Turisme cultural

Valls, un poble que mira cap al cel

A Valls, els seus veïns estan acostumats a alçar la vista al cel. El gest, ací, pren tot el sentit i respon a tres raons ineludibles. La primera, la dicta la tradició castellera quan enfila les torres humanes, la segona rau en la inevitable manera de menjar els deliciosos calçots i la tercera és que posseeix el campanar més alt de Catalunya. Valls, però, també toca de peus a terra. El seu patrimoni secular ha bastit una història sòlida, un relat dens i apassionant a l’ombra de les seues places i carrers. 

  • Valls és el quilòmetre zero  del món casteller. La tradició i la potència de les seues colles, la Joves i la Vella, no en deixa cap dubte.
    Valls és el quilòmetre zero del món casteller. La tradició i la potència de les seues colles, la Joves i la Vella, no en deixa cap dubte.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És dimecres, dia de mercat. Les parades de fruita i verdura ocupen alguns espais emblemàtics del centre de la població. La plaça de l’Oli, la de les Garrofes i el carrer Carnisseria es poblen a mitjan setmana d’un reguer animat de gent. Del vaivé sorollós emergeixen, ací i allà, crits aïllats d’algun venedor que pretén, per la força de la veu, seduir la clientela que s’hi passeja. I així és dimecres rere dimecres, com cada dissabte el mercat de roba, des de principis del segle XIII quan el rei Pere el Catòlic va atorgar a la vila el privilegi de tenir mercat setmanal. Des de llavors, la cita ha perviscut amb el pas del temps i dels avatars de la història, i és per això que el mercat de Valls arribà a esdevenir un centre de comerç de referència per a les poblacions del Camp de Tarragona. Avui, potser més que mai al llarg de la seua existència, el mercat pateix els efectes del mal del nostre temps. L’afluència de compradors s’ha reduït substancialment, el centre de la població s’ha buidat de veïns i l’Ajuntament fa mans i mànigues perquè no s’extingesca aquesta cita secular. Al voltant del mercat, la Regidoria de Comerç i Turisme ha organitzat un seguit d’activitats al llarg d’aquest 2018 per celebrar els vuit segles d’història i seduir la clientela. El passat mes de juny finalitzava la segona edició del Showcooking, o cuina en directe, en què es donaren cita cuiners de renom i per mitjà de la qual es volia potenciar els productes de quilòmetre zero i la filosofia del moviment Slow Food. El Showcooking, a més, reivindica els mercats com una aposta per la pervivència de la pagesia i el model de comerç de proximitat.

Tot passejant per la història

M’agrada el centre de Valls, els seus carrers i carrerons i places, però sobretot els seus noms d’aquests, un bon grapat dels quals eleven a una categoria superior la quotidianitat més absoluta. Imagine que el vallenc venera i reconeix el valor de la cosa pròxima, i per això en fa homenatge. Entre sants i santes, i alguna figura local destacable, et passeges pel carrer de la Peixateria, de la Carnisseria, per la plaça de les Garrofes, la de l’Oli i la del Blat, per les dels Alls, de les Escudelles i de la Fusta, pel carrer dels Bous i pel de la Figuereta, pel del Mercat i pel del Forn Nou

Al nucli antic, hi ha carrers estrets, molt, parcialment coberts per cases que s’hi aboquen. La llum, l’essència, la humitat són medievals, irregulars, laberíntiques. Com ara el d’En Simó, encara empedrat, un passadís on no es cola el sol. Hi ha places diminutes, també, discretes, que completen el traçat capriciós de la trama urbana, com clarianes enmig d’un bosc atzarós de venes i d’artèries. Alguna, però, marca el contrapunt. La plaça del Pati es manifesta rectangular, dura, categòrica, amb una calculada centralitat i d’una rigidesa un punt marcial. L’espai deu el seu nom a l’ús que se’n van fer: funcionà com a pati d’armes d’un castell avui inexistent. El seu protagonisme enmig del laberint de carrers l’ha convertida en punt de trobada dels vallencs. Paga la pena asseure’s en alguna de les terrasses per copsar el pols de la ciutat, aquests vuit-cents anys que el consistori ha resumit en una de les diverses rutes temàtiques que ofereix al visitant i en la qual destaca la naturalesa d’una societat històricament comercial i industrial, i especialment dinàmica. Els carrers i places més emblemàtics van ser espais d’intercanvi social, de reunió i de negoci, de ciutadans, pagesos i comerciants, testimonis d’un pòsit que ha construït segle rere segle la identitat del Barri Antic de la vila.

