Un dels tres atributs que caracteritzen Joan Maragall, al costat del de poeta i escriptor, és el director de diari, cosa que mai no va ser. Josep Conangla va mantenir sempre postures catalanistes i federalistes: l’independentista Conangla que redacta la Constitució de la República Catalana devia ser un altre. Terenci Moix va publicar els seus primers llibres en castellà, i el pare Antoni Maria Claret només publicava en castellà. Peret i Josep Guardiola no van cantar mai en català. Torres i Bages es deia Torres i Bagés, i Claudi Ametlla, Ametllá. El periòdic Un tros de paper es deia Lo tros de paper. En Serafí Pitarra no té gens d’importància històrica, no mereix ser recordat. Maria Aurèlia Capmany va néixer en una família de comerciants i artesans: ni el seu pare, Aureli Capmany, ni el seu avi, Sebastià Farnés, devien ser ni escriptors, ni erudits, ni gaire cultes.
ElDiccionario biográfico electrónico, penjat el mes de maig i presentat al Pardo en un acte presidit pels reis, hauria de ser una revisió a fons del Diccionario biográfico español de la Real Academia de la Historia, publicat en cinquanta volums entre els anys 2009 i 2013. Però, pel que fa la història i cultura catalanes, s’hi mantenen incorreccions a dojo, oblits greus i, sobretot, desconsideracions i menyspreus, a més mostrar-s’hi la voluntat de desinfecció de la catalanitat de molts personatges.
Catalunya continua essent, per a la Real Academia de la Historia, un país llunyà i exòtic, que parla una llengua que és tan difícil transcriure que d’errors en els noms i els títols de les obres —Quaranta años [sic] de lluita social a Catalunyao Diccionari catalavalenciabalear, i Marques per Marquès, sense accents, per exemple— n’hi ha a cabassos: la quantitat de Joseps que passen a Josephs!
Un país del qual els arriben, sí, uns noms que els semblen molt importants, que encarreguen en general a crítics i especialistes catalans de prestigi —Pla, per Xavier Pla; Sagarra, per Narcís Garolera; Gaziel, per Manuel Llanas; El Rector de Vallfogona, per Albert Rossich; Joanot Martorell, per Jaume Torró Torrent; Miró, per José Corredor-Matheos; Anglada-Camarasa, per Francesc Fontbona o Joan Fuster, per Josep Ballester, per exemple— però si no són de primeríssima fila, o no els n’han arribat mai cap notícia, no existeixen, tot i que, per arribar a un nombre considerable de volums i d’entrades, qualsevol espanyol militar, capellà, monjo, polític o persona una mica documentada, de qualsevol època, molts dels quals no van tenir cap repercussió històrica ni cultural important, hi és registrat.
A més, als redactors de les biografies no els deuen haver indicat que, sobretot, no s’oblidin d’esmentar les aportacions que han fet els biografiats. Això explica que de Josep Palau i Fabre no es digui res de la fundació que va crear a Caldes d’Estrac. O que la fàbrica d’un Batlló es va convertir en l’Escola Industrial.
Biografies esbiaixades
I també s’han oblidat de dir-los que no facin biografies esbiaixades, que no resultin desequilibrades per culpa de l’especialitat del biògraf, i, per tant, en marginin algun aspecte. És el cas de Maurici Serrahima, article redactat per un historiador religiós: la seva tasca literària —com a narrador, assagista i crític— hi és esborrada gairebé del tot: ni detallada ni valorada. Cal llegir la bibliografia per veure’n l’abast. A l’igual que Ràfols-Casamada: al biògraf només li interessa l’artista.
O del sindicalista Antoni Badia Matamala, del qual ignoren que va fundar a Barcelona el cenacle El Progreso del Alma, de caràcter espiritista i naturista que a partir de juliol del 1933 va publicar la revista Macrocosmo.
En el cas de Baltasar Porcel el que queda reduïda és la tasca periodística i cultural: no s’hi diu que va dirigir la revista Destino i que va ser president de l’Institut Català de la Mediterrània.
