16 històries de dignitat

"La feina de la vida del pare era gestionar el gran patrimoni cultural que té Catalunya"

A prop de l’estació del Nord de Terrassa, tirant cap abaix per carrers d’estretor antiga que conflueixen amb espais amplis envoltats de formigó, hi ha VESC, l’empresa que Lluís Puig, conseller de Cultura exiliat a Bèlgica, va construir. Avui la condueix la seua sòcia, Ali Pujol, que ens obre la porta d’aquesta empresa que presumeix d’un pati a l’antiga, amb sòl de pedres i arbres fruiters que el decoren. A dins hi ha els despatxos d’aquesta empresa cultural, assessoria i organitzadora d’esdeveniments d’aquest àmbit. La seu, diuen Sumpti i Alba, dona i filla de Lluís Puig, és el lloc on el conseller de Cultura hauria volgut rebre’ns. Significa molt per a ell. És l’empresa que va construir, un dels fruits, el més destacat, de tota una vida dedicada a la cultura. Ara, des de Brussel·les, des de «la presó de vidre» que és l’exili, troba a faltar això i moltes altres coses.

Entrevista gravada el 25 de juliol de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és VESC?

Sumpti: L’empresa que va muntar el Lluís [Puig] l’any 2000 amb l’Ali Pujol quan va deixar el càrrec que tenia com a tècnic dins del Departament de Cultura, al despatx de Joan Vidal i Gayolà [en aquell moment director general del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana]. Ell és un emprenedor nat i volia tirar endavant un projecte. Sempre ha treballat per la cultura i llavors volia emprendre un viatge sol. I en un viver d’empreses de Terrassa, del servei d’ocupació municipal, muntà aquest projecte. Al novembre de 1999 crea l’empresa VESC, Vèrtex Empresarial de Serveis Culturals. Vesc també és una planta, la que regalem per Nadal. Llavors, el nom té un doble sentit. El Lluís sempre ha tingut molta visió de futur, i ell va veure en aquest pati -que era un galliner- moltes possibilitats. Com que va arribar a tenir molts treballadors, ell va buscar un espai ampli. I ell, que és molt amant de la natura, hi va veure moltes possibilitats.

 

I què ofereix, VESC?

Sumpti: Lluís engega projectes culturals. Ha estat mànager, productor d’espectacles i de tota mena d’esdeveniments: teatre, dansa, música, llibres... És una persona molt inquieta. I VESC encara continua. I el pati l’aprofitava per a gravacions, entrevistes, assaigs... És un espai molt polivalent. VESC es dedica bàsicament a fer management d’artistes i produccions culturals de tot tipus. Ell va estar treballant 10 anys a l’empresa i el van oferir la possibilitat de ser director del Mercat de Música Viva de Vic. Va acceptar-ho, va estar-hi quatre anys, i ho compaginava. Llavors li van proposar ser director general de Cultura Popular i va haver de deixar l’empresa per incompatibilitats. Llavors l’empresa va quedar en mans de l’Ali, la seva sòcia. I des d’aquell moment no té res a veure amb l’empresa.

 

Llavors, ell s’ha dedicat a la cultura tant des de l’àmbit privat com des del públic.

Sumpti: El Lluís ha treballat en la cultura des que va néixer. Sempre ha estat un home de cultura. T’ho dic perquè quan tenia 14 anys ja era sardanista. Després va estudiar música i va tocar en grups. Ha estat director d’Esbarts Dansaires. Sempre capficat en l’entorn del folklore. Ho ha fet des d’un àmbit d’oci, també professional i per a l’administració, que el va anar a buscar quan ell feia de bomber a Barcelona. En aquell moment la Generalitat de Catalunya el va buscar perquè ocupès una plaça de tècnic. Va estar al Departament de Cultura deu anys i es quan determina que vol muntar la seva empresa. És a dir, sempre ha estat amb la cultura.