La mostra del dinamisme comercial constituí un factor d’atracció de la comunitat jueva a finals del segle XIII. Llavors, el poble semita es concentrava en un call amb dues artèries, les quals mantenen  avui el traçat medieval original. Són els carrers del Call i dels Jueus, tots dos estrets, ombrívols, intrigants. El del Call, amb els corresponents arcs d’entrada i tot. 

La comunitat jueva disposava d’una taula a la carnisseria pública, d’un forn de pa propi i d’un fossar on enterraven els difunts obeint els ritus propis de la tradició hebrea. Els jueus vallencs arribaren a sumar a mitjan segle XIV unes 200 ànimes, un 7% d’una població total que ascendia a 3.200 habitants, just abans de l’arribada de la pesta negra de l’any 1348. Aquest microcosmos social disposava també de l’aljama, l’organisme jurídic propi d’aquestes comunitats, que gestionava la vida social, religiosa, judicial i econòmica dels seus membres. 

Tot vagarejant pels carrers, descobrim múltiples elements que componen el relat i la transcendència històrica d’aquesta vila. Alguns d’ells perviuen al pas del temps i al llarg del temps han anat canviant d’usos i adaptant-se a les necessitats del poble. És el cas de l’Antic Hospital de Sant Roc. L’edifici, de mitjan segle XVI, es va construir ben pròxim a la muralla, per decisió del Consell Especial de la vila. Originalment, se’l conegué com a Hospital de Pobres de Jesucrist, que el mateix sant Roc s’encarregà d’emparar. L’han ocupat escoles, jutjats, fins i tot ha estat seu de la Fiscalia de l’Habitatge. En l’actualitat, ha estat cedit a l’Institut d’Estudis Vallencs, que n’ha fet la seu i centre d’activitats. Conferències, seminaris, biblioteca, arxiu i espai de recerca d’història i geografia, de patrimoni natural i cultural conformen l’ADN de l’entitat.

El Teatre Principal de Valls és el segon més antic de Catalunya d’aquestes característiques que ha conservat l’estructura arquitectònica. Construït entre 1845 i 1851 per l’arquitecte Ignasi Jordà, posseeix un ordenament interior a l’estil italià, format per l’escenari, el fossat per a l’orquestra, el pati de butaques i els pisos de planta de secció circular. L’edifici, d’estil neoclàssic, va ser recuperat per a la ciutat el 1998. Una incursió en aquest espai ens transporta mentalment a una funció plena de gom a gom de les classes benestants locals.

El carrer de la Cort es postula com un element vertebrador de primer ordre i una de les principals artèries comercials del nucli antic. En el passat, fou el connector de dos poders. El carrer uneix la plaça del Pati amb l’església de Sant Joan, i el seu nom es deu al pas dels nobles que transitaven entre el castell, històricament ubicat a la plaça, i l’església. Ací ha passat de tot. És lloc de fires i mercats, i espai de gran tradició comercial. Hi ha cafès i botigues i un constant anar i venir de gent. A mig camí, hom diria que amb una calculada equidistància, la capella del Roser es manifesta discretament encastada entre cases. Les rajoles vidriades d’aquest edifici, que fou declarat Bé d’Interès Cultural el 1972, representen dos passatges de la batalla de Lepant.

Més endavant, a tocar de l’església, la casa de Santes Creus passa desapercebuda. L’estil neoclàssic li confereix sobrietat, només és alterada per les tres gàrgoles que la delaten. Va ser construïda a principis del segle XVII pels monjos del monestir de Santes Creus, que la van habitar fins a la seua expulsió definitiva dictada per la desamortització de Mendizábal el 1835.

A Valls la història contemporània també ha deixat una petjada subterrània. Malgrat la invisibilitat d’aquests espais, la ruta Espais Amagats ens els fa presents. Per protegir la població durant la Guerra Civil, es va construir un refugi antiaeri que, després de restaurat, forma part de l’Espai de la Memòria, junt amb la Sala Gòtica de Ca Sagarra. El refugi, excavat a la plaça del Blat, té una fondària de vuit metres, i és estret. Els seus passadissos no superen el metre i mig d’amplada i el metre setanta d’alçària. El refugi està connectat amb l’antic celler de l’Arquebisbe de Tarragona, situat al soterrani de Ca Sagarra. Ambdós espais conformen l’anomenat Espai de la Memòria de Ca Sagarra, un bon punt d’inici per entendre la història local i per visitar altres punts importants de la vila durant la contesa, com el cementiri, el camp d’aviació o l’hospital de sang. 

