Memòries

Joan Margarit cerca en la infantesa les claus de la seva poesia

A ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (Ed. Proa), el poeta Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) es capbussa en la seva infància, adolescència i primera joventut a la recerca dels fets rellevants que han marcat la seva memòria, el seu caràcter i la seva obra

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió”. Ho confessa Joan Margarit en un dels moments de sinceritat mesurada que deixa anar en les seues memòries d’infància, adolescència i joventut, Per tenir casa cal guanyar la guerra, que acaba d’editar Proa.

El llibre és un viatge molt interessant als anys trenta, quaranta i cinquanta: un de sorprenentment descriptiu i fred (emocionalment fred) per venir de la memòria d’un poeta, però també estranyament sincer: amb el país, amb la família i amb el seu propi caràcter.

Margarit ha reflexionat força sobre la seva obra i el procés creatiu que l’empeny a escriure. Potser per això emet sentències sobre la seva poesia que són molt analítiques, molt racionals, en comparació de les descripcions rescatades de la seva memòria.

Margarit fa unes memòries cronològiques, amb dos capítols previs sobre els seus orígens familiars: per un costat, l’Ametlla de Mar ­—la Cala, com en deien abans, i n’hi diuen encara molts veïns—, d’on venia la seva mare, i, per l’altre, Sanaüja, a la Segarra, d’on procedia el pare. El primer, un lloc llunyà, amb el qual el poeta reconeix no haver tingut gaire relació, tot i que li sembla l’origen fosc d’una part del seu caràcter, potser la més difícil. De les famílies de la Cala, coneguts com els panyeros i els farmacieros, Margarit creu haver heretat un distanciament del passat.

Aquests coratges que busquen bruscament l’oblit, i tanquen les etapes conflictives d’un cop de porta, formen part també del meu caràcter (...) Els que em coneixen saben que en mi la indiferència és l’actitud que dissimula el rebuig insuportable d’algun nus sentimental que no sé o no tinc la paciència o la tolerància necessàries per poder desfer, i que acabo tallant”.

Però al costat de records difusos de l’antiga casa davant del port i dels tiets, Margarit hi rescata un tret personal que l’ha mantingut al llarg de tota la vida. “D’aquella casa, que ja fa molt de temps que no existeix —escriu el poeta en les memòries—, em venen una netedat i un ordre que freguen perillosament la violència, però que alhora són responsables de forces imprescindibles per a la supervivència com a poeta. Una supervivència de llarg abast que té molt a veure amb qüestions que només en aparença són lluny de la poesia, precipicis familiars, professionals, sexuals, la força per viure amb dues filles mortes. Els poemes viuen i sorgeixen sempre entre coses així”.

De l’avi caler, el Josep Consarnau Balfegó, Margarit reconeix portar impregnat un rampell en el seu caràcter. Durant la Guerra Civil, Consarnau, el Panyero, va ser interrogat per un escamot anarquista —concretament de la FAI— que buscava el capellà propietari del pis de Barcelona on s’amagava ell i la seva família. Consarnau, recorda el seu net, “no es va limitar a dir-los que no sabia on era, la qual cosa era veritat, sinó que els va abocar: ‘I si ho sabés tampoc us ho diria!’”. Això li va costar la vida: el van tancar en una txeca i, quan va sortir, no va sobreviure gaire temps. Margarit explica que la seva mare el va portar, quan tenia uns mesos, a aquella txeca, a veure l’avi i, tot seguit, relaciona la fúria, el penediment i l’impuls creatiu: “Em pregunto si aquell home, en veure la seva filla petita amb una criatura que ell no veuria créixer, va arribar a penedir-se d’aquell instant de violència del seu caràcter. Ara que soc més vell del que llavors ell era, m’adono que a vegades també he sentit aquesta fúria, aquest rampell. Si no he estat a temps d’evitar-lo, sempre me n’he penedit i, sovint, avergonyit. I, malgrat tot, a vegades, en un trastorn així de l’ànim, he entrevist un poema”.

La seva mare, reconeix Margarit, va arrossegar les “carències afectives fins al seu propi nucli familiar”, no va trobar “mai la manera de mostrar l’amor amb naturalitat” i el poeta es demana si això també l’ha afectat: “Ara em pregunto si no pateixo també aquesta manca de capacitat per expressar l’amor. ¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte? Estimar-se potser no és un acte tan natural com la nostra cultura ens fa suposar”.

En aquesta dificultat, però, Margarit també hi albira una raó per escriure: “El que escriu el poema i el que el llegeix són dues persones desconegudes, però amb una relació silenciosa molt més intensa de la que tenim amb altres persones properes. És el màxim que m’he pogut acostar al que em demanava aquell ‘estima els altres’, el proïsme —una altra paraula de significat dubtós”.

