-En quin moment va entrar vostè en política?
-En el sentit d’afiliar-me a un partit, l’any 1972, quan vaig entrar en el PSOE. El PSPV no existia. L’any 1965 vaig anar a fer les pràctiques de milícia a Eivissa. Quan vaig tornar, em vaig quedar treballant en el despatx del meu pare. Encara no havia acabat la carrera. Jo era l’únic advocat laboralista que hi havia a Alacant.
-Per què va entrar al PSOE?
-Jo tenia una formació cristiana i vaig entrar en contacte amb moviments cristians, com ara l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) o la JOC (Juventud Obrera Cristiana). Per a mi, hi havia dues coses molt clares: calia lluitar contra totes les guerres i estar sempre al costat dels treballadors. I per les lectures que vaig poder fer –llegir, en aquell moment, era complicat– el 1968 vaig decidir centrar el meu exercici com a advocat en la defensa dels treballadors i animar-los a constituir associacions a partir de la llei que va fer el règim de Franco, la Llei d’associacions de 1964. Amb això vam crear moltes associacions culturals que eren una tapadoreta per a començar a militar.
-Com era Alacant en aquell moment?
-Érem quatre gats. A l’esquerra, el partit més organitzat –dins de la clandestinitat, clar– era el Partit Comunista. Després, el PSOE va començar a reviscolar, a partir dels canvis del 1972, i sobretot amb el congrés de Suresnes de 1974, quan ix elegit Felipe González com a secretari general. Jo tenia relació amb els històrics del PSOE d’Alacant. Quan es va apostar per la renovació, jo vaig entrar en el Comitè Federal del partit l’any 1974, i dos anys més tard a l’executiva federal. Ens reuníem a Baiona i en ciutats franceses, sobretot.
-I va ser elegit diputat al Congrés en les eleccions constituents espanyoles de 1977.
-Sí. I també el 1979 i el 1982. Sempre com a cap de llista per Alacant. El 1983 vaig dimitir, després d’haver-se aprovat l’Estatut valencià, perquè vaig passar a ser cap de llista del meu partit per la província d’Alacant a les Corts Valencianes.
-Vostè va participar en l’elaboració de l’Estatut valencià.
-A mi em van elegir president del plenari de parlamentaris per a fer l’Estatut i, una vegada aprovat, president de les Corts transitòries. Per tant, jo supervisava l’Estatut. I també participava en les reunions que vam fer després de l’intent de colp d’estat de 1981 amb Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta fins a les tantes de la matinada per a redactar l’Estatut.
-Entén la decepció del valencianisme amb l’Estatut que es va acabar aprovant?
-Clar que ho entenc. Però el valencianisme era una minoria. Els partits valencianistes no tenien representants parlamentaris.
-Però pensa que el seu partit potser va cedir massa?
-El 23-F ho va condicionar tot. Hi ha una cosa que és evident: nosaltres vam guanyar les primeres eleccions autonòmiques amb majoria absoluta. El valencianisme polític, com a tal, en aquella època no es menjava una rosca. El fet que nosaltres desenvolupàrem la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) durant la primera legislatura va facilitar que la gent anara prenent consciència lingüística i del fet que hi havia un fet diferencial ací, clar.
-En quin moment es va començar a parlar de la necessitat d’aprovar una llei com la LUEV?
-Des del primer dia.
-A València es va viure amb molta més intensitat tot el tema lingüístic a Alacant, degut a l’actuació de l’extrema dreta. Això els va generar dubtes a l’hora d’aprovar la LUEV?
-En el meu partit hi havia un sector, el dels històrics, el de la gent que havia fet la guerra, que tenia una sensibilitat molt lligada al conjunt estatal i que no tenia cap sensibilitat autonomista. Però el PSPV va avançar, primer amb el decret de bilingüisme i després amb la LUEV, i va ser qui ho va promoure tot. La dreta, de fet, quan anàvem a discutir la llei, va organitzar-ne manifestacions en contra. Sobretot, a la ciutat d’Alacant.
