissoldre després del l’intranscendent Collapse into now, d’aquell mateix any, però la decisió s’havia pres suposadament dos anys abans. L’any 2008, potser engrescats per la bona acollida d’Accelerate, els membres del grup negaven la separació.

EL DEBUT GOJÓS, LA BOMBA, L’OBRA MESTRA, LA JOIA OCULTA I LA RESURRECCIÓ

Green explica un moment decisiu de la trajectòria de R.E.M., però no és l’àlbum més rellevant. Els de Michael Stip no serien el que són sense Murmur, el seu influent debut, un àlbum que poua en la tradició folk, en el garage, en el pop i en el punk, influències filtrades i destil·lades en un so que feia únics els de Georgia. Per a molts, l’obra mestra de la banda als 80, sols discutida per Document, un disc amb cançons superlatives però segurament menys redó i cohesionat.

Pel que fa a Out of time, més enllà de l’èxit arrabassador dels seus singles, de la condició de bomba planetària i de l’evident sobreproducció, es tracta d’un disc globalment reivindicable. “Radio song” encara es deixa escoltar, una cançó que seria la joia del repertori de milions de grups pop, com “Near wild heaven” i “Texarkana”. “Low” ha envellit meravellosament bé i, sense cançons com “Half a world away” o “Country feedback”, tot i la seua imperfecció, no s’entendria la fita posterior. 

Automatic for the people, la seua incontestable obra mestra, és fruit de tota una trajectòria. Però també és el revers obscur (i paradoxalment brillant), d’Out of time. El single “Drive”, un tema opressiu, angoixant, una de les millors cançons de la dècada, l’anti-“Shiny happy people”. I marcava el llistó artístic brutalment alt d’un disc melòdicament estrany, d’una prodigiosa inspiració instrumental, dens i climàtic, amb la tradició musical americana condensada magistralment. Rar fins i tot quan pretenia ser lluminós (“The sidewinder sleeps tonite”). Irrepetible. Amb una cirereta del pastís que, suposem, evitaria que els executius de Warner hiperventilaren amb el que semblava un suïcidi comercial: “Man on the moon”, el tall basat en la vida del còmic Andy Kaufman. Un disc per a la posteritat.

El molt reivindicable Monster fou finalment l’enyorat suïcidi comercial que els redimia dels possibles pecats, un retorn al rock no tan reeixit com el que és un dels discos preferits dels fans veterans i l’àlbum preferit de Michael Stipe: New adventures in hi-fi (1996), un àlbum guitarrer, polsegós, rude, farcit de joies com “The wake-up bomb”, “Undertown”, “Bittersweet me”, “Be mine” o la meravellosa i poc vindicada “So fast, so numb”. L’última gran creació amb el segell dels d’Athens. “El millor moment de la banda”, assegurava Stipe. La joia oculta.

Els següents àlbums, Up (1998), Reveal (2001) i Around the sun (2004) eren treballs volenterosos i honestos però mancats d’inspiració, malgrat aportar cadascun d’ells un parell de perles. Curiosament, la resurrecció artística no arribà fins a Accelerate (2008) quan decidiren tornar als orígens, a la simplicitat elèctrica. Un àlbum que comença amb una tríada imbatible (“Living well is the best revenge”, “Man sized wreath “ i “Supernatural superserious”) i acabava amb la tremenda “I’m gonna DJ”, que semblava parida per una inspirada banda de debutants de vint anys. Un lifting gloriós. Penúltim capítol d'una història que va acabar amb un àlbum, de nou, poc rellevant, Collapse into now. El cant del cigne.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.