La simfonia número 3 de Beethoven va ser, segons consideren els experts musicals, una revolució. El gran geni sord la va crear inspirat en un altre geni, però de l’estratègia militar, i, també, un revolucionari polític que volia acabar amb el decrèpit l’antic règim arreu d’Europa: Napoleó Bonaparte.
Segons els biògrafs del gran músic vienès, Beethoven va concebre aquesta composició pensant en el militar cors i, de fet, en primera instància la va batejar amb el seu llinatge: Bonaparte. Per què? Doncs perquè, segons recordava la BBC el 7 d’octubre passat, Beethoven veia Napoleó igual que el veia bona part de la intel·lectualitat europea d’aquell moment, just al començament del segle XIX: com un alliberador. Com l’exportador dels ideals de la Revolució Francesa —«llibertat, igualtat, fraternitat»— arreu d’Europa. I el 1802, quan el jove general feia fugir el poderós exèrcit de l’Imperi austríac, Beethoven s’emmirallà tant en el general francès, pel que podia suposar per a la modernització política del vetust imperi, que decidí dedicar-li una de les seves composicions.
La gent de la cultura de molts països sentia el mateix, per exemple els afrancesats dels Països Catalans. «Gent com Beethoven admirava moltíssim les coses que (Bonaparte) feia, com el concepte d’igualtat davant de la llei, abandonar la idea d’una religió oficial i que acabés amb els guetos de jueus per allà on passava», victoriós al capdavant dels seus exèrcits, segons relatava a la BBC Andrew Roberts, autor de la biografia Napoleó: una vida.
De l’admiració a l’odi. Napoleó Bonaparte va accedir al generalat gràcies als seus mèrits, però també per la manca dels més alts caps militars, degut a la neteja —via guillotina— que havia fet la revolució entre el generalat bàsicament aristocràtic que existia abans.
Als 26 anys es convertí en general de la República, després d’haver atret l’atenció dels polítics quan esclafà un intent de contrarevolució a París el 1895. Un any després, era nomenat comandant general de les tropes franceses als nord de l’actual Itàlia, on va derrotar les imperials austríaques, a les quals va fer retrocedir i obligà Viena a signar un acord de pau que el va fer tornar a país com un heroi.
Fruit de les victòries militars i de la seva habilitat a usar la propaganda —sabia com fer que el seu nom sovintegés pels periòdics— per escalar posicions polítiques, es veié catapultat al govern, quan el 10 de novembre de 1799 va ser nomenat primer cònsol de la República —en teoria compartia el poder amb altres dos cònsols— des d’on començà una agosarada política reformista que emmirallà els progressistes d’arreu d’Europa.
Mentrestant, a Viena, Ludwig van Beethoven patia una crisi de salut rere l’altra, per la qual cosa començà a tenir greus problemes d’oïda el 1802 i, finalment, quedà completament sord. Un drama per a un músic. Tant com que, segons reconegué posteriorment, va estar a punt de portar-lo al suïcidi. «Només l’art ho va impedir, perquè se’m va fer impossible deixar el món fins que hagués produït tot el que he estat cridat a produir; així és com he suportat aquesta terrible existència», va escriure. A partir d’aquell moment va ser quan explotà al màxim la genialitat musical que atresorava.
Aquell mateix 1802, a París, Napoleó s’havia autoconvertit en cònsol vitalici. La successió d’èxits bèl·lics —en el que posteriorment s’ha conegut com les «guerres napoleòniques»— que seguia sumant, atès que es posava al capdavant de l’exèrcit al mateix temps que gestionava el poder polític, l’havien convertit en un líder del país com França no n’havia tengut cap igual. Diferent dels reis, sobretot, perquè ell provenia del poble i resultava insòlit que, tot i ser de baixa condició, hagués arribat a dalt de tot. Una progressió que fins aleshores havia estat impensable en una Europa dominada per l’aristocràcia, per a la qual la meritocràcia francesa napoleònica era vista com una amenaça demoníaca.
En aquell context, Beethoven, que havia reprès la seva carrera musical malgrat la sordesa que l’afectava, fixà l’atenció en el cònsol i general francès, en l’heroi que tots els grups socials de la distinció progressista d’Europa veien com la gran esperança per a un futur sense el jou ofegant de l’aristocràcia i les monarquies absolutes. I decidí dedicar-li una simfonia, a la qual dona el títol de «Bonaparte».
«El que feia que Beethoven se sentís tan reflectit en Napoleó era la idea de l’home fet a si mateix» al marge de naixement. «Per a Beethoven, que venia d’un poble enmig del no-res i que va tenir un pare alcohòlic, (Bonaparte) era un exemple del que es pot assolir que s’és lliure: desenvolupar les habilitats amb les quals es neix», recordava per a la BBC Jan Swafford, biògraf de Napoleó.
Per això decidí dedicar-li la simfonia. Però abans d’estrenar-la li arribà la notícia, el 1804, a través del seu amic Ferdinand Ries, que l’admirat líder francès s’havia autocoronat a París com a emperador. Segons Rie va relatar més tard en una carta, el genial compositor li digué, en un atac d’ira: «Així que no és més que un home comú! Ara ell també trepitjarà els drets dels homes i donarà via lliure únicament a la seva ambició. Ara es creurà superior a tots els homes i es convertirà en un tirà». Tot seguit, el compositor esborrà amb la ploma el nom de Bonaparte del títol de la simfonia.
Aquell 1804 l’admiració va mutar en odi i el que havia de ser la gran simfonia per a l’heroi del progrés a Europa canvià de nom, passant a ser coneguda com a «Heroica».
El maig de 1804 Napoleó es va fer emperador de França i el desembre del mateix any Beethoven dirigí per primera vegada la simfonia «Heroica» en un concert privat a la residència del príncep Lobkowitz. A partir d’aleshores, tal com deia la BCC, «la música occidental mai tornaria a ser la mateixa». Ni França tampoc, es podria afegir. Però l’admiració del genial compositor cap al genial estrateg ja no existia. Tot el contrari, més aviat.
El manuscrit de la composició de Beethoven es conserva a la biblioteca de la Societat d'Amics de la Música de Viena; en el títol original, el nom de Bonaparte hi apareix ratllat fins a foradar el paper.