Alba: Familiarment mai no li va suposar cap canvi. Tinc 32 anys i des de sempre l’he vist implicat en afers culturals. Des de teixit associatiu fins exposicions, cercaviles...

 

Ell sempre va viure a Terrassa?

Sumpti: Sí, però ha treballat arreu. Ha dirigit un esbart a Barcelona, ha ballat a Rubí, a Ciutat Comtal, ha dirigit l’esbart de Terrassa, ha tocat al Raval, a la banda de Matadepera...

 

I com a conseller només va estar tres mesos.

Sumpti: I ara, quasi un any a l’exili.

 

Quan el van nomenar imaginaven que les coses s’esdevindrien d’aquesta manera?

Sumpti: Ell tenia una cosa molt clara: quan era director general, un dia el Carles Puigdemont els va reunir a tots i els va dir que la cosa anava seriosament. «Qui vulgui venir amb mi, que s’apunti. Qui no, que es retiri ara». I tots van signar el document de suport a les directrius que emprenia el Govern. Això va ser públic.

Alba: Ell sempre ha dit que per a ell esdevenir conseller no va significar cap punt d’inflexió. Com a director general ja va participar en aquest acte al pati dels tarongers en què es demanava el suport a les noves directrius. En el moment en què va fer la reflexió va ser al pati dels tarongers, quan es va fer la firma. Passar a ser conseller era un pas més. Si el Puigdemont i el país el necessitaven... El projecte en què entrava el tenia clar i ell n’estava convençut.

 

En algun moment hi va haver la temptació de fer un pas enrere?

Sumpti: No. Sempre vam considerar totes les opcions, però en cap cas vam veure una impossibilitat en aquest projecte i sempre vam pensar que calia fer el que creia. En cap cas li vam dir que no.

Alba: De fet podíem estar una mica espantats per les conseqüències que hi hauria, però mai no ens haguéssim imaginat que arribaríem a aquests extrems. Parlaven d’embargaments, de multes... Però sempre vam pensar que algú dialogaria a l’altra banda quan es veiés contra l’espasa i la paret. Aquesta repressió no l’esperàvem.

 

A Terrassa hi ha majoria socialista al Govern local. Noten més suport o distància?

Sumpti: El Lluís té molt de suport tant a Terrassa com fora de Terrassa, perquè és un home de territori. A Terrassa sempre ha estat molt implicat a través de la cultura popular. Als primers carnavals que es van muntar a Terrassa després de la dictadura ell hi era.

Alba: També va refundar la colla dels trabucaires, ha treballat per la música... Però com diu la mare, és un home de territori. Ha hagut de voltar i ha fet tant per Terrassa com pot haver fet per l’Ebre o per les Terres de Ponent. Pel que fa al suport, Terrassa viu l’empresonament del conseller Josep Rull i l’exili del meu pare. I és cert que tot el suport que rebem és popular. Cada vespre, a les 19.30, al Raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, es canta des del primer dia que va marxar. Sempre, malgrat aquest sol de justícia, que plogui o nevi -perquè aquest any ha nevat. La gent sempre canta i demana que torni per poder fer la seva feina. I això ens fa anar amb el cap ben alt.

Sumpti: I hi ha grups de música que acompanyen les persones que cada dia canten davant l’Ajuntament.

 

Quina ha estat la mostra de suport més satisfactòria?

Alba: Hi ha dos mostres. La més significativa potser va ser el concert per la llibertat, en què van actuar tots els artistes que han col·laborat amb el pare al llarg de la seva trajectòria. I la més il·lusionant o divertida va ser en la darrera Festa Major, quan es va fer una excepció i hi havia dos capgrossos, un del conseller Rull i un altre del pare.

 

En algun moment Lluís Puig va dubtar si restar a Catalunya en comptes de marxar a l’exili?

Sumpti: No. Ell va tenir clar sempre que volia marxar.