Encara dins dels oblits, els redactors poden descartar l’esment a la recepció coetània i posterior dels escriptors i artistes, fins i tot quan és notable. En l’article de Salvat-Papasseit aquest oblit és greu.
També són lliures, els redactors, en reportar els pseudònims dels personatges: fan el que volen.
A més de la desconsideració catalana cal parlar, com ja van advertir els historiadors en aparèixer l’edició impresa, d’incompetència. Un cas simptomàtic. A la biografia de Franco, que ara ha estat revisada i redactada per un segon professional, s’obliden d’esmentar, tot i que parlen de l’obsessió del general pels maçons, de qui va ser el seu guia ideològic, a més d’amic i col·laborador, en la seva paranoia antimaçònica, el pare Joan Tusquets, a qui posà a la seva disposició una col·lecció editorial durant la guerra perquè continués denunciant maçons, revolucionaris i separatistes, i el va portar a fer conferències en teatres a les quals havien d’assistir totes les autoritats militars, civils i religioses.
L’oportunitat de dir que un català va ser el gran mestre de Franco ha estat clamorosament perduda, sobretot si es té en compte que Joan Tusquets, tot i la importància històrica de la seva campanya, abans i durant la guerra, és absent del diccionari: forma part dels catalans dels quals cap membre de la Real Academia de la Historia no en tenen notícia o no els consideren mereixedors de ser-hi recordats.
Curiosament, sembla a vegades que s’hagi volgut descafeïnar el franquisme dels biografiats, com si fos una taca en la seva vida. La biografia del cardenal Enric Pla i Deniel n’és un exemple. No s’hi esmenta la seva participació en la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol en favor dels colpistes ni de la seva carta pastoral “Las dos ciudades”, on fa una fonamentació teològica de la “croada”.
Si desconeixen l’existència i el pes de Joan Tusquets, no cal sorprendre’s de la llarga llista d’absències formada per personatges polítics i culturals de relleu indubtable.
De la importància d’Antoni Puig i Blanch, per exemple, estudiós de la llengua i la literatura castellanes, autor de La inquisición sin máscara i precursor de la Renaixença gràcies a la composició Les Comunitats de Castella.
Absències destacades
Comencem pels escriptors: Jaume Bofill i Mates, Francesc Pujols, Manuel de Pedrolo, Carles Fages de Climent, Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Maria Àngels Anglada, Francesc Trabal, Jaume Fuster, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folch i Torres, Joan Alcover, Dolors Monserdà de Macià, Montserrat Roig, els germans Gaietà i Eduard Vidal i de Valenciano, Joan Carandell i el fill Josep Maria, Cèsar August Jordana, Eduard Girbal Jaume, Artur Bladé i Desumvila, Josep Roig i Raventós, Magí Morera i Galícia, Tomàs Garcés, Aurora Bertrana, Jesús Moncada, Miquel Bauçà, Eduard Escalante, Martí Genís i Aguilar, Joaquim Amat-Piniella, Rafael Tasis, Anna Murià, Teresa Pàmies, Carles Bosch de la Trinxeria, Pere d’Alcàntara Peña, Vicenç Riera i Llorca, Raimon Casellas, Joan Teixidor, Maria Teresa Vernet, Marià Villangómez i Gabriel Ferrater.
Entre els historiadors, filòlegs, periodistes i crítics: Francesc de Borja Moll, Eugeni Xammar, Ramon Aramon, Joan Ferraté, Xavier Fàbregas; Josep Romeu i Figueres, Enric Jardí, Segimon Pey-Ordeix, Carles Rahola, Irene Polo, Peris-Mencheta, Braulio Solsona, Manuel Brunet, Ferran Agulló, Josep M. Planes, Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit, Tristan la Rosa, autor d’una història de l’Espanya del XIX; Joan Triadú, Albert Manent, Josep Termes, Jordi Ventura, Joan Mercader, Joan Crexell, Antoni Comas, Joaquim Molas, Ramon Rucabado, Sempronio, Francesc Matheu, Manuel Ibáñez Escofet, Luís Martínez de Galinsoga, Santiago Nadal, Joaquín Soler Serrano, o Miquel Coll i Alentorn.
