Les espontaneïtats escenificades de Robert Doisneau

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Robert Doisneau (1912-1994) és considerat un dels millors fotògrafs europeus del segle XX. L’exposició que li dedica la Fundación Canal de Madrid, amb més d’un centenar d’obres realitzades entre el 1929 i el 1973, permet constatar-ho. No és cap sorpresa, tractant-se del creador d’algunes de les imatges més icòniques del segle XX, com El petó de l’Hôtel de Ville, un emblema del París elegant i desinhibit de la postguerra.

És cert que el títol de l’exposició, La belleza de lo cotidiano, despista una mica, perquè dóna una idea injustament convencional de la relació de Doisneau amb la realitat del dia a dia. Però aquest és un malentès menor, que s’aclareix contemplant algunes de les millors fotografies de la mostra. Per exemple la titulada En la més estricta intimitat, en què una parella de nuvis caminen de bracet cap a un modest restaurant per celebrar tots sols el seu casori, i també Mademoiselle Anita, el sensual retrat d’una dona d’aspecte desvalgut i tempestuós. La bellesa hi és present, en aquestes fotos, però és una bellesa peculiar: està tenyida d’estranyesa, es revela mitjançant l’escena insòlita i té un aire desemparat que desborda alhora de melancolia i de tendresa.

El Doisneau més encantador i assequible −més comercial, si traiem a l’adjectiu tota la càrrega pejorativa− és aquell que fotografia el dia a dia com si el món fos una llar i la vida fos en el fons prou bondadosa. És el Doisneau que gaudeix oferint estampes juganeres i jovials, com les de nens fent trapelleries pel carrer (Els germans) o bé despistats dins classe (La informació escolar). De vegades aquesta jovialitat és més continguda i agredolça, com a Els carnissers melòmans, en què un grup de carnissers observen i escolten, seriosos, una jove acordionista que toca dins un bar.

En relació amb l’amabilitat existencial d’algunes de les millors fotos de Doisneau, és interessant remarcar que, si bé moltes són en blanc i negre, s’imposen a l’espectador amb una lluminositat rutilant. També delata l’esperit vital i reconciliat −humanista− del fotògraf la manera com aborda els espais, sobretot els exteriors. En general, els espais de Doisneau són amplis, deixen lloc a la vida perquè respiri i hi flueixi sense angoixes claustrofòbiques. Aquesta amplitud espacial, d’un rigor compositiu infal·lible, mai no degenera cap a la floritura gratuïta, però sí que se sosté sobre una concepció flexible de la imaginació. Doisneau, en tot cas, no és mai rígid ni sever. Ni estèticament ni tampoc humanament. El seu abecedari visual, net i directe, irradia una energia plena d’empatia i de desenfadada cordialitat.

Òbviament, no tot són flors i violes en el món fotogràfic de Doisneau. Molts dels retrats de la vida als suburbis de París −un dels seus motius recurrents− i del món de les fàbriques mostren, o almenys insinuen, la duresa asfàltica i l’austeritat de mínims en què vivien moltes famílies en les dècades dels 30 i 40 del segle passat. En contrast amb aquestes fotos, la mostra n’inclou també unes quantes de la sèrie feta a Palm Springs als anys 60. Són en color, solars, plàstiques, ocioses, d’una sofisticació tirant a frívola. Els bons creadors toquen totes les tecles.

Després de veure l’exposició, queda clar que una de les virtuts de Doisneau era la manera com resolia l’etern dilema del fotògraf: com conjugar artifici i naturalitat. Ell solia escenificar l’espontaneïtat. I ho feia amb resultats magnífics. Com a l’esmentada El petó de l’Hôtel de Ville. O com al fabulós retrat de Picasso. Assegut en una taula, el genial artista té al davant dos pans que semblen dues mans bulboses. Són les mans que escauen a un monstre de la creativitat com Picasso, que Doisneau va fotografiar amb imaginativa exactitud.

La belleza de lo cotidiano
Robert Doisneau
Fundación Canal de Madrid
Del 6 d’octubre del 2016 al 8 de gener del 2017

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.