Alba: Moltes vegades ens pregunten si hauríem escollit presó o exili i mai no vam haver d’escollir. Cadascú va prendre una decisió personal, sense estratègies. S’havia de triar entre quedar-se i acceptar les conseqüències o marxar i explicar a fora el que estava passant a dintre. Sempre sense saber que els qui es quedaven restarien empresonats i els que marxaven no tornarien. Aleshores, el pare, que té molts lligams amb Europa i la resta del món, va creure que tenia més eines per treballar fora que si es quedava aquí. L’opció de marxar era molt més valuosa per al país que quedar-se.

 

El contacte amb ell és diari? Cada quan viatgen?

Sumpti: Jo cada setmana.

Alba: I jo intento anar-hi un cop al mes.

 

Marxaran amb ell si tot s’allarga?

Sumpti: Ara estem desaprenent. Allò que tota la vida ens han dit, que hem de programar, treballar per un futur, tenir una casa, etc., ara estem desaprenent-ho. Les nostres decisions són que el dimarts agafarem l’avió i anirem cap allà. Què passarà al setembre? No ho sé. Que ens sorprengui el destí. Esperem que siguin coses bones, però no planifiquem.

Alba: Al principi anàvem a un dia vista i agafàvem rutina, que no normalitat. Les famílies acostumàvem a fer rutina perquè si no et desesperes. Però no és una normalitat anar a veure el pare fora. Aleshores, al principi podíem planificar a un dia vista i ara, des de fa un parell de mesos, podem pensar a una setmana vista. Però pensar ara en el Nadal... Ens ofeguem. No podem imaginar-ho. I fa ja mesos mesos de tot plegat i cada dia passa una cosa diferent que ens fa reaccionar i resoldre conflictes diàriament.

 

Quin ha estat el moment més confús des que ell va marxar?

Sumpti: Hem passat moments molt durs que en la vida haguéssim imaginat que passaríem. Els inicis van ser molt durs pel desconeixement: l’euroordre, pensar que ets un delinqüent quan no ho ets... No m’agradaria que ningú visqués aquests moments. És molt dur que et diguin adéu i punt. I no preguntis: adéu.

 

I el moment més satisfactori?

Alba: Quan van retirar les euroordres.

Sumpti: Aquest va ser un moment agredolç. Dolç per nosaltres, perquè reconeixen fora de casa nostra que no tenen cap mena de culpabilitat. Però els que estan a casa nostra estan a la presó. No sabíem si alegrar-nos o no, perquè sí, teníem raó i energies per lluitar pels que estan aquí. Però n’hi ha hagut tants, de moments... El pitjor, potser, és l’entrada. Traspassar la porta d’allò desconegut.

Alba Puig i Sumpti Romañach / Jordi Play

 

Com van viure l’1 d’octubre?

Alba: Jo el vaig viure molt prop d’aquí, perquè visc a prop de VESC, i aleshores el vam viure com a ciutadans normals que anaven a votar. Jo vaig fer-ho a l’Escola Lanaspa-Giralt, on vaig anar de petita i on he votat tota la vida. Vaig anar ben de matí per si arribaven Mossos o el que sigui i hi havia d’haver gent a la porta. Hi havia un suport espectacular: gent del barri que baixava a esmorzar, els qui estàvem des de les 5 de la matinada a la porta... Una vegada es van obrir les portes hi havia molta gent. El meu marit és d’Alella, un poble molt petit [al Maresme] i vam saber que potser allà no hi hauria tanta gent per defensar l’escola i vam decidir anar-hi a donar suport. Es va donar la notícia que es podia votar en qualsevol col·legi i vam decidir marxar d’aquí, que hi havia molta gent, per anar al col·legi d’Alella.