Editors com Josep Maria Cruzet. Empresaris de premsa com Sebastià Auger i d’espectacles com Pere Balañà Espinós i el seu fill. Fotògrafs com Gabriel Casas i Oriol Maspons. Directors de cinema com Isasi-Isasmendi i José Maria Nunes. Polítics com Lluís Duran i Ventosa, Josep M. de Porcioles, Enric Masó, Josep Sunyol i Garriga, Heribert Barrera o Joaquim Viola Sauret. L’historiador i polític Lluís Maria de Puig. Ninotaires com Castanys o Muntañola, que a més va ser autor teatral. Actors com Joan Capri o Franz Joham. Cantants com Marcos Redondo i Ramon Calduch. Esportistes com els jugadors i entrenadors, lligats al Barça, Johan Cruyff , Helenio Herrera i Domènec Balmaña, que va fer campió l’Atlètic de Madrid i va entrenar la selecció espanyola. Artistes com Xavier Gosé.
També hi és absent Rossend Arús: cap responsable del diccionari deu conèixer l’existència de la Biblioteca Arús, especialitzada en llibres d’història.
El teatre català modern, negligit
El teatre català modern, reportava el crític Domènec Guansé —un altre dels absents— a la revista Mundo gráfico, de Madrid, el 1932, comença en realitat a principis del segle XIX amb els sainets del liberal Josep Robreño, però la glòria d’haver escrit la farsa política més viva i contundent a favor del liberalisme va ser Abdon Terradas amb El rei micomicó, que, com se sap, es va representar amb gran èxit. Després ja vindria el fenomen Serafí Pitarra, amb paròdies de la literatura romàntica, primer, i drames romàntics, després, com Lo ferrer de tall, que Enric Borràs ha fet sobreviure fins a l’actualitat. Aquests són els personatges principals del teatre català del XIX, anteriors a Àngel Guimerà, segons Guansé i és generalment acceptat.
De tots aquests noms, què en diu el Diccionario biográfico electrónico? De Robreño, cap comentari sobre la seva obra catalana. Sobre El reimicomicó, només que es publica el 1838, no se sap ni tan sols si va ser estrenada mai. De Frederic Soler, Serafí Pitarra, cap relliscada: no hi apareix! Cap membre de la Real Academia no es deu haver preguntat mai, si ha passejat per la Rambla, qui és el senyor de la gran estàtua situada davant del Teatre Principal. No li ha servit de res a Pitarra, com recordava el valencià Lluís Morote al diari Heraldo de Madridel 1907, que mereixés de l’Academia Española de la Lengua l’alta recompensa de ser premiat pel drama històric Batalla de reynas.
Pitarra, amb el seu gran actor, a l’infern: Enric Borràs hi és també ignorat. A l’actor tampoc no li ha servit de res haver-se traslladat a Madrid, fer carrera a Espanya i Hispanoamèrica i vincular-se amb el Teatre Español.
Els Pastorets, madrilenys
Té més sort Josep Sazatornil, Saza, que sí que hi té entrada, però amb una aportació que revoluciona la història del teatre popular català i la història de la cultura catalanoespanyola. La que enceta la seva entrada: “Con seis años apareció en una representación madrileña [sic] muy tradicional en Cataluña: Els pastorets.”
De Guimerà, hi ha diverses coses a dir. Que la seva nota biogràfica és massa resumida; que no parla de la seva participació en el “Missatge a la Reina Regent” i que hi cal rectificar l’afirmació que Terra baixa només va donar lloc a pel·lícules mudes, perquè se’n van fer de parlades a Alemanya, Mèxic i Catalunya.
