Hemeroteca

9 d'Octubre en pau

Recuperem aquest article publicat en l'edició 16 d'EL TEMPS, d'octubre de l'any 1984, en què es feia un balanç de la diada valenciana, de la violència i de les celebracions institucionals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'Ajuntament de València tracta d'evitar incidents

Des del 1979, és a dir, des del moment en què començà a regir València una corporació municipal elegida democràticament, la celebració del 9 d'Octubre ha estat, a la ciutat, un autèntic festival d'agressions contra l'alcalde socialista i els regidors d'esquerra. Els fets són coneguts per tots. Aquell primer any, la senyera que llavors tenia com a pròpia el Consell pre-autonòmic lluïa al balcó de l'Ajuntament. Fou cremada, en un incident que mai no s'aclarí. El foc s'estengué a la senyera municipal i a la d'Espanya que hi havia al costat. Davant d'això, la força militar present se'n retirà. El fet provocà una curiosa reacció del llavors capità general, Milans del Bosch, el qual digué que ja sabia que l'incendi de la bandera d'Espanya havia estat casual, perquè, si no, els soldats presents a la plaça tenien ordres donades de reaccionar. Del que era capaç Milans del Bosch, tots en tinguérem bona notícia poc més d'un any després. No cal dir que era adorat pels autors i els promotors d'aquells incidents. Aquell mateix 1979, l'alcalde de València i alguns dels qui l'acompanyaven en la «processó cívica» foren agredits físicament. Fou el començament d'una petita tradició per a l'anticatalanisme feixista local. Cada 9 d'Octubre, en presència de forts contingents de la policia, l'espectacle s'ha repetit fins a la nàusea. El que havia estat una plàcida i minoritària celebració municipal, durant el franquisme, fou aprofitat pels enyoradissos del vell règim en un festival de la violència.

 

Un intent de solució

Enguany, el PSOE, majoritari a l'Ajuntament, ha decidit enviar la rèplica de la senyera municipal —ara de la «Comunitat»—, entorn de la qual es fa la commemoració, a Alacant, per tal de sumar-se a la celebració organitzada per la Generalitat Valenciana. El transport es farà en un automòbil especial, a fi que, d'acord amb el protocol, puga fer el viatge en posició vertical, o quasi vertical. Durà escorta militar. Allunyar de la ciutat el «símbol» és una maniobra certament hàbil, perquè significa apartar-la dels nuclis blaveros més actius i combatius. D'altra banda, significa traspassar la responsabilitat, en bona mesura, de l'Ajuntament a la Generalitat.

 

Pot passar tot

L'habilitat, però, no és completa. La dreta no vol que li lleven l'excusa per a manifestar-se i ha demanat que la «processó cívica» se celebre de vesprada, quan la bandera tome d'Alacant.

A l'hora de tancar aquesta edició d'EL TEMPS, encara no s'ha celebrat el 9 d'Octubre. No és possible saber, per tant, si el truc de l'alcalde Ricard Pérez Casado ha funcionat o no. El llenguatge de Las Provincias, diari animador d'aquests embolics, dóna lloc a esperar qualsevol cosa. «En retornar (la bandera) a la plaça de l'Ajuntament (és a dir, del País Valencià), els valencians podrem donar-li l'acollida respectuosa i entusiasta que mereix.» Amb una miqueta menys d'entusiasme potser tot aniria més llis, no cal dir-ho. El 9 d'Octubre té ja una crònica negra, com la trama que hi ha darrere, i que hauria d'acabar per sempre.

 

9 d'Octubre a Alacant

«Falta el poble», afirmà Miguel Ramón Izquierdo, secretari general d'Unión Valenciana. Potser per a pal·liar parcialment aquesta falta d'assistència popular, vuit autobusos importaren des de València, com a producte típic; una representació de les masses blaveres que tanta estimació senten per l'ex-alcalde franquista. Eren unes dues-centes persones, en general d'edat avançada, que es dedicaren a insultar tot el qui es posava davant, inclosos un coronel de l'Aire, un tinent coronel de la Guàrdia Civil, dos governadors civils i la força policial que custodiava el facsímil de la bandera de València.

Els crits dels blaveros, els concerts per a llaüt i guitarra de Vivaldi i la música de l'himne de Serrano amenitzaren l'acte, al qual assistiren mil quatre-cents convidats, només tres-cents dels quals tenien dret a cadira, uns seients humils, de fusta, d'aquells de tisora que hi ha a les barraques de la platja.

Tot es desenvolupà segons un protocol dissenyat des de la Generalitat. Un helicòpter de la policia vigilava des de l'aire. Era un element més en el dispositiu de seguretat muntat pel governador d'Alacant, Octavio Cabezas.

 

El president demana unitat

El discurs del president de la Generalitat valenciana, Joan Lerma, fou molt breu, malgrat ser el centre de la commemoració.

Només setze ratlles de les cent cinc que feia l'original mecanografiat foren en català. Un percentatge òbviament irrellevant, anecdòtic. El president Lerma remarcà el pes específic d'Alacant en el conjunt del País Valencià i explicà l'elecció de la ciutat com a marc per a la celebració, que expressava «una concepció política molt determinada», perquè, afegí, «de res no hauria servit superar el vell centralisme per a centralitzar de nou les nostres actuacions.» «La nostra força, en l'Espanya de les autonomies i en l'Europa del futur, resideix i residirà en la imatge unida i cohesionada que puguem oferir de la Comunitat Valenciana. La via de la unitat és l'única possible per a, precisament, salvar i enriquir encara més les peculiaritats de cadascun dels nostres pobles i comarques.» Aquest esforç, matisà el president, es troba amb «veus dissonants», que, «amb una regularitat de vegades sospitosa», intenten frenar el procés. Davant això, «nosaltres, els valencians, diem ben alt que l'Espanya democràtica i l'Espanya de les autonomies són inevitablement, i afortunadament, les dues cares d'una mateixa i indivisible moneda».