-En canvi, la Coalició Popular s’hi va abstindre. No hi va votar en contra. Per què?
-Dins de la Coalició Popular estava el que després va ser Unió Valenciana. Ells no podien deixar d’aprovar una llei que, per primera vegada, consagrara l’ús de la llengua. Ells discutien el tema gramatical i si tot allò era català o valencià, però no podien dir que no a l’ensenyament del valencià a l’escola.
-Vostè ja era president de les Corts quan es va aprovar la LUEV. Va ser vostè qui va demanar celebrar aquell ple a Alacant.
-Sí, per moltíssimes raons. Primera, Alacant era l’única capital en què no hi havia una inquietud nombrosa pel valencià. Aquesta ciutat ha rebut onades d’immigrants en determinades èpoques i, com a prova, moltíssims dels seus alcaldes han sigut de fora. Jo, que soc d’Alacant i que era conscient del problema lingüístic, vaig prendre aquella decisió. Era un atrevit [riu]. I com que jo tenia un gran pes en el partit, ho vam fer i vam portar el ple a la Diputació.
-Quin balanç fa de la LUEV, quaranta anys després?
-Evidentment, hi va haver una etapa molt negativa, que va ser quan van entrar els governs de la dreta (1995-2015). Uns estaven molt per la batalla de la llengua, i els altres directament mostraven desinterès per aquest tema. Quan Eduardo Zaplana crea l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ho fa per una senzilla raó, i és que a Espanya el Partit Popular necessitava els vots de Convergència i Unió. I el meu amic Joan Rigol, que era d’Unió i que estava al Senat, m’ho contava tot. Van pactar la creació de l’AVL per a deixar la batalla a un costat. Des de la Generalitat de Catalunya sempre han protegit la llengua al País Valencià. I exemples n’hi ha molts: aquest que acabe de posar, l’arribada de TV3, etc.
-Per què pensa que a la dreta espanyola, al País Valencià, li costa tant mantindre una relació de normalitat amb Catalunya?
-Perquè aquest tema els funciona molt contra el PSOE. L’esquerra està dividida en aquesta qüestió: no tothom té la mateixa posició a l’hora de defensar la llengua. La dreta ho té més clar, i confrontar l’esquerra en aquest sentit els anava molt bé. I els va molt bé; només cal veure com continuen actuant. Vox n’és un exemple més.
-La situació a Catalunya també ha servit perquè històrics militants del PSOE hagen acabat simpatitzant amb altres partits. Un exemple és el d’Antoni Asunción amb Ciutadans. Vostè mai no ha estat temptat a donar suport a alguna altra formació?
-Mai a la vida.
-I, en aquests anys, s’ha sentit decebut en algun moment amb el seu partit?
-El PSOE té més de cent quaranta anys d’història, i això dona per a moltes etapes i per a molts errors. Jo soc socialdemòcrata des del punt de vista econòmic i molt d’esquerres des del punt de vista social, i en termes generals no puc estar decebut.
-Per exemple, quan l’any 1995 Zaplana guanya les eleccions valencianes, al seu partit es va iniciar una guerra interna que es va allargar durant legislatures i va deixar via lliure a la dreta perquè es perpetuara al poder.
-Jo en eixes lluites no he estat.
-Vostè va ser president del PSPV-PSOE fins al 1997...
-... Quan es perden les eleccions sempre hi ha terratrèmols als partits. No conec ni un cas en què això no haja passat.
-D’altra banda, quin balanç fa dels governs del Botànic?
-Un balanç positiu, partint de la base que era un govern de coalició amb un programa comú i en què tothom va haver de cedir. Li ha tocat viure una etapa molt roïna, la de la pandèmia, i les crisis que hi ha hagut a l’Estat també li han repercutit.
-Quin és l’aspecte que menys li ha agradat del Botànic?
