—A finals de l’estiu de l’any passat es van posar malalts els meus dos padrins. Feia temps que donava voltes a la idea d’escriure sobre la vida del meu padrí patern, que havia tingut una vida de novel·la (ara literalment). I el fet de ser conscient que moririen al cap de poc temps —cosa que va acabar passant— va crear aquesta urgència afegida de posar per escrit, no tant uns fets concrets ni fer una crònica de les seves vides, sinó una atmosfera emocional, vivencial, anímica i familiar. Una novel·la a partir de vivències concretes, amb noms i cognoms, que servís per travessar diferents generacions i uns canvis convulsos que han definit —i encara defineixen— l’evolució de Mallorca durant les últimes dècades.
—Va tenir temps de parlar amb ells i parlar sobre les seues vides?
—Sempre m’ha agradat molt conversar i escoltar anècdotes. De fet, en aquesta novel·la alguns personatges potser experimenten coses que en realitat van viure altres persones que no són de la meva família. En el cas del meu avi patern és amb qui vaig tenir menys contacte, en part també per aquesta vida d’anades i vingudes que va tenir. En canvi, el meu avi matern, que surt als agraïments, va perdre la vista al poc de néixer jo (soc l’única neta que va veure) i fa un any i mig o així em va demanar si podíem reunir-nos i tenir converses: ell m’explicava records d’infància, de joventut i d’adolescència... Amb això vaig fer un llibret molt privat, molt casolà, però aquelles converses, el seu exercici de nostàlgia i la meua feina de reescriptura em van fer reflexionar: el meu padrí ha hagut d’imaginar el seu present —com a mínim visualment, perquè és cec— i jo vaig decidir fer l’exercici gairebé a la inversa. A partir de la meva mirada actual, fer una mirada retrospectiva i, amb ficció, omplir aquests buits que inevitablement no coneixia.
—Sobretot és una novel·la; no és en cap moment una biografia familiar.
—No, de fet hi ha personatges que estan creats de zero perquè els he conegut menys. Ara que es parla tant d’autoficció, crec que no és el mateix autoficció que autobiografia. M’agrada matisar que sí que hi ha una inspiració lliure en aquestes vides, però és clar que és una novel·la i és clar que només podia fer una aproximació des de la ficció: perquè, quan parles de sentiments, de motivacions i de frustracions, és impossible que jo faci una crònica fidel del que va poder sentir el meu padrí fa cinquanta anys.
—No li va fer por que el fet de ser unes històries familiars li ho posés difícil a l’hora d’escriure amb llibertat i sinceritat?
—No, perquè hi ha hagut una voluntat d’explicar una història humana, sense intenció de jutjar els personatges. El personatge del meu padrí patern és el que té més clarobscurs. I mai sabré què li hauria semblat. Però la meva família ha tingut curiositat de llegir-la; les meves padrines se l’han llegit i els està agradant molt. Potser perquè identifiquen els elements agafats de la realitat, però són capaces d’entendre que l’aproximació meva ha estat des del respecte i la tendresa. Entenc que hi hagi qui el personatge d’en Sebastià li caigui més bé o més mal, però jo volia mirar-lo d’entendre, de donar-li una coherència més enllà de la meva valoració personal.
—Tots els familiars li continuen parlant, doncs?
—Sí. Tots l’han llegit. No hi ha hagut cap problema. És curiós, perquè hi ha fins i tot persones que van conèixer més aquest padrí patern que se m’han acostat i m’han dit: que ben trobat aquest padrí. De vegades, sense obsessionar-te que tot sigui verídic i cert, la ficció pot servir perquè et concentris a retratar l’essència.
—Com que són capítols breus, la novel·la no és llarga —200 pàgines— i la prosa és molt àgil, està obligada a dibuixar els personatges ràpidament.