Aquesta sinceritat brutal, la manera de mostrar els seus propis dimonis en la narració, sobta amb la fredor descriptiva, i serà el principal atractiu de les memòries.

L'Ametlla de Mar, la Cala. 

La violència de la Cala

La ràbia de la mare, el que ell anomena “la violència de la Cala lluitant sempre contra ella mateixa” i la mania d’escriure per “assolir una mica de pau”, condiciona l’estil de Margarit, segons conclou ell mateix: “Això explica per què jo mai no podria ser un poeta críptic a l’estil de Paul Celan o J.V. Foix. La part del poeta o del lector que busca en la poesia la seva salvació, o almenys un refugi, m’ha exigit sempre la referència explícita a uns llocs, unes persones, uns colors, un sons de la vida amb prou realisme per poder-los fer servir de fites per poder orientar-me. Si el poema és bo, la persona que el llegirà, aliena naturalment als fets concrets, n’hi reconeixerà misteriosament altres de seus i podrà fer-los servir com a tauló de salvació d’una manera semblant a la meva”.

Els avis paterns també són presents en la història vital de Margarit, més que els de l’Ametlla de Mar, però els silencis que la Guerra Civil va sembrar pertot arreu, i que van impressionar més d’una generació, també van marcar la relació amb l’avi Joan Margarit Rabella. “Amb l’avi només recordo converses generals, converses allunyades de la pròpia intimitat. I el pare i la mare tampoc me’n van saber explicar mai res. (...) Un forat negre que els xuclava amb una força que el meu pare va procurar neutralitzar amb unes eines —l’arquitectura, la pintura i la filosofia— que no va manejar mai amb prou destresa”. Però la poesia del net se’n veurà beneficiada d’alguna manera: “He après a utilitzar a aquesta força tèrbola en els poemes. Probablement vaig ser el primer a identificar-la i usar-la en benefici propi. Per això escolto el silenci de l’avi i n’estic tan agraït”.

Al costat de la prosa robusta però generalment distanciada de Margarit, l’autor inclou fragments del diari de la seva mare, un sinceríssim relat del qual es destaca l’esfereïdora experiència de l’embaràs i el part del mateix Joan enmig de les misèries de la guerra. “A les onze de la nit tinc dolors més forts. La mama d’un costat i de l’altre la Sara m’agafen al llit. Intento treure totes les meves forces, però m’estic esgotant, no puc aguantar amb les cames que he de tenir tan obertes. Per fi, enmig d’un dolor molt fort sento un gran espetec: la bossa de les aigües”.

El poeta hi veu un mateix objectiu en la seva poesia i el dietari de la mare: “La meva mare —opina el fill a les memòries— sol confiar les seves pors a l’escriptura. Tant aquella por com el remei avui formen part de la meva poesia”.

Margarit naixia a Sanaüja, on la seva mare havia anat a refugiar-se per la guerra, l’11 de maig de 1938. La guerra el marcarà per sempre. “Tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil”, reconeixia. I “també per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats. La meva poesia té la certitud que sobre les vides gairebé sempre actua algun fatídic moviment del destí. Un sentit tràgic de l’existència que ve de molt petit”. I insisteix que aquest sentit tràgic ve d’aquí i no d’altres autors que han transmès aquest mateix sentiment en la seva literatura: “No recordo la primera vegada que vaig llegir Shakespeare i els tràgics grecs. Tinc l’absurda sensació que no va existir. Mai no vaig sentir-los com un descobriment perquè sempre van deixar-me una sensació de déjà-vu”.

És a Sanaüja on comença tot i és a Sanaüja on Margarit situa la llavor de la seva obra. Concretament, en el viatge que hi fa el febrer de 1942, amb tres anys, i mig. L’hort dels avis serà l’antecedent de jardins i parcs, literaris o reals, que ompliran la seva obra. Però també el planter de les seves poesies: “En la meva obra es poden comptar fins a gairebé setanta poemes on apareix un jardí o un parc. Ja en la infància van significar per a mi molt més que un element del paisatge. L’antecedent de tots ells és l’hort de Sanaüja, per a mi el descobriment de la riquesa dins de la misèria. (...) A Sanaüja comença a decidir-se què serà i com serà la meva poesia, quinze anys abans d’uns primers versos, que acabaran al foc”.


Per tenir casa cal guanyar la guerra
JOAN MARGARIT

Edicions Proa
Barcelona, 2018
292 pàgines


 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.