Km 0. Vilafranca del Penedès
La rambla de Sant Francesc presenta un aire de passeig higiènic, esponjat, gustosament assossegat. S’hi concentren cafès i terrasses, i un bon percentatge de la vida social vilafranquina. El carrer en qüestió és hereu del lloc que havien ocupat les antigues muralles fins a la primera meitat del segle XIX, quan aquestes foren enderrocades durant.
Si us hi atanseu un dissabte, viureu l’experiència d’un mercat setmanal —l’anomenat Mercat dels Dissabtes, d’origen medieval— que colonitza agitadament la rambla i els carrers adjacents, amb més de 200 parades, 1.310 metres lineals de venda i 20.000 compradors potencials, curiosos i altres variants de la clientela ambulant.
Al cap de la rambla, es troba el monument a Milà i Fontanals, fill de Vilafranca i un dels impulsors de la Renaixença.
Abandonem, doncs, la vila des d’aquest punt. Circulem pel bell mig de la població —no obstant, caldrà reservar temps, abans o després de l’excursió, per a una passejada pel centre de la població, una visita al Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, a l’església de Santa Maria, al nucli antic en general, amb els seus palaus medievals, o una incursió en hores d’assaig a Cal Figarot, la seu social dels Castellers de Vilafranca.
Km 3,9. Les Cabanyes
Deixem enrere la capital del Penedès en direcció nord. El barri de l’Espirall ens acomiada amb la seua creu de terme. Enfront d’aquesta, un camí de terra mena a la Torreta dels Bous, una masia de dimensions notables que completen diverses dependències annexes tancades per una closa. L’aspecte és noble, elegant, amb les parets emblanquinades.
Arribem a les Cabanyes. El municipi és petit, fora d’escala, un dels més diminuts de la comarca, amb 1,79 quilòmetres quadrats i una pau aclaparadora. Sembla que a la vora hi hagué, entre els segles I aC i VII, una vil·la romana.
En direcció a Guardiola de Font-rubí, el camí de la Carrerada travessa una terra plana, coneguda com el pla de Can Saumell, un espai dilatat folrat de vinya. El camí és còmode, de bon rodar, asfaltat, lleugerament ascendent.
Km10,6. Guardiola de Font-rubí
Guardiola de Font-rubí fa d’antesala de la muntanya penedesenca. L’orografia es rebrega sensiblement: alguns plans coexisteixen amb els primers estreps i les serres de poca envergadura, com la del Mig. Un munt de torrents i rieres s’hi donen cita, trenquen la continuïtat territorial i sincopen la pedalada.
La continuïtat visual de la vinya l’altera, en un extrem del quadre, el riu de Foix. Aquest, de règim irregular i capriciós, com pertoca a un riu mediterrani, ha nascut una mica amunt, al cor de la serra d’Ancosa, al municipi de la Llacuna, situat ja a la comarca de l’Anoia. Al seu marge dret, surt al nostre pas una masia imponent: és la Baronia de Riudefoix, d’origen medieval i documentada a mitjan segle XVI. Posseeix capella i molí, i la seua fesomia ha perdut l’encant pretèrit a força d’intervencions modernes.
A les portes de Sant Martí Sarroca, l’anomenat conjunt de la Roca es retalla sobre el cel.
Km 17. Sant Martí Sarroca
Prepareu-vos, perquè arribats al poble caldrà enfrontar-se a la pujada —curta, però intensa— més exigent de tot el recorregut. Es tracta d’un quilòmetre escàs, amb pendent pronunciat, necessari per assolir el conjunt monumental de la Roca, format per dues construccions dels segles X i XII: d’una banda, el castell de Sant Martí Sarroca; de l’altra, l’església de Santa Maria. El cim del turó de la Roca es presenta com un espai defensiu, que hostatjà una presència anterior ibera i posteriorment romana. Es tracta d’un conjunt romànic d’excepcional bellesa, tant per la seua arquitectura com per la ubicació. La perspectiva de l’església desafiant el buit i desplomant sobre la riera de Pontons exhibeix una actitud arriscadíssima.
Eixim del poble, tot vorejant el cementiri que, amb la blancor del seu mur i l’alineació dels xiprers, s’obre a migdia enmig de les vinyes. El riu de Foix ens acompanya a poca distància. Circulem entre aquest i la riera de Pontons. La tònica del camí, asfaltat i en suau descens, és plaent i de pedaleig àgil. Aquesta via havia connectat històricament Sant Martí Sarroca amb la capital del Penedès, una funció que avui fa la carretera BP-2121. El viatge transcorre entre vinyes i una vida rural activa, dispersa, concentrada en masies a ple rendiment, com ara Cal Montoliu o Cal Garguinyola.
En uns quilòmetres, girem a l’esquerra en direcció a la destinació vinent: Vilobí del Penedès. Abans, però, travessem el Foix i tot seguit ens intercepta la masia de Can Lleó, un conjunt noucentista de factura noble, visiblement consistent i successor d’una primigènia explotació agrícola documentada al segle XV. Adossada a aquesta, hi ha l’ermita del Roser, de tall neoclàssic, sòbria, bastida per a auxiliar necessitats estrictament espirituals.
Km 28. Vilobí del Penedès
La seua demografia continguda —supera per poc els 1.100 habitants— es baralla amb els accidentats contraforts de les serres de Font-rubí i de Mediona. Vilobí ha viscut tradicionalment del guix, que n’ha afaiçonat el topònim i el paisatge. Del primer, les especulacions lingüístiques s’aventuren a situar-ne l’origen en una possible villa albina, en referència al nom —Albí— del presumpte propietari, o bé al color blanquinós propi del guix. A banda, a les arrels locals s’ha detectat presència neolítica, a jutjar pel jaciment d’indústria lítica en sílex localitzat al turó dels Tres Pins, i restes ibèriques i romanes que delaten amb probabilitat un poblament continuat.
Del paisatge, les guixeres abandonades de Vilobí —s’hi aturà l’activitat extractiva el 1993— formen quatre pèlags, quatre làmines d’aigua que inunden aquest petit espai natural d’una singularitat visual i ecològica extraordinària. Us aconsellem vivament de passejar-vos-hi i, de passada, completar la visita amb una incursió al Museu de Geologia i del Guix.
Km 33,5. Pacs del Penedès
La transició cap a Pacs del Penedès permet un desplaçament alegre, en lleugera baixada. El poble, amb poc més de 900 habitants, queda protegit de la influència de Vilafranca del Penedès per dos turons discretíssims, el de Sant Jaume (260 m) i la muntanya de Sant Pau (303 m).
Travessem de nou la carretera BP-2121 per a dirigir-nos, ara, a la Bleda i la seua torre de l’Aigua, que s’enlaira finament per sobre del tapís conreat. L’edifici, construït el 1923, va servir per abastir d’aigua els vilafranquins. La seua silueta esvelta, que originalment posseïa sis pisos, va ser escapçada durant la Guerra Civil, quan quedà reduïda a només tres nivells.
A la Bleda, encara, probablement us sobtarà una sòlida masia de planta rectangular, pròxima a la capella de la Mare de Déu de la Bleda. Tot fa pensar que el casalot ocupa l’emplaçament originari de l’antic castell, documentat des del segle XII.
Pocs quilòmetres ens separen del final. Circulem per pistes entre vinyes, amb la mirada captiva pel paisatge urbà de Vilafranca que assolim en qüestió de minuts. Una passejada pels agitats carrers del seu centre, o bé lliurar-nos a un àpat recuperador reglamentàriament acompanyat d’un caldo local seran la millor recompensa.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.