—Sí, en ser una novel·la coral que engloba diverses dècades, no m’interessava recrear-me molt en un any o dos, sinó retratar molt bé els canvis sobtats. Per traslladar aquest frenetisme, volia fer capítols breus on el lector pugui tenir la sensació que no només han passat uns anys, sinó que també han canviat moltíssim les coses. Per fer un paral·lelisme cinèfil: és com si estan al cine, van al lavabo i quan tornen ja els han canviat la pel·lícula. Volia plasmar aquests canvis d’escenari tan bruscos i aquesta obligació d’adaptar-te a tot. La millor manera era fer aquests capítols breus, concisos i centrats en un moment concret, i veure com reaccionen els personatges davant d’un fet, perquè aquesta és també una altra manera de definir-los.
—Estem acostumats a nissagues familiars relatades en novel·les voluminoses. Vostè ha triat una panoràmica sobre la família amb episodis molt escollits i el resultat és una novel·la de lectura ràpida.
—Volia que fos com un calidoscopi i en cap moment se’m va acudir fer una novel·la de molta extensió. Potser per la història mateixa. Em vaig obligar a limitar bastant els personatges i no posar massa noms que poguessin crear dispersió i desconcertar el lector. De tota manera, aquí no hi havia una estructura prèvia, sinó que, a mesura que anava escrivint, vaig veure que em sentia més còmoda fent aquests episodis breus que van saltant i que queden contextualitzats des del punt de vista històric i amb referents musicals o cinèfils. I amb personatges que tenen sinergies entre ells i històries que es retroalimenten.
—Quan va presentar el llibre, semblava lògic relacionar Les cendres a la piscina amb novel·les, recents i no recents, sobre l’epidèmia del turisme de masses a Mallorca. Però la veritat és que té més a veure amb Sobre la terra impura del Melcior Comes, en el sentit que parla més de les relacions familiars que del turisme.
—Sí, és inevitable cercar connexions amb obres que tenen com a rerefons l’impacte del turisme a Mallorca, com les de Pere Antoni Pons, Guillem Frontera o Antònia Vicens, però estic d’acord amb tu que sobretot és una novel·la de persones, de vincles, de contradiccions, conflictes i reaccions davant d’un conflicte. Sí que és cert que el context és important. A mi m’interessa explorar com, mentre es produïa aquest canvi de model econòmic de manera tan ràpida, hi havia un impacte íntim i familiar de les persones que van viure aquell moment —i les seves conseqüències en l’actualitat.
—Un dels capítols on apareix aquest impacte del turisme és quan el protagonista —que ja s’ha fet ric amb la construcció derivada del turisme— es troba amb els cunyats, que encara es dediquen a l’agricultura, com ell uns anys abans. Aquí es veuen les enveges d’uns i la supèrbia de l’altre, i com el turisme ha afectat les relacions familiars.
—Les cendres a la piscina és una novel·la de persones que canvien, de punts d’inflexió, a molts nivells: amorós, personal, econòmic, familiar... Aquest capítol vol ser paradigmàtic de la manera de relacionar-te amb unes persones que formen part d’un escenari que vols deixar enrere, en el moment que tu ja sents que estàs en camí d’assolir un nou estatus. Algunes persones, com en Sebastià, en comptes de mirar enrere i observar els seus antics companys de batalla amb un punt de tendresa o, fins i tot, amb un punt d’orgull —pels seus orígens—, troben molest aquest recordatori. Ell està concentrat en la persona que vol ser, en les seves expectatives. Amb el personatge d’en Sebastià vull evidenciar les diferents maneres que podem tenir de gestionar el poder, l’èxit, els diners... També és un llibre on volia reflexionar sobre les diferents concepcions de tenir èxit, de tenir-ho tot.
—Això també es veu molt bé en les diferents dones del protagonista: cadascuna reacciona diferent al nou estatus.
—Des del punt de vista d’en Sebastià, les tres dones representen les companyes que ell, en cada moment, empès per un pragmatisme implacable, creu que necessita al seu costat. El Sebastià que treballa al camp i vol una família i una casa troba la Catalina; el Sebastià que vol deixar enrere sa Pobla i la pagesia i somia amb un nou rol cerca na Mercedes —una dona més complexa i sofisticada— i el Sebastià que necessita un altre tipus de cures, cerca na Leidi. A la novel·la s’estableixen dependències mútues, sobretot entre aquestes dones i en Sebastià. Hem d’arribar a la darrera generació, la Laura, per trobar la primera dona que, si canvia i actua, ho fa per decisions endògenes, d’ella, i no perquè vagi a remolc d’una dependència amb un home.