Sumpti: Va ser un dia molt emotiu. Nosaltres, el Lluís i jo, votem en un barri de Terrassa molt característic, una barriada gairebé. Vam anar tots dos i va ser molt impactant. Nosaltres no hem estat persones públiques com uns altres consellers. Però quan vam arribar ens aplaudien i ens animaven cridant-nos «no esteu sols, no esteu sols». Era increïble. Perquè era gent normal i corrent que només volia votar i defensava les urnes a capa i espasa. Ell, evidentment, va haver de marxar a la Generalitat i jo em vaig quedar allà. Teníem la por tota l’estona que al col·legi hi hagués menys persones de les que hi havien. Els Mossos ens deien que si això abaixava de volum s’haurien d’emportar les urnes. Llavors, jo tenia el telèfon a la mà i trucava perquè no baixés el quòrum de personal. Tota l’estona així fins les 9 del vespre. Va ser molt emotiu.

Alba: Hi havia tensió. Ell estava a Barcelona i la família, separada. Ens van arribar notícies de les càrregues. Sabadell, que el tenim ben a prop, va rebre la repressió de manera molt forta i teníem amics que ens escrivien dient-nos que els estaven atonyinant a la porta de l’escola. Al final del dia va ser com un gran triomf, però recordo una tristesa infinita quan vaig arribar a casa i vaig posar la televisió. A nosaltres no ens va tocar, però ens podria haver tocat. A Terrassa no hi va haver cap incident. Cap ni un.

 

I el 27 d’octubre?

Sumpti: Aquí va ser la duresa. És el dia que es proclama la República. Va ser molt emotiu. Tota la família esperàvem el Lluís a casa. Era una festa, calia celebrar que teníem República. I el Lluís no ve, el Lluís no ve, el Lluís no ve. I arriba a casa amb la cara desconfigurada. Fem un brindis, ens emportem els avis, que són ben grans, i el Lluís ens diu: «nois, me’n vaig». La mateixa nit del 27 d’octubre.

Alba: Va ser un dia molt emotiu. Tenim un tiet que creu moltíssim en la República i no hi era. Ens va deixar fa dos anys per un càncer. Tots sabíem que quan el pare estava al Parlament estava pensant en ell. I nosaltres, des de casa, també. I volíem brindar. Jo recordo un moment que ara l’he entès perfectament: l’avi, el pare del Lluís, estava molt seriós. I jo li deia: «però avi, que tenim República!». I ell em va mirar amb ulls de tristesa, d’aquell que ha passat la guerra i la postguerra, i em va dir: «no sabeu on us heu posat ni contra qui us heu ficat». En aquell moment d’alegria no el vaig fer cas. Quan va arribar el pare vam fer la copa. I quan va dir que marxava... No hi ha dia que passi que no recordi les paraules de l’avi. Ell està revivint el que ja va viure.

 

Com s’enfronten els pares del Lluís Puig a aquesta situació?

Alba: L’avi està molt preocupat. En la vida s’hagués pogut imaginar tenir un fill a l’exili. Li costa molt d’entendre. L’àvia, a més, està malalta. Ara s’acaba d’entendre el que és l’exili amb el que li ha passat a la família de Toni Comín, que han perdut un germà. L’exili et resta temps amb els teus. Et dona les eines que la presó et treu, però et resta temps amb amics i familiars. I el Lluís està perdent la seva mare.

 

Els avis entenen de política?

Sumpti: Mai no hem estat una família de polítics. No ens hi hem dedicat.

Alba: Els avis són gent humil, treballadora, que sempre ha mirat de treure endavant la família i que sempre han estat molt vinculats a Terrassa, amb tot el tema associatiu. Però més enllà, no res.

 

De què treballaven?

Sumpti: El pare del Lluís era comptable i la seva mare era cosidora.

 

Quan Lluís Puig va prendre la decisió de ser conseller, els seus pares com s’ho van prendre?

Sumpti: N’estaven orgullosos, perquè era producte d’una trajectòria professional. Ho van viure amb orgull. El pare va veure que el seu fill era vàlid per determinar les directrius d’un país.

