La muralla separa, conserva, aïlla; genera mons antagònics, el de dins i el de fora. La muralla clou el temps i la realitat, els fa presoners d’un moment històric, els impedeix avançar. És aquesta la sensació que genera en el visitant una vila emmurallada: la vida sempre hi manté un bocí d’aïllament respecte de l’exterior, un bocí de passat respecte del present. I això és el que sent, també, el visitant quan arriba a Montblanc. Travessar la muralla per alguna de les seues portes genera una inevitable sensació d’intromissió en una vida aliena, íntima, que és la vida mateixa d’aquest poble.
La imatge de Montblanc és colpidora. La fortificació resisteix l’imperatiu de les tendències actuals que dirigeixen els passos cap a una cultura líquida. La muralla manté i conté la població, malgrat que s’haja estès pels espais circumdants. Però no fa tant temps d’això. Fins a la dècada dels cinquanta del segle passat, la població es mantenia apinyada dins del recinte murallat.
Montblanc ve a ser la vila nascuda dalt d’un turó no conreat. És el mons albis, un espai elevat, erm, que concordava amb la qualitat defensiva que requerien els seus habitants. Aquest mons albis se’l coneix com el pla de Santa Bàrbara i conforma el nucli històric de la vila. Sembla que als segles IV i II aC, els cossetans ja s’hi havien assentat, com posteriorment van fer-ho els romans.
Entre els segles IX i XI la frontera entre cristians i musulmans no quedava gaire lluny. Alguns la situen al riu Gaià i al 978 les tropes sarraïnes encapçalades per Almansor van realitzar una incursió al Comtat de Barcelona, i es va produir un primer enfrontament al castell d’al-Daliya, identificat com de Lilla, al coll del mateix nom per on actualment passa una carretera nacional entre els termes de Montblanc i Valls. Per aquell temps era lògic que la vila que ens ocupa quedara deshabitada, vistes les condicions d’inseguretat que provocava trobar-se en terra de ningú.
No seria agosarat dir que al segle XI la futura Montblanc va créixer de manera calculada gràcies a gaudir d’una situació geoestratègica de primer ordre, a mig camí entre Lleida i Tarragona, i per la necessitat de repoblar els territoris que anaven conquerint els cristians. Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, va ordenar alçar una vila a la confluència dels rius Francolí i Anguera. Naixia Duesaigües. El 1155 la població quedaria rebatejada amb el nom de Vila-salva, pel fet que Ramon Berenguer IV va atorgar-li privilegis i salvar-la d’exempcions com a principals eines per a incentivar la repoblació de la zona. Una dècada més tard, la població s’enfilaria, sota l’ordre del rei Alfons I, al turó originari per evitar inundacions i, de pas, mantenir una posició defensiva preferent. El 1163, Vila-salva esdevenia definitivament Montblanc.
Del no-res al tot
La vila va erigir-se ràpidament i de manera del tot artificial. El que avui l’expansió urbanística hauria fet a colp de talonari, a l’època es va traduir en exempcions, privilegis i altres gestos de favor, com ara la concessió de mercats i fires de bestiar al segle XIII, o la fundació de les Escrivanies Reials i l’Estudi Major. Així, set anys després de la seua fundació, el 1170, Montblanc comptava ja amb castell, església i barri amb activitats comercials, tres poders fonamentals per a una implantació urbana amb garanties. Sota aquestes circumstàncies, el clos original al voltant del castell ubicat al pla de Santa Bàrbara, restà aviat insuficient, però fins al segle XIV no es construí el nou recinte emmurallat. El que actualment tanca la ciutat es va alçar sota el regnat de Pere el Cerimoniós. Per aquell temps, Montblanc havia esdevingut una vila de referència, on residia ja una comunitat jueva gens menyspreable, la qual es va establir als voltants de l’actual plaça dels Àngels. Tenia cementiri i sinagoga, i tres portals d’accés dels quals només queda el del carrer dels Jueus.
Aquell XIV va ser el segle d’or de la vila. Com a mostra, la celebració de les corts catalanes en diverses ocasions al llarg d’aquest període: el 1307, el 1333 i el 1370. I encara al 1410 s’hi va reunir el Parlament General de Catalunya.
Tornem, però, a la muralla. El clos manté actualment bona part de la seua estructura intacta, després d’esforços de rehabilitació, ja que pràcticament havia quedat absorbida per les edificacions, que se n’aprofitaven des del segle XVII. El recinte emmurallat, que és visitable, pot traduir-se en xifres: al capdavall, són mil cinc-cents metres d’una muralla de sis metres d’alçària amb una trentena de torres, de les quals en queden avui 25. El conjunt tenia quatre portals que corresponien a les principals vies de confluència: pel de Sant Antoni (o Santa Anna) arribava el camí de Lleida; pel de Sant Francesc, el de Tarragona; el de Sant Jordi, posava rumb a Prades; i el de Bover, a Prenafeta.
I entrem a la vila. Intramuros, als carrers més estrets es pot sentir la frescor medieval. La pedra s’hi fa omnipresent, el silenci i un cert ambient intrigant. El conjunt monumental alterna espais animats, com la plaça Major, on terrasses i bars atreuen forasters i locals, amb altres de solitaris i silenciosos. Vagaregem i anem trobant ací i allà mostres d’un passat imponent, monumental, de condició excepcional. L’estructura original del Casal dels Josa data del segle XIII. Al segle XVIII va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren. L’any 1958 va ser restaurada i per albergar el Museu comarcal.