Parlà després de la «modernització» com a idea central de la política que ell defensa, i reclamà les «veus crítiques dels nostres intel·lectuals, dels professionals, de tots aquells que puguen aportar idees i raons per la gestió i el bon govern de les institucions». Finalment, ja en català, afirmà: «hem estat i som una col·lectivitat oberta. No ens sentim assetjats per enemics històrics irreconciliables, no tenim barreres geogràfiques ni físiques insalvables que ens separen dels nostres veïns». Acabà amb l'eslògan: «Valencians, l'autonomia és nostra».

El parlament era tan breu que hi havia poques possibilitats d'irritar ningú. Només els alcaldes de Torrevella i Callosa del Segura arrufaren el gest quan sentiren afirmar a Lerma «som un poble unit de Vinaròs a Guardamar». Se sentien exclosos, però només el primer podia tenir raó. Callosa, encara que el seu alcalde no vulga, continua estant una mica al nord de Guardamar. És el risc d'utilitzar frases fetes... per altres.

 

Un aperitiu sumptuós

Ràpidament, els congregats —excepte el president, que s'estigué de tastar res— pogueren dedicar-se a les delícies de l'aperitiu organitzat per la Diputació d'Alacant. El cost es calculà sobre la base d'unes 1.400 pessetes per persona. El total degué ser, doncs, d'un milió nou-centes seixanta mil. Homes vestits de blau i dones amb taco d'agulla i calces de cristall es disputaven els canapès amb succedani de caviar, les racions de truita, els whiskies i la resta. Les càmeres de televisió perseguien l'operació amb una morositat quasi obscena. Diputats, alcaldes, alts càrrecs dels partits i algun representant d'això que sol anomenar-se «el món de la cultura» s'apilotaven sota un envelat de vetes blanques i blaves, els colors d'Alacant. Cap a les 2, ja alimentats, els reunits es dispersaren sobre la ciutat. Alguns encara tenien gana i entraren en un lloc o altre. A dinar. A prendre forces per a passar l'any que encara queda fins que un altre 9 d'Octubre els cride. L'any que ve, a Castelló!

 

I la senyera doblegà el llom

L’ambient que envoltava el castell de Santa Bàrbara a Alacant feia recordar el recinte del Palau de Benicarló durant l'aniversari de les Corts Valencianes. Quasi eren els mateixos. «L'autonomia és nostra» deia l'eslògan. Acabat l'acte protocolari, el seguici d'invitats xafardejava a l'esplanada del castell. Una companyia de cambrers distribuïa un exòtic aperitiu: canapès de salmó, paté, succedani de caviar —i no precisament del que Gonzàlez Lizondo importà de la URSS durant el viatge que gaudí l'ambaixada municipal fa uns mesos— anxoves fumades, ous farcits, pastissos de formatge roquefort... i de beure, martinis, whiskys, cubates. i fins i tot aigua mineral per als estómacs delicats. Quan anava acostant-se l'hora de dinar, el personal anà escampant el poll. Abans, però, que l'esplanada quedara deserta, la Companyia número 8 del CIR alacantí va irrompre a toc de corneta i tambor, desplaçant els invitats a dues bandes.

El Molt Honorable, contemplava, entre curiós i extasiat, la parada militar. De sobte, l'alcalde de València Ricard Pérez Casado i el regidor Vicente Garcés es planten davant el president i, amablement, l'agafen un de cada colze, convidant-lo a ocupar el lloc que li corresponia: havia de presidir l'eixida de la senyera ciutadana, convertida en símbol de la Comunidad Valenciana. Uns minuts d'espera, tothom pendent de l'entrada al saló de Felip II i de les tropes que retien honors. La senyera inicià l'eixida, però… Hagué de doblegar el llom. Això, o enderrocar el mur i que la senyera no es doblegara. La gloriosa isqué inclinada a més no poder. Els soldats presentaren armes i l'himne d'Espanya acompanyà el símbol a la furgoneta de la policia municipal. El primer pas de l'hàbil maniobra de Ricard Pérez Casado s'havia acomplit. El següent serà passar la custòdia de «la gloriosa» a la Generalitat. No és la senyera de la Comunidad?

Doncs, que la custodie l'Honorable. Aquest era un dels comentaris a la presència de la bandera municipal en la sala de Felip II del castell de Santa Bàrbara. Mentre l'acompanyaven al furgó, els consellers Felip Guardiola, Segundo Bru, Cebrià Ciscar i el governador civil de Castelló, Joaquin Azagra, exterioritzaven algun acudit pel número que es mostrava a la concurrència. «Ja sereu presidents de la Generalitat», sentencià un periodista. «No hi ha lloc per a tants», respongué un conseller. L'acte protocolari tocà a la fi. El 9 d'Octubre s'havia acabat, al migdia, a Alacant. La televisió continuava la programació autonòmica, sense canapès ni whiskys per als televidents.

L'autonomia és nostra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.