  

Tres raons per alçar el nas

Arribem al moment més esperat. De totes les joies vallenques, les tres que obliguen a alçar la vista són, al capdavall, les més preuades pel visitant. A saber: els castells, els calçots i el campanar de la vila. Anem a pams.

Leyenda

Els castells s’han guanyat a pes haver estat declarats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. La seua història és llarga i es remunta al segle XVIII, quan els valencians importaren a la Catalunya Nova un seguit de balls que es realitzaven en ocasió de manifestacions religioses. Com a colofó tenien petites construccions humanes. La muixeranga d’Algemesí en conserva un parentiu llunyà amb unes estructures que han anat creixent, tot desafiant la gravetat, la força i l’equilibri. No debades l’essència castellera es resumeix en una fórmula lingüística magistral: força, equilibri, valor i seny. 

Es parla que cap a finals del segle XVIII ja s’emprava la paraula castells per diferenciar les estructures humanes dels balls de Valencians. D’aquesta manera, els castells cobraven identitat i iniciaven el seu camí. De fet, sembla que al 1801, Valls assisteix als primers pilars per la festivitat de la Candelera, el 2 de febrer. Uns anys més tard, dues colles es disputaven el públic, la dels Pagesos i la dels Menestrals, llavor de les actuals colles vallenques, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la Colla Joves dels Xiquets de Valls. Aquesta activitat primerenca i la passió amb què el conjunt de la població viu els castells han dut la vila a batejar-la com el Bressol dels Castells i la plaça del Blat, el Quilòmetre Zero del món casteller

Les de Valls, la Joves i la Vella, mantenen des d’aleshores una rivalitat que els fa alçar estructures gairebé impossibles fins a assolir en els darrers anys la cota dels deu pisos. I és precisament aquesta rivalitat la que els aporta la gasolina per al repte permanent i per a la superació de la colla veïna.

El “més difícil, encara” prengué ja forma cap al 1835, quan ja s’havien assolit vuit pisos, mentre que una dècada i mitja després els castells encetaven la seua primera època daurada en descarregar el primer tres de nou amb folre. No acabaríem d’enumerar triomfs i derrotes, però el fet és que des de Valls, concretament des de la plaça del Blat, l’onada expansiva del fet casteller ha arribat a tots els racons de Catalunya i fins i tot n’ha traspassat les fronteres. Els Xiquets de Hangzhou o els Castellers of London en són dues mostres.

És a tocar de la plaça del Blat, també, on s’està finalitzant el gran projecte del Museu Casteller i on no us podreu perdre la diada castellera que se celebra per la Fira de Santa Úrsula (del 15 al 21 d’octubre). L’envergadura excepcional dels castells vallencs contrasta amb el seu escenari. La plaça del Blat és continguda, porxada amb un cert pendent, cosa que deu dificultar l’elaboració dels castells. La presideix la Casa de la Vila en qüestions de poder local i el centenari bar Bruch com a catalitzador de vida social.

El segon motiu per alçar el cap en arribar a Valls són els calçots. La preuada ceba dolça es conrea durant un any i es cuina a la brasa. El consum del calçot es realitza en grup, en massa fins i tot. Es tracta d’una mena d’acte solemne, festiu, un ritual de comunió i de devoció envers el vegetal, en què ens veiem obligats a alçar la mirada al cel per ingerir-lo. La idea, ni més ni menys, va sorgir d’un discret pagès local, en Xat de Benaiges, allà cap a finals del segle XIX. L’omnipresència del calçot a les taules dels principals restaurants és, avui dia, indiscutible. Ha esdevingut, en paraules d’Empar Moliner, una veritable “estructura d’Estat” de la gastronomia catalana. 

Amb la marca Calçot de Valls, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya va atorgar el 1995 al calçot local, produït a Valls i rodalia, el segell d’Indicació Geogràfica Protegida. La màxima celebració ritual se celebra a la Festa de la Calçotada de Valls el proper 27 de gener de 2019.

I tres. La tercera raó per alçar la vista és el campanar de l’església de Sant Joan, edificat el 1897. Són 74 metres d’una elevació estilitzada, amb una forta dosi d’espiritualitat i en sintonia amb la morfologia de les torres castelleres. Son els 74 metres que fan d’ell el campanar més alt de Catalunya i tot un símbol de la població. Pugeu-hi per contemplar fins a cinc comarques de la Catalunya meridional. Sens dubte, des d’ací dalt l’experiència aèria és excepcional i la sensació de buit deu acostar-se a la que deu tenir l’enxaneta al capdamunt d’un castell.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.