—Quins referents literaris han influït en la forma d’escriure aquesta novel·la?
—Els referents literaris no són diferents dels que he tingut en les altres. En general, qui m’ha influït sempre són autors i autores que posen molt d’èmfasi en les reaccions humanes i que narren d’una manera subtil, de vegades contradictòria i de vegades àcida, aquest tipus d’històries. En aquest sentit podria esmentar Julian Barnes, que m’agrada moltíssim; Quim Monzó; Yasmina Reza; Delphine de Vigan; Murakami també té habilitat per dibuixar aquests vincles indefinibles i personatges amb contradiccions... I si he d’esmentar una escriptora mallorquina que també té una ploma molt irònica i un estil molt honest —molt net i transparent—; és la Neus Canyelles, que fa poc ha publicat Milady. Ella, sense centrar-se en temes turístics, sí que descriu personatges —de vegades ambigus, de vegades simpàtics—, però que t’estimes molt i que et semblen molt humans i molt creïbles.
—Hi ha un personatge que vostè ha reconegut que és vostè: es diu Laura, és novel·lista i és la neta del protagonista. No es va plantejar escriure el llibre en primera persona? El món es torna senzill sí que estava en primera persona, per exemple.
—Sí, els altres dos els vaig escriure en primera persona i m’agrada molt, perquè és l’aproximació més semblant a la perspectiva de la vida real: tenim una informació parcial i com a lector tu només pots deduir el que pensa a partir del que percep. Però aquí m’interessava parlar del que pensen i senten altres persones que no soc jo. Hauria pogut fer que en Sebastià i els altres personatges parlessin en primera persona en els seus capítols, però ja em va semblar prou gosadia posar-me en la pell de persones tan allunyades de la meva generació, i que només vaig conèixer parcialment, per escriure-ho, a sobre, en primera persona. Em va semblar més honest dir: la mirada és la meva i la Laura és un alter ego que té símils molts clars amb la meva vida.
—Ara li sap més greu no haver parlat més amb els seus padrins quan eren vius?
—No, perquè m’ha agradat precisament fer-ho així. Si ells haguessin estat conscients que jo feia una novel·la, inevitablement haurien acabat explicant-me anècdotes que per ells eren molt importants i jo m’hauria vist forçada a incloure-les per estimació encara que objectivament no aportessin gaire a la trama...
—O s’haurien intentat autoexcusar...
—També és possible. Tots tendim a reescriure la nostra història. M’ha agradat que la història sortís espontàniament. La barreja de realitat i ficció va ser molt natural —fins i tot poc conscient. Partia de vegades d’una anècdota mínima d’un fet que jo sabia que s’havia produït i sortia un capítol amb converses que no sé si es van produir mai; i reaccions i mirades que potser tampoc van tenir lloc mai. Tota la novel·la se sosté sobre una hipòtesi, un “podria haver estat”.
—Hi ha alguns trets estilístics vostres molt curiosos, com ara la rapidesa amb la qual passeu del passat al present.
—El fet de posar el present, encara que sigui un flaixbac, t’obliga a sentir-lo en temps real.
—Hi ha una escena final molt potent.
—Vaig voler fer un final que té un punt de germans Coen a la mallorquina: un punt esperpèntic, una mica entranyable, però també un component simbòlic fort.
—El món es torna senzill començava amb un paràgraf que acabava així: “Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim.” Ja tenia aquesta novel·la al cap o és que la família sempre acaba reduïda a cendres?
—No, però sí que és curiós que comença amb la mort d’una padrina. Potser a partir de la pandèmia tinc més consciència de finitud, cada vegada més propera, d’unes persones, com són les padrines, que a Mallorca —i sobretot als pobles— tenen un pes fonamental. Són pilars absoluts. I d’alguna manera representen també la infància. Per mi, la mort d’un padrí és també dir adeu a una part molt tendra de tu i una sèrie de records —alguns dels quals també apareixen en aquest llibre. Potser ja em venia al cap de manera recurrent.