És un espectacle lamentable veure els polítics convencionals -tant els d'ascendència feixista com els de passat antifranquista- omplir-se la boca amb allò tan tronat de "nosotros, los demócratas", esgrimit sovint enfront dels qui lluitem per l'alliberament de les nacions oprimides per l'estat espanyol. Els primers, els que provenen del feixisme, potser ho fan per ignorància supina, ja que ells, en això de la democràcia, no estan molt posats: només cal recordar que al règim de Franco li deien "democràcia... orgànica"! Però els altres, els que eren als nostres rengles, "ho saben molt bé" ("senyor [Pere] Esteve, senyor [Felipe] González"-que deia el Raimon- o "senyor [Artur] Mas, senyor [José Luis Rodríguez] Zapatero" -que actualitzaríem avui).
Saben molt bé que, en un estat plurinacional, no hi ha democràcia si no hi ha reconeixement dels drets col·lectius dels pobles, saben molt bé que amb el reconeixement dels drets individuals no n'hi ha prou, saben molt bé que sense dret d'autodeterminació no hi ha encara estat de dret (entès l'estat de dret com aquell que els garanteix tots). Ho saben tant que, tots ells, abans de pactar amb els franquistes, ho tenien en les seves declaracions programàtiques. Al punt tercer de l'Assemblea de Catalunya i als programes de tots els partits democràtics i d'esquerres figurava l'exigència del dret d'autodeterminació.
L'estat espanyol, amb aquella componenda de la Constitució del 1978, es va quedar a mig camí de la definició democràtica, a mig camí de l'estat de dret, més pròxim en això al Marroc (que no vol reconèixer el dret d'autodeterminació als sahrauís) que al Canadà (que el reconeix als quebequesos), amb els matisos que calgui. I abans de la Constitució, sota el règim de Franco, tots sabien i acceptaven que, contra un règim de força, antidemocràtic, eren legítimes totes les formes de lluita. Fins i tot, alguns ho aplaudien amb entusiasme. I gairebé tots ells, a més, deuen la seua vida política al fet que Carrero Blanco va saltar pels aires.
A què ve, doncs, actualment, tant d'estripar-se els vestits com si fossin uns fariseus hipòcrites, quan saben perfectament que l'estat espanyol encara no ha arribat a la democràcia i que només amb el reconeixement d'un dret democràtic com és el dret d'autodeterminació es podrà arribar a una situació de pau? O és que, potser, no volen arribar-hi?
Realment, no semblen molta amants de la pau i de la vida aquells qui envien soldats als Balcans a morir per l'esclat o per la radiació d'una bomba d'urani cancerigen. Potser també convé recordar, als qui realment volen la pau, que més enllà de les formes ("diàleg", "negociació") és el fons allò que importa ("autodeterminació"): Que cada poble pugui decidir per ell mateix la independència o la dependència que vol tenir.