Un bon còctel cal agitar-lo bé, amb gràcia, amb certa sofisticació i desvergonyiment. Si no, podria passar que quedés a mig camí de no res, com una mena d’assaig de mixtura on cada element campa al seu aire, sense arribar enlloc. Un pequeño favor (A simple favour) barreja humor, intriga i cançó a la mateixa coctelera, agitada com si fos un Gin Martini per Paul Feig, cineasta que sempre ha transitat per l’humor que se situa a l’extraradi de la comèdia d’embolics habitual, sense gags de bon rotllo i sobretaula. Ho demostra la molt recomanable —i injustament esqueixada, per crítica i públic— Caçafantasmes (2016) i perles corrosives i hilarants com Bridesmaids (2011), amb un elenc d’actrius habituals d’on destaquen l’omnipresent Melissa McCarthy o Kristen Wiig. Ara, el director deixa aquesta zona de confort per endinsar-se al thriller de guió sorprenent i juganer, sense oblidar d’on ve, qui és i per on van els trets. I això es nota: Un pequeño favor és una intriga de gir rere gir, de jugar a ser detectiu en l’escabrositat d’una desaparició i d’un passat que turmenta, de posar-hi el recurs de distensió narrativa d’un vlog, de contraposar dues actrius tan diferents —en alçada i hieratisme— i d’amanir-ho tot amb l’humor marca de la casa, sense estridència i ajustant el to al punt de fer la història espurnejant, malgrat que tot acabi sent una giragonsa rere una altra.
I és la desmesura del gir allò que acaba fent que còctel tingui un regust estrany, com d’acidesa que malmet allò que podria haver estat i vam tenir als llavis. Saben els millors bàrmans que la gràcia està, sempre, a trobar la majestuositat del punt just. Res no hi podrà fer Anna Kendrick (Stephanie), ànima de la festa i garant de recursos per sortir-se’n sempre amb nota, que interpreta una jova mare que fa un videoblog i viu en una petita ciutat, a una hora i mitja d’allà on passen totes les coses. Tampoc hi podrà fer res Blake Lively, l’amiga refinada i esvelta, que desapareix, tot de sobte, sense deixar cap rastre, per molt que Henry Golding (Sean) intenti semblar creïble en el paper de marit abnegat i escriptor d’èxit passatger. El problema està en la sobresaturació d’efectes sorpresa i en un guió obsessionat a perpetrar el twist pel twist, sense saber ben bé on va ni que vol.
Tot aniria molt millor sense aquesta obsessió insana, amb una agonia que es fa massa llarga, per a desgràcia del manual de tòpics que va establir Perduda (Gone girl, David Fincher, 2014) i va voler allargassar el garbuix indigest de clixés de La noia del tren (Tate Taylor, 2016). Amb tot, Paul Feig és capaç de fer un film simpàtic, fins que s’embarbussa amb les seves pròpies filigranes, transitant per l’ampit del noir desbarrat, del thriller a l’ús, del melodrama amb gràcia, de la comèdia negra i el divertiment. Menció especial mereix la citació a Les diaboliques —clàssic de trames dobles i finals perniciosos d’H.G. Clouzot, de 1955— i l’afinadíssima banda sonora, de principi a fi un artefacte de vehiculació de la trama, de somriure de complicitat i de saber llegir la mesura de cada escena. A banda de Mala Rodríguez —escena de taxi i apoderament—, sonen Poisson rouge, de Saint Privat, Ca s’est arrangé, de Jean Paul Keller, la impagable Comment te dire adieu de Françoise Hardy, Une histoire de plage de Brigitte Bardot —i no pas l’única—, el Bonnie and Clyde de Serge Gainsbourg, i la magnífica i conclusiva Laisse tomber les filles de France Gall. “Deixeu córrer les nenes”, com a punt de llaç final, com a advertiment del que és aquest film, on les dones teixien i maneguen, on la comparsa del marit és això, una comparsa, xavalla argumental.
A simple favour
Direcció: Paul Feig
Títol d’estrena: Un pequeño favor
Estats Units, 2018
Guió: Paul Feig i Jessica Sharzer (Novel·la: Darcey Bell)
Fotografia: John Schwartzman
Música: Theodore Shapiro
Repartiment: Blake Lively, Anna Kendrick,
Henry Golding
Gènere: Intriga