Aquell 1932, Guansé esmenta, entre els joves autors, una sèrie de noms, la majoria dels quals són desconeguts per a la Real Academia de la Historia, tot i que molts van ser també narradors, periodistes o fins i tot polítics, de primera fila. Són personatges tan importants com Joan Puig i Ferreter, Josep Pous i Pagès i Emili Vilanova. I en el camp bàsicament teatral, Avel·lí Artís i Pompeu Crehuet.
O com Ramon Viñas: no li ha servit de res ser el mestre de García Márquez, immortalitzat en la novel·la més famosa del colombià, Cent anys de solitud, com a “savi català”.
Errors mantinguts
Les discrepàncies biogràfiques elementals poden ara ser més fàcilment resoltes amb les hemeroteques i arxius digitals. Per això, no té justificació que s’opti alegrement per una versió discutible, sense comprovar-la.
Hi ha dos casos que s’arrosseguen de fa temps, el de l’escriptor i crític literari del XIX Josep Coll i Vehí, del qual hi ha divergències sobre el seu lloc de naixement, i el polític del XX Josep Dencàs, amb dates de la seva mort diferents.
Del primer, el diccionari diu, com fan alguns, que neix a Torrent d’Empordà, perquè una nota biogràfica del seu temps diu que prové d’aquí, atès que en aquest poble hi havia la seva casa pairal. Però a les hemeroteques digitals descobrim que afirma en un poema que Barcelona és “ma aimada ciutat natal, ciutat bella on també un dia fou mon pare batejat”. El personatge es va llicenciar en Dret a Barcelona i en l’arxiu de la Universitat de Barcelona hi ha registrada la seva partida de naixement i el bateig: tot, a Barcelona.
I el segon no es mor el dia 11 de febrer de 1965, com diu el diccionari i més biografies, sinó el 10 de febrer de 1966, com indica l’esquela d’un diari de Barcelona penjat a la xarxa.
Relliscades a dojo
La distància entre els catalans i els espanyols com cal és insalvable per als que han redactat que el pintor de 1923 Xavier Valls neix a Horta, quan ja no era municipi independent, i que en aquesta “localidad” es on va estudiar art. En contrapartida, Ignasi Iglésies neix a Barcelona, quan ho fa a Sant Andreu de Palomar, quan encara era municipi independent.
O bé per als que diuen, a l’entrada Bosch i Gimpera, que la Revista de Catalunya, durant l’exili, va ser publicada per Pompeu Fabra a París, quan ho va ser per la Fundació Ramon Llull, de l’Sbert, amb Obiols de redactor en cap.
També els que afirmen que Ignasi Agustí funda el diari Tele/eXprés. Que Sebastià Juan Arbó escriu als diaris ABC i La Vanguardia abans de la guerra. Que la poesia de Costa i Llobera no cal ser considerada ni comentada. Que en Rafael Farga Pellicer, diu l’entrada Canibell, pot ser esmentat com a Pellicer, perquè es deu dir Rafael Farga de gentilici. Que Esteve Fàbregas i Barri va dedicar el llibre Togores: l’obra, l’home, l’època, al pare del pintor, Josep de Togores i Muntades (1868-1926), no al pintor.
Personatges importantíssims per a la història de Catalunya no ho deuen ser prou si no han fet carrera a Madrid. Això explica l’absència de Franck S. Pearson, —anomenat Fred Pearson a l’entrada de Salvador Andreu i Grau— com la de Porcioles, per exemple, de tanta transcendència per a la ciutat de Barcelona. O Max Cahner. O l’arquitecte Guastavino. O el financer i promotor urbanístic Josep Xifré i Casas.
Més incomprensible encara és l’absència de l’empresari i banquer Jaume Castell Lastortras, que va poder prosperar gràcies a la seva amistat amb el marquès de Villaverde, de gran relleu en el sector industrial, financer, periodístic, cinematogràfic i de lleure. Era un lletraferit que va estrenar una obra de teatre a París, amb pseudònim. Va fundar el primer diari aparegut després dels establerts o recuperats al final de la guerra, Tele/eXpres, i és la persona que fa possible que Orson Welles enllesteixi el seu Falstaff-Chimes at Midnight, després que els productors inicials haguessin acabat els diners.