Des del carrer de Josa, una còmoda escalinata salva el desnivell que ens separa de la plaça de Santa Maria, on hi ha l’església del mateix nom que ja s’enfila per un dels vessants del pla de Santa Bàrbara. Estreta, allargassada, pètria, la plaça, la presideix una creu de terme. Amb una perspectiva contrapicada, l’edifici religiós cobra una categòrica solemnitat. El monument pren aires catedralicis i desafia el joc de proporcions respecte del context on s’ubica. És comprensible: al segle XIV, Montblanc havia passat del no-res a ocupar el setè lloc en importància de les viles catalanes.
L’església, del segle XIV i declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, és d’origen gòtic, d’un gòtic essencial, sobri, com el que mostra el seu absis; el barroc hi afegí el frontispici. El seu rector manté des de fa segles un tractament de favor: al segle XII ja posseïa la condició de plebà, que quedà com a títol simbòlic. Junt amb el de Montblanc, només ostenten aquesta qualificació als Països Catalans el rector de Santa Maria d’Oliva, a la comarca de la Safor, i el de Santa Maria d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida.
El carrer de l’Escultor Belart s’inicia a la mateixa plaça, i contorneja l’església per la dreta. Allà, hi trobareu les Escrivanies Reials, concedides a Montblanc pel rei Alfons el Cast l’any 1194. L’edifici, contigu al Casal dels Josa, forma part del Museu Comarcal. L’origen podria ser anterior a la construcció de l’església. Com a curiositat, les portes queden actualment per damunt del nivell del carrer.
Ja que sou a la part alta del poble, enfileu-vos al pla de Sant Bàrbara; és a tocar. Allà romanen les ruïnes del castell antic. Poca cosa queda dempeus i costa fer-se la idea de les seues dimensions. No obstant, el turó ofereix una vista única del conjunt urbà i de la comarca, i ens permet certificar que sí, que l’església de Santa Maria va desafiar la llei de les proporcions.
Baixem a la plaça Major. Representa el cor de la vila i on s’han succeït grans decisions i intercanvis comercials. Es tracta d’un conjunt porxat, poblat de terrasses i comerços i on històricament se celebraven fires i mercats. En l’actualitat, cada divendres se celebra el mercat setmanal. Alguns edificis atorguen a l’espai urbà una innegable presència. La casa Desclergue és un d’ells, aquest casalot imponent, noble, amb escut i tot del llinatge que l’habità. Sota els porxos de Can Malet es troben les antigues mesures oficials de la vila, amb la quartera i els tres quartans de pedra que servien per mesurar el gra i que van ser utilitzades fins als primers anys del segle XX. A un extrem, la font Major raja amb intemporalitat. Aquesta aportació data del segle XVIII, quan les autoritats borbòniques miraren d’apropar l’abastiment d’aigua de la font de la Pasquala cap al centre de la vila. La font compta, també, amb abeurador per a animals. Coronen la construcció tres escuts. La tríada heràldica la presideix el d’Espanya, flanquejat pels de Catalunya i Montblanc.
Poc més enllà de la plaça Major, hi ha el Palau Reial. De l’estructura original, en queda ben poca cosa per les nombroses reformes que s’hi han dut a terme. El nom dona pistes de la seua funció: allí residia el monarca de la Corona d’Aragó quan venia de visita a la vila. L’edifici és d’estil gòtic, amb façana de carreus. Alçat entre els segles XIII i XIV, al final de l’Edat Mitjana passà a mans de la família Llordat.
El castlà tingué un espai a la vila. El representant de la Corona d’Aragó disposà d’un palau propi, amb jardí i horts que s’estenien des de la plaça de Sant Miquel fins a la muralla. Fins i tot allí, manà obrir una porta privada, avui coneguda com a Portal del Castlà o de Barcelona. El palau, d’aspecte sever, contrasta amb la senzillesa de l’església que dona nom a la plaça. el contenidor religiós, d’una sola nau i datat del segle XIII, ostenta espiritualitat rural, on es combinen elements gòtics i romànics. L’edifici va ser seu de les corts catalanes els anys 1307 i 1370, i també va acollir el Parlament de Catalunya a principis del segle XV.
I eixim de la vila. Fora de les muralles, el Pont Vell va ser construït perquè el Camí Ral travessara el riu Francolí. És romànic, sincer, contundent. Amb quatre ulls i empedrat, el delimitaven un parell d’arcs, el darrer dels quals va ser enderrocat al segle XIX per permetre el pas de carruatges amb càrrega. Paral·lel a la carretera nacional, el Pont Vell conté un temps on la velocitat de desplaçament era una altra, més humana.
La setmana medieval, un retorn al passat
La singularitat del conjunt medieval va esperonar el 1981 joves de diferents entitats folklòriques i de cultura popular a reivindicar el passat de la vila a l’Edat Mitjana. L’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi va nàixer el 1987, amb la finalitat de recuperar un dels mites i llegendes de la cultura catalana. Des del 1988 viu aquest retorn al passat que s’emmarca entre els caps de setmana previ i posterior al dia de Sant Jordi. Els principals elements que componen aquesta setmana son la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el mercat medieval, que aplega 130 parades de productes artesans, arreu dels carrers i places del nucli antic gòtic; el Dracum Nocte, un espectacle de gran format al punt més alt de la muralla, i l’entrega de la Rosa, que té lloc el 23 d’abril, on una comitiva de les quatre cases nobles dansa en honor d’aquest acte d’amor.
Art rupestre, abrics i muntanyes
L’art rupestre de l’Arc Mediterrani va ser catalogat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1988. Montblanc, el seu terme i la comarca que presideix posseeixen àmplies representacions en abrics, especialment a les muntanyes de Prades. En concret, són 15 els conjunts rupestres d’estil llevantí i esquemàtic o abstracte que s’hi troben, les quals daten entre el 9.000 i el 2.000 aC. Per conèixer a fons el món real i simbòlic representat en aquestes mostres, caldrà visitar el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, ubicat al número dos del carrer de Pedrera.