-En el govern del Botànic el PSPV no ha tingut problemes interns, però els altres partits sí. Compromís és molts partits dins d’una coalició, i això s’ha fet notar. També les batalles entre Esquerra Unida i Podem. Això ha sigut molt negatiu per a l’esquerra.
-Vostè, que és alacantí, coneix personalment el president Carlos Mazón?
-Sí, i per dues raons. La primera perquè el seu pare anava als Maristes, on jo també era alumne. Ell estudiava un curs per darrere de mi. Teníem bon tracte. Després no vaig tindre una relació especial amb ell. Amb Carlos Mazón fill vaig coincidir alguna vegada quan presidia la Cambra de Comerç (2009-2019) i va vindre a la presentació del meu llibre, El que sé de mi. A més, vaig poder dinar amb ell abans que fora elegit president de la Generalitat.
-Quina opinió té d’ell?
-Està hipotecat per Vox. Ell va voler governar amb Vox, es va llançar a fer-ho, i això ha servit per a reflectir la imatge del que podia passar a Espanya. Em consta que a Madrid, això, no ho van veure bé. A la seu central del PP, vull dir. Pensaven que electoralment els perjudicaria, i així es va veure el 23 de juliol. Però bé, jo ja tinc més de vuitanta anys i no participe en aquestes coses, evidentment.
-Pel que fa a la política espanyola, el seu partit ha pactat la investidura espanyola amb els partits independentistes catalans. Molts històrics del PSOE s’han manifestat en contra. Vostè com ho veu?
-Crec que allò important és que tenim un govern progressista, amb una vocació d’una Espanya més plural i diversa. Cal aprofundir en la descentralització administrativa i política, i aquest govern és capaç de fer-ho. L’aposta que s’ha fet és molt arriscada, però per a mi l’amnistia no és el tema més important. El que importa és que hi ha un govern que avançarà des del punt de vista progressista i social, i que tindrà com a mínim els primers pressupostos aprovats.
-Pensa que l’Espanya d’avui es creu més la pluralitat que quan vostè va començar en política?
-Per descomptat. En aquell moment això ni es plantejava.
-Creu que l’Espanya actual és millor de com vostè la imaginava en un futur quan era jove i va començar a militar?
-Infinitament millor. En aquell moment el que importava era la llibertat, l’amnistia i l’Estatut. Aquell era el crit de les manifestacions. Per això cal defensar la Transició, amb tots els errors que hi va haver. Conec persones clau d’aquella etapa, com Santiago Carrillo, i teníem molt clar el que volíem: un règim de llibertats. I l’hem aconseguit. Li contaré una anècdota: en un dels primers plens de les Corts, un company meu, Alfredo Roe, va intervindre en valencià. Encara no s’havia aprovat la LUEV. I Antonio Alonso, que després va ser alcalde d’Almoradí (Baix Segura) amb el PP, em va exigir que li diguera a l’altre diputat “que hable en cristiano”. Això era el que hi havia. I havies de fer pedagogia per explicar a la gent com aquella que això havia de ser normal. No era fàcil.
-M’ha parlat ara de Santiago Carrillo. Com el definiria?
-Com una persona clau en la Transició. Carrillo es va adonar de quin havia de ser el seu paper, i ell, per a salvar el seu partit, va transigir amb el que va transigir. El gran error que va tindre, i a mi m’ho va reconèixer mentre sopàvem a Romania en l’època de Ceaucescu, va ser presentar les cares de la Guerra Civil a les primeres eleccions: Santiago Álvarez, Dolores Ibarruri... La gent veia la Guerra Civil en aquelles candidatures. Nosaltres, en canvi, ens vam renovar.
-Què diria de Felipe González?
-Crec que ha sigut el millor president del Govern que ha tingut Espanya i el seu millor estadista. No lleve mèrit a Adolfo Suárez, però no va entendre que el seu paper es limitava a la legislatura constituent. Després va fundar el CDS, que no va tindre un mal resultat, però allò ja no tenia recorregut.