Alba: Va ser una sorpresa. Per nosaltres, que el pare fos director general de Cultura Popular era el màxim al que podia arribar. I en cap cas aspirava a que ocupès cap altre càrrec.

 

Per tant, ell no va fer mai carrera política. Estava dins i li va tocar.

Sumpti: Exacte. Sempre l’han anat a buscar.

Alba: Per trajectòria. Quan va estar de director general va entrar amb el Ferran Mascarell i ho va fer per trajectòria vital, no per militància.

 

Quan va començar a militar en política?

Sumpti: Es va associar al PDeCAT mig any abans de ser conseller. Mai abans.

Alba: Li va engrescar molt la idea d’aquest nou partit i com que s’estava creant el van proposar dissenyar estratègies culturals a dins. Hi havia gent jove, una renovació molt potent del que era l’antiga Convergència, i s’hi va afiliar. No hi havia cap mena d’estratègia per ser res. Simplement, el partit l’engrescava.

Sumpti: I quan va entrar ho va fer en la sectorial de cultura. Perquè el Lluís no ha tingut mai ambició política, però sí cultural. Llavors, quan va observar la renovació cultural que diu l’Alba, ell va pensar que podia aportar la seva experiència a un partit nou que volia deslligar-se de les coses que s’havien fet malament.

 

Com definirien ideològicament el Lluís Puig?

Sumpti: Una persona molt liberal.

 

En termes econòmics o socials?

Sumpti: Socials. No és una persona que s’hagi preocupat mai per qüestions econòmiques. És una persona de cultura i que es preocupa per la socialització de la cultura, tendent a l’esquerra. Sempre ha mediat perquè la cultura arribi a tot arreu. Sempre.

Alba: Ell sempre ha viscut la cultura en primera línia.

 

Què pensen que troba més a faltar en aquest sentit?

Sumpti: Ell té molts projectes. No te’ls acabaràs. El seu cap no para. Sempre està creant mestissatges: música i dansa, distintes corrents musicals...

Alba: De fet és una llàstima, perquè ell com a conseller tenia l’oportunitat d’aplicar tot el que ell coneixia. El sector cultural va celebrar molt el seu nomenament com a conseller, perquè ha treballat amb tothom i ningú no té queixa d’ell. El seu potencial no s’ha pogut veure perquè va haver de marxar. I el seu projecte hauria pogut aportar moltíssim. Ningú li ha d’explicar com és la cultura per ell poder-la gestionar. La coneix perfectament des de l’àmbit administratiu i també des de l’empresarial. La feina de la seva vida era poder fer de gestor del gran patrimoni cultural que té Catalunya.

Sumpti: És el que més greu li sap: va dir que sí a ser conseller i tenia l’esperança de poder aportar. I no ha pogut fer-ho.

 

Com va conèixer el seu marit?

Sumpti: Com la cultura [riu]. Les nostres famílies eren amics. Ara, Terrassa té 200.000 habitants. Però abans era un poble petit. I com que no hi havia alternatives i les famílies estaven unides.

 

Amb totes les coses que m’han dit que ha fet el Lluís, els deu haver costat triar un lloc simbòlic per fer l’entrevista.

Sumpsi: Aquest és el més significatiu, perquè l’ha construït amb la seva suor. Ho ha aixecat així.

Alba: Ell, ara que està lluny, troba a faltar el que és seu, el que ha construït. El pare va aixecar VESC, era el somni de la seva vida. Anava a treballar a Barcelona, i sempre havia dit que quan tingués una empresa la tindria a Terrassa, encara que després treballés per tot Catalunya. VESC va ser un gran èxit. En aquest pati s’han vist dinars de feina, de celebració, trobades de gent quan les coses no anaven bé i s’havia de fer pinya... El pare sempre ha tingut una cadira i un got de vi per qui creuès aquesta porta. Per això, aquest lloc és de pau, de serenor, de crear sinergies, projectes i futur.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.