Els que han revisat el diccionari no deuen ser gaire cinèfils. No han trobat res d’estrany quan han llegit que Mary Santpere participa a La escopeta nacional o Amparo Soler Leal va destacar en la pel·lícula de BuñuelEl discreto encanto de la burgesia, quan no apareix a les lletres de crèdit perquè hi fa una aparició molt breu.
Descoordinació
La descoordinació es fa patent en el cas Arnau de Vilanova. A l’entrada de Jaume II és valencià i a la seva, aragonès. Descoordinació provocada per la llibertat dels autors en la redacció dels articles o la manca de criteri a l’hora d’adequar-ne l’extensió a la importància del personatge. Per exemple, l’actor Francisco Rabal té més del doble d’espai que Fernando Rey.
Els coordinadors del diccionari tampoc han pogut evitar sempre els malentesos provocats per les síntesis biogràfiques. Així, quan es diu que la carta pastoral del cardenal Gomà Lecciones de la guerra y deberes de la Paz, de 1939 on va defensar la predicació en la llengua vernacla, va ser “íntegrament censurada”, es dona a entendre que no va arribar a publicar-se, tot i que apareix a la bibliografia del personatge, editada aquell 1939. La pastoral, en efecte, es va publicar en volum i, anteriorment, havia aparegut al butlletí oficial de l’arquebisbat de Toledo i en d’altres butlletins eclesiàstics. El que el règim va censurar va ser la seva publicació a la revista Signo, de la joventut d’Acció Catòlica, i, de retruc, en totes les publicacions que no eren de l’Església, cosa que va provocar un dels primers conflictes entre el règim i els bisbes.
Esporgar i desinfectar
La voluntat dels responsables de la magna obra d’esporgar les referències a la catalanitat es fa escandalosa en molts dels articles. No només Terenci Moix no va començar a escriure en català. Isabel de Villena escriu una obra, la Vita Christi, que, cal deduir, atès que ni indica en quin idioma està escrita, que ho està en castellà o, si més no, en llatí. I si una persona escriu sempre en català, és convenient que es digui que, com a mínim, va escriure una obra en castellà: Ignasi Iglésias va escriure l’obra Remordimiento, quan el que va escriure va ser l’obra ¡Remordiment!
Esporgar i també desinfectar, desinfectar la catalanitat dels intel·lectuals. Joan Maragall va demanar a Espanya (“Oda a Espanya) que, deixant aventures i glòries passades, pensi en la vida i es converteixi en una mare “fecunda, alegre y viva”: cap esment al final del poema (“Adéu, Espanya!”), però sí, per cloure l’article, aquestes paraules d’Unamuno: “A fuerza de catalán era honda, íntima, entrañablemente espanyol”.
De l’“Oda a la Pàtria” d’Aribau, al redactor se li veu el llautó: té molt d’interès a posar en dubte l’afirmació que el poema constitueix una fita en el moviment cultural i polític català del segle XIX, atès que “les investigacions d’Alberto Gil Novales aporten noves interpretacions sobre l’abast de l’obra perquè Aribau formava part d’aquesta elit dirigent catalana que va esgrimir el fenomen regionalista com a arma política en contra del poder central, especialment econòmiques”: els catalans, sempre un fenicis, ja se sap, és a dir, uns jueus.
L‘important, per a la Real Academia de la Historia, no és pas el paper jugat pel poema en el moviment polític i cultural català —els fets— sinó les maquiavèl·liques intencions d’un moviment cultural que engega una obra que, com se sap, consistia en una felicitació personal en vers, però que va demostrar que el català podia ser una llengua de cultura sense complexos i per això va tenir la repercussió que va tenir.
Una sola frase pot resumir la relació sentimental i ideològica dels responsables de l’obra en relació amb la catalanitat. A l’entrada de Vidal i Barraquer, llegim: “Vidal estaba inmune de cualquier tacha de catalanismo”.