-Què pensa de l’evolució que va seguir Felipe González posteriorment?
-Jo vaig conèixer a Felipe el 1973. He estat en tres congressos socialistes diferents dins l’executiva de Felipe amb Alfonso Guerra, Txiki Benegas, Ramón Rubial, Enrique Múgica, Javier Solana i tota aquesta gent. Per a mi va ser una escola estar amb tots ells cada setmana fent reunions que començaven a les 10 del matí i acabaven a les 10 de la nit. I en aquell moment no hi havia eleccions ni res, només es parlava del partit i de la ruptura democràtica. Felipe ha canviat en alguns aspectes i hi ha coses que no m’han agradat. Però jo valore la seua etapa durant el segle passat. Tot el món pot canviar d’opinió, però el seu paper com a estadista és indiscutible.
-Una altra persona que ha canviat, sobretot pel que fa a la perspectiva que s’ha tingut d’ell, és el rei emèrit Joan Carles I. Vostè en algun moment va sospitar d’ell?
-Com podia sospitar-ne? Mai no en vaig tindre cap sospita. Jo he defensat la seua figura. Quan vam inaugurar les Corts Valencianes, el vaig convidar. En eixa època recorde que Las Provincias m’atacava de manera furibunda. I jo deia: “Molt bé; si m’ataquen, portaré al rei, a veure si m’ataquen també per això. I que els donen pel sac” [riu]. En aquella època Joan Carles era un déu. Ell va fer el seu paper. Els seus embolics econòmics m’han sabut molt malament. Em dol. Però en aquell moment no en sabíem res de res.
-Li volia preguntar també per Ximo Puig.
-En tinc una magnífica relació. Ximo va entrar com a cap de gabinet de Lerma en aquella època. Quan jo presidia les Corts, ell estava en la Mesa d’Edat. Era un diputat joveníssim. Tant Puig com Lerma han sigut, crec, els millors presidents que ha tingut la Generalitat. I els plantejaments valencianistes que Ximo ha desenvolupat com a president són els que s’han pogut desenvolupar. Han sigut dos grans presidents.
-No li he preguntat per Josep Lluís Albinyana. Ell va deixar el partit.
-En tinc un bon record personal. Vam ser diputats en la primera legislatura [espanyola]. Quan vam estar junts en l’executiva federal del partit a Madrid, tenia un plantejament més PSOE, per dir-ho així. En la primera etapa del Consell preautonòmic es va veure molt influenciat per Manolo Broseta, que tots sabem on va anar a parar. Després va anar canviant i es va radicalitzar. No ho dic en el sentit negatiu del terme; parle de postures més valencianistes o autonomistes. Ell ha tingut una trajectòria que ha anat derivant en aquest sentit, i jo el respecte, com respecte tot el món. Vam treballar junts fins que va eixir del Consell.
-I per acabar, vostè va conèixer molt bé Enric Valor.
-Valor em va aconsellar que m’apuntara a uns cursets de valencià a la ciutat de València, però els meus pares no em van deixar. Jo tindria uns divuit anys. Jo, amb Valor, he parlat molt pel país. Hem caminat junts, molt, per Castalla (l’Alcoià), d’on era mon pare. I em va influir perquè Alacant era una ciutat castellanoparlant, i ell em va despertar la consciència. El que teníem era el franquisme sociològic, que feia que els meus pares parlaren en valencià entre ells i en castellà amb mi i amb les meues germanes. I Valor, que parlava un valencià d’Oxford, ens passejava per la Foia de Castalla, pel Maigmó, per Planisses, etc., ens descobria el territori i el país. Vam tindre, sempre, una relació molt bona. Ell era de l’edat dels meus pares, però passejàvem junts. Imaginarà, a principis dels anys seixanta, a què em podien sonar les coses que ell em contava. No en teníem ni idea, però ens va obrir els ulls i la consciència.